L'aberració de l'infern

En un altre lloc he escrit que la creença en el mite de l'infern és l'aberració més gran que hi ha hagut en la història de la humanitat. Feia molt temps que volia saber com l'Església havia adoptat la creença en aquesta barbaritat, quan, per culpa de qui. Però semblava tot un tabú. En el meu llibre sobre «La Bíblia ben explicada» queda clar que de la Bíblia no se'n pot treure cap aproximació en aquest sentit, encara que un text de Crist «molt mal interpretat» sí que hi donaria lloc.

La primera sorpresa és que aquesta adopció de l'heretgia no va ser en un moment, en una època, sinó de mica en mica, al llarg de mil anys. (Sí, sí, mil anys.) La segona sorpresa és que no va ser pas, com jo pensava, per la mala interpretació de les paraules sobre el Judici final. Doncs no. Molt sorprenentment, el progressiu conreu d'aquesta teoria es va fer del tot al marge de l'Escriptura, com si aquesta no existís. No me'n sé avenir.

Una altra característica, aquesta gens sorprenent, és que l'Església oficial reacciona davant el problema de manera influïda per les opinions dels pensadors «cristians». Als primers segles, aquests pensadors són els anomenats «Pares de l'Església».

Al segle III, només dos-cents anys després de la predicació de Crist (només dos-cents anys!!) van començar les mentides i les heretgies. Però no pas de cop! Al principi tot va ser molt suau, fins i tot semblaria acceptable. Així Climent d'Alexandria i Orígenes creien en una mena d'«infern espiritual»: l'ànima del pecador, després de la mort, tindria un fort sentiment de penediment pels pecats fets, que la faria patir. Però això seria temporal, i s'acabaria. Perquè la bondat divina faria que, al final de tot, fins i tot el dimoni s'acabaria salvant. Si tot hagués sigut així...

Al segle IV, amb sant Ambròs i Gregori de Nisse, continua la mateixa tònica. Però, entre finals del segle IV i començaments del segle V, s'esdevé la perversió: es comença a parlar d'un infern de foc, que crema, i tot seguit, que és etern. Els autors de l'heretgia són, primer, Joan Crisòstom, i després sant Jeroni. Joan Crisòstom afegeix una segona barbaritat dient que tots els pagans hi aniran, perquè, al no haver rebut el baptisme, son incapaços de fer res de bo.

Però amb sant Jeroni comença una evolució delirant, que cal explicar ben bé i que sigui ben entesa, perquè és d'antologia. S'esdevé en tres fases:

1) Jeroni oscil·la, al llarg de la vida, en dues posicions: un infern amb foc físic, i el seu retorn a la versió anterior, espiritual.

2) Finalment, Jeroni estableix aquesta teoria: la versió espiritual, del penediment, és la veritat. Però no interessa explicar-la al poble. Aquest necessita una cosa que li faci més por, per mantenir-se més o menys bo. Cal predicar un infern de foc, que crema.

3) Conforme entrem al segle V, s'esdevé un fenomen psicològic increïble: els successius pensadors, aquella mentida oficial, que era per dir-la al poble, se l'acaben creient, tots. Ja no es parlarà mai més d'un infern espiritual.

Al segle V, sant Agustí serà la culminació d'aquestes concepcions aberrants i anticristianes. Aquest superheretge, a més d'afirmar el caràcter físic de l'infern, i la seva eternitat, assegura que hi seran condemnats tots els pagans, no evangelitzats encara,  o sigui la gran majoria de la humanitat. Hi seran condemnats...  els nens morts sense batejar... (Asseguro que això ho diu Georges Minois, que ningú no es pensi que ho dic jo, perquè jo no m'ho puc creure. Però ho diu Minois.) I, naturalment, hi aniran tots els cristians que s'obstinin en el pecat. I aquest home l'han fet sant, i no sols sant, que això ja es fa correntment, sinó que se'l té per una de les ments més preclares de la història del cristianisme. (Doncs, vaja que...)

