La gran frustració

És indiscutible que la tinc. El meu somni era: Mèxic, Veneçuela, Brasil, i... d'aquí un any, Argentina. Un bloc resistent de 4 països importants. Era ben segura la resistència, parar l'ofensiva que ve del 2008. I iniciar la remuntada.

I ara no pot ser? Molts ho creuen així. És típic que et diguin: "Oh, i espera't!" O bé: "S'ho aniran menjant tot". Fins i tot gent d'esquerres, eh!

Doncs no solament no vull caure en tal derrotisme, sinó que crec que no hi ha (almenys encara) raons suficients per desesperar.

Mirant-ho fredament, i referint-nos només a països grans, tenim:

1) Hem guanyat dues eleccions, tot i que en una es van fer tots els possibles i els impossibles per impedir-ho. (També n'hem perdut dues.)

2) Hem resistit, i hem fet fracassar, dues insurreccions, teledirigides. Que no eren només insurreccions, i violentes, sinó una ofensiva mundial de tota la Púrria informativa. I que ha fet que milers i milers de persones, fins i tot d'esquerres, encara creguin que els "manifestants " eren "pacífics" i que els governs eren "ultrarepressors i sanguinaris". I no vull pas dir que fos al revés. Al contrari, més aviat semblava que no n'hi havia un pam de net. Però lo que deien ells era mentida, comprada i calculada. Això és lamentable, i ha sigut inevitable. Però no se n'han sortit.

3) Estem observant un fracàs latent de les economies de dos grans països dominats (no pas governats) per la dreta. I no és probable que aquest senyor (és un dir), com que a més de dolent és burro, ho millori gaire.

4) S'ha introduït (en aquest cas, no "nosaltres") un element de dissensió dins el comandament de l'imperialisme, que pot evitar coses pitjors. Millorar les existent, és poc probable.

5) I amb tot això, encara hi ha un món molt dividit. Com sempre, entre orient i occident. No és que puguem esperar gaire cosa de cap dels dos, però el cas és que no és possible una hegemonia clara de ningú.

I veurem...              

Sis grans culpables

De culpables n'hi ha molts, o bé en som molts, sigui per acció o per omissió.

Però la culpabilitat de la majoria (la quasi totalitat) de la gent correspon a les maneres de ser corrents (que no normals) de la naturalesa humana. I, sobretot (sobretot!) quasi tots ells/es han sigut miserablement enganyats. Hi ha, però, uns culpables principals.

Seria, però, molt prudent. Així:

Per una part, hi posaria:

Puigdemont

Junqueras

Torra

I per l'altra part:

Rajoy

Llarena

Segarra

No hi posaria ni el senyor Mas, ni Torrent, ni Aragonès, ni Trapero, ni Arrimades, ni els Jordis (aquests moltíssim menys que ningú)...

Tampoc hi posaria ministres, ni altres jutges, ni policies...

Els tres primers, per haver enganyat, amb mentides sistemàtiques, per haver promogut acords i decisions il·legals, injustes (molt pitjor que il·legals), per haver fabricat mites falsos...

El senyor Rajoy, per: 1) Haver recollir firmes contra l'Estatut, 2) Haver-lo impugnat, 3) Haver enfocat tot l'afer només per la via judicial. Ell és el màxim SUPERCULPABLE, el qui, fins i tot, ha fabricat els altres culpables, que en realitat, en certa manera, són dependents d'ell per reacció.

El jutge i la fiscal, per haver inventat, imposat i mantingut una gran mentida, molt perjudicial, no només per a unes persones, sinó per a tot el país.

Jo no voldria la presó per a ningú. Soc dels que voldríem abolir aquesta cosa inhumana, semimedieval, i substituir-la per altres formes de control i punició més modernes, respectuoses  i pràctiques. Si hi ha d'haver presó, que sigui la mínima possible, i immediatament resolta amb un indult del Govern central.

Però sí que voldria, exigeixo, la total inhabilitació política, a perpetuïtat, d'aquestes sis persones, capaces de produir enganys, enfrontaments artificials i infelicitat col·lectiva per a pobles i nacions.

