Salut i malalties

 

Aquest full l'hem de començar amb una constatació ben sorprenent: L'Imperi romà, en els seus primers segles, era extraordinàriament poderós i extraordinàriament ric. Amb un exèrcit pràcticament invencible. Amb una agricultura altament productiva. Un progrés tècnic, en la seva època, molt alt. Una autoritat política, no pas gaire legítima, però absoluta. Una extensa xarxa de comunicacions marítimes i terrestres amb les quals dominava i controlava una quarta part de l'extensió del planeta. Un nivell de vida alt, per l'època, però no sols en els nivells alts, sinó també una mica fins i tot en els baixos. Una capital resplendent. Però... qui ho diria?, amb un nivell de salut molt baix...

La població romana es podia descriure, segons l'autor, com a rica però malalta. Que no tenien  metges? Sí, i bons, com el cèlebre doctor Galè (130-200). I doncs?

Cal explicar-ho de manera ràpida però espero que s'entengui. Els metges romans estaven quasi sempre desbordats, per l'aparició continuada de «nous» gèrmens i virus infecciosos. Els metges coneixien els elements patògens habituals, els estudiaven i hi buscaven remeis adequats, però... cada dos per tres n'apareixien de nous, vinguts de qui sap on, i llavors els havien d'estudiar, veure quins eren innocents i quins eren perillosos, i buscar-hi solucions; això comportava un temps, i... mentrestant, els virus perillosos anaven matant gent (abans que s'hagués pogut determinar si eren perillosos). La mortalitat era molt alta, sobretot, en alguns casos, la infantil. Per què passava això, ho veurem tot seguit, però ja ho podeu anar imaginant.

La salut era tan baixa que investigacions recents sobre ossos d'esquelets han determinat que els italians d'abans de l'Imperi i els de després de l'Imperi mesuraven uns quants centímetres més d'alçada que els italians de l'Imperi. Quan passa una cosa així, immediatament es pensa en la dieta: una dieta de nivell més baix. Doncs no. Investigacions pertinents, precisament a causa d'aquesta sospita, demostren que no era per causa de la dieta: fins i tot els ossos de cadàvers de gent suposadament molt pobra, segons la manera vulgar en què havien sigut enterrats, presenten indicis de proteïnes de caràcter animal. No era gent que visqués només de pa. Els científics es veuen obligats a creure que la causa eren les malalties.

Quan els soldats anaven fins a territoris llunyans, sobretot si eren tropicals, on ningú no els havia cridat, per la set insaciable de poder i domini, entraven en contacte amb gèrmens nous, desconeguts per ells i pels metges romans, i els traginaven cap a casa (sense saber-ho). I cada vegada que arribava a Roma un dels molts vaixells que anaven amunt i avall, portava productes, les corresponents rates (que mai no hi faltaven) i nous virus, que tornarien a fer anar de bòlit els metges romans. L'autor arriba a la conclusió que el projecte (i la realitat) de l'Imperi romà eren de tals  aracterístiques i objectius que tot allò que feien per créixer en poder i riquesa, per la seva mateixa naturalesa, feia augmentar la seva mala salut. Era un antiprojecte.

La malaltia dels romans per excel·lència, malgrat aquesta variabilitat, era la malària, produïda per mosquits, a través de les fonts, els tolls, les sèquies, tot allà on hi hagués aigua. Era quantitativament LA malaltia romana, però no necessàriament la més mortífera, tot i que també ho era. Diu l'autor que la malaltia que matava més potser eren les diarrees. Però tot això entre moltes altres. Una malaltia molt greu va ser la verola, que era desconeguda a Roma i a tot l'Imperi, que és quasi segur que es va originar a l'Àfrica, on, per tant, la van anar a buscar. Tot i que, al estendre's després d'una guerra en un país oriental, es va creure que venia d'allà.

Va ser la famosa Pesta Antonina, durant els anys 165 i següents.  Ja hem dit que va originar uns 7 milions de morts. Tot i tractar-se d'una societat convivint amb malalties i epidèmies, mai no s'havia vist una cosa semblant. (I segles enllà encara en vindrien de pitjors.)  El doctor Galè s'hi va trobar ben al mig. Va visitar centenars de malalts,  i en va deixar escrit un minuciós relat de tots els símptomes i efectes, i de com anaven progressant en el cos del malalt. Molta gent va imaginar que es tractava d'un càstig del déu Apol·lo.

Era una malaltia molt contagiosa, que es transmetia a través de l'aire, fins a un metre de distància, que afectava molt fortament la gola i la boca, produint-hi ferides, i també afectava molt la pell, sobretot de la cara, on deixava marques definitives.

La seva enorme mortaldat va trasbalsar la societat en molts aspectes. Es va interrompre l'escriptura de documents oficials (no quedava qui els escrivís). Va faltar plata per fer monedes. Els preus dels articles més bàsics, com el mateix blat, es van doblar. I, en canvi, el preu de la terra i dels contractes d'arrendament es va ensorrar (no trobaven pagesos que hi poguessin treballar). Un emperador, mancat de recursos fiscals, va haver de vendre en subhasta els tresors del seu palau. L'exèrcit va quedar tan delmat que van haver de contractar, a corre-cuita, esclaus i bandolers. Amb tot això, la frontera amb els pobles germànics va esdevenir cada cop més complicada de mantenir, fins que acabaria caient (però dos segles després).

I tot això encara no va ser lo més greu. Perquè, uns trenta anys després, cap a 190 i escaig, hi va haver una rebrotada de la pesta que, malgrat ser una segona versió, va tenir una incidència terrible, de manera que a Roma hi morien més de 2.000 persones cada dia.

La Pesta Antonina va ser la gran clatellada al període més feliç i més pròsper, de l'Imperi romà. Però no pas la definitiva. L'Imperi es va anar recuperant, però ja mai no va tornar a ser lo que era. Havien de venir altres cops durs, més durs encara que aquest.

Però... l'Imperi romà no va ser mai un imperi al servei de les persones, sinó contra les persones. Tot i riques..., però també cada vegada menys.

PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

No a la resurrecció

 

Quan no s’assisteix a una festa perquè no s’hi creu, no és gens bo de fer-ho saber el mateix dia, o un de molt pròxim. Seria una situació molt conflictiva amb companys/es.

Passat més d’un mes, en canvi, és bo dir lo que es pensi. Per saber-ho.

