Les revolucions industrials

Esquema simplificat

Primera Revolució Industrial

Segle XIX. Elements constituents.

Màquina de vapor. Carbó. Ferro. Ferrocarril. Vaixell de vapor. Indústries: tèxtil i metal·lúrgica. Mines de carbó. Burgesia. Classe obrera, molt fortament explotada.

Segona Revolució Industrial

Principis segle XX. Elements constituents.

Electricitat. Petroli. Acer i metalls lleugers (níquel, coure, estany...). Plàstic. Automòbil. Avió. Electrodomèstics. Indústries: Automobilística, química, elèctrica. Tèxtil amb fibres sintètiques. Gran fàbrica i producció tècnicament organitzada. Classe obrera «menys» explotada.

Tercera Revolució Industrial

Finals segle XX i inicis segle XXI. Elements constituents.

Electricitat producte d’energies naturals (eòlica, solar...). Paper cada vegada més decisiu de la informació i la comunicació. Internet i xarxes socials, no sols per a la comunicació, sinó també com a instrument comercial, artístic... Noves indústries: telecomunicacions (telèfon a distància, circulació internacional de capitals, direcció d’empreses a distància...). Retorn parcial a la petita empresa, altament tecnificada. Nou augment de l’explotació de la classe treballadora.

(Avui estem transitant de la Segona a la Tercera, segons els llocs.)

Quarta Revolució Industrial

Possibilitat de futur. «Alguns» elements constituents.

Paper dirigent de la informació, en totes les activitats. Robòtica: aparells mecànics per a moltes feines manuals (amb un ENORME perill de deixar en atur mitja població). Bateries per emmagatzemar grans quantitats d’energia, per usar-la quan convingui.  Direcció de moltes activitats per la «intel·ligència artificial». Per exemple: autoconducció de vehicles (sense conductor). Nanotecnologia: manipulació de la matèria per inventar «nous materials» per a diverses aplicacions (sanitària, industrial...). 

Conxorxa contra Barcelona

Tenim un molt mal Govern als EUA, un molt mal Govern a la UE, un molt mal Govern a Espanya, un mal Govern a Catalunya, 4 mals governs. Només hi ha un bon Govern a Barcelona. 

I, naturalment!!, com no podia ser d’una altra manera, s’ha format una Conxorxa, convergent i no convergent, amb l’objectiu de tombar-lo. Per recuperar la UNIFORMITAT NEOLIBERAL.  Què és això que n’hi hagi un que desentoni!!! No pot ser! 

S’ha tombat un pressupost, majoritàriament per raons externes al mateix pressupost. Per un «càlcul». Es diu que «no s’ha fet res». S’han fet moltes coses, però sobretot (sobretot) coses petites i de barri, que és lo que cal. 

Al conjunt de Barcelona, l’actuació més important ha sigut en relació a l’habitatge, el gran problema. I frenar una mica el turisme, un altre problema. I triplicar les beques menjador.    

Les grans coses, el PAM, les Ordenances fiscals i el Pressupost, estan parats per culpa de Convergència i afins (excepte la CUP).

El nou Govern nord-americà

L’elecció del senyor Trump, evidentment, és un greu error i una desgràcia. Però potser no tant com sembla.

Per començar cal dir que és una cosa que el Partit Demòcrata i la seva candidata es mereixien sobradament. Per la manera malvada com han governat. Per la manera com han maltractat els treballadors/es.

Hi ha 4 coses que hem de témer molt:

*Que retiri la firma d’EUA del Pacte de París pel clima, i l’aportació.

*Que produeixi grans quantitats d’energies brutes.

*Que, realment, impedeixi la immigració.

*Que derogui (o rebaixi) la ja raquítica assegurança sanitària que tenen.

Lo del mur, no s’ho creu ni ell. I d’expulsar els immigrants il·legals..., primer deia que 11 milions, després que 2 o 3, i finalment que «se n’ha de parlar», quan tinguin la frontera assegurada.

