(de 2010-2011)
Balanç al cap d’un any
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Posada en marxa de la línia de tren Martorell-Granollers.
Predisposició a mitjançar en els processos de desnonament.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors/es de l’Administració pública. (Temps després, aquests acomiadaments han estat declarats nuls pels tribunals.)
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició de l’impost de successions per als rics.
Paralització de la Llei de rehabilitació de barris.
Reducció del nombre de beneficiaris sol•licitants del PIRMI (ajuda als pobres). (Més tard rectificat.)
Incompliment de la Llei del cinema.
Retallada d’un 13 % del pressupost de TV3.
Retallada de sous («complements»), drets socials i retall de la jornada a treballadors/es de l’Administració.
Divisió de l’ICS (Institut Català de la Salut) en 24 empreses, amb la perspectiva de privatitzar-les.
Proposta de copagament en la sanitat, de manera indiscriminada.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament, llars d’infants i PIRMI, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
També val la pena recordar que un dels dos grans objectius de la legislatura era reduir la taxa d’atur a la meitat. Amb el primer any de govern no sols la taxa d’atur no s’ha reduït gens sinó que encara ha augmentat.
Finalment, mai un Govern no havia provocat tantes protestes.
Antoni Ferret
dijous, 29 de desembre del 2011
dimecres, 7 de desembre del 2011
Ja som 7 mil milions
Recentment, els habitants del planeta hem arribat a la xifra de 7.000 milions de persones. Cal tenir en compte que l’any 1900 eren 1.600 milions. I també hem de considerar que es calcula que l’any 2050 seran uns 10.000 milions.
O sigui que, al llarg del segle XX, hi ha hagut un augment de 5.400 milions, cosa que equival a un total que és més d’un quàdruple, un 340 per 100, en 100 anys. És el que es pot anomenar una «explosió» demogràfica.
Aquesta explosió, aquest ritme tan accelerat, preocupa, i amb raó. On anirem a parar? Què menjarem? Si continuéssim a aquest ritme... Però, tranquils! No continuarem a aquest ritme. Segur!
Una simple consideració: si ara som 7.000 milions i el 2050 seran 10.000 milions, la diferència serà de 3.000 milions més, que representa menys de la meitat i un 43 per 100. Encara que estem comparant l’augment de 100 anys amb l’augment de 40, de tota manera, un 43 per 100 al costat d’un 340 per 100 és «molt i molt» menys que la meitat.
L’augment demogràfic propi dels últims segles s’inscriu dins el que s’anomena la «revolució demogràfica», fenomen paral•lel a les revolucions agrícola i industrial. La revolució demogràfica representa passar d’una societat tradicional o antiga, amb moltes naixences i moltes morts, a una societat moderna, amb poques naixences i poques morts. És a dir, disminuir els índexs de natalitat i de mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. (Es tenen menys fills, però tots, o la gran majoria, arriben a grans.)
Ara bé: els índexs de natalitat i de mortalitat no evolucionen (no baixen) al mateix ritme. La mortalitat baixa a un ritme més ràpid que la natalitat. Perquè la mortalitat baixa de resultes de millores en l’alimentació, la higiene i la medicina. (Estem dins el marc d’unes revolucions agrícola, industrial i científica.) Però la natalitat no depèn de factors tan mecànics, sinó de l’evolució de la mentalitat de les parelles. En comptes d’una qüestió econòmica, és una qüestió psicològica. Depèn moltes vegades del pas d’una generació a l’altra. Aquesta baixada va més lenta.
Aquest desfasament entre la baixada de la mortalitat i la baixada de la natalitat és el que produeix, durant un temps limitat, un augment fort de la població. Així tenim que la població catalana, entre els segles XVIII i primera meitat del XIX, es va doblar (100 per 100) en el transcurs de 70 anys, dues vegades. Però a la segona meitat del XIX ja el creixement es va alentir considerablement i va tendir cap a una estabilització. (Si ha continuat creixent molt ha estat per causa de la immigració, que és una altra cosa.)