Davant aquesta allau de mentides i despropòsits, una Església oficial ja notablement divorciada de l'Evangeli, cedeix a la nova onada, molt aviat: abans d'acabar el segle IV, fins i tot abans del missatge terrorífic de sant Agustí. A finals del segle IV, i sota l'autoritat del papa Damas, es publica un Credo que, entre les coses esmentades com a cregudes (és la funció d'un credo), ja inclou la terrible frase de «suplicis eterns». Era lo essencial: suplicis i eterns. No obstant això, encara es pot fir que, per una banda, era una frase que incloïa lo essencial però no era encara un document complet, que descrivís «tot» el fenomen. I per altra banda, era promogut per un papa, no per un concili. Mitja autoritat...

 I durant aquesta llarga fase històrica (Antiguitat) les coses no anaren més enllà. Perquè, si bé quasi dos segles més tard (any 543), el Concili de Constantinoble va condemnar la doctrina dita de l’atenastase (paraulota que vol dir: seguretat d’una salvació universal, en la qual fins i tot el dimoni, al final, retornaria a Déu), condemnar aquesta teoria tan bonica era condemnar una cosa bona, però no era aprovar res concret.

Ens quedem, doncs, de moment, amb una frase terrible, però no formant part encara d’una doctrina plena i coherent, basada en una autoritat forta. I, paradoxalment, aquesta mala frase era deguda a un papa, Damas I, del qual diuen (però no és del tot segur) que era català, nascut al poble d'Argelaguer (Garrotxa). Quina vergonya per a nosaltres!!: el primer papa heretge!

Tot seguit s’assenyala la fase de les reflexions en l’àmbit monàstic, al llarg de la l’Edat Mitjana. Però per simplificar no he volgut seguir-ho, i he saltat a la tercera fase, la dels (considerats) grans teòlegs dels segles XII i XIII. I singularment sant Tomàs. I ja serà el desastre definitiu.

Aquests teòlegs no afegiren més penes a la doctrina de l’infern, perquè ja no n’hi podia haver més. Sinó que es dedicaren a fer tota una sèrie de precisions, com si diguéssim, dibuixar la «cultura de l’infern»: Distingir entre pecat mortal i pecat venial, i que només al primer corresponia la condemna de l’infern. I l'Església, amb la confessió, tenia la clau de l'infern o del paradís. Més coses: Després de la mort té lloc el «judici particular», que ja decideix, de manera que el Judici Final no és més que una mena de cerimònia oficial d'una cosa ja decidida. I encara: Els condemnats sofreixen dues penes: la pena de «dany» (no poder veure Déu) i la pena de «sentit» (la cremor del foc). Aquest càstig només és per als qui moren en pecat mortal. Els no batejats, els infants i els pagans no van pas a l'infern, sinó als llimbs, on no sofreixen cap mena de turment físic. (Sant Tomàs, dintre de tot, era molt més intel·ligent que sant Agustí.)

Però la característica pitjor d'aquests teòlegs era que, en les seves reflexions, Déu hi apareixia sempre com a JUTGE, i fins i tot com a jutge i part, perquè els pecats eren comesos contra ell. (Però Crist ens l'havia presentat sempre com a «pare»... )

I.. ara sí que l'Església oficial ja es va entregar del tot a l'enemic. L'any 1201, el papa Innocenci III afirma l'existència de la pena de dany i la pena de sentit. És a dir: el sofriment de l'infern. I, molt aviat, l'any 1215, el concili del Laterà afirma l'eternitat de les penes. Ja ho teníem tot (ben espatllat). Però encara semblava que ho aprovessin per parts, com si no volguessin espantar massa. 

Però dos segles després, en el Concili de Florència, del 1439, ara ja una Església plenament renaixentista, rica, forta, molt afeccionada a l’art, mecenes generosa en aquest sentit, que tenia totes les condicions que es poguessin desitjar, menys la de ser cristiana, va aprovar la gran declaració, la que ja no deixava cap mena de dubte, que ho deia tot, tot el mal que es pogués arribar a dir. La vergonyosa declaració, tota ella herètica, sense ni una paraula que digués la veritat, deia així:

«La santa Església romana creu fermament, confessa i anuncia que ningú, fora de l'Església catòlica, ni pagà, ni jueu, ni no creient, ni ningú que estigui separat de la unitat, no tindrà part en la vida eterna, i caurà, al contrari, dins el foc etern, preparat per al diable i els seus àngels, si no retorna a ella abans de morir.»

