El nostre destí etern, 1

La Bíblia, com tots els llibres bàsics de qualsevol religió, mai no ha dit ni ha acceptat que la nostra vida s'acabés amb la mort. De tota manera, la Bíblia, i la religió d'Israel, mai no han previst, en tot l'Antic Testament (i estem parlant d'uns 7 segles, com a mínim) que ningú fos castigat (i en principi, tampoc premiat) després de la mort, a causa del seu comportament en la vida terrena. Això, per a les persones que vam néixer i créixer amb la idea que podíem anar al cel o a l'infern, és una gran sorpresa.

Segons l'Antic Testament, si una persona era bona, Jahvè  la premiava amb una llarga vida i/o amb una àmplia família. Si no, al revés, o bé amb una malaltia. És corrent llegir una frase com «Compleix els manaments, perquè tinguis llarga vida». També era corrent el fet de considerar una malaltia com un càstig de Déu. (I Déu té moltes maneres de castigar (o premiar) de manera interna, que ningú no veu.) El cas era que, segons la Sda. Escriptura, si hi havia algun premi o càstig, era en aquesta vida, MAI en l'altra.

Quan una persona moria, es creia que anava al Xeol, lloc suposadament subterrani, on anaven bons i dolents, i on «s'estaven», sense ni felicitat ni cap mena de dolor. No podien veure Déu, i això era la gran mancança, però no patien per res. Vist en una perspectiva llargament històrica, un pot pensar que es tractava d'una situació «provisional», en espera de la Resurrecció de Crist.

Presumptament, Jahvè havia previst, des de tota l'eternitat, la creació (mitjançant la concepció dels pares) de totes i cada una de les persones, totes elles destinades a ser felices per sempre en la seva presència. I res de lo que fessin o deixessin de fer en la vida terrenal podia canviar ni una engruna aquest designi inicial i definitiu. Si se les premiava o castigava, com hem dit, era en la vida terrenal, i prou.

Les altres religions presentaven una gran varietat, però ens en interessa una, sobretot: la grega. Perquè aquesta, a part de ser relativament veïna d'Israel, estava destinada a tenir una gran influència, per motiu del gran pes de la seva cultura excepcional, i fins i tot pel gran pes polític, sobretot per la potència de l'Imperi Romà.  

En un principi, al voltant del segle VIII aC, en temps del poeta Homer, la religió grega era similar a la bíblica. I també les ànimes de les persones, quan morien, totes, anaven a l'Hades (equivalent del Xeol), on s'estaven en una existència tranquil·la, encara que sense cap al·licient. Aquesta similitud  es va començar a trencar al segle V aC, quan el també poeta Píndar va explicar, i va ser cregut, que, en l'altra vida, després de la mort, les ànimes eren objecte de premi o càstig, segons la vida que haguessin portat. Però no era gran cosa: el seu destí era: treballar o no haver de treballar; veure el sol o no veure'l...

Un segle després, el IV aC, aquesta vegada un gran filòsof com Plató va reblar la cosa, dient, en el llibre «Fedó», que al Tàrtar (nou lloc o estat, situat sota de l'Hades), les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats. No va pas dir com. Encara que aquests càstigs poden semblar (sobretot en comparació amb lo que havia de venir) raonables o fins i tot justos, el fet era decisiu, perquè aquesta religió se separava ostensiblement de la israeliana, la qual, com hem dit, ignorava cap mena de càstig.

Cal recordar, una vegada més, que la religió d'Israel era, en aquest punt, i en altres que no tocarem, una religió força «original» i independent, en comparació amb lo que han esdevingut al llarg del temps totes o quasi totes les altres. No en va, es tractava d'un poble que tenia una relació especial amb Jahvè, el seu Déu, encara que no pas tan espectacular com la que ens pinta l'Èxode al peu del Sinaí, que ara sabem que és mítica.

¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? Hi ha hagut d'haver un ERROR, i molt gros.

¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part «bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, el primer autor del NT, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu ni una paraula sobre infern ni condemnació. I vaja quin un, per callar-s'ho!

