Records i secrets de la Transició, 5

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

Durant aquell cap de setmana (21-22 de febrer) es va coure el cop d’Estat militar. El cervell era el general Milans del Bosch, capità general de València. Dilluns, 23 de febrer, era el dia. L’esquema del cop era el següent:

1) A la tarda, començada la sessió d’investidura, el tinent coronel Tejero Molina irrompria al Congrés dels Diputats amb 200 guàrdies civils i segrestaria el Govern i els diputats, mentre 200 guàrdies més envoltarien el Congrés. Espanya quedaria sense Govern. Tejero anunciaria la pròxima arribada d’una «autoritat militar» (el general Armada).

2) Immediatament, Milans del Bosch declararia l’estat d’excepció a València i trauria els tancs al carrer. Tot seguit, invitaria els altres tinents generals de regions militars a imitar-lo. A continuació es posaria el comandament de la situació en mans del rei.

3) El general Armada (que seria a la Zarzuela amb el rei) es traslladaria al Congrés escortat per forces militars, i es procediria a la seva investidura.

En el pla hi havia punts dèbils: No s’havia assegurat la col·laboració dels altres tinents generals. La Divisió Cuirassada Brunete (la millor divisió de l’exèrcit) es trobava a Saragossa, i a Madrid només n’hi havia algunes restes. No s’havia volgut avisar ningú, perquè es pretenia triomfar a base del secret i la sorpresa. Ni el rei ho sabia.

   

Arribats el dia i l’hora, Tejero i els seus guàrdies van fer lo que els tocava, encara que no d’una manera «neta» perquè es dispararen ràfegues de trets d’intimidació i es digueren paraules grolleres. A més molts guàrdies no anaven uniformats sinó vestits de civil. Entraren cridant que era en nom del rei, cosa falsa. 

També el general Milans va fer el que s’havia acordat. Es revoltà. I intentà, durant molt temps, que els altres tinents generals el secundessin. Però cap d’ells no el va secundar, si bé alguns mantingueren durant un temps una actitud dubtosa, concretament els tinents generals de Valladolid, Saragossa, Barcelona i Balears.

Però quan es buscà Armada a la Zarzuela per portar-lo al Congrés, no hi era, perquè el secretari de la casa del rei, sospitant, ho havia impedit.

El rei, vestit amb roba esportiva, va saber els fets del Congrés per la ràdio. Immediatament es posà al telèfon i començà a indagar què era allò i si hi havia morts o ferits pels trets. Tot seguit es dirigí per telèfon a cada un dels tinents generals de les regions i tots, excepte Milans, li prometeren lleialtat.

Els tinents generals es veieren sotmesos a dues pressions simultànies: la de Milans i, en sentit contrari, la del rei i del cap de l’Estar Major. Alguns dubtaren, però cap d’ells no es va moure. L’actitud del rei a favor de la democràcia va ser decisiva. Només a Madrid hi hagué dues petites «fuites»: una columna d’un regiment de cavalleria va ocupar els estudis de RTVE durant un temps; i una columna de la Brunete sortí i es dirigí al Congrés dels Diputats.

A la mitjanit, el rei Juan Carlos gravà un missatge dirigit a la població a través de RTVE amb un text curt en què demanava serenitat, assegurava que havia ordenat a totes les autoritats civils i militars que es mantinguessin en la legalitat i condemnava qualsevol actuació en contra. Aquest missatge va ser emès una hora més tard, al voltant de la una de la nit.

Simultàniament, a la mitjanit, el general Armada es dirigí finalment al Congrés, amb permís del rei però sota la seva exclusiva iniciativa, a fi d’obtenir dues coses: 1) la retirada de Tejero i els seus homes; i 2) dirigir-se ell als diputats per proposar-los un Govern sota la seva presidència. En la llista de Govern que portava a sobre, de concentració, hi figuraven dos socialistes (Felipe González i Peces-Barba) i dos comunistes (Tamames i Solé Tura). Van discutir durant una hora, Tejero es va mostrar irreductible i Armada va desistir.