L'Ajuntament d'esquerres

L'Ajuntament de Barcelona ha realitzat una molt bona part (però no tota) de les esperances amb què el vam votar. Però, per damunt de tot, hem de dir que, a diferència d'altres casos anteriors, el seu objectiu principal no ha sigut pas fer grans obres (ni simplement obres) al conjunt de la ciutat, sinó moltes petites obres als barris, aspecte fins ara sempre oblidat.

Aquest ha sigut un objectiu ben realitzat, però, per la seva naturalesa, és impossible donar-ne comptes. Del nostre districte d'Horta-Guinardó, no pas ni tan sols un resum, però a títol d'alguns exemples, podem dir:

Can Baró: S’ha iniciat la reforma del Casal Pirineus.

Teixonera: S’ha definit, d’acord amb el veïnat, la necessitat d’un espai d’entitats.

St. Genís: S’ha acordat posar en marxa, al juny de 2017, un casal de gent gran.

Vall d’Hebron: S’ha començat la rehabilitació del mercat Vall d’Hebron/Teixonera.

Vall d’Hebron: S’està iniciant la planificació de l’illa d’equipaments de La Llosa.

Guinardó: Subministrament de plantes i modificació de la xarxa de reg  als Jardins d'Hiroshima.

La Clota: Condicionament pista de la plaça per patinatge i hoquei patins.

Nova sala de primers auxilis a la subseu del Districte.

 El Carmel: Impulsar la millora i la dignificació de l’Escola de Formació de Persones Adultes, que fa un paper primordial en la cohesió social del barri.

Horta: S’està portant a terme la segona fase del Centre Esportiu Municipal (CEM).

El Guinardó: El 2016 es va obrir la residència i centre de dia per a gent gran.

El Guinardó: Recuperar per a ús públic la Torre Garcini.

Obres a part, s’ha implantat una escola bressol al Guinardó, una escola de música a Can Fargues i un casal de Joves al Guinardó.

Al conjunt de la ciutat, una cosa més important que fer obres (i amb la desgràcia de les interminables de la plaça de les Glòries), han sigut les actuacions de tipus social i humà dins les relacions socials. En aquest sentit, destacaria: Triplicar les beques menjador. Augmentar un 50% la inversió social. Multiplicar per quatre el pressupost d'habitatge. (Tot i així, és una gota d'aigua.) Augmentar fortament les comandes i el contractes amb empreses cooperatives (aspecte durament criticat per la dreta, que posa l'accent en el fet que alguns dirigents d'aquestes cooperatives són antics companys de lluita de dirigents municipals, cosa molt normal i inevitable). Implantació d'una empresa municipal de producció i distribució d'electricitat. Gestions (encara no reeixides) de municipalització de la distribució de l'aigua. Exigir, a les empreses contractants de serveis a la ciutat, condicions socials i ecològiques favorables a canvi de la concessió de l'encàrrec. Un gran esforç perquè el metro, per fi, arribés a la Marina. Aquestes (i altres) han de ser i són les «obres» d'aquest Ajuntament.

Però un dels aspectes més impactants han sigut els problemes. Quatre de grossos (entre altres de menys importants).

Els treballadors/es del metro. Moltes discussions, vagues, etc. El nucli principal del problema era el següent: els treballadors/es del metro (i l'autobús) són els més ben pagats de tot el personal de tots els serveis i empreses municipals. L'Ajuntament es resistia a fer més gran encara la diferència entre aquests i les persones ocupades en altres serveis.

Els venedors ambulants. Problema que no té «solució». No es pot permetre, perquè 1) la llei ho prohibeix; 2) fan una competència deslleial a les botigues; 3) alguns productes que venen tenen un origen no gaire net. Però és que... ells no tenen altre mitjà de vida! Aleshores un bon ajuntament ha de... fer veure que compleix la llei... un dia sí i una setmana no. I així tothom està enfadat. Però hi ha coses que, si no podem canviar les bases més importants de l'organització social...

La superilla del Poblenou. Com sabem, una superilla és una zona de tres o quatre carrers per costat, en què s'aparta la circulació rodada als carrers externs, per fer (amb el temps) que la zona interior esdevingui un espai de jardins, joc infantil, trobades i xerrades de veïns/es, passeig pacífic de la gent... Convertir un espai sorollós i perillós en un d'esplai i de convivència. Però al Poblenou hi ha hagut unes protestes enormes i continuades, de persones que, per anar de la porta de casa a on tenen el cotxe aparcat, han de caminar 100 o 200 metres. (Segur que allà ja no ens voten més.)