Nosaltres creiem, després d’una evolució que ens ha durat molt temps, que Jesús era una persona que, arribat un punt de la seva vida, va adoptar una actitud militant, i fins i tot dirigent. I que, després del voltant (més o menys) d’un any de predicar i algunes actuacions, va ser detingut per les forces jueves tradicionals, jutjat de manera il·legal (durant una nit) i executat, d’acord amb la representació de l’autoritat romana.

Després, creiem que, probablement, el seu cos va ser tractat com qualsevol cos de persona executada, mentre ell iniciava la segona fase de la seva vida, sense cos, però amb energia. Forma de vida a la qual arribarem tots nosaltres quan morim. Allí ens el trobarem!!!

Progresos en la República Popular China

 

(El diari, sense igual, El Otro País publica unes notes sobre aquest tema que volem aprofitar per fer conèixer, un tema tant desconegut i tant reprovat injustament, sobretot sense voler saber les seves diferències amb l’experiència russa.)

(...)

En China, entre el 85 % y el 90 % de los activos bancarios está en manos de bancos públicos, o sea controlados por el Estado. Este, al ser garante del interés general, orienta la política económica en función del interés general y de los objetivos de desarrollo. Además el Estado posee el 55% del capital de las empresas chinas, de todas las categorias. De las 20 principales empresas chinas, 17 son empresas estatales. Los activos de las empresas estatales representan el doble del PIB, siendo los 4 bancos más grandes del mundo bancos estatales chinos.

El sector capitalista nacional e internacional [dentro de China] está sujeto a regularizaciones draconianas. Todos los medios adoptados van en esta dirección: la regulación de las operaciones bursátiles de los grandes grupos chinos en el extranjero, la imposición de normas restrictivas para la recogida de datos personales, la prohibición de pràcticas monopolísticas para los gigantes de Internet, multas impuestas a las empresas que rompen las reglas de la competencia, el uso del crédito social para sancionar a los empresarios que no paguen las cotizaciones sociales, el endurecimiento de las normas impuestas a empresas de videojuegos y la limitación de su uso por parte de menores, etc. Otros medios son vigilar el respeto de las regulaciones de la jornada laboral y la obligación impuesta a los grandes grupos de financiar a las pequeñas empresas privadas o ayudarlas con lo que en definitiva tienen, la protección y ayuda del Estado, así como la de seguir aumentando los salarios.

(...)

El nivel de vida de la población china ha experimentado una mejora espectacular en términos reales durante los últimos veinte años. China ha puesto fin a la pobreza extrema, y ha subido el listón de lo que se considera en los países capitalistas el umbral de la pobreza, para llevar a cabo la acción social del Estado en la población més desamparada, calculando, en paridad de poder adquisitivo el ingreso. El ingreso disponible anual promedio per cápita aumentó en 2023 a 21.250 dólares, casi tres veces el de la Índia (7.160 dólares).

China figura, entre los países de ingressos medios, por delante de la India, Brasil, Indonesia, Tailandia y Malasia. El promedio de ingreso per cápita ha aumentado más rápido que el promedio mundial, y las desigualdades han tendido a reducirse por el efecto de las políticas sociales.

(...)

Com han invertit la veritat!

Els profetes de Jahvè

Tot era molt clar. Uns profetes (fa uns 28 segles) van dictar unes ordres, ells deien que en nom de Jahvè. Però fos o no així, eren molt bones. El primer, i més important i principal manament era:

No robis el camp del teu veí, ni la seva casa

[En el llibre no surt expressat així, però es dedueix del nombre de condemnes que els diferents profetes (Amós, Miquees, Isaïes i, un segle més tard, Jeremies) expressen contra els qui roben.

I, al costat d’això, un munt d’altres manaments, a favor de les viudes, dels orfes, dels immigrants, de les lleis justes. Com per donar lloc a una trentena de petits textos que hem trobat. Hem «trobat» perquè eren amagats, mai a la vida han estat explicats, ni llegits. I, per acabar, dues lleis [en tant que aprovades pel rei] que deien (i diuen): Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més. (Deuteronomi 15: 1-2) / Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

I qui s’han cregut que són, aquests senyors que es vesteixen de vermell, per menystenir els profetes de Jahvè i les seves ordres!!!

Doncs aquests textos, mai s’han llegit en cap missa ni cap acte, on es llegeixen, en canvi, tantíssimes mentides. En principi, no són, doncs, coneguts, com si no existissin.

I els evangelis?

Per cremar etapes, saltem als 4 evangelis. És, de moment, lo que existeix. Quasi tots els qui clamen per una reforma de l’Església exigeixen que se’ls doni TOTA la importància.

Nosaltres hem arribat a la conclusió que NO ha de ser així. Que els 4 evangelis estan manipulats.

Ens hem esforçat i hem arribat a la conclusió que, de Jesús, un home bo, militant i cap d’un grup de predicació i d’acció, se n’ha volgut fer un mite, per viure sota seu. Quina ha estat la manera? L’enorme quantitat de suposats miracles que se li atribueixen...... I algunes paraules que no creiem pas que mai vagi dir.

El cristianisme de veritat

De manera que el cristianisme de veritat seria:

Justícia

Ajuda als necessitats

Culte religiós

En canvi, n’han fet:

Culte religiós

Ajuda als necessitats

Justícia

Naturalment que tot el/la qui hagi aprovat Secundària no acceptarà mai res d’això. Per tant...

PagèsFerret

Escriptors

¿Y los cuatro evangelios?

Últimamente ha habido, y hay, una fuerte tendencia, entre los sectores cristianos progrisistas, a reducir, prácticamente, todos los textos, las actitudes y la relación organizativa de la iglesia a los textos y actitudes de los 4 evangelios. El gran adalid de esa tendencia fue el profesor andaluz José María Castillo.

Se tiende a creer que, con una gran parte de la Biblia reconocidamente inútil, y la que no és inútil, está olvidada, solo quedan como textos básicos los 4 evangelios.

Creemos que Jesús de Nazaret era una muy buena persona, i ademàs, adoptó una actitud militante, o profética, con la idea de mejorar la sociedad. Sin embargo, tuvo poco tiempo...

Y creemos que, además, no hay que confundirlo con todo lo que dijeron de él sus evangelistas: ese error fue «muy grave». Y nunca se ha hablado de él.

