Àfrica

Àfrica és el bressol de la humanitat. A les selves i les sabanes de l’Àfrica oriental els primers monos i mones van començar pensar i van esdevenir homes i dones. Fa uns dos milions d’anys. I d’allí la humanitat es va anar desplaçant a la resta del planeta, a través de milers i milers d’anys.

En canvi, Àfrica ha hagut de rebre la civilització i el progrés des de l’exterior, i amb un considerable retard. Sobretot les zones del sud. Hi ha hagut una excepció: Egipte. La seva situació arran del Mediterrani i del Nil han configurat aquest país com un dels focus primers de civilització. (La civilització i el progrés s’han desenvolupat prioritàriament entorn de mars i rius.)

Així la Revolució Neolítica (pràctica de l’agricultura i la ramaderia), que en les àrees més avançades del món com Àsia occidental (Orient mitjà) data d’uns 10.000 anys, a la major part de l’Àfrica no hi arriba fins a fa uns 6.000. I el treball del ferro, d’uns 3.500 anys, arriba a l’Àfrica en dates molt diverses, vers fa uns 3.500 i fa uns 2.100 i encara en dates posteriors.

Una cosa important que cal saber és que el desert del Sàhara no ha existit sempre. Té uns 3.000 anys. Fa 3.000 anys  hi havia aigua i vegetació, i un canvi climàtic (com el que vivim ara) va desertitzat tota aquesta zona.

En l’Edat Mitjana (és a dir, en la nostra Edat Mitjana) Àfrica va viure tres fenòmens importants:

1) La invasió i la colonització àrabo-musulmana al segle VII (que va afectar tota la franja nord del continent). A partir d’aquí va anar penetrant lentament vers el sud, sobretot a través dels comerciants. Aquesta colonització va implicar el canvi del cristianisme per l’islam (excepte Etiòpia, que continuà cristiana), i també elements de progrés material.

2) La lenta progressió vers el sud del poble bantu (en castellà bantú). Val a dir que, quan els bantus, que ja treballaven el ferro, arribaven en zones del sud d’Àfrica, trobaven pobles que encara vivien en l’època paleolítica, és a dir, que encara vivien de la caça i la recol·lecció.

3) El contacte amb pobles europeus, de moment en la franja costanera occidental. Els primers foren els portuguesos. Després francesos, holandesos, anglesos. Primer intercanvis comercials, i posteriorment la constitució d’assentaments colonials més cap a l’interior.

La principal malura que ha patit la població africana ha estat, des de temps immemorials, l’esclavitud. Durant molt temps, esclavitud entre africans. Els esclaus eren presoners de guerra (la guerra és l’altra major malura històrica: guerres de tipus local). Aquests esclaus eren utilitzats en l’agricultura, en l’exèrcit i en treballs domèstics, o bé eren comprats i venuts. Però l’esclavitud prengué una dimensió excepcional al segle XVIII, amb el «tràfic» d’esclaus Àfrica-Amèrica, promogut pels europeus, començant pels portuguesos. Llavors no es tractava ja de presoners de guerra, sinó de persones caçades i segrestades. Es calcula que a finals del segle XVIII a Amèrica del Nord hi havia un milió d’esclaus africans. El segle XIX va ser el de l’abolició de l’esclavitud, però aquesta fou molt lenta.

Al llarg dels temps, la població africana ha evolucionat d’unitats tribals a la formació d’estats (fins i tot d’imperis). Però aquests estats vivien una evolució a base de conquestes, organització d’espais polítics, rebel·lions, separacions, noves agrupacions, etc.

Els productes que més es comercialitzaven en la població africana i d’aquesta amb l’exterior han estat, tradicionalment: sal (per condimentar el menjar i per conservar-lo), or, ceràmica, marfil, goma, cautxú, teixits, esclaus... (I s’importaven de l’exterior productes elaborats.) Més modernament s’han exportat: metalls i en general productes minerals. 

La penetració europea va derivar, sobretot al segle XIX i primera meitat del XX, en exploracions i, més tard, conquestes i establiment de colònies per part dels estats europeus. Fou el colonialisme, una altra de les malures patides per la població africana. Sobretot per part de francesos i anglesos. 

La influència europea va comportar alguns elements de progrés, per exemple algunes vies de comunicació, però en general es va traduir en el saqueig de productes naturals, sobretot explotació minera. No hi hagué, per exemple, un desenvolupament industrial. I en l’agricultura s’imposà el conreu de productes d’exportació, com cafè, cacau, etc., en detriment de la producció d’aliments.