Però, per acabar la tan trista història, recordem que aquesta Església, aquesta, és la que, al cap de quatre dies (uns 80 anys), podrida de vicis i escàndols, seria la causa principal de la divisió dels cristians/es (que encara dura).

Sacrificis i holocaustos

«L'amor que em teniu és com la boira del matí, com la rosada que desapareix ben aviat. (...) però la meva sentència brilla com la llum: el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos» (Os 6: 6).

«Als vostres pares, el dia que els vaig fer sortir d'Egipte, no els vaig dir res d'holocaustos i sacrificis, no els en vaig prescriure cap» (Jr 7: 22).

«Aquesta és l'ofrena que perpètuament oferiràs cada dia sobre l'altar: dos anyells d'un any. Un dels anyells l'oferireu al matí i l'altre al capvespre.  (Ex 29: 38-39)

«El senyor va cridar Moisès des de la tenda del trobament. Li digué (...): Quan algú de vosaltres presenti al Senyor una ofrena, si és d'animals, ha d'oferir un cap de bestiar (...) Després degollarà l'animal a la presència del Senyor, i els sacerdots descendents d'Aaron oferiran la sang i aspergiran amb la sang els quatre costats de l'altar (...).       (Lv 1: 1-5)

[No tindria sentit transcriure més citacions, perquè els primers nou capítols del Levític parlen contínuament de sacrificis i holocaustos.]

El cas és el següent. Es confronten textos de legisladors (els segons) i textos de profetes (els primers). Tots quatre textos oscil·len entre segle VIII i segle VII aC.  Els legisladors treballen al palau del rei Josies. El rei Josies és un rei piadós. Però és un rei. Els legisladors s'ocupen de l'ordre del país, també en l'aspecte religiós, que és responsabilitat del rei.  //   Els profetes no estan a les ordres de ningú, només de Jahvè, el qual vol que les persones l'estimin i s'estimin, ja que precisament per a això han sigut creades, i no per cap altra cosa. És bastant normal que uns i altres exagerin una mica. Segur que els dos profetes no tenien gaire afecció als sacrificis, i els interessava molt més una altra cosa.

Transcrit al moment actual, els legisladors serien la jerarquia (amb molt honroses excepcions). I els profetes (o els més amants dels profetes) serien les persones components dels moviments reformadors. Donat el fet que els legisladors es mantenen molt ferms en les seves posicions, el conflicte (en formes més o menys civilitzades) està servit.

Les Kellys

Les cambreres de pis d'hotel, les autoanomenades Kellys,

Les cuidadores a domicili,

Les netejadores d'hospitals,

Les netejadores d'escoles,

són quatre col·lectius femenins, de neteja i de cures, és a dir, de dones i de feines molt importants, però no valorades, summament explotats, menyspreats per tothom, desconeguts (ara ja no tant, gràcies a les Kellys), i que representen una vergonya (una de tantes) de la nostra societat.

Les cambreres de pis d'hotel pateixen:

Una feina físicament esforçada, com aixecar llits (per netejar a sota), que les porta a quasi totes a malalties professionals i a la llarga permanents, com músculo-esquelètiques, lumbàlgia, dolors...

Un ritme de feina (20 minuts per habitació) excessivament ràpid, esgotador, que obliga a una activitat encara més esforçada que lo que ja és en si.

Una remuneració econòmica ronyosa, netejant habitacions per les quals els clients, de vegades, paguen una petita fortuna per una nit.

Condicions mafioses, per exemple treballant 8 hores i cobrant-ne 6, que és lo que diu el contracte.

Abusos com l'anomenada «externalització»: ser cedides a una empresa de les anomenades «subcontractades», que els paguen menys, perquè no apliquen el conveni de l'empresa principal, ja que elles es consideren d'un altre ram, ni els respecten les mateixes condicions com jornada, vacances, permisos...

Condicions d'assistència mèdica insegures, com dependre adés del metge de la SS, adés de la Mútua (empresarial).

Tot i la mobilització que han dut a terme els darrers anys, la seva condició social és encara una de les més explotades i poc ateses.

Només mitja Espanya

Sembla que estem salvant Espanya, amb mitja esquerra (i encara!!). I guanyem Barcelona, però perdem Madrid.