Al voltant de les 6 de la matinada del dia 24, deixaren de patrullar els tancs de Milans per València. I a les 12 del migdia d’aquest dia 24, després de 17 hores de segrest, finalment Armada i Tejero pactaren: sortirien els diputats i ministres de l’edifici del Congrés, i «després» marxarien els guàrdies civils i els militars que s’hi havien dirigit (de la Brunete). Tots els suboficials i tropes, guàrdies civils i militars, quedarien exclosos de culpa. Tejero no acceptà un avió per fugir d’Espanya. 

Aquell dia 24 hi hagué una febrosa activitat oficial: tensa entrevista entre el rei i Suárez, en què Suárez, en vista dels greus esdeveniments, volgué retirar la dimissió i tornar-se a presentar com a candidat a president, i el rei s’hi oposà de forma absoluta; consell de ministres (del Govern en funcions), presidit pel rei; reunió de la Junta de Defensa Nacional, en què s’intentà, per part de caps militars, de reduir lo que havia passat a un incident del tinent coronel Tejero, posició resoltament negada per Suárez, i en què s’acordà la destitució de Milans i d’Armada (que al dia següent serien detinguts).

El dia 25, finalment el Congrés dels Diputats acordà la investidura de Calvo-Sotelo com a president del Govern per majoria simple (amb el vots d’UCD, de minoria catalana i CD). En un darrer moment, Felipe González proposà la formació d’un Govern de coalició UCD-PSOE, cosa que Calvo-Sotelo rebutjà.

El cop d’Estat del 23-F donà lloc a un judici militar. Aquest judici era una preocupació enorme per al rei i el Govern. El rei va donar una ordre (cosa que no podia fer): «Que toquen solo a los que no haya más narices que tocar.» Foren inculpades 33 persones, però un ministre digué, en privat, que la llista d’implicats podia arribar a més de 3.000 o 4.000. I s’evità de totes totes esmentar qualsevol relació del rei amb l’operació Armada. Encara que els advocats defensors de molts inculpats volien ressaltar que els seus defensats havien actuat creient que seguien una directriu del rei.

Antoni Ferret

   

       

Records i secrets de la Transició, 4

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

Durant els mesos centrals de 1980, a Espanya hi havia un ambient anti-Suárez. Més anti-Suárez que anti-UCD. La situació econòmica era difícil pels continuats augments del petroli i pel retraïment del capital. El terrorisme, sobretot d’ETA, continuava. Les autonomies indignaven els militars. Però l’oposició no venia sols de l’estament militar i del PSOE, que evidentment estava disposat a provocar l’alternativa, sinó també de companys d’UCD (que acusaven Suárez d’un govern massa personalista i autoritari), i també dels empresaris, i... fins i tot del rei.

Pel setembre, després d’una remodelació del Govern, Suárez es va voler sotmetre a un vot de confiança a les Corts. El va guanyar amb els vots d’UCD i els de la minoria catalana i del Partido Socialista Andaluz. Però això no va solucionar el mal ambient.

Tot al llarg de l’any 1980 es va anar dibuixant un projecte, en l’entorn del rei, dels serveis secrets, del PSOE i de la dreta (CD). El projecte consistia a: 1) Aconseguir la dimissió de Suárez (bé per pròpia voluntat o per una nova moció de censura). 2) Designar un nou president del Govern en la persona d’un independent, extraparlamentari, preferiblement un militar: el general Armada. 3) Sota aquesta presidència, formar un Govern de concentració, de tots els partits. 4) Que aquest Govern desencallés la situació d’Espanya: a) Revitalitzant l’economia, a base de donar confiança al capital. b) Frenant les autonomies. c) Acabant amb el terrorisme. 5) Convocar les noves eleccions quan toqués, el 1983.