 Inseguretat al Raval. Al Raval, com a barri dels més pobres, sempre hi ha hagut problemes de pobresa i d'inseguretat. Però d'un temps ençà, la inseguretat està augmentant a causa d'una nova situació: les màfies delinqüents han canviat la seva estratègia, ocupant pisos buits i convertint-los en centres logístics de distribució de droga. Amb el corresponent augment de circulació de persones problemàtiques, molèsties i, ocasionalment, delictes. Davant aquesta situació nova, cal una actuació policial, però no es pot entrar en un pis així com així. Cal una autorització judicial, que només es dona presentant una sèrie d'indicis de delinqüència que siguin creïbles. I per obtenir-los és necessària una tasca de vigilància i observació llargues i discretes, i per tant més personal i... temps. Vejam: és molt fàcil veure que entra i surt gent d'un lloc. Però convèncer un jutge que aquesta gent va a comprar droga i no, per exemple..., a comprar CD's musicals d'artistes del seu país d'origen... o qualsevol altra cosa, és molt diferent. I és que tots sabem que hi ha hagut policies i policies que han fabricat acusacions del no-res, falses, contra persones innocents. I ara els jutges van amb peus de plom. (Això està molt bé, però en aquest cas ens perjudica.) I les actuacions s'allarguen... Però els veïns del barri, lògicament, exigeixen més pressa i resultats. Doncs bé: mossos d'esquadra (naturalment, de paisà) han estat dos anys observant i vigilant els pisos (dos anys durant els quals, els veïns tenien la impressió que no es feia res), i en diferents moments van anar obtenint ordres d'entrar, i es veu que les van anar guardant, i el dia 29 d'octubre, a primera hora del matí, 700 mossos i 150 urbans van entrar a 40 pisos, tots alhora. Encara en queden... però la vida al Raval sens dubte ha millorat molt.

Aquests 4 problemes han sigut 4 filons d'or per a les oposicions, que els han aprofitat de manera intensa, llaminera i, molt sovint, poc honesta. Aquí, sens dubte, s'han perdut molts vots, que, si no són substituïts per noves persones d'esquerres, malament  rai.

El procés judicial

1) Amb la confirmació de l'acusació irregular, rebutjada per mig món, la fiscalia ha acabat de situar-se definitivament en la prevaricació i, potser, fins i tot en la provocació, i, per tant, fora de l'ordre democràtic. Lo qual vol dir fora de l'obligació de ser obeïda.

2) L'actuació de l'Advocacia de l'Estat, en canvi, és molt d'agrair, i col·labora en un possible desenvolupament just i legal del procés. De tota manera, no em sembla gens bé el terme "tumultuosa" que contribueix a definir el concepte de "sedició", ja que no em consta que n'hi vagi haver. Si de cas, alguna actitud de grups de joves davant el Parlament, o la defensa d'alguns petits grups de votants enfront de la força pública el dia de la votació. Però eren grups molt minoritaris, que en cap moment seguien consignes donades pels dirigents independentistes, ni menys encara hi eren aquests presents en aquestes ocasions. De tota manera, malgrat la meva oposició al concepte "tumultuosa" i per tant al concepte "sedició", entenc que l'actitud de l'Advocacia pot entrar dins el debat que es donarà amb les defenses durant el procés judicial.

3) Si, desgraciadíssimament, els jutges del Suprem optessin per fer el joc als objectius presumptament antiespanyols de la fiscalia, aleshores seria el Tribunal Suprem, en el seu conjunt, que se situaria fora de l'ordre democràtic, amb les conseqüències perillosíssimes que això suposaria.

4) Ara, doncs, tota l'atenció espanyola estarà posada en l'actitud general dels jutges del Suprem. Si aquesta fos dolosa, la totalitat del procés quedaria en presumpta sospita d'il·legalitat. Fins i tot, no fóra del tot desencaminat considerar-la un intent de cop d'Estat de tipus judicial.