Aunque una gran parte de los evangelios sí es utilísima y fuertemente cristiana, no se puede decir lo mismo del conjunto, porque es un texto manipulado de cabo a rabo. Es un texto (o bien unos textos) que fueron falseados por tres circunstancias generales:

1: La suposición, nunca demostrada con fechas, porque no existen, de que la predicación de Jesús duró alrededor de tres años. Nosotros hemos hecho pruebas y hemos llegada a la conclusión de que apenas duró un año.

2: Todas sus acciones se basaban en que se trataba de una persona con fuertes dosis de poder, poder que demostraba con muchas acciones milagrosas, las cuales, sin embargo, NO eran las que más habrían servido para corregir lo que en aquellos tiemps, como en todos, era más necesario: la justicia.

3: En sus predicaciones, se hablaba muchas veces del Reino de Dios. Sin embargo, no existe, en las copias actuales, relación alguna del contenido previsto para este reino como voluntad divina, aunque fuera algo simple. Sí, existe la voluntad de ocuparse de ello, en un caso, explicado por autores distintos: «No creáis que he venido a anular los libros de la Ley y de los Profetas; no he venido a anularlos, sino a llevarlos a la plenitud.» Y otra cita con valor semejante.

Nosotros aconsejamos separar la persona y sus actitudes (con la limitación del tiempo de que dispuso) del mito que con él se ha creado. Esforzarnos en distinguir lo que, según el concepto que tenemos de él, podemos estar seguros de que són palabras suyas, de aquellas que nos parezca que le hicieron decir sus evangelistas.

Nosotros hemos elaborado, buscando la autenticidad, los textos «La flor i nata dels evangelis» y «La flor y la nata de los evangelios», que os ofreceremos a continuación.

PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

Amenazas proféticas

 Algunos textos proféticos, muy críticos ante la injusticia, del siglo VIII aC.

Si desean campos, los roban; / si quieren casas, las toman; / extorsionan al cabeza de familia / y a su familia, / le arrebatan lo heredado... Por eso dice el Señor: / También yo, mala gente, / tengo planes contra vosotros... (profeta Miqueas 2: 1-3)

¡Ay de quienes, a expensas de los vecinos, / agrandan las casas y los campos! / (...) Escuchad qué me asegura / el Señor del universo: / Todas estas casas grandes y bonitas / se volverán una ruina;... (profeta Isaías 5: 8-9)

¡Ay de quienes hacen leyes injustas / y promulgan decretos opresores! / Niegan la justicia a los débiles, / roban el derecho a los pobres de mi pueblo; / las viudes son su botín / expolian a los huérfanos. / ¿Qué haréis el día / que os pedirán cuentas, / cuando veáis acercarse la tormenta? / ¿A quién acudiréis para que os socorra? / ¿Dónde esconderéis vuestras riquezas? (profeta Isaías 10: 1-3)

Terres i persones

 Al segle VIII aC, uns profetes que deien parlar en nom de Jahvè condemnaven durament que es robés el camp del veí, i que, d’aquesta manera, es passés d’una societat pagesa a una societat terratinent. No sabem si, abans, s’havia fet alguna altra crida en aquests sentit, però o bé no s’hagués escrit, o bé no s’hagués conservat.

Lo ben cert és que aquella crida (que consta escrita, però no mai ensenyada) no va ser tinguda en compte, i la societat es va anar «destroçant», encara que les veus més potents en deien «progressant».

Al segle XX, es van produir uns fets que no van ser «celebrats», sinó, sobretot, «maleïts». En moments diferents, a Rússia (aleshores anomenada Unió Soviètica), a Xina i a Cuba, governs que no eren pas seguidors d’una influènia bíblica, però sí molt humana, van establir i van realitzar les anomenades «reformes agràries»: distribuir les terres en funció del nombre de persones que les podien, i les volin, treballar. Fins i tot el primer Govern de la Segona República ho va intentar.

Naturalment, aquests fets van ser ignorats, sempre que es va poder, i quan no, impugnats i qualificats de dictadures (que en alguns aspectes sí que també ho eren). Però donen peu a fer-se una pregunta que és:

«qui ha complert millor l’antiga voluntat divina, els cristians o els comunistes?»

                                                              PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

Judes Iscariot va ser un traïdor?

 

L’apòstol Judes Iscariot, traïdor, segur? I si no fos veritat?

L’apòstol Judes Iscariot no era un apòstol qualsevol, era “zelota”, membre d’una comunitat la més revolucionària de la societat jueva. A més, era l’administrador econòmic del grup. (Potser es podria dir que Pere (inicialment Simó) i ell eren els dos membres més significatius.)

Judes sortí de la reunió del Sopar pasqual, amb l’aprovació tàcita de Jesús (“Lo que has de fer, fes-ho”). Lo que va fer en aquell moment és informar les autoritats jueves del lloc on seria Jesús aqulla nit, per resar. Era facilitar la detenció nocturna, per tant, en principi secreta, de Jesús. I què podia passar? Podia passar que tot un sector de la població de Jerusalem, precisament  augmentat aquells dies per la profusió de visitants, es giravoltés contra aquesta detenció. Podia passar, però no va passar. Si hagués passat, es podien haver imposat, de manera forçada, alguns aspectes del Regne de Déu predicat per Jesús. Com que no es va produir cap aspecte de revolta, el “projecte” secret de Judes (qui sap si, tal vegada, compartit per Jesús?) va fracassar espantosament. I ell, lamentablement, va optar per desaparèrixer.

Tot això no són fantasies de naltros dos. Són possibilitats que hi hagué, no gens segures. Tampoc es gens segur que Judes traís Jesús. Per què, temps després, quan es van divulgar els textos evangèlics, es va optar per l’acusació oficial de “traïdor” i el silenci secular sobre el tema???

Aquest tipus de comportament és el que ha agradat sempre més les autoritats, de tots els colors,  però és el menys digne.

No podem atribuir-nos la intervenció sobre el tema. De fet ens en va imbuir un article publicat en una de les nostres revistes cristianes (Redes cristianas o bé Religión digital, no ho recordem).

No  és pas l’única mentida oficial de la Història de l’Església. Per la mateixa època (anys 70) es va donar la divulgació de l’antillibre  “Fets dels apòstols”, que va fer conèixer la (naltros creiem) suposada mentida  de l’afirmació de Pere, en la predicació, quan, en la resposta a la pregunta “I doncs què hem de fer”, diuen que va dir:  “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per a obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant” (cap 2: 37-38). Resposta falsa de Pere, que, si hagués dit tal cosa, hauria dissentit obertament de Jesús. Perquè tots sabem que a Joan Baptista també se li havia fet la mateixa pregunta (“què hem de fer?”) i havia respost: “Qui tingui dues túniques que en doni una a qui no en té. I qui tingui aliments, que els comparteixi.”