Des de bon principi, l’explotació colonial va provocar resistències i revoltes de la població africana, i les corresponents repressions. Els principals motius de revolta eren el treball obligatori de la població local i la concessió als blancs de les terres millors. 

El colonialisme traçà uns límits entre les diverses colònies que eren arbitraris i sovint dividien ètnies entre dos països. També fomentà l’ensenyament d’una cultura forastera, i el menyspreu de la cultura pròpia africana.

En el súmmum, arribà a establir règims d’apartheid (separació entre blancs i negres, fins i tot en els llocs de residència) a Sud-àfrica i Zimbabue.

Després de la Segona Guerra Mundial, i després de l’accés a la independència d’alguns països d’Àsia (com ara l’Índia), es desenvoluparen al continent africà tot de moviments nacionalistes, que confluïren en la independència dels seus països, la majoria durant la dècada de 1960, i alguns durant la dècada de 1970.

Però desgraciadament la independència política no fou una solució. Les economies dels països africans continuaren sota la dependència del capitalisme metropolità. Per si això no fos suficient, aquests països han conegut una llarga tirallonga de cops d’Estat, dictadures militars, dictadures civils i enfrontaments armats. Tot amenitzat per un grau notable de corrupció política i econòmica. No hi ha faltat més de mitja dotzena de règims pretesament marxistes, però en forma de dictadura. Han tingut guerres civils R. D. del Congo, Ruanda (genocidi ètnic), Angola, Moçambic, Nigèria, Somàlia, Congo, Sierra Leone, Mali, Sudan, Sudan del Sud...

Les principals produccions són articles agraris d’exportació com cafè, cacau, cotó, per una banda, i explotacions mineres i exportació de diferents metalls (entre ells or i diamants). Fins i tot petroli, en alguns països.

Però l’Àfrica, sobretot la subsahariana, encara té dues assignatures pendents: una estabilització democràtica i un desenvolupament industrial (excepte Sud-àfrica).

Finalment, diguem que, des de la independència, els països africans han cercat un esforç mancomunat a través de l’Organització per a la Unitat Africana (1963), que va ser anomenada «club de dictadors», i, amb criteris renovats, a través de la Unió Africana (2001).

(Article inspirat en la lectura del llibre «La historia de África», de José L. Cortés López, Madrid, 2007.)

Antoni Ferret

Les ries gallegues

Les ries gallegues, el Teide, l’Alhambra, els turons verds del País Basc, el gaspatxo andalús, la paella valenciana (que també és catalana), la música del pasdoble, l’esperit de lluita social i política de molts madrilenys, la fermesa i la fidelitat política dels bascos, i, sobretot, la bellesa de la llengua castellana i la seva riquíssima literatura, entre altres, són coses que m’encanten d’Espanya, que no voldria perdre per res del món.

Espanya ha estat una gran potència, i en els seus dominis no es ponia mai el sol, però sense que sigui un mèrit, en aquest sentit, perquè això va ser degut a 1) la sort de la «descoberta» d’Amèrica; 2) el robatori de metalls preciosos als seus habitants, or i plata que de poc li van servir perquè van  ser malversats en estúpides guerres de prestigi; 3) una actitud imperialista, i per tant vulgar. La resta dels períodes, Espanya ha estat un país endarrerit dins l’àmbit europeu.

Espanya va ser Espanya durant els primers segles de la seva història moderna, però es va degradar com a resultat de la Guerra de Successió, quan va passar de ser «un regne de regnes» a ser un sol regne unificat i centralista, sota el domini de Castella (i de la monarquia borbònica). Aleshores va ser l’Estat espanyol, no Espanya, i, dins aquest Estat, Catalunya ha estat durant 300 anys oprimida per Castella en l’aspecte polític i, sobretot, en l’aspecte lingüístic.

Des de fa uns 150 anys, les elits catalanes han estat aspirant a retornar Espanya als seus orígens de «país de països», una Espanya federal. Durant els darrers 80 anys, els successius Estatuts d’autonomia assolits han suavitzat en gran manera l’opressió castellana. Però encara no és prou (perquè tots 3 Estatuts han estat retallats respecte de les aspiracions catalanes).