El Mite del Rescat

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”.  

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu, no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, faria figa...

I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa.

Doncs sembla que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Messies i com a Redemptor.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant la manera de dir.

Noves formes de treball / Noves formes de robar

La informàtica, que permet una intercomunicabilitat ràpida i extensiva, més el desgavell produït en les relacions entorn del treball, per la manca d’uns governs com caldria, més les situacions de necessitat de molta gent, que no compta amb cap contracte que li asseguri una activitat regular, totes tres coses, i algunes de menor importància, configuren un tipus de nuclis d’activitat que controlen un seguit d’activitats de tota mena, no gens, o molt poc, establertes, sinó bàsicament aleatòries.

En diuen economia d’Internet, o economia de plataforma informàtica, o, simplement, economia de plataforma (denominació poc aconsellable, perquè no és prou expressiva de lo que representa). Una característica bàsica és que tot funciona a través de comunicacions informàtiques, i una altra és que ningú no dona ni rep cap mena de compromís de res. Es fan coses, si n’hi ha, les que hi hagi i mentre n’hi hagi.

Suposem que una persona o una entitat necessita que li tradueixin un llibre, i no coneix cap traductor. Es connecta amb una empresa (A) (més o menys una empresa), que ofereix serveis de tota mena. De tota manera, en aquell moment, no coneix cap traductor que estigui disponible, però es connecta amb una mena d’empresa (B) que es relaciona amb feines de tipus literari, universitari... L’empresa B connecta amb un traductor/a i el posa en contacte amb l’empresa B, o potser ja directament amb l’empresa A, perquè ja en té la referència. Tot pot haver durat uns 5 minuts. El traductor/a tradueix el llibre, cobra i es despedeixen.

Una persona no té feina, i cobra una ajuda pública, però molt minsa. Es posa en contacte amb una empresa que relaciona persones que ofereixen amb persones que demanen, per exemple, pisos de lloguer. L’empresa li dona dues llistes, i des de casa seva es va connectant amb uns i altres, i cada vegada que aconsegueix un acord, o un principi d’acord (visita d’un pis), el comunica a l’empresa (o també podria ser que ell mateix continués la gestió fins a l’acord de lloguer). Però el volum de feina que li entreguen (de llistes de noms d’interessats) només dona per treballar-hi un parell d’hores cada dia, i això és lo que cobra (o podria ser que lo que cobrés fos segons el nombre de noms de possibles llogaters). Si per qualsevol raó, com ara augment de comandes o baixa d’un altre col·laborador, la feina augmentés, podria ser que li donés per treballar-hi 4 hores diàries, en comptes de 2. En canvi, si les comandes baixen, li disminueix la possibilitat de col·laboració, i si, per la raó que fos, crisi, canvi d’orientació empresarial, etc., les comandes s’acaben, la feina també s’acaba, i la corresponent relació, sense ulterior dret ni compromís de cap mena.

L’equivalència que he posat en el títol (treball/robar) no sempre és veritat. Hi ha casos en què un treballador/ra sense feina pot trobar un petit ingrés, o un de més gros, o si treballa, pot aconseguir un sobresou. També una persona que necessita una cosa o un servei estrany els pot trobar més fàcilment. Però hem de dir que això és més aviat l’anècdota. El sistema en si és el paradís empresarial, o dels emprenedors, que disposen de treballadors/es al seu grat i mentre els cal, i barats. Com que ni l’empresa és, pròpiament, una empresa, ni el treballador/a, un treballador/a legal, no estan ni protegits ni obligats per cap mena de legislació.

Això és el súmmum, o la culminació, de tot un procés de degradació legislativa laboral, reforma darrere reforma, disminuint drets, fins a aconseguir que no n’ha hagi cap.

Ara, Comissions Obreres i l’Institut d’Estudi del Treball de la Universitat Autònoma, conjuntament, han iniciat un estudi en profunditat, a base de moltes entrevistes individuals, per arribar, en el termini d’un any, a establir quina és la naturalesa exacta d’aquest fenomen (l’explicació que n’he donat jo és provisional), i les seves diverses manifestacions, i, a base d’això, plantejar unes reivindicacions que corresponguin a les característiques del cas.