Aquesta és la principal de les “perles falses” que s'han d'atribuir a la Direcció de l'Església. I tant és així que naltros ens atreviríem a fer una fórmula (ja sabem que les coses no funcionen amb fórmules, però de vegades ho sembla). Diríem: “Qui tingui dues túniques que en doni una a qui no en té cap. I qui tingui menjar, que el comparteixi = cristianisme. // Feu-vos batejar, perquè se us perdonin els pecats i rebeu l’Esperit sant =  Dirigents de l’Església.”

PagèsFerret

Escriptors

 

 

 

Les nostres grans lluitadores

 

Olympe de Gouges

En la Història hi ha molta mentida. La Història l'han escrita, generalment, els vencedors (i han calumniat els vençuts), les classes dominants (i han menystingut les classes populars) i els homes (i han ignorat les dones).

Les dones ho han tingut malament, per comptar en la Història, per dues raons: generalment, la manca de formació i la poca possibilitat de participar en la presa de decisions han estat poderoses barreres; però, a més, les dones que han pogut travessar-les han estat voluntàriament ignorades.

Entre tantíssimes dones importants i injustament ignorades, avui voldríem recordar i donar a conèixer una figura que pot dignament ésser considerada un model (un de tants models que es podrien posar).

Olympe de Gouges         (Nom amb què fou coneguda Marie Olympe Gouze)

Revolucionària francesa del segle XVIII. Abandonà la vida pobletana i la família i anà a París a desenvolupar les seves aptituds i a participar en l'ambient revolucionari. Escriví multitud de pamflets i, enmig de la Revolució, el document «Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana». Muntà obres de teatre. Defensà una postura netament feminista. Fou odiada i calumniada. Les seves crítiques als revolucionaris perquè no acceptaven els drets polítics de les dones molestaren el criminal Robespierre, que la féu detenir i guillotinar, a l’edat de 45 anys.

(Del llibre «Mujeres a contracorriente», de Clara Obligado.)

 La seva obra més coneguda, L'esclavitud dels negres, va ser publicada com a obra de teatre el 1792. Aquesta obra atrevida pretenia cridar l'atenció sobre la condició dels esclaus negres, però Olympe va haver d'enfrontar-se amb la desaprovació dels actors de la Comédie Française. Aquesta depenia econòmicament de la Cort de Versalles, on moltes famílies nobles s'havien enriquit amb el tràfic d'esclaus.

Amb la influència de la Revolució, la seva obra va poder per fi ser representada en la Comédie Française.

Malgrat les pressions i amenaces del lobby colonial, encara molt influent, Olympe de Gouges va mantenir una intensa activitat a favor de l'abolició de l'esclavitud.

(Informació de Wikipèdia.)

Consideraríem com els seus valors més importants:

*Participar en la Revolució Francesa. No és mèrit seu la seva coincidència amb aquest fet històric, però sí  haver-lo aprofitat. Cosa que significà sortit de la vida de poble per llançar-se a participar-hi en la ciutat de París.

*Entregar-se a la lluita pels drets de les dones dins aquell moment excepcional, però no pas només exigint que també fossin tinguts en compte els drets femenins, sinó escrivint-ne una Declaració formal, perquè fos afegida a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

*Com a dona, no haver-se pas tancat només en els drets de la dona, sinó també lluitant pels drets dels esclaus negres, que eren majoritàriament homes. És a dir: defensora de «tots» els drets humans.

*No haver vacil·lat en aquestes lluites, fins a deixar-hi la vida, encara ben jove, condemnada pels «revolucionaris» a morir a la guillotina.

La seva frase més impactant:

«Si la dona pot ser portada a la guillotina, també serveix per pujar a la tribuna».

(De «La llarga lluita de les dones», de Carme López, de CCOO.)

En resum:

Revolucionària, autora d’una Declaració de drets, defensora dels esclaus, màrtir per la seva lluita.

 

 

 

Els drets socials al llarg de la Història

 

En el món antic, o en el modern, o tot al llarg de la Història, les persones ¿han comptat amb drets socials?, se n’han, com a mínim,  reivindicant o ensenyat?

Entenc per “drets socials” les garanties, normes o lleis que estableixin que totes les persones, en l’activitat agrícola, al principi, o en qualsevol altra, o en la simple convivència,  tinguin respectada la part que els correspongui dels fruits de la feina feta, o bé dels recursos necessaris que s’haguessin de repartir. “Drets socials” no és lo mateix que lo que “se sol anomenar” “Drets humans”, perquè aquests acostumen a limitar-se a drets polítics.

 Cal aclarir, des del primer moment, que els drets socials són molt més importants per a aquelles persones que no siguin propietàries. Més encara: els drets socials han de ser una salvaguarda davant el fet de no ser propietari/ia, i fins i tot davant els possibles abusos de les persones propietàries. I partint de la base que moltes propietats tenen origen en apropiacions indegudes. Testimoni eloqüent: “Ai dels qui, del llit estant,   /  planegen el mal  /  i en fer-se clar, l'executen,  /  abusant del poder  /  que tenen a les mans!  /  Si desitgen camps, els roben;  /  si volen cases, les prenen;  /  extorsionen el cap de casa  /  i la seva família,  /  li arrabassen l'heretat.” (Profeta Miquees 2: 1-2.)  Entenc que un codi que defensés la propietat i no defensés també uns bons drets socials seria un mal codi.

Hauríem d’arribar a dir que els drets socials són una de les dues o tres bases més importants d’una societat perquè sigui tal societat.

L’estudi de la Història, en qualsevol període, més aviat mostra una manca molt gran de drets socials, i, fins i tot, la freqüència dels intents per evitar que n’hi hagi, i si n’hi ha, per eliminar-los, o per oblidar-los, o fer veure que no es recorden.

No era gens ni mica habitual, al món antic, la presència de drets socials en favor dels treballadors/es i en favor de totes les persones. Vegem-ne alguns exemples coneguts.

El Codi d’Hammurabi, rei de Babilònia i que va sotmetre tota la Mesopotàmia (1792-1750 aC), que és el millor i el més conegut dels codis de drets de l’Antiguitat, assegurava els drets més importants següents: existència de les classes socials, drets de la propietat, autoritat del pare en la família, llei del Talió (no més venjança que aquella “igual” a l’ofensa rebuda).