Lamentablement, Madrid (capital i regió) seguirà sent la capital de l'Antiespanya. L'Antiespanya ha perdut Espanya, però li queda la "seva" capital, a més d'Andalusia. Amb la seva ignorància, el seu odi i la seva maldat, pot fer desgràcies i desfer lo bo que s'ha fet.

A Catalunya ha quedat molt bé: Barcelona, per a BCom + PSC

l'Hospitalet, Sta Coloma, Mataró, Sabadell i Badalona per al PSC

Tarragona, Lleida i Terrassa per a ERC

I només Girona i Reus per lo que abans anomenàvem "la dreta"

A Espanya és molt diferent, però fa de mal dir. En un mapa de colors es veu més vermell que blau, però... tot el baix litoral mediterrani es veu ple de blaus.

Entre Govern socialista o d'esquerres i Barcelona haurien de fer "palanca", més enllà de l'àmbit municipal.

Dues grans desgràcies

És molt difícil dir quina de les dues és més greu.

1) Hi ha més de 100.000 persones (persones o famílies, perquè el compte no ho distingeix), a Catalunya, que no tenen feina i que no tenen ingressos, o bé en tenen en una quantitat del tot insuficient.

Per a elles es va fer una llei, que va costar uns 4 anys de lluita social i parlamentària terrible, contra un Govern que no la va negar mai, però que sempre va fer tots els possibles per endarrerir-la i minimitzar-la. Establia una quantitat de 664 euros per persona, ampliable a la resta de la família si era el cas.  Finalment es va aprovar a l'estiu de 2017, i es va començar a pagar el setembre d'aquell any. 

Des de llavors, s'ha concedit només a una mínima part (10.468 persones) de les més de 133.000 que la van demanar, entre rendes completes i complements de pensions baixes, que són les dues versions que la llei contempla. Hi ha constància documental que moltes de les denegacions han sigut il·legals.

2) S'han fet una sens fi de protestes, totes ignorades. I finalment, per ara, es va convocar una gran protesta el dia 12 de juny a la plaça de St Jaume. Anàvem donant voltes en cercle a la plaça i, a un quart de 8, em vaig separar del cercle i, a partir d'una persona que portava una bandera republicana, vaig anar comptant fins que tornés a passar la bandera: 106 persones.

Un centenar de persones es van responsabilitzar que les altres persones poguessin menjar... Ni tan sols arribava a una mínima part de l'afiliació dels partits més d'esquerres.

Quina de les dues desgràcies és pitjor??? La dels que no poden menjar (sense que ho hagin de "demanar" a l'un i a l'altre) o la dels que sembla que tant se'ls en foti, que n'hi hagi que no puguin menjar????

El missatge i la institució, 3

En els articles anteriors hem vist, com a elements principals del missatge bíblico-cristià, segons la meva descripció: 1) L'amor i solidaritat amb Déu i les persones, sobretot les necessitades; 2) El sentit de l'eternitat de la nostra existència; 3) La llibertat inseparable de l'ideal cristià; 4) La necessitat de divulgar el missatge per camins de llibertat i fidelitat al seu contingut. 5) I ara toca l'últim punt (l'últim pel que fa als principals): El culte i la pregària. No m'agrada el terme «culte», i el vull apartar, com tants altres, però no trobo un substitut que m'agradi. Direm, provisionalment, La relació humano-divina. Semblaria que, sobre aquest tema, no hi hauria gaire cosa dir. Doncs Déu n'hi do, lo que diré.

La relació humano-divina comprèn, com és natural, dues esferes: la individual i la comunitària. La comunitària seria sobretot l'eucaristia (popularment anomenada «missa»), i altres actes de menys importància, sobretot els sagraments ocasionals: batejos, casaments...  I la individual serien la pregària, amb paraules o (preferentment) sense paraules, i la lectura i reflexió sobre passatges de la Bíblia. 