Només hi havia homes?

Sempre que es parla de la possibilitat del sacerdoci femení, testes elevades responen amb contundència: No pot ser, perquè en el grup apostòlic, que va ser encarregat de continuar la tasca de Crist, només hi havia homes. Segur? No solament donen aquesta resposta amb una seguretat marmòria, sinó que ningú no els porta la contrària. Haig de reconèixer que no m'ho havia plantejat de manera seriosa fins ara, però som-hi.

Diguem, d'entrada, que la resposta, dita així, amb aquesta seguretat, com si fos una cosa indiscutible, demostra poc coneixement bíblic. Lo que sí és veritat és que es tracta d'una qüestió complexa.

Comencem per un punt: en el grup apostòlic hi havia dones. El relat dels evangelistes, tots quatre homes, ho amaga. Vull dir que ho amaga. Però hi ha un moment en què devien considerar que aquella vegada no ho podien amagar. Va ser al peu de la creu. Vegem els textos.

Mateu: També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (Mt 26, 55-56)

Marc: També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep i Salomé.  Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres  que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15, 40-41)

Lluc: Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. (Lc 23, 49)

Joan: Vora la creu de Jesús, hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. (Jo 19, 25)

Remarco: L'havien seguit des de Galilea. I li prestaven ajut. Aquí això no s'entén, però traduccions anteriors deien: I el mantenien amb els seus recursos (algunes podien tenir una bona posició i potser aportaven diners per a comprar queviures). La traducció de la BCI ho deixa de manera més ambigua. És a dir, des de Galilea, en el trajecte final Galilea-Jerusalem, on va morir, dones (segons dos autors, «moltes») anaven amb ells, és a dir, vivien amb ells (Jesús i els deixebles homes), i hi col·laboraven. Per molt que ho amaguessin al llarg de tot el text, amb aquesta referència queda prou clar. I també queda clar que no ho volien dir, o bé que no hi donaven importància.

 A aquest grup, d'homes i dones, en principi, Jesús va confiar la continuació de la seva missió. Com ho va fer? Vegem altra vegada els textos:

Mateu: Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.  En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... ( Mt 28, 16-19)

Marc: Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat.  Els digué:

Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.  (Mc 16, 14-15)

Lluc:  …i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. (Lc 24, 47-48)

Joan: Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

...

Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jo 19-23)

Però en l'Epíleg del text de Joan, que segons es creu va escriure un seguidor de l'evangelista, després de la mort d'aquest, es diu:

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades.

...

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. (Jo 21, 1-2)

(En aquest text, que no és de l'evangelista, certament no hi ha dones, però tampoc hi són tots els apòstols, ja que només sumen 7.)

Com veiem, en tres textos es diu clarament que els presents, i, doncs, els receptors de la missió, són «els onze» (els dotze menys Judes), però un d'aquests en dona els noms, i només són set. Els altres dos textos no concreten, o bé diuen «els deixebles».

La cosa no és clara, de la mateixa manera que res no és clar, perquè, segons dos d'aquests textos, l'escena passa a Galilea (o Tiberíades), i els altres tres no diuen res, però tot fa la impressió que sigui a Jerusalem o prop de la ciutat.

Per altra part, observeu que totes quatre expressions de l'encàrrec de la missió són diferents (Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...  /  Aneu a tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli...  /  cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats... /  A qui li perdonareu els pecats li seran perdonats...). Doncs... com a missió tan important, calia que... Ja sabem que quan es va escriure el text havien passat uns 40 anys (i en el cas de Joan, uns 70 o més).

Però... per determinar una cosa tan precisa com a qui es va confiar l'encàrrec de continuar la missió, amb aquests textos no anem enlloc. No podem dir res de segur.