Els Vedes, sèrie de 4 llibres sagrats hindús, escrits a partir de 1800 aC, segons l’Enciclopèdia catalana i el Larousse, són compostos per himnes, pregàries i fórmules relacionades amb el sacrifici i la conservació del foc sagrat. No es tracta, doncs, de res relacionat amb drets socials

El company Confuci (Kong Fuzi = mestre Kong), 551-479 aC, filòsof i reformador xinès, sobretot reformador moral, en el text titulat “El gran ensenyament”, inclòs en el conjunt anomenat “Quatre llibres”, expressa els seus pensaments “socials”, que no són pas tals. Recomana amb gran interès seguir, al llarg de la vida, un Camí, que, segons ell, només poden seguir de manera constant els “homes superiors”. Però en cap moment descriu en què consisteix el Camí en la vida de cada dia i en la relació amb les altres persones. Més endavant elogia molt diferents virtuts, però veient-les més com a mitjans de triomfar en la vida que com a mitjans de fer el bé. Però sí que diu una frase molt importat, l’única: No s’ha de fer als altres lo que no volem que ens facin a nosaltres.

Per la mateixa època, 560-480 aC, Siddarta Gautama (conegut amb el nom de Buda), reformador indi, enfocà la seva vida i el seu ensenyament sobre la base d’una introspecció de cada persona en si mateixa, acompanyada, més aviat, d’una renúncia a  tot allò que pogués tenir o desitjar. No eren, ni ell ni els seus nombrosos seguidors, persones indicades per reclamar drets ni per a si, ni per a ningú.

Doncs poc abans, cap als segles VIII-VII aC, s’havia arribat al primer exemple, aparentment sense precedents històrics, de textos que expressen drets socials, obra dels bons profetes i dels bons legisladors del poble d’Israel d’aquella època. Són els textos bíblics socials. Com que se’n podrien esmentar molts (una trentena), n’inclourem una selecció representativa.

Textos profètics de dura condemna de les injustícies:

 *Ai dels qui, a costa dels veïns,   /  engrandeixen les cases i els camps!  /  (...)  Escolteu què m'assegura  /  el Senyor de l'univers:  /  Totes aquestes cases grans i boniques  /  es tornaran una ruïna;  /  ningú no habitarà aquests palaus.  (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 5: 8-9)  [Hi ha un refrany català que diu: “Cases fetes de robar, les veureu enderrocar.”]

*Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  /  roben el dret als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  /  A qui acudireu perquè us socorri?  /  On amagareu les vostres riqueses? (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 10: 1-3)

Textos legislatius, que apliquen el missatge dels profetes amb mesures civils obligades:

*Quan facis un préstec de diners, aliments o qualsevol altra cosa a un germà teu israelita, no li exigeixis interès. Podràs exigir interessos a un estranger, però no a un germà teu. (Deuteronomi 23: 20-21)

*Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més.  (Deuteronomi 15: 1-2)

*Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

*Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. (Levític 19: 33-34)

I no penseu pas que en aquests textos no es defensava “també” la propietat. Vegeu:

* Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat. Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i ven part de les terres que formen el seu patrimoni, el seu parent més pròxim té dret a rescatar allò que l'altre ha venut. (Levític 25: 23-25)     Però... això és la propietat “com un més dels drets socials”.

Tristament, aquesta primera experiència històrica de drets socials va ser molt probablement de curta durada. Ja que poques dècades després de la seva aprovació (630-620 aC, probablement) a l’any 587, una gran part del poble d’Israel va ser deportat a Babilònia, per uns 50 anys. Dècades i segles a venir, sempre sota el domini estranger, diferents autors bíblics recordaven i reivindicaven els “vells drets”, alhora que reconeixien el seu incompliment.

 ¿Podem recordar, al llarg de tot l’Imperi romà, algun codi o selecció de disposicions, a favor de relacions justes o favorables als pobres? Impossible!

Arribant als temps moderns, la pomposament anomenada Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de la França de 1789, garanteix un llarg seguit de drets polítics,  i té un article en defensa del dret de propietat (que considera “sagrat”), però no en té cap en defensa d’un sou just, de l’aliment o de l’habitatge de la gent normal o treballadora.  I lo més trist és que tampoc el té la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, de la companya Olympe de Gouges.

Després d’aquest fracàs, podríem esperar que el Codi de Napoleó, de 1804, ens portés un bon exemple de drets socials? Cosa important, perquè no sols fou vigent a França, sinó també en diversos països europeus. Se li atribueix una mentalitat individualista i liberal, i a més a més, unificadora i centralista. Cap inclinació social.

Un segle i mig després, el 1948, l’Assemblea General de l’ONU aprovava la Declaració Universal dels Drets humans, que sí que seria un punt de referència obligada en endavant, i durador. I seria el segon exemple històric de drets socials. En donem una mostra.

Article 23

1.Tota persona té dret a treballar, a la lliure elecció de la seva feina, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur.

2.Tota persona té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual feina.

3.Tota persona que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria, que li asseguri, així com a la seva família, una existència conforme a la dignitat humana, i que ha de ser completada, en cas necessari, per qualssevol altres mitjans de protecció social.

4.Tota persona té dret a fundar sindicats i a sindicar-se per a la defensa dels seus interessos.

Article 24

Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada de la feina i a unes vacances periòdiques i pagades.

 Article 25

1.Tota persona té dret a un nivell de vida adequat, que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i en general l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; així mateix té dret a una assegurança davant l’atur, la malaltia, la invalidesa, la viudetat, la vellesa i altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat.

2.La maternitat i la infància tenen dret a cures i assistència especials. Tots els nens, nascuts de matrimoni o fora de matrimoni, tenen dret a igual protecció social.

 Com podeu veure, escasses i molt recents ocasions hi ha hagut al llarg de la Història en què les persones han pogut disposar de drets socials, però hem de distingir entre aquells casos en què no n’hi havia i aquells altres en què n’hi havia però han sigut ignorats. En aquest sentit, és a la direcció de l’Església cristiana (les diverses esglésies) que correspon la immensa vergonya d’haver-los tingut, però guardats a les golfes, durant segles.