L’augment del 100 per 100 en 70 anys és una mesura de creixement demogràfic que podem considerar normal en aquelles centúries. Però l’aplicació de les millores sobretot mèdiques del segle XX ha estat molt més intensa, malgrat les enormes dificultats, i, per tant, el creixement demogràfic dels països del Tercer Món ha estat (i és, encara) molt més fort, fins a prendre aquest caràcter d’explosió.
De la mateixa manera que el creixement dels pròxims 40 anys ja s’alentirà, encara s’alentirà més el de les dècades següents. I arribarem a una estabilització.
Celebrem, doncs, aquesta fita a què hem arribat i desitgem (i lluitem!) que aquests 7.000 milions de persones tinguin un món millor que el que tenim ara.
Antoni Ferret
O sigui que, al llarg del segle XX, hi ha hagut un augment de 5.400 milions, cosa que equival a un total que és més d’un quàdruple, un 340 per 100, en 100 anys. És el que es pot anomenar una «explosió» demogràfica.
Aquesta explosió, aquest ritme tan accelerat, preocupa, i amb raó. On anirem a parar? Què menjarem? Si continuéssim a aquest ritme... Però, tranquils! No continuarem a aquest ritme. Segur!
Una simple consideració: si ara som 7.000 milions i el 2050 seran 10.000 milions, la diferència serà de 3.000 milions més, que representa menys de la meitat i un 43 per 100. Encara que estem comparant l’augment de 100 anys amb l’augment de 40, de tota manera, un 43 per 100 al costat d’un 340 per 100 és «molt i molt» menys que la meitat.
L’augment demogràfic propi dels últims segles s’inscriu dins el que s’anomena la «revolució demogràfica», fenomen paral•lel a les revolucions agrícola i industrial. La revolució demogràfica representa passar d’una societat tradicional o antiga, amb moltes naixences i moltes morts, a una societat moderna, amb poques naixences i poques morts. És a dir, disminuir els índexs de natalitat i de mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. (Es tenen menys fills, però tots, o la gran majoria, arriben a grans.)
Ara bé: els índexs de natalitat i de mortalitat no evolucionen (no baixen) al mateix ritme. La mortalitat baixa a un ritme més ràpid que la natalitat. Perquè la mortalitat baixa de resultes de millores en l’alimentació, la higiene i la medicina. (Estem dins el marc d’unes revolucions agrícola, industrial i científica.) Però la natalitat no depèn de factors tan mecànics, sinó de l’evolució de la mentalitat de les parelles. En comptes d’una qüestió econòmica, és una qüestió psicològica. Depèn moltes vegades del pas d’una generació a l’altra. Aquesta baixada va més lenta.
Aquest desfasament entre la baixada de la mortalitat i la baixada de la natalitat és el que produeix, durant un temps limitat, un augment fort de la població. Així tenim que la població catalana, entre els segles XVIII i primera meitat del XIX, es va doblar (100 per 100) en el transcurs de 70 anys, dues vegades. Però a la segona meitat del XIX ja el creixement es va alentir considerablement i va tendir cap a una estabilització. (Si ha continuat creixent molt ha estat per causa de la immigració, que és una altra cosa.)
L’augment del 100 per 100 en 70 anys és una mesura de creixement demogràfic que podem considerar normal en aquelles centúries. Però l’aplicació de les millores sobretot mèdiques del segle XX ha estat molt més intensa, malgrat les enormes dificultats, i, per tant, el creixement demogràfic dels països del Tercer Món ha estat (i és, encara) molt més fort, fins a prendre aquest caràcter d’explosió.
De la mateixa manera que el creixement dels pròxims 40 anys ja s’alentirà, encara s’alentirà més el de les dècades següents. I arribarem a una estabilització.
Celebrem, doncs, aquesta fita a què hem arribat i desitgem (i lluitem!) que aquests 7.000 milions de persones tinguin un món millor que el que tenim ara.
Antoni Ferret
diumenge, 20 de novembre del 2011
L'error popular
Resultats molt dolents. Més dolents que mai. Per tant, molt mala actuació dels votants. Només hi ha hagut un comportament relativament bo a Euskadi.
