Carta col•lectiva dels bisbes de Catalunya
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
diumenge, 5 de juny del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
Mals resultats, també
El poble ha tornat a fallar. El poble només s’ha portat bé a Euskadi, amb el magnífic èxit de la candidatura Bildu.
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
dilluns, 16 de maig del 2011
"El Punt" ha tornat a prevaricar
(Carta enviada al diari “El Punt” i no publicada)
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
diumenge, 8 de maig del 2011
Encara no és beat
En un article anterior afirmava que, com que el Vaticà s’ha de reformar de manera cristiana, mentre no ho faci, les seves decisions han de ser suspeses, en espera de la reforma.
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
diumenge, 1 de maig del 2011
La renda bàsica
La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
diumenge, 24 d’abril del 2011
No a les retallades!!
La sanitat i l’ensenyament no poden ser objecte de retallades dels recursos públics que s’hi dediquen. Perquè atenen necessitats de les més bàsiques. No poden ser MAI retallats. Mai dels mais. Si un Govern ho fa (o ho intenta) queda en evidència i fins i tot deixa de ser un Govern legítim, en descuidar una de les seves exigències més fonamentals.
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
diumenge, 10 d’abril del 2011
El Govern de CiU (de 2010 i 2011)
Balanç als tres mesos
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)