No obstant això, hi ha hagut, durant molt temps, una forma ni individual ni comunitària, sinó familiar: el rosari. Milers, potser milions, de famílies l'han resat milers de vegades, i n'han encunyat la frase «família que passa el rosari, mai li falta el necessari». Es mereixen un gran respecte, totes aquestes famílies. Pensem que a moltes d'elles, de passades èpoques, ¿com els hauríem pogut dir que llegissin la Bíblia, si no sabien llegir, o no la tenien, o poc hi haurien entès? Un respecte pel que fa al passat. Però, com sabem, es tractava de dir moltes moltes paraules, sempre les mateixes, de manera que era fàcil a tothom, ni tan sols calia saber llegir i escriure. Però no podem evitar recordar aquell consell: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que, a còpia de molt parlar, es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6: 7-8).  Respecte per al passat, però no aconsellar-lo pas ni en el present ni en el futur.

Pel que fa a les formes comunitàries, concretament l'eucaristia, tinc coses importants a dir. En primer lloc, com tothom deu saber, fins i tot els qui no hi van, hi ha un apartat anomenat «Pregària dels fidels». Aquest trosset és l'únic que es relaciona directament amb la vida de cada dia: mai no hi falta pregar pels qui no tenen feina, pels malalts, pels qui treballen per una societat més justa, perquè la gent de l'Església siguem bona gent... No obstant això, són 6-8 intencions, i dura menys de 5 minuts. (No és que ho vulgui valorar en funció del temps, però és que és una misèria.) I el cas és que es tracta de l'únic tros de la missa que es refereix a la vida ordinària. ¿Per què les intencions no són 15 o 20, que de motius no en faltaran pas, sempre en sobraran, sobretot si mirem per tot el món? Per exemple, mai no s'ha pregat pels rohingya, i segur que la quasi totalitat dels assistents no saben ni qui són. I prou que caldria fer-ho, ja que són potser el grup humà més maltractat del món. I ¿per què, entre la lectura de la intenció i el corresponent «Us ho demanem, Senyor», no es deixa algun minut perquè la gent pensi en lo que s'acaba de dir? És a dir, que en comptes de ser un element insignificant, una de tantes cosetes, es converteixi en un element fort del conjunt de la missa, de manera que, després de la lectura bíblica i el conjunt eucarístic (consagració-comunió), resulti ser el tercer element en importància. Perquè és l'únic relacionat amb la vida.

I ara ve lo fort. Tot el conjunt de la part que podríem anomenar més «religiosa» (en un sentit no gaire bo de la paraula) està preponderantment orientat cap a dalt. I jo crec que hauria d'estar orientat més aviat cap a baix. (Encara que sigui una expressió vulgar, segur que s'entén.) Vejam: si un ser suprem (el que hi ha o un altre que algú es pugui imaginar) crea unes persones, per què ho fa? Perquè li donin adoració, culte, lloances? ¿Que les necessita? No està pas de més que les hi donin, ni que sigui per bona educació i agraïment. Però les ha creat per a això? Lo racional és pensar que les crea perquè les estima i les vol felices, i els fa arribar (de la manera que sigui) un missatge d'amor perquè així seran més felices. Però la gran major part del muntatge institucional està pensat i planificat per a la lloança a Déu. Naturalment no hi falten mai les corresponents referències a la caritat (diguem: solidaritat), a l'amor a les persones, fins i tot, algunes vegades, a la justícia social. Lo que és dir-se, es diu. Però l'empenta va sempre amunt. És que tot això ve de molt lluny: dels bous que els israelites mataven i en vessaven la sang damunt un altar de pedres, cosa tradicionalment anomenada «sacrifici». 

Doncs insisteixo: s'hauria de capgirar. I això, la preferència per les persones, no és que ho digui jo. Hi ha textos eloqüents que ho diuen ben clar: «Què he de fer amb tu, Judà? L'amor que em teniu és com la boira del matí, com la rosada que desapareix ben aviat. Per això us he afaiçonat valent-me dels profetes; les meves paraules us han dut la mort [si no són complertes; l'AT entén que el bé o el mal seran premiats o castigats en aquesta vida, no després], però la meva sentència brilla com la llum: el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos» (Os 6: 6). I no és que només ho digui Osees, sinó que el mateix Crist es refereix a aquesta frase, disputant amb els fariseus: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malats. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9:13). I encara: «Als vostres pares, el dia que els vaig fer sortir d'Egipte, no els vaig dir res d'holocaustos i sacrificis, no els en vaig prescriure cap» (Jr 7: 22).  [Aquest text, no deixa de ser un text de Jeremies, tot i que es refereix a un fet inexistent com la sortida d'Egipte.]