En canvi, hi ha 4 possibles coses que serien magnífiques:

*Que trastoqui tot l’establixment político-mediàtic nord-americà. Això seria molt útil, en el futur, a l’hora de construir una alternativa social.

*Que reindustrialitzi les zones degradades i millori la situació dels treballadors i treballadores.

*Que trenqui (o rebaixi) tots els tractats comercials, que només serveixen per enriquir els rics.

*Que deixi de ficar-se amb els altres països i d’intentar dominar el món.

Seria fantàstic que els països sud-americans poguessin viure tranquils.

Els tractats internacionals de comerç serveixen, sobretot, per:

*Enriquir els rics.

*Deslocalitzar empreses.

*Fallides d’empreses per la competència dels monopolis.

*Atur creixent dels treballadors/es.

Per exemple Mèxic: sens dubte s’ha vist beneficiat per les empreses nord-americanes que s’hi van desplaçar. Però, abans, l’agricultura mexicana va ser arruïnada per les importacions d’aliments a preus baixos.

Impopstos als rics

Posar impostos als rics és l’abc de la política. Si tenim (i mentre tinguem) un sistema econòmic que crea grans desigualtats, i les augmenta contínuament, cal, doncs, que tinguem un mecanisme que «compensi» aquesta tendència. Que redistribueixi la riquesa creada.

Tant a Catalunya com a Espanya (i arreu) és una assignatura pendent, des de fa molt de temps, la redistribució de la riquesa, tan acumulada en tan poques mans.

Avui dia, la CUP, donat el seu paper decisiu en el manteniment del Govern de JxSí, té una ocasió d’or per aconseguir un bon paquet d’impostos als rics catalans. Fins ara ha aconseguit:

* Un impost sobre els habitatges buits.

*Un impost sobre grans establiments comercials (sobre el nombre de vehicles que hi arribin).

*Un sobre les estades en establiments turístics.

*Un sobre el risc ambiental de la producció, la manipulació i el transport, la custòdia i l’emissió d’elements radiotòxics.

*Un altre sobre begudes ensucrades envasades.

*I un impost sobre béns de luxe (habitatges, cotxes, iots...) que els propietaris atribueixen a una empresa per no pagar-ne impost.

Sembla que això pot representar uns 180 milions d’euros l’any. És molt poc. Hi ha una bona colla de necessitats populars que «esperen»: gent necessitada, sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.

Hi ha altres possibilitats importants: Augmentar els trams alts de l’IRPF; augmentar l’Impost de successions; augmentar l’Impost del patrimoni...

Doncs vet aquí que una part de l’esquerra s’ha plantat:

Volem 1.000 milions d’euros anuals més

Vejam si en la discussió parlamentària es va més enllà.

Hi ha el perill que la CUP no vulgui estirar massa fort perquè no perilli el referèndum.

Postcapitalisme?, 9

Nou mode de producció

Paul Mason, l’autor que hem seguit en aquesta sèrie d’articles, creu que el nou sistema que substituirà el capitalisme industrial tindrà les característiques següents:

*Predomini total de la informació, totalment gratuïta.

*Màquines, eines i productes fabricats amb gran influència de la informació tendiran a un abaratiment progressiu.

*La tecnologia substituirà cada vegada més el treball necessari, el qual serà voluntari.

*La tecnologia, a més, proveirà una gran abundància de tots els béns.

*Tota persona, treballador/ra o no, rebrà de la societat una renda bàsica per viure.

*Els articles necessaris per viure seran molt barats o gratuïts.

*Hi haurà un sector important d’economia no mercantil, com cooperatives, empreses de treball col·laboratiu, producció gratuïta, intercanvis personals.

*Consum tendint a 0 de combustibles fòssils. Tot ha de funcionar a base d’energies netes.

*Nacionalització de la banca, per finançar iniciatives socials.

*L’Estat no funcionarà a base de poder, sinó més aviat de «coordinació».

*No s’abolirà el mercat, però aquest deixarà de tenir la funció central que té ara.

Paul Mason creu que, cap als voltants de l’any 2075, aquest sistema ja estarà completament implantat.