Després de la Declaració dels Drets humans de l’ONU, hi ha hagut altres bones aportacions, com la Constitució Espanyola, i altres constitucions, i, sobretot, els Convenis Internacionals de l’OIT (Organització Internacional de Treball): un conveni internacional de normes per a cada un dels aspectes del treball. Això ja és un desideràtum... alhora que es tracta de la tercera versió històrica d’un conjunt de drets socials.  Ara com ara, l’OIT té aprovats 190 convenis, dels quals, 10 són considerats “fonamentals”. Els títols d’aquests deu convenis són:

Sobre el treball forçat  (1930)

Sobre la llibertat sindical i el dret de sindicar-se  (1948)

Sobre el dret de negociació col·lectiva  (1949)

Sobre igualtat de remuneració  (1951)

Sobre abolició del treball forçat  (1957)

Sobre discriminació en la feina  (1958)

Sobre l’edat mínima per treballar  (1973)

Sobre seguretat i salut en el treball  (1981)

Sobre les pitjors formes de treball infantil  (1999)

Sobre marc promocional per a la seguretat i la salut (2006)

 

Ara bé: aquests drets no es poden fer efectius en casos concrets fins que l’Estat corresponent els hagi ratificat. L’Estat espanyol, dels 190 convenis, només n’ha ratificat 135 (però sí els 10 fonamentals). I... no us ho perdeu: els EUA només n’ha ratificat... 14.

Disculpeu, però voldria tornar a insistir que els drets socials no són lo mateix que els drets humans, ni sempre són compresos en el si d’aquests darrers. I no pels drets en si, sinó per la manera curiosa en què uns i altres són considerats per algunes persones. Però vull dir-ho més clar: a vegades, un mateix moviment de canvi influeix en uns i altres drets de manera diferent i fins contrària. Un exemple clamorós d’això va ser la Transició espanyola, que va aportar als espanyols, i una mica més als catalans, tot un seguit de drets polítics que moltes persones no havíem conegut mai, però la seva mateixa dinàmica va fer que es debilitessin i s’acabessin desfent les dues petites bases favorables que tenien els treballadors/es durant el franquisme: la seguretat en el lloc de treball (era molt difícil acomiadar) i la seguretat en l’habitatge de lloguer. I així es van arribar a donar experiències massives de: treballadors sense feina, desnonaments d’habitatges i gent dormint al carrer, que tampoc mai s’havien vist. Hi havia “més llibertat”, però per a tot. La Constitució sí que atenia, i molt bé, tots dos tipus de drets, però les lleis s’han anat fent moltes vegades al marge de la Constitució.

I acabem esmentant i recordant els tres subjectes que en diferents moments ens han portat les experiències de drets socials: poble d’Israel, ONU i OIT.

La Bíblia del poble

 

Presentació

La Bíblia, companys/es, és un molt ampli conjunt de textos (uns 50 llibres, bastants d’ells amb dos volums, i unes 2.100 pàgines) que presenten una enorme varietat de temes, molts d’ells intranscendents, i que, si bé tots ells tenen un fons religiós, molt pocs poden ser considerats cristians de debò.

Això no ha pas de sorprendre massa, ja que molts dels llibres hi són perquè algú els hi ha ficat. Lo que sí és enormement sorprenent és que alguns dels llibres, o dels temes, més bons, més justos i més humanistes, són del tot desconeguts, perquè mai hi ha hagut interès a divulgar-los.

Ara bé: una consciència humanista-cristiano-comunista arriba un moment que no pot suportar més aquest enorme despropòsit. Calia (ha calgut) identificar els textos més bons, que sovint estan barrejats amb altres que no ho són (a vegades era com buscar bolets en un bosc), agrupar-los en un conjunt més o menys homogeni, separar-los físicament de la Bíblia oficial, i fer-ne una petita Bíblia independent, que sigui, i només sigui, del poble, dels treballadors i treballadores, és a dir, dels seus destinataris més legítims. És restituir-los uns textos socials que els han sigut sempre estafats.

Consta de: 1) dues sèries de textos fortament socials, una trentena (una sèrie tal qual surten en la Bíblia, i una altra agrupats en deu grups de tres textos homogenis i confrontats amb cada un dels problemes que es podien donar en aquella societat), 2) un grup de quatre novel·les didàctiques per animar a fer el bé, més una mostra de deu salms, pregàries que antigament eren cançons, i 3) una selecció de textos evangèlics comentats, més uns pocs textos d’alguns apòstols.

Igualment com ja havia sigut expressat en una obra anterior, el llibre va dirigit, preferentment, a persones no creients o bé poc creients. Però... des d’una iniciativa i una formulació externes i independents.

Aquí el teniu. Somio que potser moltes persones treballadores, creients o no, s’hi vegin reflectides, i fins i tot que alguna (o algunes, o moltes) entitat popular de qualsevol punt del món la considerés un document digne de ser conegut, considerat i valorat.

Antoni Ferret

Recordem tot allò que mai no hem sabut

 

Avui dia tothom (o gairebé tothom) “sap” que, el dia 28 de febrer passat, Putin (per lo que sembla, o tal com ho diuen, ell sol, conduint un tanc) va envair Ucraïna, país pacífic, normal, “començant” així una “guerra d’agressió”.

Però, quanta gent sap que aquesta guerra ja feia 8 anys que durava, dins Ucraïna, amb el silenci de tota la púrria informativa d’Occident? 

Quants sabem que, durant l’any 2014, grups feixistes, més o menys impulsats per països occidentals, van promoure un cop d’Estat a Kiev, van tombar el govern que hi havia i en van establir un d’occidentalista, de característiques feixistes o nazis?

I que, a partir d’aleshores, va començar una tongada d’accions repressives contra la població russoparlant de les regions orientals, veïnes de Rússia (anomenades Donbass)?

Aquesta tongada repressiva ha comportat fins i tot accions militars, incloent bombardejos, i, al llarg d’aquests 8 anys, al voltant de 14.000 persones han anat morint.

Què n’han dit, els mitjans de comunicació del nostre país, ni els dels altres països, suposadament democràtics?    

Que Ucraïna volia i dolia entrar a la criminal OTAN, sí que se’n deia alguna cosa, com a decisió democràtica d’un país lliure. Però, algú aclaria que això significava, en la pràctica,  poder col·locar armes nuclears prop de la frontera russa, que podrien assolir Moscou en pocs minuts?   

Que l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN volia dir fer possible una guerra nuclear victoriosa? Ara no és possible perquè, com tothom sap, l’atac d’un contendent significaria l’atac simultani de l’altre, i la destrucció mútua de tots dos. És l’equilibri del terror. Però amb armes nuclears de l’un tan a prop de l’altre, podia ser, per primer cop, possible la victòria de l’un.