Déu n'hi do. Però encara falta lo principal: les festes, o, més aviat, la Festa. La Festa cristiana per excel·lència és la Pasqua. La Pasqua representa la mort i la resurrecció de Crist. És molt important, és clar. Però, seguint amb aquesta perspectiva de supervalorar lo diví, lo celestial, lo sobrenatural, la festa de Pasqua es converteix en una Superfestassa: no sols un grandiós ofici de celebració el dia en qüestió, sinó set setmanes abans per preparar-la, per posar-se en condicions d'assumir tot el seu significat, i cinquanta dies després per acabar-la de celebrar! Això és passar-se. Cap persona normal trobaria que aquesta exageració fos normal. Representa que els cristians/es es passen una tercera part de l'any dedicats a una festa, a lo que representa, se suposa que per treure'n tot el significat i tots els ensenyaments. Però és que... Déu meu!, precisament tots els ensenyaments d'aquesta festa es refereixen molt més a coses divines, sobrenaturals, que no pas a coses de la nostra vida normal... Tornem a lo mateix: una religió (vull dir la religió, no pas el «missatge») abocada a lo sobrenatural, a una existència que se suposa que un dia la viurem, sí... però NO PAS ARA.

 I, anem a lo més greu. La meva oposició no és tant contra l'exageració de la cosa en si, que també, és clar. És sobretot perquè aquesta superdedicació i aquesta gran atenció a lo sobrenatural no pot, humanament, deixar de ser un llast sobre la nostra atenció a la VIDA d'ara. La vida d'ara queda, doncs, com la parenta pobra. Si es pot..., també s'ha de fer... Es poden compaginar totes dues coses, sobretot si no et deixes influir tant per la Festa. Però, amb la psicologia d'una persona normal, si es vol seguir aquest ritme... (que, de tota manera, no el segueix quasi ningú, però aleshores què passa? Que ni una cosa ni l'altra!! Ve-t'ho aquí). Es tergiversa el sentit de lo que Déu vol. I... figura que es fa en nom de Déu, precisament.

Però encara hi ha més: el súmmum dels súmmuns d'aquests versió de la religió (la «religió», he, no pas el «missatge»!) enfocada cap a «dalt» és l'anomenat «àngelus». Que se celebri cada dia un fet que no es va esdevenir mai..., però anem a suposar que s'hagués esdevingut... Vejam: un naixement té una importància, que en aquest cas és molta, però l'anunci del naixement tindria una desena part (bé, si voleu, posem-li una cinquena part) de la importància del naixement en si. Doncs que se celebri cada dia l'anunci d'un naixement, el qual naixement se celebra un cop l'any, com és normal, ja no és només una irregularitat, sinó una gran ridiculesa.

Molts dirigents eclesiàstics, posats a descriure el cristianisme, segur que posarien l'anomenat «culte» a Déu en primer lloc. I jo el poso en cinquè lloc. Ve-t'ho aquí.

Conclusió: ara com ara, demano tres coses:

Pregària dels fidels amb més contingut i, sobretot, més lenta.

Festa de Pasqua reduïda al dia de la festa i una setmana de plus.

Eliminació de l'anomenat àngelus.

El missatge i la institució, 2

En el meu primer article es va assenyalar, primer, la cosa fonamental, i que alguns sembla que ignorin, de la diferència entre el missatge cristià (anomenat específicament «missatge» i no amb les ampul·loses denominacions utilitzades fins ara) i l’Església, o les Esglésies. Però no solament això, sinó lo que és molt més important: la supeditació de l’Església al missatge i no pas, mai, del missatge a l’Església. I que en cas, no dic de conflicte, sinó sols de desajustament, lo que ha de prevaldre sempre és el missatge. Situació gens desitjable, és clar, però si per desgràcia es dona...

En un segon lloc, es van definir els dos (que un servidor considero) primers principis del nostre missatge: 1) la solidaritat, especialment amb les persones necessitades, fins que no en quedi ni una (sempre unit a l’amor a Déu si es tracta d’una persona creient); i 2) la consideració del caràcter etern de la nostra existència.