Això que es faci un judici crític del comportament dels votants és un exercici democràtic que no es fa mai, i que caldria fer. Perquè els votants mereixen ser criticats tant com els polítics.
Els votants, en general, no tenen gaire formació política. És típic que moltes persones comencin la conversa dient: «Jo de política no hi entenc. Però crec que...» Les causes són dues: 1) Falta d’interès. 2) L’acció desinformadora de quasi tots els diariots. Llavors és molt difícil que l’encertin. Per això els resultats sempre són dolents. Però mai com ara.
Si els ciutadans fossin correctament informats (i no tendenciosament o parcialment), i això tingués una duració d’un parell d’anys, per exemple, segur que els resultats electorals serien molt i molt diferents.
Hi ha una cosa que cal dir ben clara, però. I és que NINGÚ és qui per dir qui o què s’ha de votar. I NINGÚ és qui per dir qui o què ha de votar en Tal o en Tal Altre. Però una cosa sí que es pot dir i s’ha de dir. I és la següent: qui vota un partit dels que perjudiquen els drets dels treballadors i de la majoria de la població, i sobretot de la gent pobra (perquè són partits que ho fan sempre), fa mal. Causa un perjudici als altres conciutadans. Ocasiona un sofriment. Prevarica. I s’ha de sentir culpable. I els altres l’han de considerar culpable.
En aquestes eleccions estatals s’ha de considerar un factor que a ben segur que ha tingut una importància cabdal. És el fet que moltes persones han considerat que, en qüestió d’economia, qui més en sabria, i qui més podria fer sortir el país de la crisi, és la gent de dreta, per experiència i per «poder».
Però és un error. Cap partit ni cap Govern no «pot» fer sortir cap país de la crisi. Tot al màxim poden suavitzar-ne les conseqüències. Amb fortes inversions públiques per crear llocs de treball, encara que siguin temporals. I amb una reducció de la jornada laboral. Però un partit de dretes, amb una política de dretes, no sols no en podrà sortir, sinó que l’aguditzarà i l’empitjorarà.
Els cal un bon escarment. El necessiten. I, presumptament, el tindran.
Desgraciadament, tal com estan les coses en l’ambient popular, sembla que «calia» un resultat com aquest. Calen 4 anys de govern de dretes, plens de contradiccions, per aconseguir tres coses:
1) Que l’esquerra tradicional es radicalitzi, d’una vegada, i torni a ser el que va ser històricament.
2) Que el Moviment del 15-M es polititzi.
3) Que la gent voti amb consciència, i no a la babalà.
Antoni Ferret
Això que es faci un judici crític del comportament dels votants és un exercici democràtic que no es fa mai, i que caldria fer. Perquè els votants mereixen ser criticats tant com els polítics.
Els votants, en general, no tenen gaire formació política. És típic que moltes persones comencin la conversa dient: «Jo de política no hi entenc. Però crec que...» Les causes són dues: 1) Falta d’interès. 2) L’acció desinformadora de quasi tots els diariots. Llavors és molt difícil que l’encertin. Per això els resultats sempre són dolents. Però mai com ara.
Si els ciutadans fossin correctament informats (i no tendenciosament o parcialment), i això tingués una duració d’un parell d’anys, per exemple, segur que els resultats electorals serien molt i molt diferents.
Hi ha una cosa que cal dir ben clara, però. I és que NINGÚ és qui per dir qui o què s’ha de votar. I NINGÚ és qui per dir qui o què ha de votar en Tal o en Tal Altre. Però una cosa sí que es pot dir i s’ha de dir. I és la següent: qui vota un partit dels que perjudiquen els drets dels treballadors i de la majoria de la població, i sobretot de la gent pobra (perquè són partits que ho fan sempre), fa mal. Causa un perjudici als altres conciutadans. Ocasiona un sofriment. Prevarica. I s’ha de sentir culpable. I els altres l’han de considerar culpable.
En aquestes eleccions estatals s’ha de considerar un factor que a ben segur que ha tingut una importància cabdal. És el fet que moltes persones han considerat que, en qüestió d’economia, qui més en sabria, i qui més podria fer sortir el país de la crisi, és la gent de dreta, per experiència i per «poder».
