Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 6 de març del 2013

Quines reformes?




La nota pública recent d’Església Plural diu que la cúpula de l’Església, i el Papat, necessiten reformes, però no diu quines.

Vejam si jo me’n surto.

L’objectiu d’aquestes reformes és clar: que l’Església sigui més evangèlica. Però com? Cal mirar quins són els principals defectes. El defecte que ara s’assenyala com a principal (a part la pederàstia) és el desgavell existent en la Cúria, que sembla el motiu de la renúncia del papa Benet. Doncs la principal reforma és un canvi radical en el govern central de l’Església.

Aquest govern central té diverses característiques negatives: 1) Està contaminat per l’existència d’un Estat polític. Amb característiques molt negatives, com ara el fet de tenir un banc. 2) Té un volum de tasques burocràtiques excessiu, i regides a molta distància. 3) Està ofegat per la seva situació en un gran complex monumental, i divorciat del món. 4 Una responsabilitat excessiva sobre una sola persona, que la depassa (i, de fet, l’exerceixen uns subalterns). 5) Un sistema electoral, per elegir aquesta persona, absurd, perquè només la voten unes poques persones d’edat avançada, desconnectades del món, i les quals són designades per la mateixa persona que ells, després, han d’elegir. O sigui que un papa, en certa manera, influeix molt en el nomenament de l’altre. 6) Amb la potestat de nomenar els bisbes de tot el món, de diòcesis que desconeixen de prop. 7)Amb unes doctrines, teològiques i morals, pròpies, moltes d’elles, de la cultura d’èpoques passades, i no evangèliques. 8)Amb un estil de vida, el celibat, antinatural, que dóna peu a comportaments desviats.

Doncs què us semblen aquestes propostes de reforma?

1)Dissolució de l’Estat del Vaticà. Començant pel banc i el servei d’espionatge. Si l’Església té estalvis, que els col·loqui en un banc ètic.
2) Descentralització de la majoria de responsabilitats, en benefici de les diòcesis i de les conferències episcopals.
3)Situació del Papat i del govern central de l’Església en un altre lloc, un lloc popular on hi hagi l’espai suficient per a les tasques, que ja seran reduïdes. Cessió del complex monumental del Vaticà a la UNESCO.
4)Un Papat format per 5 persones, que actuï col·legialment.
5)Que les 5 persones del Papat siguin elegides per tots els bisbes del món, per Internet.
6)Que els bisbes siguin elegits en l’àmbit de la respectiva diòcesi, amb participació popular.
7)Nomenament d’una Comissió Pontifícia, en substitució de la Cúria, entre teòlegs destacats, per revisar les doctrines tradicionals.
8)Abolició del celibat (i sacerdoci femení).

La gràcia estaria a, no solament estar d’acord amb propostes d’aquest tipus, sinó, a més a més, iniciar una campanya per fer-les aprovar o, si més no, per divulgar-les.

Antoni Ferret
  

dissabte, 23 de febrer del 2013

El perquè de tot plegat



Qui en té la culpa, de tot el que passa? ¿Els polítics que malgovernen o els ciutadans i ciutadanes que els han votat? La culpa és molt negra i ningú no la vol, però és una cosa molt ben repartida. Està més ben repartida la culpa que els diners.

Ja de fa dècades s’anava desenvolupant una campanya des de les altures en el sentit de defensar els interessos de la gent molt rica. A base d’abaratir els impostos, rebaixar (o estancar) els sous, combatre i desprestigiar els sindicats...

En esdevenir-se la crisi (2007-2008), l’estratègia es dirigí a aprofitar-la per sotmetre la classe treballadora amb atur, sous migrats i mantenir i augmentar els privilegis als banquers, inversors i especuladors.

També es va desenvolupar un dèficit públic, de resultes, no pas d’augmentar les despeses (encara que es digui, amb mentida), sinó de l’escassesa d’ingressos, per la baixada dels negocis i per les baixades que s’havien produït anteriorment dels impostos.

Entre 2009 i 2011, amb motiu de les eleccions europees, catalanes i espanyoles, una massa de gent equivocada (o alguns potser amb mala fe) van votar massivament partits de dreta. Potser molts van pensar: «En una situació de crisi, els de la dreta, que tenen més diners, hi entendran més i ho portaran més bé.» Greu prevaricació!!

Aquesta trepa de sapastres va començar a manifassejar els afers col·lectius de manera indecent. I va començar una tirallonga d’esguerros.

No es va fer res per reduir l’atur (només falses promeses). Al contrari: es va augmentar amb reformes laborals que facilitaven els acomiadaments. Es va posar la prioritat en la    rebaixa del dèficit, a base de reduir les despeses públiques (i socials), despeses que ja eren insuficients. De manera cruel, es van rebaixar els pressupostos de sanitat, d’ensenyament, d’ajudes socials... Es van rebaixar sous. Es van desnonar dels seus habitatges, una massa de famílies que no podien pagar-los, per haver perdut la feina. Es va tendir a aprofitar l’ambient per privatitzar hospitals i centres de salut (Madrid, Castella – la Manxa, i plans a Catalunya).

Les autoritats sovint s’excusaven les unes en les altres. Que si Madrid... Que si Europa... Però totes tres podien anar perfectament de tronc.

Com si amb tot això encara no n’hi hagués prou, es van començar a descobrir martingales i negocis bruts a redós dels partits de la dreta i de centre. Escàndols que no tenien aturador. Fins i tot la família reial.