En els evangelis, el de Mateu conté 6 frases en què Jesús parla de l'infern, i en el de Lluc, n'hi ha 1 (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15 / Mt, 23-33 // Mt, 25: 41-42 / Lc, 16: 23-24). Però alerta! En els 5 primers casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehena». La gehena era un cremador de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas, la gehena significa «destrucció» immediata, no pas lloc de turment etern. Només en els altres dos casos, Mt, 25, i Lc, 16, Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de condemnació eterna, basat en un foc etern. El passatge de Lluc és derivat del sentit de Mateu 25, de manera que és aquest el text en què ens hem de basar.

És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè tenia fam i no em donàreu menjar...»  Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús no era una cosa real, o, en tot cas, era una cosa simbòlica.

Hi creia, ell, en aquest foc etern? Segur que sí, com hi creien tots els jueus. Si creien en el dimoni, ésser sobrenatural, per tant suposadament etern, havien de creure en el foc, també etern, ja que era l'hàbitat del dimoni. Però una cosa és creure que hi ha el foc, i una altra, enormement diferent, és creure que cap persona hi hagi d'anar.

Deixeu-me exposar unes condicions generals. Sabem de sempre que Jesús és veritable Déu i veritable home. Hem de creure que tenia algunes certeses, sobretot les relacionades amb la divinitat, que eren inherents a la seva condició divina. Però en les coses corrents de la vida, comprenent els coneixements culturals, en tant que home, sabia lo que sabia qualsevol altra persona jueva. I fins i tot, en relació a la Sagrada Escriptura, hi ha passatges evangèlics que mostren que creia en els fets narrats en la Bíblia, incloent els mites del Gènesi, com si haguessin sigut fets històrics i reals. Per tant creia en el dimoni i, doncs, en el foc etern. Però... creia que hi havien d'anar les persones insolidàries?

Ara diré la meva opinió. Qui la trobi acceptable, bé, i qui no, acceptem la diferència. Jesús, com mostra tan bé el text de la descripció del Judici, considerava l'ajuda al necessitat (sempre suposant que es pugui) com la «cirereta» del seu missatge, del seu evangeli. Misses, sexes, litúrgies, devocions, jerarquies, creences, dogmes... tot això s'ha de considerar i s'ha de fer, sobretot fent-ho bé, i no de qualsevol manera com tantes vegades, però sempre per sota de la cirereta.  I... per tant, aquells/es que no ajuden els necessitats (podent-ho fer) Jesús els menysprea. Els menysprea tant... que, simbòlicament, els condemna (és a dir, els condemnaria...) a allò més greu que ell creia que existís: el foc etern del dimoni.

¿Volia dir que, quan arribés el dia, el dia del Judici, els hi condemnaria de veritat?  NOOO!! Ni pensar-ho!! Era una exageració. L'exageració era un recurs expressiu àmpliament usat en la societat jueva, per tal que l'oient es fes càrrec de la gran importància que el parlant donava a alguna cosa. I Jesús l'usa correntment. Recordem:  és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne... /  si el teu ull t'és causa d'escàndol, arrenca-te'l  /  si et donen una bufetada a la galta dreta, para-li  també l'altra  /  si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres  /  quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la dreta  /  quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega... /   quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara perquè els altres no vegin que dejunes   /   com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?   /   si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a una morera que es desarrelés i es plantés al mar...  Doncs vejam: considero, hem de considerar, que l'expressió «aneu al foc etern...» és un més dels casos d'aquest tipus. Ve t'ho aquí.

Era una exageració. Però mai no ho hagués dit...

Perquè resulta que els «curtets» dels seus seguidors, no pas els apòstols, sinó altres successors posteriors, es veu que van interpretar aquestes paraules al peu de la lletra, i van establir la possible condemna al foc etern, si es moria en pecat, com una de les columnes de la fe cristiana. Aquesta creença va ser l'aberració més gran que s'hagi produït mai al món. I una religió que era original, diferent de totes, emanada d'un Déu tot amor, i que va ser enormement enriquida amb el missatge de l'Evangeli, per una altra banda, va ser convertida en una religió amb trets ultrarepressius. I milions de persones, durant segles, han viscut terroritzades per l'horrible possibilitat que, si morien en pecat, patirien eternament el suplici més gran imaginable.