Semblaria arribat el moment d’aconseguir finalment l’encaix correcte. La crisi que ha produït l’actual moviment independentista hi pot ajudar molt. No pas sota el Govern del Partit Popular, que sembla incapaç d’entendre (o de voler) una altra cosa que un Estat espanyol centralitzat. Però sota un Govern subsegüent hi haurà una oportunitat.

Sobretot cal no confondre mai Espanya amb l’Antiespanya. L’Antiespanya són el PP, UPyD, les organitzacions feixistes (com ara l’AVT), la premsa de Madrid (tota), l’Exèrcit, una part de la Conferència Episcopal... Però hi ha una Espanya de veritat: el PSOE, IU, els sindicats, els moviments socials, el poble basc, el poble andalús... L’Antiespanya ha de ser aïllada.

Espanya ha tingut moments estel·lars (no pas el de l’imperi!), sinó moments com les Corts de Cadis de 1810, o les Corts de la Segona República. Ara estem a punt de tenir el tercer, que serà després de les properes eleccions. Cal encara una mica més de paciència.

  

Que puguem continuar gaudint de les belleses geogràfiques i humanes d’una Espanya retornada al seu si! Una Espanya on tots ens puguem trobar bé i on les tensions lògiques d’un país de països es puguin resoldre en harmonia i democràcia.

Antoni Ferret

 

Lleis per a una transició al socialisme

Quan tornem a tenir un Govern d’esquerres a l’Estat espanyol, després de la desastrosa legislatura del Partit Popular, el nou Govern s’haurà de plantejar (haurem de fer que es plantegi) dues grans tasques:

1)La reconstrucció del país, després de la devastació produïda pel Malgovern.

2)Les primeres lleis per iniciar la transició al socialisme.

El primer punt va quedar explicat en l’article «Objectius».

Pel que fa al segon, proposo una sèrie de propostes de lleis:

1)Llei que estableixi drets d’intervenció en l’empresa dels comitès, en empreses de més de 100 treballadors/es.

1bis)Després d’un temps prudencial (per exemple un any), llei que estengui la llei anterior a les empreses de més de 50 persones.

1ter)Després d’un temps prudencial, augmentar el contingut de la llei fins a l’elecció forçosa del director pel comitè de treballadors/es, així com la seva aprovació forçosa de qualsevol pla d’ampliació, canvi o reducció de l’àmbit o dels objectius de l’empresa.

2)Llei que estableixi un organisme públic, una mena de Consell d’Economia, per coordinar l’actuació de les empreses de més de 100 treballadors/es, establint plans d’actuació conjunta. L’esmentat Consell hauria de tenir una composició plural i representativa dels diferents partits, sindicats i entitats socials. Hi hauria d’haver un Consell d’Economia en cada nacionalitat. 

3)Nacionalització de la gran banca, de les grans empreses energètiques i de les grans empreses de serveis públics. (Per exemple, la Caixa i els grans bancs espanyols, com BBVA i Santander, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Gas Natural, Agbar.) El control d’aquestes empreses nacionalitzades hauria de ser per part del Govern central o dels governs autonòmics, segons la seva radicació i la seva importància. (Per exemple, la Caixa per part de la Generalitat.) Aquest control públic hauria de ser sempre compatible amb el dret d’intervenció dels corresponents comitès d’empresa.

4)Reducció significativa dels efectius militars i del corresponent pressupost, en la perspectiva, a més llarg termini, de suprimir l’exèrcit.

Antoni Ferret

Com Califòrnia, com Baviera, com Flandes

O com els estats de Suïssa.

Catalunya serà (si Déu vol) un Estat amb tots els ets i uts, amb plena llibertat, dins una Espanya federal. Una Espanya que sigui (que torni a ser) una Espanya autèntica, tal com era abans de la Guerra de Successió. Un país de països. Un Estat plurinacional.

Per a això cal una reforma de la Constitució espanyola que sigui àmplia, generosa, tant com perquè l’Estatut de 2006, tal com va sortir del Parlament català, abans de totes les retallades, hi càpiga còmodament.

Per a això cal un pacte entre el PSOE (que hi està compromès) i l’esquerra unitària (IU, plataformes, moviments socials, etc.). No pas un pacte amb el PP, el qual pacte seria segurament escarransit i ronyós. Això seria una burla de les nostres aspiracions.

Aquesta Constitució hauria de garantir a Catalunya, Euskadi i Galícia un seguit de sobiranies internes.