Alfonso Armada havia estat instructor militar del príncep Juan Carlos i secretari de la seva casa ja rei. D’acord amb la política del vicepresident Gutiérrez Mellado d’allunyar de Madrid els caps militars més perillosos, havia estat destinat a Lleida. No simpatitzava gaire amb la democràcia. Remarquem que el rei estava en l’operació Armada, tot i saber (i fins ho deia) que no tenia poders constitucionals per posar i treure un president, però exigia que «tot es fes de manera legal, tot dins la Constitució». El rei rebia tota mena de gent, militars i polítics de tots els colors (excepte els sindicats), perquè tot aquell que tenia queixes dures del Govern anava  a abocar-les al palau.

Simultàniament, les reunions i conxorxes militars continuaven. I els serveis secrets havien previst estimular que els diaris parlessin sovint de reunions militars, de projectes de cop militar, d’ambient de malestar, per tal de preparar un ambient psicològic favorable al canvi. Molts rumors eren falsos, però altres eren autèntics. Perquè paral·lelament a l’operació Armada, que era política i pretenia ser legal, es preparava realment un cop d’Estat militar. Fins i tot s’arribà a fixar la data del 2 de maig de 1981 com a dia decisiu. Els seus objectius eren: abolir la Constitució, establir una Junta Militar i governar per decret.

El 4 de gener de 1981, el rei cità urgentment Suárez al Pirineu (on era esquiant) i tingueren una discussió forta. El rei digué que hi havia un cop d’Estat militar en marxa, per al maig, i que calia evitar-lo. Suárez no hi donà importància. El rei digué que calia prendre mesures dures, per reconduir el país. Suggerí un Govern de coalició amb el PSOE, i Suárez s’hi negà en rodó. Aleshores Juan Carlos li demanà un Govern d’UCD, però amb un altre president. 

El dia 10 de gener, el rei i Suárez, aquesta vegada a Madrid, tingueren una segona i forta enganxada. El rei platejà dues exigències: volia visitar ell el País Basc i volia que el general Armada fos destinat de Lleida a Madrid, a l’Estat major de l’exèrcit. Suárez es negà a totes dues coses. Suárez havia visitat Euskadi i hi havia estat greument i llargament insultat, i no volia que el rei passés pel mateix tràngol. I considerava el general Armada un conspirador i un colpista. Discutiren llargament i acaloradament i la trobada acabà en total desacord. La cosa arribà al seu clímax el dia 22 quan, en una tercera i forta discussió, el rei acabà dient: «Uno de los dos sobra en este país. Uno de los dos está de más.»

Mentrestant, els preparatius del viatge reial al País Basc i el nomenament del general Armada tiraven endavant amb la col·laboració d’alguns ministres i l’oposició de Suárez. L’endemà, dia 23, tingué lloc a  La Zarzuela una curta trobada, de peu dret, entre Suárez i quatre caps militars, molt dura, en què un dels militars arribà a treure una pistola en pla d’amenaça. Li exigiren la dimissió, i Suárez els deixà plantats.

 

Durant els dies següents, Suárez prengué la decisió de dimitir de president del Govern i de president del partit. Per tres raons: 1) Per haver perdut la confiança del rei, cosa per a ell molt important. 2) Per fer fracassar l’operació Armada que es preparava. Perquè amb el president dimitit no es podia fer una moció de censura, que era la peça clau de l’operació Armada. 3) Per cansament de tantes oposicions. Reunit amb la cúpula del partit decidiren la persona del substitut: Leopoldo Calvo-Sotelo. Entre els dies 26 i 29 de gener, la decisió fou comunicada al rei, a la direcció del partit UCD, als altres partits i a l’opinió pública per televisió. (Les Corts estaven de vacances.)

Els militars colpistes, que preparaven la seva intervenció el dia 2 de maig, per iniciativa del general Milans del Bosch decidiren suspendre el seu pla. Excepte Antonio Tejero, cap de la Guàrdia Civil, que digué que ell continuava. Però l’operació Armada, d’iniciativa rei – serveis secrets – PSOE – Armada, continuava. Es tractava d’elegir parlamentàriament Armada en comptes de Calvo-Sotelo. Ja estaven decidits els llocs del Govern. Es comptava amb els vots de PSOE, PCE, CD i crítics d’UCD. 