Però és un error. Cap partit ni cap Govern no «pot» fer sortir cap país de la crisi. Tot al màxim poden suavitzar-ne les conseqüències. Amb fortes inversions públiques per crear llocs de treball, encara que siguin temporals. I amb una reducció de la jornada laboral. Però un partit de dretes, amb una política de dretes, no sols no en podrà sortir, sinó que l’aguditzarà i l’empitjorarà.
Els cal un bon escarment. El necessiten. I, presumptament, el tindran.
Desgraciadament, tal com estan les coses en l’ambient popular, sembla que «calia» un resultat com aquest. Calen 4 anys de govern de dretes, plens de contradiccions, per aconseguir tres coses:
1) Que l’esquerra tradicional es radicalitzi, d’una vegada, i torni a ser el que va ser històricament.
2) Que el Moviment del 15-M es polititzi.
3) Que la gent voti amb consciència, i no a la babalà.
Antoni Ferret
diumenge, 6 de novembre del 2011
Un consell
Companyes i companys,
Un consell quant a l’ús del llenguatge.
Quan vulgueu parlar, o escriure, sobre «els mercats», allò que els diaris anomenen «els mercats» o «los mercados» (que, en principi, faria pensar en les fruites i verdures), no useu aquesta expressió, sinó l’expressió «la Màfia». Es poden usar totes dues, una darrere l’altra, per a orientació de l’oient o el lector...
Allò a què els mitjans de comunicació volen referir-se amb l’expressió els mercats, són:
*bancs
*inversors internacionals
*grans multinacionals...
I ¿què són tota aquesta gent, sinó gent mafiosa, mala gent, que només busquen guanys, sovint escandalosos, sovint sense cap aportació útil per a la societat, sovint amb trampes i d’una manera il•legal o si més no il•lícita, i que, a sobre, condicionen l’actitud dels governs en un sentit negatiu?
Anomenar-los amb la paraula «mercats» és una manera de difuminar la seva realitat antisocial, sovint criminal, i fer-los aparèixer amb una aparença normal i correcta.
No caigueu en aquesta trampa. Digueu-ne «Màfia», que és allò que els escau. I així, en majúscula, perquè és d’ordre mundial i és una, encara que pugui tenir ramificacions en cada país.
És només un consell...
Antoni Ferret
Un consell quant a l’ús del llenguatge.
Quan vulgueu parlar, o escriure, sobre «els mercats», allò que els diaris anomenen «els mercats» o «los mercados» (que, en principi, faria pensar en les fruites i verdures), no useu aquesta expressió, sinó l’expressió «la Màfia». Es poden usar totes dues, una darrere l’altra, per a orientació de l’oient o el lector...
Allò a què els mitjans de comunicació volen referir-se amb l’expressió els mercats, són:
*bancs
*inversors internacionals
*grans multinacionals...
I ¿què són tota aquesta gent, sinó gent mafiosa, mala gent, que només busquen guanys, sovint escandalosos, sovint sense cap aportació útil per a la societat, sovint amb trampes i d’una manera il•legal o si més no il•lícita, i que, a sobre, condicionen l’actitud dels governs en un sentit negatiu?
Anomenar-los amb la paraula «mercats» és una manera de difuminar la seva realitat antisocial, sovint criminal, i fer-los aparèixer amb una aparença normal i correcta.
No caigueu en aquesta trampa. Digueu-ne «Màfia», que és allò que els escau. I així, en majúscula, perquè és d’ordre mundial i és una, encara que pugui tenir ramificacions en cada país.
És només un consell...
Antoni Ferret
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Adaptarse a la crisis
(Carta enviada al diari «Público» i no publicada)
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Bisbes incompetents
La Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola ha publicat una nota orientativa per als fidels cristians davant les eleccions estatals del 20 de novembre. Em declaro totalment conforme amb el fet que publiqui una nota orientativa, sempre que aquesta estigui ben feta i amb esperit cristià.
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
El proveïment d'aigua a Barcelona
(Segons dades facilitades pel grup d’estudis El Pou, del Guinardó)
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)