Ara tocaria parlar del tercer en importància, el més complicat, perquè no és que no es compleixi, sinó que ni tan sols se n’ha tingut una idea clara gairebé mai: el lligam d’amor i llibertat. El primer problema és que, així com es poden mostrar molts textos sobre l’amor, la justícia, i també sobre el nostre destí etern, sembla que no n’hi ha (o no en conec) sobre la llibertat, la llibertat dels fill de Déu. (El text que més s’hi referiria, el de la sortida dels israelites d’Egipte amb l’ajuda divina, és sobre un fet que no va existir, que és mític. És clar que, tot i així, també es pot adduir, però per mi seria amb menys valor.) Diria que la importància de la llibertat derivaria, no de cap text que l’assegurés o l’obligués, sinó de la impossibilitat metafísica de la seva no-existència.

La llibertat de tota persona, del tipus que sigui, del pensament i la vida que tingui, és un valor indiscutible del missatge cristià, i molt important, per la senzilla raó que no podria ser d’una altra manera. Si les persones derivéssim «només» (perquè és clar que en derivem) de l’evolució natural, podria ser qualsevol cosa, però si, a més a més, o conjuntament, som creats per un Ser suprem, que, si és que existeix, ha de ser infinitament bo, i, a més d’això, ens assumeix com a «fills», no podria ser que fóssim altra cosa que totalment lliures. Una persona és lliure per la mateixa raó que és persona. Són dos termes sinònims.

Però el sentit que vull tocar en aquest cas és, precisament, la llibertat de tota persona d’acceptar, o no, la mateixa voluntat divina, o, concretament, el missatge bíblico-cristià. Davant la no-existència de textos clars, perquè potser no s’han cregut mai necessaris, atesa la seva indiscutibilitat, és aquesta indiscutibilitat la prova, la invitació, la mateixa natura de la llibertat humana davant el missatge cristià.

Doncs bé, tot i la seva condició innata, i encara que no hi ha cap estudi sobre el tema, la meva impressió pels coneixements generals d'història és que al llarg de l'experiència cristiana social, la llibertat, en el complex inseparable d'amor-llibertat, sembla que ha sigut una mena de ventafocs. I ventafocs anant les coses bé. Perquè anant malament... Recordem: Imperi Romà (després de Constantí), segles de feudalisme, Sacre Imperi Romano-Germànic, Inquisició, Reforma Protestant (cuius regio...), per acabar, si no en recordo més, en el nacional-catolicisme, i esperem que ja mai més. En aquestes situacions hi havia molt sovint, no necessàriament sempre, formes i costums que condicionaven la vida religiosa de molta gent. I fora d'aquests períodes, no és que fossin flors i violes. Hem de dir que, per desgràcia, lo primer que condicionava la vida religiosa de molta gent era la família: decidint els pares no ja l'actitud religiosa dels fills i filles, sinó fins i tot la seva vida en un convent, cosa horrible. I una altra institució que condicionava (que obligava) sovint les persones a una creença o una pràctica religiosa era l'escola. I no solament les escoles de mestres religiosos.

Fins al punt que m'atreviria a dir, sense massa por d'equivocar-me, que el principi cristià de la llibertat personal (junt amb l'amor) està, com si diguéssim, per encetar. Però malgrat tot això, ÉS, i SERÀ. Perquè, si no, ja no seria lo que ha de ser. Per això col·loco aquest principi en el tercer lloc. I avui ens és, des de fa temps, moltíssim més fàcil garantir-lo perquè ens hi ajuden les llibertats civils, que, encara que no prou suficients, són millors que en altres èpoques. 