De fet, aquesta mala interpretació era relativament normal, ja que eren unes paraules que semblaven solemnes i serioses. Però hi ha una cosa que és realment incomprensible: ¿com és que tantes testes pensants com hi ha hagut, Agustins, Tomasos, i tants d'altres, no han vist que aquí hi havia un molt greu error, i no l'han tombat???

No obstant això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20 vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel, o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes incorrectes, etc. Però hi ha 5 textos que són molt importants, i que han de ser degudament considerats. Són:

Sant Pau.-  ...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres... el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé.»  (Rm 2, 5-10)

- «Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.» (2 Cor 5, 10)

Sant Pere.-  «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)

Joan.-  «...i en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)

Però hi ha un altre text, molt especial. Al final de Marc, les paraules de Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.» Segur que Jesús no va dir res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és cosa que no depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de l'ascensió.

Resulta, doncs, que, en relació al tema que ens ocupa, en la Bíblia se'n donen tres versions, segons autors, èpoques o circumstàncies:

1) La tradicional de tot l'Antic testament, que és: no cap càstig després de la mort.

2) La suposadament simbòlica i mal interpretada de Mateu, que és: càstig etern i amb foc.

 3) La versió de Pau, Pere i Joan evangelista, que és: un càstig, gens concretat, del qual l'única aproximació que se'ns dona és «tribulacions i angoixa», que pot voler dir milers de coses diferents.

(Aquesta  darrera versió recorda molt la de Plató.)  

Aleshores, doncs, el destí dels insolidaris davant la necessitat? I el dels injustos? Sembla molt evident, pel conjunt de la descripció del Judici, en Mateu, i pels altres textos que he esmentat, que el seu destí serà «diferent» del dels bons i solidaris. No pas, ni pensar-ho!, ni el foc ni cap mena de càstig important. Diferent, en quin sentit? Mai no ho sabrem.

Dues prioritats preferents per sobre de tot

Posats que som en un camí de normalització, tan necessari després de l'allau d'objectius massa elevats, enfrontaments destructius i desgovern, no acabo de veure que s'enfoqui bé el nou viarany.

Entenc que en l'afer Catalunya-Espanya, allò, precisament allò que va causar l'enrenou de tot el procés, la retallada de competències de l'Estatut en la Mala Sentència de 2010, allò mateix hauria de ser la primera pedra de la normalització. Sense allò no hi hauria hagut aquell daltabaix. Amb la restitució de TOTES les competències en mala hora retallades, tot hauria de tornar a mare. La restitució s'hauria de fer amb una reforma-ampliació de la Constitució. O també es podria fer, provisionalment, amb una Llei especial, si la reforma constitucional s'havia d'allargar massa.

Doncs, amb gran sorpresa veig que no sembla que ningú se'n recordi. Que no se'n recordin els d'allà, siguin quins siguin, no és estrany. Però sí que trobo molt estrany que sembli que no se'n recordin els d'aquí. Es parla de les lleis anul·lades pel TC, que cal recuperar-les, i fins i tot es parla de les 45 reivindicacions presentades pel president de la Generalitat al senyor Rajoy, que també és cosa que s'ha de recuperar.

Qui se'n recorda, de les competències retallades?

I en l'altre camp, en el menystingut govern de la societat catalana, es va fer un frau horrorós, mai criticat amb prou duresa, en retallar ni més ni menys que uns 1.000 milions i escaig de cada un dels dos serveis fonamentals: sanitat i ensenyament. I altres partides d'altres serveis secundaris. Es va fer l'any 2012, perquè estàvem en plena crisi, en comptes de fer pagar més a aquells qui tenen diners de sobres, i no sempre ben guanyats. Es va fer, naturalment, per la crisi, per tant de manera suposadament «provisional».