Però Alerta!!!, que la cosa encara no s'ha pas acabat. Hi ha un altre text (és a dir, tres textos, un de cada autor) que sembla que donen tota la raó als nostres bisbes que diuen que «només eren homes».  En un moment donat, Jesús va «triar» 12 homes, els apòstols coneguts de sempre. Vegem els textos per tercera vegada:

Mateu: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes [és a dir: curar les malalties psíquiques], i de guarir malalties... Tot seguit dona els noms dels dotze, que són els que ja coneixem, i els envia a predicar pels pobles, per anar-se foguejant.  (Mt 10, 1-4)

Marc: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús . En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... En dona els noms, que són els coneguts. En el text de Marc, l'experiència d'anar a predicar es dona més tard.  (Mc 3, 13-15)

Lluc: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols... A continuació els anomena, com sempre. També en aquest cas, de Lluc, Jesús els envia a predicar en un text posterior. (Lc 6, 12-13)

Joan no entra en aquesta qüestió.

Arribats aquí, la cosa seria data i beneïda: tenen raó, només eren homes. Encara que hi hagués dones, els pròpiament «triats» eren els dotze homes de sempre. No hi ha retop.

Doncs resulta que no. Més ben dit: resulta que no és tan clar com sembla. Ja he dit al principi que això era una qüestió complexa. La tesi tradicional ha tingut un oblit, i greu… Lluc, com els altres autors, descriu una tria de dotze apòstols, els quals són dotats de poders especials, i són enviats a predicar. Va ser en un moment donat, cap al mig, potser, del període de la missió de Jesús. (Ja sabem que els evangelistes no sempre expliquen els fets segons una seqüència temporal, sinó per agrupació de temes, sovint.) Però certament més endavant, al començar el trajecte de Galilea-Jerusalem, trajecte que sembla que es va anar allargant, deturant-se ara aquí ara allà, perquè tots sabien, o temien, o sospitaven, que allò s'acabava, i malament, i era qüestió d'aprofitar lo que es pogués, doncs durant aquest trajecte, potser el període més fort emotivament i espiritualment de tota la missió de Jesús, i de la compenetració del grup, Lluc explica, només ell, que Jesús va fer una segona tria de deixebles, de setanta-dos. Segur, segur, segur, que en aquest segon grup hi havia dones, i bastantes.

Lluc: Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos, perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. (Lc 10, 1)

No diré pas que va rectificar, sinó que va completar el nucli del grup. Aleshores eren 12+72=84. Una bella comunitat, amb un bon pinyol.

I... naturalment, es planteja la qüestió de a quin dels dos nuclis va encomanar la continuació de la missió. Però seria absurd, dir això. A TOTS, havia de ser.

Com que els textos sobre aquesta transmissió ja sabem que no són precisament clars, resulta que hi pot haver diferents opinions. Es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques (més un epíleg, afegit) que es refereixen als onze, o a set, doncs és als apòstols i prou. I es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques que anomenen els deixebles o no diuen res, no es pot donar per totalment certa la interpretació anterior.

Conclusió (per ara): No es pot dir, amb la certitud amb què es diu, que en el grup de Jesús només hi havia homes. Això és absolutament mentida. I tampoc es pot dir que l'encàrrec de continuar la missió es va donar només a homes. Com a mínim, no és del tot segur. Si, doncs, no hi ha una norma bíblica segura, el tema del sacerdoci femení l'hem de resoldre amb criteris sociològics, dels més compartits avui dia.

Les autoritats religioses han estafat durant vint segles el dret-deure de les dones d'exercir funcions de direcció dins l'Església. (En algunes esglésies evangèliques ja han superat aquest problema, però també el van tenir.)

Però NO, no han sigut vint segles, sinó, diguem, dinou. Perquè en les cartes de Pau, quan envia salutacions de tipus personal (a més a més de la salutació general a la comunitat), anomena moltes dones, que segur que tenien funcions importants, no definides però efectives, dins les comunitats a les quals es dirigeix.   Són aquestes: Febe, Prisca, Maria, Júnia, Trifena, Trifosa, Pèrsida, Júlia, Olimpes, Nimfa i Clàudia. De cap d'aquestes dones no es diu quin càrrec o funció tenia, ni tampoc es diu de cap home. Sembla que, en aquestes dècades port-Crist, de càrrecs no n'hi havia, o molt pocs, o poc concretats, sinó que cadascú feia lo que podia o sabia. Més endavant, potser cap al segon segle, les comunitats es van anar organitzant, i després entre elles, i així va aparèixer la famosa «jerarquia», que tant de mal ens ha fet, una bona part d'ella. I segur que la jerarquia va anar apartant les dones.