Necessitem gaire imaginació per suposar que això era buscat per la potència occidental? Per usar realment aquestes armes? NOO! Almenys en principi, NO. Però sí per tenir el país rival sota el xantatge i la coacció.

Aleshores, tenint en compte tot lo que no se sabia, podem realment considerar que Putin (ell sol, damunt el seu tanc), va ser l’agressor??? Podem anomenar realment aquesta guerra “la guerra de Putin”??

Vejam si sabem estar al corrent de lo que passa, no deixar-nos enganyar pels silencis, degudament “comprats” (o, potser, imposats).

Pròleg d'Antoni Ferret sobre el neutre "lo"

 

Pròleg d’Antoni Ferret al llibre:

Article neutre: ¿local o universal, extern o propi, empobridor o enriquidor?

Abelard Saragossà

(Acadèmia Valenciana de la Llengua / professor jubilat de la Universitat de València)

 

                                                                                        Dedicatòria de l’autor

 

A tots els professionals de la llengua

que han mantingut

la intuïció com a parlants

i la voluntat de naturalitat;

i, amb els mitjans que han trobat,

s’han esforçat per mostrar

la necessitat de l’article neutre,

des de Marià Vayreda (Olot, 1900)

fins a Antoni Ferret (Barcelona, 2015).

 

Pròleg

La llengua catalana de tots els territoris, amb les seves formes diferents i sovint denominacions més pròpies, ha sigut la nostra més gran il·lusió i el nostre més gran problema.  És el tret en el qual ens reconeixem més lo que som, però hem hagut de patir per ella i lluitar per la seva defensa. A fe que hi hem lluitat amb esforç i amb dignitat! De vegades també ens hem hagut d’esforçar no solament davant els atacs de fora, també hi ha hagut dificultats més internes.

El tema de la incorrecció-correcció de l’article neutre «lo» em va començar a preocupar per allà als anys 60, quan jo en tenia uns 30, i feia classes de català al vespre en entitats de barri. En les classes i sobretot en la seva preparació, el tema em va suscitar contradiccions i reflexions.  

Pensava: Per què hem d’ensenyar als alumnes que és incorrecte un terme que usa quasi tothom? (Desgraciadament, era i és necessari dir diverses vegades que és incorrecte un terme que usa quasi tothom, perquè és així. Però en el cas d’un article, em semblava excessiu.)  I, més encara:  ¿Per què pensem que el català medieval tenia un sistema de 4 articles, coincidint les formes masculí singular i neutre, i ara l’ha de continuar tenint, quan sembla que el parlar popular l’ha canviat per un de 5, i, precisament, l’ha fet més normal??

La idea que, si una cosa ha sigut d’una manera, ho ha de continuar sent, per aquesta sola raó... és terrible, i ha portat problemes greus en molts aspectes de la vida.

Vaig anar posant per escrit les meves reflexions i vaig proposar que el butlletí de l’entitat dels professors les anés publicat a fraccions. Se’m va contestar, amb una energia un pèl excessiva, que el butlletí no era per a coses com aquestes. Aleshores el vaig proposar, ara ja com a llibre, a una editorial. No pas a qualsevol editorial, sinó a una que em coneixia i que m’havia publicat un llibre sobre història de Catalunya. No el van rebutjar, sinó desestimar, però lo important és la raó que em van donar:  «perquè no era exclusivament gramatical». Aquí el terme «gramatical» sembla referir-se a un sentit estàtic. Davant les circumstàncies, el vaig guardar, durant dècades, i no fa gaires anys, quan una editorial es presentava amb el lema de «publicar coses minoritàries i alternatives», vaig pensar: Aquesta és la meva!

Avui dia, la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, editada el 2016, en les pàgines 578-581, sota el títol «L’article definit», i en el quadre 16.1, encara exposa els 4 articles «de sempre», sense ni menció d’un neutre. Però més endavant, en la pàgina 588, amb el títol «Valor individualitzador de l’article el i construccions equivalents», diu lo següent:

«A més de l’article el, en la parla hi trobem la forma col·loquial lo com a article amb valor individualitzador:  Sempre em diu lo que he de fer. Els registres formals empren l’article el com a determinant. [...] En la llengua antiga, lo [...] s’usava com a determinant amb noms en masculí singular i també, amb un valor individualitzador, amb altres elements no nominals, sobretot a partir del moment en què el demostratiu ço, usat en certs contextos amb valor individualitzador, va perdre vitalitat.»

És a dir: l’Institut reconeix que la llengua antiga tenia un neutre (encara que l’anomena «demostratiu»), i que, quan aquest va anar perdent vitalitat, va anar essent substituït pel terme lo. Ho reconeix (tot explicant-ho amb altres paraules) en l’aspecte científic, i no ho vol reconèixer en l’aspecte formal-nominal. Fins quan???

Anant al llibre de l’autor, la primera cosa positiva que en remarco és que fa més aclaridor el seu missatge repetint els conceptes, després d’haver-los comentat, mitjançant frases breus, cada una amb un concepte  concret.

I entrant en el contingut, em cenyiré a uns quants temes que considero més importants, en relació a la qüestió que ens afecta: el neutre lo.

El primer és la seva utilitat comunicativa (§4.1.1, §4.1.2, §4.3.1, §4.4.1). El neutre, no és que sigui un valor ni masculí ni femení, però que cal acceptar. El neutre permet comunicar-se còmodament sobre continguts que no tenen nom, o no el sabem, i que tenen tanta importància, o més, que si fossin noms. Per exemple: el fet que siguin cars (Lo car no ho puc comprar); que ens ho hagin manat (Lo que ens han manat no té sentit); que estiguin en un lloc determinat (Lo del racó és teu); que encara no sabem (Lo que diràs, no ho sé); que en tenim necessitat (Lo que necessitem ho tens tu); que siguin de color verd (Tot lo verd és maquíssim)… Valors que fan de molt mal introduir amb un article corrent. El neutre facilita molt parlar-ne. I són un munt de conceptes que omplen molt les nostres converses. Si el neutre (en el nostre cas, lo) augmenta les capacitats comunicatives dels parlants, ha de ser molt ben rebut i molt ben considerat, i no pas com un parent pobre.