I, lo que solen ser les coses, aquest sentit de «provisional», amb el pas dels anys, que ja són 6, s'ha anat diluint, diluint..., i avui ja «sembla» que no sigui provisional, sinó més o menys «lo normal». I ningú no parla de tornar-los, aquests recursos. Però som en la mateixa il·lògica que en l'altre cas: que no parlin de tornar-los els partits de dreta (els qui els van retallar), i els sectors empresarials, té la seva lògica (no pas honesta, és clar), però per què no els reclamen, com a primera cosa, abans que tota altra, els sindicats i els partits d'esquerra??

Què està passant??

Les injustícies de la frontera, 3

Les tragineres

Quasi ningú no sap qui són les tragineres, què fan i, sobretot, com les tracten. Són unes dones marroquines, generalment grans, que cada dia creuen les fronteres de Ceuta o Melilla i, si les contracten, recullen fardells, sovint molt pesants, i els traslladen a peu a ciutats marroquines, per només entre 5 i 10 euros per fardell. Per la distància que han de recórrer (la majoria viuen a Nador, a 16 km de Melilla), i pels horaris de la frontera (de 6 de la matinada fins a les 14 hores), només poden fer dos viatges al dia.

Els fardells contenen articles com petits electrodomèstics, coure, ferralla… però, sobretot, roba de segona mà. Roba en bon estat però passada de moda, i altres articles, que els europeus ja no volen, però la població africana els adquireix pel seu preu més baix.

Les tragineres no disposen dels drets laborals més elementals. Segons diferents fonts consultades, aquesta activitat genera més de mil milions anuals a Ceuta i a Melilla, i d’ella malviuen, a l’altra banda de la frontera, 45.000 persones, de les quals el 75 % són dones.

Lo més trist i indignant és que, no només són explotades econòmicament, sinó que, pel fet de ser dones, africanes i «velles», alguns policies fronterers les menyspreen, les insulten i, a vegades, les colpegen (puntades de peu, empentes...), en una actuació superracista. Més d’una vegada, els tallen els fardells amb un ganivet i escampen la mercaderia per terra...

Són dones invisibles, treballadores que ni tan sols reben la consideració de treballadores, perquè no tenen drets laborals, ni prestacions socials, ni sanitàries, ni accés a cap tipus de prestació econòmica. No existeixen, són com ombres, que esperen dia rere dia a la frontera i, si tenen sort, podran creuar-la amb una càrrega de vegades superior al seu pes, amb el consegüent desgast físic i també moral. Pateixen dolors a les articulacions, mal d’esquena, etc.

Pel que fa al perfil d’aquest col·lectiu, sovint es tracta de dones que, o no han estat mai escolaritzades, o la seva escolarització ha sigut molt breu. Casades des de molt joves –a vegades són mares de criatures petites i al mateix temps ja són àvies per part de les filles grans–. Per a moltes d’elles, lo que aconsegueixen fent de tragineres són els únics ingressos que entren a casa, ja que o han quedat vídues, o han sigut repudiades del seu entorn familiar o abandonades...

Si un dia tenim un Govern (responsable), li haurem d'exigir immediatament que normalitzi la situació laboral de les tragineres.

Final de la sèrie   (Gràcies al diari Público, a la companya Júlia, de Migracions Irídia, i a Estrella Pineda, de CCOO, per les informacions rebudes.)

Les injustícies de la frontera, 2

La immigració dels nens

Per què venen tants africans? I, sobretot, per què venen tants nens/es?

Expliquem les coses seriosament, des del principi. Àfrica, avui, sense parlar del passat, del qual hi hauria moltíssimes coses a dir, és un territori subdesenvolupat per falta de capitals. No obstant això, a Europa hi ha grans masses de capitals (molt sovint reunits gràcies a actuacions abusives o, simplement, il·legals) que ja no tenen oportunitats suficients per invertir-se, perquè Europa ja té un grau de desenvolupament molt alt. El destí normal d'aquests capitals seria invertir-se massivament en la industrialització africana. Per donar feina a la massa de joves africans, que superen en molt (poden arribar a ser el doble) el nombre de llocs de treball existents.