I bé, preguntem: quina és l’esca de tot aquest desgavell? Qui en té la culpa? Els polítics que governen? Aquestes persones fan allò que «han de fer». Allò per lo qual estan en política: la defensa dels interessos bords de la gent rica. La culpa és dels qui els van votar! Ara, en recents enquestes, molta gent demostra que vol canviar el vot. Però molta altra gent encara persisteix en la prevaricació!

Antoni Ferret



divendres, 22 de febrer del 2013

Amb el cor empedreït



Els banquers tenen el cor empedreït. No són persones normals.

Ara resulta que la representació corporativa dels banquers espanyols rebutja la dació en pagament.  O sigui, el fet que, quan no es pot pagar la hipoteca, entregant el pis quedi ja saldat tot el deute. Perquè ells fan una trampa indecent: valoren el pis per sota del seu preu, i consideren que, tot i entregar el pis, encara resta una part del deute per pagar, i la reclamen. I diuen que la dació en pagament desnaturalitzaria el sistema hipotecari espanyol, i el perjudicaria internacionalment.

I quin sistema hipotecari pot ser aquest que es basi en una estafa evident, encara que «legal», de valorar el pis a un preu inferior al real, a aquell que ells al seu dia van demanar, i exigir-ne de diferència?

Aquesta gent obtusa i malèvola,
No en tenen prou amb haver provocat, amb les seves traces i manyes, una crisi financera de cavall...
No en tenen prou amb haver escurat econòmicament els governs amb les seves indegudes ajudes...
No en tenen prou amb escanyar les petites empreses negant-los els crèdits necessaris.
No en tenen prou amb arrabassar una cosa tan important i bàsica com l’habitatge a la pobra gent que, per haver quedat sense feina (o per les causes que sigui), no poden pagar...
Sinó que han d’estafar aquesta pobra gent i arrencar-los un benefici extra, fruit de les seves malvades conxorxes.

 No és que tinguin esmussada la sensibilitat, és que no tenen sensibilitat. No tenen ni una espurna d’humanitat. Són la púrria, l’escòria, el rebuig. Són uns malànimes.

Antoni Ferret

dijous, 21 de febrer del 2013

Una fotesa




La maltempsada de la crisi econòmica ens ha portat una sens fi de sofriments, que molta gent pateix en carn viva. Però això no era, ni és, inevitable. Ens diuen que és inevitable, que no hi ha un altre camí. Però això és una enganyifa, una fal·làcia de mal gust. Hi ha una part de la societat que té un grandíssim acaparament de recursos, no pas sempre ben guanyats, i que hauria d’haver pagat la factura. La culpa dels patiments és dels malgoverns de Catalunya, Espanya i Europa, que 3 mals dies, una massa de gent irresponsable (o si més no equivocada) van votar.

No és pas sobrer repetir-ho, baldament sigui supersabut: l’atur, amb l’acabament a curt termini de la prestació, i amb les atzagaiades de les dues reformes laborals (totes dues); les retallades dels pressupostos de sanitat i ensenyament; la cruel retallada de la RMI (renda mínima d’inserció); els desnonaments; les privatitzacions, com és ara de la sanitat...

Però darrerament han sortit dos temes nous: la corrupció de persones i dels partits de dreta i centre (comptes a Suïssa, pagaments en negre, desfalcs, evasions fiscals, finançaments il·legals...), i el més recent de l’espionatge i les escoltes il·legals. Aquests dos temes nous ara omplen les pàgines dels mitjans de comunicació i les converses, i amb una «certa raó», perquè n’hi ha una mar de podridura (i segur que encara més del que se sap).

Però hi ha un gran perill: que això ara ens faci oblidar, o deixar en segon terme, els temes socials: atur, desnonaments, etc.  No ho podem permetre! Les coses que afecten polítics o personalitats «sembla» que siguin més importants que no les que afecten persones treballadores. Però això és una greu fal·làcia.

La corrupció i les escoltes són greus, però és que els temes socials descrits més amunt no són greus sinó gravíssims. Al costat de l’atur o dels desnonaments, la corrupció i les escoltes, per comparació, són una fotesa, és a dir, una minúcia.

Antoni Ferret

dimecres, 20 de febrer del 2013

Governs malvats



Mai no hi havia hagut tantes protestes com ara, ni en temps de la dictadura. Lluites aferrissades proliferen, una darrera l’altra. Plataformes a dojo. I totes carregades de raó. Per l’atur, per les retallades de la sanitat i l’ensenyament, per la retallada de la RMI (renda mínima d’inserció, la més cruel de totes), pels desnonaments, per les privatitzacions, per la corrupció dels partits de govern...

Però enmig de tot aquest batibull, destaquen la indiferència i el menyspreu dels governs de torn, tant el de Catalunya, com el d’Espanya, com el d’Europa (que és precisament d’on vénen maldades). Esgarrifen la barra i la poca vergonya amb què aquesta trepa de governants afirmen amb tota la sang freda que han de continuar amb aquesta política d’austeritat i de retallades perquè, diuen, no n’hi ha d’altra.

No és pas que estiguin equivocats de bona fe. I ca! Ells saben, i segurament que saben a desdir, que aquestes polítiques són equivocades, que són dolentes i que no tenen sortida. Però hi insisteixen.

Quina consideració mereixen aquesta gentussa? ¿Tenen, o conserven, la consciència de ser representants del poble? De cap manera! Ells/es tenen, amb tota seguretat, la «consciència» de ser representants de la màfia de banquers, inversors, especuladors, etc., que són els autèntics beneficiaris de les polítiques neoliberals.

Aleshores, de quina manera els hem de catalogar? Jo assumeixo la responsabilitat de catalogar-los de malvats. Quina responsabilitat, la d’aquelles persones que els han votat!!!

Antoni Ferret