 Als primers dies de febrer, amb poca diferència hi hagué la visita dels reis a Euskadi i el congrés de la UCD a Palma de Mallorca. El rei, a la casa de Gernika, no se’l deixà parlar perquè persones d’Herri Batasuna  van cantar cridant l’himne del soldat basc. A Mallorca proliferaren més les diputes per quotes de poder dels diferents “grups” del partit que no pas la discussió política, fins al punt que Suárez va haver d’amenaçar amb marxar i donar-se de baixa. Finalment, el congrés va aprovar per majoria la candidatura de Calvo-Sotelo.

Aleshores el rei, fetes les preceptives consultes als grups parlamentaris, proposà Calvo-Sotelo com a candidat. O sia: el rei es desmarcava de l’operació Armada. Acabades les vacances hivernals, el Congrés dels Diputats hauria de procedir a debatre i aprovar la investidura. El programa de Calvo-Sotelo era el típic de la dreta: atlantisme (amb compromís d’entrada en l’OTAN), liberalització de l’economia, moderació salarial, frenar les autonomies... Però aquesta solució no agradava ni al PSOE ni als militars.

El dia 18 de febrer de 1981 començaren les sessions d’investidura. El dia 20 hi hagué votació, i no s’aconseguí la majoria absoluta per 7 vots. Votaren UCD i alguns petits aliats; la minoria catalana es negà a donar els seus vots. Calia una segona votació per majoria simple. Havia de ser el dilluns 23.

(Continuarà)

Antoni Ferret

     

Records i secrets de la Transició, 3

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

Però mentre es discutia i s’elaborava la Constitució, s’havia de governar el dia a dia. I hi havia un problema molt gros: l’economia estava desballestada. Des de la crisi que havia començat el 1973, no s’havia fet res. Hi havia una inflació de més del 25 per 100. Un gran dèficit exterior i fuga de capitals. Calia posar en marxa mesures dràstiques amb la col·laboració de tots, és a dir, calia un gran pacte, entre Govern, partits, sindicats i patronal. Els Pactes de la Moncloa, d’octubre de 1977, naixeren a base de la cooperació inicial entre la UCD i el PCE (Suárez i Carrillo ja n’havien parlat en la seva primera trobada, 8 mesos abans). Amb una reticència inicial del PSOE, de la UGT i de la patronal; el PSOE hi va haver de ser arrossegat. 

La mesura més sensible i dràstica va ser la limitació de l’augment dels salaris a un 20 per 100, quan la inflació era del 26 per 100. S’hi va notar tot seguit: un any després la inflació havia baixat al 16 per 100, que encara era altíssima. 

(Opinió personal: Davant aquest gran sacrifici de la classe obrera, l’esquerra va demanar, i en principi va obtenir, tota una sèrie de petites contrapartides, polítiques i econòmiques. Aquestes contrapartides, unes es van complir i altres no. En aquest sentit s’ha de dir que el Govern Suárez va estafar la classe obrera. Després, dels Pactes de la Moncloa se n’ha dit tot lo que se n’ha dit, i han estat difamats amb actitud oportunista i electoralista. Però calia haver viscut les circumstàncies d’aquell moment per comprendre la seva enorme inevitabilitat. Els Pactes van demostrar la gran maduresa i la gran responsabilitat de l’esquerra d’aquell moment.)

Paral·lelament a la discussió constitucional i als Pactes de la Moncloa, es desenvolupà també la conxorxa militar. Molts caps militars no havien paït la democràcia, la derogació del règim franquista i la legalització del PCE. Pel setembre de 1977 tingué lloc a Xàtiva una reunió d’alts caps militars, que fou seguida d’altres reunions, no sols militars sinó també de civils d’extrema dreta. Els objectius eren: destitució de Suárez, tancament de les Corts per dos anys i formació d’un Govern de «salvació nacional», presidit per un cap militar. I això creien que s’havia de fer d’acord amb el rei o contra el rei. Hi havia un element que ajudava objectivament aquests plans subversius: ETA. Cada vegada que ETA assassinava un militar, en el seu enterrament es desenvolupava un autèntic motí: els representants del Govern eren titllats a crits d’assassins, traïdors, etc. 