Àfrica té encara una natalitat molt alta, que anirà descendint fins a arribar a ser similar a l'europea (però això demana el seu temps, perquè depèn d'actituds psicològiques que van variant a còpia de les generacions). Actualment és alta, i això fa que hi hagi unes masses de joves en edat de treballar altíssimes.

Però els capitals sobrers europeus es dediquen preferentment a especular. Compren collites de grans abans de collir-se, pagant preus baixos, sovint  a camperols necessitats, i després les venen a preus bastant més alts. Compren edificis i habitatges, i els destinen a usos d'alt estànding. I així... Això quan no trafiquen amb droga, armes o persones (per al treball sexual obligat). Això són guanys més fàcils i grossos. Una indústria a l'Àfrica suposa molta més imaginació, beneficis més petits i... algun fracàs inicial. 

Doncs els joves africans han de venir, tant si ens agrada com si no. Els primers a qui no agrada són ells/es. Però avui parlem dels nens/es.

Moltes famílies africanes pensen (i diuen): «Aquí no hi ha res a fer. Per nosaltres ja no cal parlar-ne. Però els fills... Si poguessin marxar... El nen es pot ficar en aquests forats que hi ha a sota dels camions, només es tracta d'una estona, fins a passar la frontera. O bé ens venem lo que tenim i paguem a l'amo d'una pastera. Una volta dins Espanya, seran més o menys atesos, alimentats i educats fins als 18 anys. Llavors s'hauran de buscar la vida, i sempre ho faran en condicions dolentes, però mai tan dolentes com aquí.» I així, avui, al conjunt d'Espanya, n'hi ha més de 6.000.

Molt ben pensat. Però, què passa? Tenen uns drets, segons la llei espanyola, perquè són menors. Però, com se sap, que són menors? Ells/es porten, de vegades, uns documents (com partides de naixement) que acrediten la seva edat. Però les autoritats espanyoles no se'ls creuen, els documents que porten (amb lo qual incompleixen una resolució del Tribunal Suprem, que diu que s'han d'acceptar com a vàlids). El fiscal de torn (el fiscal, no un jutge) ordena proves de determinació de l'edat. Aquestes proves consisteixen en l'examen dels ossos del canell i del grau de desenvolupament dels genitals. En les noies, també del grau de desenvolupament dels pits. Aquestes proves no són gaire exactes, tenen errors i no són reconegudes científicament. Molt sovint, el fiscal (no un jutge) «decideix» que el noi o la noia té més de 18 anys.

Aleshores no té dret a l'acolliment que marca la llei. Però la cosa no s'acaba pas aquí. El fiscal només es preocupa d'estalviar al Govern el cost del manteniment.  Però no li dona un document que certifiqui que és un adult. I per tant, aquell noi (o noia) no pot ser acollit, però sovint tampoc pot treballar, perquè no pot demostrar que té ni els 18 anys, ni els 16. Tot i que la llei obliga l'Administració a donar-los permís de residència i treball, perquè puguin treballar. Però sovint això no es compleix. Ara tenim uns 700 adolescents en aquesta situació (a Espanya).

Així, doncs, les injustícies de la frontera més importants, desconegudes de quasi tothom, són: 1) La devolució en calent del molts adults. 2) El no reconeixement de drets de molts menors.

La nostra història

Antoni Ferret

Episodis d'història de Catalunya

Editorial Emboscall   //    Polseu:   

 http://www.emboscall.com/mnemosine/episodis/episodis.pdf

S'obrirà una pàgina del navegador que tingueu activat per defecte,

amb el document on-line. El podeu llegir on-line.

Per descarregar-lo, cliqueu la icona pertinent

 (en l'Explorer, és la icona amb forma de disquet;

en Chrome, la del mig;

en Firefox, la tercera des de l'esquerra).