1)La sobirania lingüística. Que la política lingüística (i la immersió en el català) fos totalment garantida i no hi pogués haver cap mena d’ingerència externa).

2)La sobirania judicial. Que totes les causes (o quasi totes) tinguessin el seu final en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

3)La sobirania financera. Que la Generalitat cobrés els impostos i pagués a l’Estat central la part corresponent a les despeses estatals i a l’ajuda a les regions pobres d’Espanya.

4)La sobirania social. Que les lleis laborals (excepte la Seguretat Social) depenguessin totalment del Parlament català i del Govern de la Generalitat.

Que aquesta solució ens donés als catalans i catalanes la il·lusió de «ser nosaltres» i la il·lusió de col·laborar a fer una Espanya lliure, justa i progressista.

Antoni Ferret

El cos, el sexe i l'amor

Ens han estafat!! I durant segles.

La Bíblia (en el capítol 18 del Levític i en les dues versions del Decàleg) prohibeix l’adulteri. I prou! (De fet també prohibeix l’incest i la relació amb animals.) No prohibeix res més.

En funció de la nostra naturalesa, el fet que un home i una dona (o dues persones del mateix sexe, si és el cas) que s’estimin o simplement s’agradin es trobin, es despullin, es mirin, es toquin, es besin, s’abracin, i, eventualment, es facin l’amor, és una cosa natural, bona, bonica, molt bonica i volguda per Déu. Una cosa que troba la seva forma més excel·lent en el matrimoni, sí, però que no ha de ser únicament en el matrimoni. També pot ser en relacions prematrimonials o postmatrimonials.

Les relacions sexuals extramatrimonials, per part d’una persona casada o amb una persona casada, són adulteri, i són prohibides per la moral cristiana autèntica. Però, amb tot, no són cap crim.

Però els eclesiàstics, que es troben sotmesos a una llei de castedat, ens l’han imposada a tots durant segles. Han anat afirmant i legislant tota una llarga sèrie de prohibicions i recomanacions, sense cap base bíblica, que han constituït una pseudomoral cristiana, o una moral pseudocristiana, amb la qual ens han castrat d’allò més maco de la vida.

Tan sols ha restat, això sí, el matrimoni, com a possibilitat de compartir el cos, el sexe i l’amor. Però hi ha una realitat bàsica, i és que molt gent no és casada. Uns encara no són casats. Altres se’ls ha mort la parella o s’han separat.

Des de fa un parell de generacions, molta gent, sobretot gent jove, s’han desempallegat d’aquesta pseudomoral. Però, com una mena de resistència, encara ha restat una moral laica amb continguts semblants.

La Bíblia, com hem dit, no avala aquestes prohibicions sobre el cos, el sexe i l’amor, sinó només l’adulteri. I en molt pocs passatges. I no solament això, sinó que té un passatge (el llibre «Càntic dels càntics», en castellà «Cantar de los cantares») que canta, com el seu nom indica, el cos i l’amor.

Vegem-ne un fragment: 

    

Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies,

filla de príncep!

La teva cintura es doblega com un collaret

sortit de mans d’artista.

El teu llombrígol és una copa rodona

on mai no manca el vi aromàtic,

el teu ventre és un munt de blat

envoltat de lliris,

els teus pits són com dos cervatells,

com dos bessons de gasela.

El teu coll és com una torre de vori;

els teus ulls, com els estanys d’Heixbon,

vora la porta de Bat-Rabim;

el teu nas, com la torre del Líban,

que mira vers Damasc.

El teu cap s’aixeca com el Carmel,

de porpra és la teva cabellera,

un rei és presoner de les teves trenes.

Que n’ets, de bella i fascinant,

amor meu deliciós!

Ets esvelta com una palmera,

els teus pits en són els raïms.

Jo m’he dit: «Em vull enfilar a la palmera,

n’agafaré els ramells.»

Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya,

el perfum de la teva cara, com el de les pomes!

La teva boca és un vi exquisit,

que flueix suaument cap al teu estimat

regalimant sobre els llavis endormiscats.

Per viure el plaer del cos, del sexe i de l’amor, fora del matrimoni, hi ha dues possibilitats: les relacions lliures i el sexe professional. El sexe professional ha estat tradicionalment anomenat, i encara de vegades ho és, «prostitució». També ha estat sempre mal vist. Però la Bíblia tampoc el condemna enlloc (fora d’un comentari desfavorable de sant Pau). 

Antoni Ferret