També creu que els elements històrics que més ens urgeixen a tirar endavant aquest canvi són: el canvi climàtic, i la necessitat de controlar-lo;

l’envelliment de la població, que dispararà la despesa social; les migracions, vàlvula de sortida de la misèria del Tercer Món; l’enorme deute públic de tots els Estats, que ofegaria l’economia mundial. I que, segons el senyor Piketty, s’hauria de resoldre «tocant» els grans patrimonis.

(Amb aquest article s’acaba la sèrie dedicada al postcapitalisme.)

Tasca de l'oposició

S’ha consumat la Desgràcia.

Però no ha sigut mitjançant un procés lineal i ordinari, de tal manera que s’hagués pogut preveure per endavant. Per consumar-se la desgràcia ha calgut, ha sigut imprescindible, que es fes una jugada bruta i escandalosa. Una jugada d’aquelles que no es fan  mai. I aquesta jugada s’ha fet per evitar la formació d’un Govern normal. Si no, la cosa segurament que no hauria acabat així. Hi havia possibilitats...

Ara, però, ja és inevitable i cal veure què fer.

La situació política actual està caracteritzada per dues circumstàncies especials:

1)El Govern serà minoritari.

2) L’aritmètica parlamentària del Congrés permet que hi hagi victòries o bé del Govern o bé de l’oposició (ja n’hi ha hagut).

Segons de què es tracti. Per exemple:

Si fos el cas d’aprovar una llei electoral justa, l’oposició podria guanyar fàcilment, ja que amb molta probabilitat, Ciutadans hi col·laboraria.

Si es tractés d’una Llei de llengües, que millorés l’estatus de les llengües nacionals (autonòmiques), també es podria guanyar, per la col·laboració dels partits nacionalistes.

En canvi, una llei que derogués la Reforma laboral, tenint en compte que el PDECat (CDC) al seu dia la va votar... fóra ben difícil.

També seria difícil fer aprovar  una llei de reforma fiscal progressista, per la mateixa raó.

Una llei d’impuls a la producció massiva d’energies netes tindria moltes possibilitats de ser aprovada per l’oposició.

Uns Pressupostos que preveiessin retallades socials es podrien tombar. Dependria de l’actitud de PDECat i PNB.

Ho anirem veient.                                                                      

Postcapìtalisme?, 8

Nova classe treballadora

El capitalisme va fer néixer la classe treballadora (abans anomenada «classe obrera») fa més de 200 anys. Gent procedent de l’artesania i de l’agricultura es van desenvolupar al voltant de la fàbrica i del taller, i van protagonitzar la Revolució industrial, fortament explotats per la burgesia.

Es van defensar entorn dels sindicats, les cooperatives, els ateneus, fins i tot les corals. Van crear una cultura pròpia i una consciència de classe. Amb les seves lluites (sovint la vaga) van aconseguir moltes millores de les seves condicions de treball i de vida, però sempre limitades.

Avui, i des de la dècada de 1980, una burgesia agressiva i més inhumana de lo que ja ho havia sigut sempre, ha anat atacant la classe treballadora i reduint-la a un estrat social cada vegada més marginal. El gran instrument ha sigut l’atur massiu. L’atur ha anat deixant masses de treballadors i treballadores en la inseguretat, en la misèria, en la por, en la passivitat davant els abusos. Avui, la classe ja no té, en general, ni la cultura, ni els índexs de solidaritat, ni les formes de lluita d’altres temps.

Però... (com que la vida sempre continua).

Avui, en tot el món, hi ha milions de treballadors/es, sobretot joves, que no van al sindicat, ni a l’ateneu... però que, amb un aparell informàtic, viatgen contínuament per les xarxes telemàtiques. Són xarxes de joc, de música, d’amistat, socials, polítiques... Tot un món nou.

Aquests treballadors i treballadores estan adquirint un poder difús... que, el dia que en prenguin consciència, que el sàpiguen fer anar, que aprenguin a fer convocatòries massives, poden crear problemes greus a la classe capitalista.

La classe treballadora ni és morta, ni està derrotada, ni serà passiva.