Un punt important és l’explicació històrica de l’autor sobre com hem arribat, els parlants de diverses llengües europees, a l’ús i a l’acceptació del l’article neutre. L’article (en general) va ser tardà en la seva aparició, i va tenir un precedent: l’adjectiu o el pronom demostratiu. Però aquest element lingüístic existia principalment per determinar el lloc de l’objecte del qual es parlava. Així l’objecte es designava, en el nostre cas, amb el terme «aquest», o «eixe», si es trobava prop de qui parlava, i successivament en els altres casos, com sabem.  Però quan, a voltes, el demostratiu s’usava ocasionalment per designar un objecte sense precisar-ne el lloc, aleshores era un demostratiu que actuava fora del seu àmbit més propi (§4.1.3), i els parlants probablement es van anar sentint incòmodes a l’usar-lo, cosa que els va anar portant a anomenar tal objecte amb un indicador diferent, que fou l’article (el general). Va ser una innovació important, ja que el llatí no tenia aquest recurs de l’article. En un temps probablement posterior, els parlants es van sentir inclinats a usar una forma diferent per a aquells objectes o temes que no eren ni masculins ni femenins (§5.4.1). Ja en l’etapa anterior, la dels demostratius, ho havien fet (en el cas dels catalans, els valencians, els balears...) amb el demostratiu neutre ço (§4.1.3). La combinació entre la tendència a usar un terme més apropiat que el demostratiu i la inclinació a diferenciar els temes neutres dels masculins i femenins, ens va portar (als nostres predecessors de fa segles) a anar passant del terme ço al terme lo, per indicar objectes o temes abstractes neutres. Formes que, segons l’autor, van  coexistir uns  dos-cents anys (segle XIII - segle XV).

De tota manera, observem que l’evolució demostratiu versus article neutre la van seguir les llengües romàniques peninsulars: català-valencià-balear, castellà i galaico-portuguès, però no les veïnes francès i italià, que encara anomenen els valors neutres amb el demostratiu antic: ce i ciò (§4.2.4).

Però el tema estrella en relació al cas de l’article neutre és la qüestió de si és castellanisme. És molt normal que sigui així, tenint en compte les llargues etapes que el català ha viscut sotmès a una influència políticament forçada del castellà. Això va portar al fet que moltes persones adaptessin la seva parla a paraules i usos lingüístics del castellà. I, doncs, a la vigilància i a la sospita sobre si certes paraules o construccions semblants al castellà eren o no castellanismes. Sovint ho eren, però no pas sempre, i de vegades es produïen errors en relació a mots catalans de veritat.

El cas és que l’inoblidable mestre Pompeu Fabra, després que en una primera gramàtica (1891) acceptés el neutre lo (§6.2.1), en les següents es va decantar per creure que aquest neutre era estrany al català i era influència castellana (§6.2.2). El seu gran prestigi, molt i molt merescut, malgrat errors que s’expliquen en aquest mateix llibre (§6.3-§6.4), va fer que la seva opinió, durant dècades, fos considerada una mena de dogma. Una de les males conseqüències en va ser que els substituts que ell aconsellava eren diversos i no sempre eren útils, i, segons els casos, se n’havia de triar un o altre, cosa que durant les mateixes dècades va ser causa de dubtes i errors (§6.4.3-§6.4.5).

Els qui hem intentat discutir la seva opinió hem passat una mena de calvari, però avui hi ha molts treballs bons, i estic segur que el llibre de Saragossà pot ser una possible culminació en la recuperació d’un terme lingüístic ben nostre i ben útil.

Per tant, aprofito l’ocasió per fer una crida ben formal a l’Institut perquè adopti davant aquesta qüestió una actitud més seriosa i més científica. Al mateix temps que també faig una altra crida a persones cultes, grups i entitats perquè ens ajudin a aconsellar als companys de la Secció Filològica a fer un pas en aquest sentit.

El simbolisme de la creu

 

Quan algú entra en una església, una rectoria, un edifici religiós, la primera cosa que veu és un crucifix. És lo que vulgarment es considera “el” símbol del cristianisme. No em sembla gens bé. En primer lloc, essent una imatge extremament trista i dolorosa, tantes vegades de veure-la la fan tan familiar que se li lleva el caràcter dramàtic que té o hauria de tenir.

En segon lloc, i més important, crec que no és correcte considerar-lo “el” símbol del missatge cristià. Sí que és una representació de la vida de Jesús, més concretament de la seva mort, però no pas de la seva missió. Contràriament a certes descripcions, més fantasioses que reals, no crec que sigui cert dir que Jesús va venir al món per morir en creu i així “salvar-nos”. Diria que la seva missió fou ensenyar una altra manera de viure, no una altra manera de creure. I que la seva mort en creu va ser una intromissió d’un poder estrany i criminal, de cap manera assimilable a una part de la missió.

Si és símbol de la seva vida, però no de la seva missió, no correspondria que el crucifix fos considerat ni tingut com “el” símbol principal del seu missatge, ni del nostre. Per simbolitzar gràficament i/o artísticament el nostre ideal, entenc que seria molt oportuna i encertada una representació gràfica del Sermó de la Muntanya (gràfic o quadre que no crec que existeixi). Això com a primer símbol, i com a segon, una representació del Sant Sopar (això sí que existeix, i de manera molt variada). Només en tercer lloc, consideraria el crucifix, ja que aquest és una representació de la vida, però no pas de la missió.  

Ara bé: en aquest sentit, de tercer símbol, seria acceptable un crucifix, però mai dels mais una creu. Una creu nua. La creu amb Jesús clavat, una imatge en extrem trista i dolorosa, pot passar, perquè tristament es una realitat que es va esdevenir. Però una creu sola??? Algú ha pensat mai què és una creu sola? És un símbol de tortura, igual que una forca o una guillotina. Molt pitjor que una guillotina, perquè està pensada precisament per fer patir al màxim.

Una creu ha de ser foragitada. Els qui es complauen a considerar, i presentar, la creu com a símbol del cristianisme, coincideixen amb els qui sempre l’han “utilitzat” per entristir, reprimir, sotmetre, la vida  de les persones a un model de subvida disciplinari, obedient fins a l’extrem, trist...

Fora la creu, abans, si de cas, una guillotina... Menys crucifixos i ni una sola creu!!! I encara molt menys parlar de la creu com una representació del sentit de la vida cristiana. Una situació trista o dolorosa, si es dona de manera inevitable, s’ha d’assumir, però no mai presentar-la com un  ideal, o com un valor, com a vegades es fa.