El document es guarda per defecte

a la carpeta "baixades" ("downloads")

Una esquerra covarda

Va arribar la tan temuda i esperada data del 20 de maig. Hi hagué les eleccions de Veneçuela, i va guanyar el candidat de l'esquerra amb el 68 per 100 dels vots emesos. Però amb una participació del 46 per 100. No hi havia dubte sobre que guanyés l'esquerra. El dubte, i molt gros, era sobre si es podrien fer les eleccions. 

Abans de continuar, em permeto recordar 4 coses per si algun lector o lectora no les recordés totes 4.

1) El preu internacional del petroli havia baixat, en els anys anteriors, de 140 a 40. Com podia l'economia funcionar ni igual ni d'alguna manera, encara que desigual?

2) El canvi de divises (dòlar-bolívar) el fixa (de manera extraoficial, però que és lo que de fet es practica) un exmilitar colpista, des d'un web situat a Miami. Com creieu que el gestionarà? Cada vegada que baixi una mica més la cotització del bolívar, augmentarà la inflació, ja tan alta, i empitjorarà la situació de les persones quan vulguin comprar queviures, i augmentarà el malestar.

3) La massa de dòlars que han «fugit» del país és 10 vegades superior a la suma de les reserves de divises de l'Estat. Qui els ha exportat és que els tenia (vés a saber com els havia aconseguit), i quan els exporta augmenta la dificultat de gestionar la difícil situació.

4) Les eleccions presidencials havien sigut pactades entre el Govern i l'oposició, durant mesos, amb una sèrie de condicions que l'oposició acceptava. I poques hores abans de la cerimònia de la firma de l'acord, va arribar  una «nota» d'algun ens nord-americà, i l'oposició va marxar sense firmar.

Per què, doncs, s'havien de suspendre les eleccions, com «manava» el Govern nord-americà, i com va demanar la púrrica majoria del Parlament europeu?? Qui és la majoria del Parlament europeu? És la que va aprovar, fa una mica més d'un any, el CETA, el tractat comercial amb Canadà, un dels mecanismes planejats per assegurar l'empobriment popular i millorar les expectatives de més i més benefici dels lladres legals. (En aquest cas, tots els diputats autèntics van votar en contra de la petició de suspensió).

Però aquesta pressió, que era compartida i exigida per tota la màfia mundial, no va ser gens enfrontada per l'esquerra europea, ni l'espanyola, ni la catalana. Més aviat, van deixar fer, com en una actitud de «a veure què passa». Per què?? 

És que van tenir por d'enfrontar-se a tanta púrria? És que potser pensaven que, amb les grans dificultats econòmiques actuals, l'experiència veneçolana ja no ens interessava, ja no era ben bé nostra, ja valia més assumir lo inevitable???

I no era pas broma. Un projecte, explicat en un document secret (però «filtrat») d'un sector de l'exèrcit nord-americà destacat en bases militars de Sud-amèrica, proposava al president d'EUA coses com: augmentar la pressió mediàtica contra el país,   augmentar el boicot econòmic,   promoure el desproveïment de queviures,  crear disturbis  al carrer,   provocar foc real des de la frontera colombiana,  i també alguna incursió dins el territori... Tot això «abans» de les eleccions, i també després si calia, fins a impedir-les, o bé fins a tombar el Govern, abans o després. I si no s'aconseguia l'objectiu en un temps determinat... aleshores la intervenció militar pròpiament dita, des de Colòmbia, des de la Guyana, des de Panamà i des del Brasil.

Sorprenentment, gairebé increïblement, el president Trump no deu haver acceptat el projecte. Potser, consideracions estratègiques de llarg abast han aconsellat «no anar tan enllà», almenys ara.

De manera que la població veneçolana, la gent d'esquerres de tot el món, la humanitat sencera, ens en hem sortit d'una i bona, no pas gràcies al coratge i la contraexigència dels nostres representants polítics... sinó gràcies als «càlculs» del president Trump. El qual, un altre dia... no sabem...