I avui acabaríem amb el quart principi, que seria la divulgació social del missatge. Cada vegada més (encara que no des de sempre), respectant la llibertat personal d'acceptar-lo o no. La forma per antonomàsia de l'extensió social, i geogràfica, del missatge cristià (lo que altres anomenarien «la fe») ha sigut la «missió»: el trasllat de persones, o entitats, cristianes occidentals a països africans o asiàtics, la construcció (amb ajuda econòmica provinent dels països d'origen) d'una mínima església, els contactes personals amb gent del poble en qüestió, la pràctica regular d'actes religiosos, de primer amb molt poca gent... i anar fent, guanyant  gent de mica en mica. En el passat, aquestes missions van ser objecte d'una acusació important: transmetre el cristianisme a base de conceptes, actes, fins i tot paraules, de cultura occidental, lo que se'n deia «occidentalitzar» els països de missió. Això ha sigut objecte de fortes crítiques i pressions, i avui sembla que pot quedar com a cosa històrica. L'altre gran canvi de la missió moderna ha sigut ajuntar la preocupació cristianitzadora amb la preocupació pel desenvolupament econòmico-social, seguint l'exemple de les ONGs. La relació entre cooperants i missioners ha fet que avui els missioners siguin també mig cooperants.

Als països històricament considerats «cristians», els mitjans habituals de divulgació i/o manteniment del missatge cristià han sigut la família, la parròquia, els moviments i l'escola. Avui la família ha deixat de ser-ho, per dues raons: al segle XX, els joves van anar deixant d'acceptar l'educació provinent dels pares, com a fenomen considerat d'alliberament, sobretot en la mesura que anaven tenint altres fons considerades de més cultura i/o rellevància. I per altra part, els pares cada vegada eren menys capaços de transmetre una fe que ells ja no sentien, o cada vegada menys.

La parròquia manté el coneixement del missatge, sovint amb formes encara lligades al passat, però no l'amplia, excepte en el cas de la catequesi a una minoria de fills/es dels fidels. Això és normal, pel fet que arrosseguem un desprestigi històric causat per una llarga corrua d'inconseqüències i fins i tot escàndols, per part dels senyors de «dalt», en tots els sentits de l'expressió. I, d'altra banda, l'Església (fins i tot en els seus estrats baixos) no és capaç encara d'enfocar una actitud rupturista en la manera de divulgar l'Evangeli (el missatge), sobretot per causa d'un excés d'obediència. [En la història del món, s'han comès moltíssimes més injustícies i crims per culpa d'una obediència indeguda que no per culpa de desobediències.] Però avui l'element més positiu que tenen les parròquies, i les diòcesis, és el servei de Càrites, amb l'ajuda als necessitats, sempre poca perquè els diners sempre són escassos.

Els moviments: Joc, Escoltes (en procés de transició), grups cristians de base de barri, etc., són un element que sembla que rutlla i que és potser el mitjà de divulgació del cristianisme més sa i autèntic que tenim. Sobretot perquè, no sols transmet i divulga el missatge, sinó que sovint l'enriqueix tot incorporant-hi noves reflexions teològiques.

L'escola (l'escola religiosa) és, avui dia, lo pitjor… Per anar al gra, em pregunto: Per què els alumnes de les escoles cristianes no els veiem al carrer, al costat dels alumnes de les escoles públiques, de tant en tant, quan hi ha problemes (vull dir quan hi ha problemes ja tan grossos que no es poden aguantar). I, ¿per què d'aquestes escoles, i universitats, en surten molts dirigents que s'integren al sistema i, fins i tot, de vegades l'apuntalen, i en canvi no en surten sindicalistes, economistes crítics o periodistes honestos, que posin en qüestió aquest sistema tan anticristià?? Avui, l'escola cristiana no cristianitza de veritat: si els ensenyen uns principis teòrics, i potser unes pràctiques, però no la manera de concretar-ho en la vida, i, a més, com a dirigents... no és això, companys, no és això. L'any 2016, en una consulta massiva que es va fer a la diòcesi, la primera que es feia en la història (atenció: la primera en l'àmbit diocesà; la primera en l'àmbit mundial havia sigut la convocada pel papa Francesc sobre el tema de la família), em preguntava tot això, i donava 5 anys de termini per veure si eren capaços d'assumir un cristianisme social. Ha passat justament la meitat del termini. No tinc bones notícies, però tampoc hi tinc contacte. Si d'aquí a dos anys i mig continua la cosa igual, haurem de dir que les escoles cristianes, com a tals,  són inútils... i nocives.   

Em sap greu acabar l'article amb aquest to tan pessimista, però és així. En el pròxim article, i últim, parlarem si Déu vol del cinquè principi del meu esquema del missatge bíblico-cristià. Segur que se'n podrien descriure més, però ho deixarem en 5.