Segons la meva informació (però alerta!: a mi se'm poden haver escapat coses), l'única personalitat política que es va enfrontar als plans malèfics que estaven en l'ambient, va ser la companya Ángeles Maestro. I quan l'Asamblea Bolivariana de Catalunya va fer una declaració pública, només s'hi van adherir, com a partits, el PSUC-viu, Comunistes de Catalunya, la joventut d'ERC i diversos dirigents, la majoria de la CUP (però no la CUP, com a tal). I tots els altres, què????  

Ara serà molt difícil. Si s'haguessin impedit les eleccions o hagués guanyat un altre candidat, seria impossible.

  

Les injustícies, poc conegudes, de la frontera

L’actuació de les persones i els organismes que figura que exerceixen el govern d’Espanya i de Catalunya són causa, per omissió (però de vegades també per acció) de moltes situacions lesives i injustes per a moltes persones, com són: estar sense feina / sense subsidi, quan aquest s’ha acabat / amb una pensió molt baixa i poc suficient / amb manca d’habitatge, o greus dificultats per pagar-lo /  amb feina tan mal pagada que no dona per viure / una situació d’inseguretat laboral permanent / amb un servei sanitari deficient...

Aquestes situacions són conegudes, però molt difícils de superar per la falta d’interès dels responsables polítics (o, de vegades, sospitem, per l’interès de mantenir-les, donades les pressions internacionals en aquest sentit).

Però, com si tot això fos poc, hi ha unes altres situacions injustes molt menys conegudes: són les de la frontera (no pas la del Pirineu, sinó la del sud, la d’Àfrica, la de Ceuta i Melilla).  Centenars de persones esperen i intenten passar, per poder-se guanyar la vida, venint de països on generacions molt nombroses de persones joves superen en molt les possibilitats laborals existents.

Però la frontera està protegida per tanques metàl·liques (sovint amb punxes i ganivetes), i per una renglera de policies marroquins, en un costat, i de policies espanyols en l’altre. Els aspirants a entrar ho proven «saltant» les tanques, però en grups nombrosos. D’aquesta manera, uns seran detinguts pels policies d’un costat o de l’altre, però al mateix temps altres passaran pel costat sense que els puguin atrapar. Una volta dins el territori espanyol, tenen, teòricament, segons la llei, unes garanties: han de ser atesos en les necessitats immediates (menjar, sostre) i el seu cas ha de ser «considerat jurídicament», en funció de les circumstàncies de cada persona i de les lleis del país receptor. Una de les possibilitats que tenen és l’expulsió al seu país d’origen, però sempre després de ser considerat el seu cas. I entre altres possibilitats molt millors. Doncs resulta que,  sistemàticament, la policia espanyola no respecta  aquest dret, sinó que, una volta detinguts dins la ciutat espanyola, els expulsa de manera immediata, en lo que periodísticament s’anomena «la devolució en calent» (excepte en el cas que, corrent molt, arribin al centre d'acollida abans que els detinguin). Això és il·legal, i representa truncar la possibilitat de treball i de vida que la persona podria trobar.

Les possibilitats de fer el «salt» no són sempre les mateixes: com a mínim, després d’un intent, cal esperar un temps. I segons les dates (per exemple, en  cas de festes) la frontera està més o menys protegida per intentar el pas. Una vegada, l’any 2016, un ministre espanyol va fer unes declaracions que no van «agradar» al Govern marroquí. Aquest va retirar durant uns quants dies la policia de la frontera, i aquells dies centenars de joves van passar, sense que la policia espanyola, ella sola, ho pogués impedir. Aquest va ser un cas excepcional, però els joves africans estan sempre pendents a veure què passa. Mentrestant, molts «esperen» l’ocasió.

Durant aquestes esperes, que poden durar mesos, viuen en els boscos d’unes muntanyes pròximes a les ciutats espanyoles. Uns es fan unes tendes o barraques molt rudimentàries, altres dormen al ras. Sovint la policia marroquina fa ràtzies i els destrueix el campament. Cada nit, els joves baixen a proveir-se de menjar caducat o en males condicions en els contenidors de botigues d’aliments.

Encara que afeixugats pels nostres problemes, també hauríem de preocupar-nos d’aquestes persones. Com  a mínim, exigir que es compleixi la llei.