El primer pla concret rebé el nom d’Operación Galaxia: el 17 de novembre de 1978, amb el rei de viatge fora d’Espanya i el Govern reunit en Consell de ministres, s’havia d’assaltar la Moncloa i detenir els membres del Govern. Hi hagué alguna filtració i l’operació es va avortar el dia abans. Tejero, cap de la guàrdia civil, i Ynestrillas, cap de la policia, van ser jutjats i condemnats a mig any d’arrest domiciliari, que no van complir.

Aprovada la Constitució, i després de molts dubtes, Suárez es va decidir a convocar noves eleccions legislatives. Fou el dia 1 de març de 1979. Els resultats foren molt similars als de les eleccions constituents de 1977: UCD 168 diputats; PSOE 121; PCE 23; CD (Coalición Democrática, nova formació d’AP) 10. Un mes després tenien lloc, finalment!, les eleccions municipals. També les guanyà, globalment, UCD, però socialistes i comunistes, coalitzats en els Pactes de Progrés, governaren en totes les grans ciutats, i UCD en les petites ciutats i les zones rurals.

Pel maig de 1979, el PSOE va celebrar el seu congrés. Felipe González volia «modernitzar» el partit. És a dir: moderar-lo, desmarxistitzar-lo, convertir-lo en socialdemòcrata, per tal de poder governar. Però es va trobar amb una inesperada resistència de les bases. Aleshores va dimitir (o va fer veure que dimitia). Quatre mesos després, el tornaven a elegir secretari general, acceptant les seves propostes. Havia estat la claudicació del PSOE.

Durant els mesos de primavera i estiu de 1979 es negociaven els estatuts basc i català, d’acord amb les previsions de la Constitució.

Però també es desenvolupà una segona i furiosa tongada terrorista. Atemptats d’ETA, el Grapo i Fuerza Nueva a dojo. Durant els anys 1979 i 1980 hi hagué gairebé un centenar de morts i més de 300 ferits. I això es traduí en una nova espiral de malestar i provocacions per part de les forces armades. Reunions de caps militars, visites al rei, i declaracions (declaracions polítiques que els militars, legalment, no podien fer). El tinent general Milans del Bosch, excap de la Divisió Cuirassada Brunete, que havia estat «apartat» a València per prevenció, va fer unes declaracions explosives al diari «ABC». Després d’expressar les seves queixes per la situació «desastrosa» del país, deia: «El Ejército deberá intervenir cuando se evidencie que las leyes, la acción policial y la judicial son o resultan insuficientes para combatir el terrorismo. O cuando, de acuerdo con la misión que nos señala la Constitucióm, sea necesario garantizar la soberanía o la independencia de nuestra patria.» Ni ell ni cap militar van ser sancionats per les declaracions il·legals.

I ara una qüestió més delicada. Durant aquests anys, a redós dels atemptats d’ETA (dotzenes de militars, policies i guàrdies civils assassinats), i de les protestes militars, que normalment es dirigien al rei, perquè de Suárez «passaven», Suárez, i també el rei, van rebre moltes i moltes propostes secretes de formació de grups armats secrets per atemptar contra etarres al País Basc o a França, on vivien. És a dir, de terrorisme d’Estat. I Suárez sempre, sempre, ho va rebutjar. Deia que l’Estat de dret no es podia posar a l’altura dels assassins. Desgraciadament, anys després, quan hi havia un altre president, aquests suggeriments, que es devien continuar fent, devien ser acceptats, perquè es va fer. Foren els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación).

Al llarg d’aquests anys, Suárez va imprimir al seu Govern una política exterior occidental, sí, però independent (independent d’EUA i de l’Europa unida). Espanya fou el primer país europeu a visitar Fidel Castro, assistir a una cimera de països no alineats i rebre Iasser Arafat (llavors considerat un terrorista). També establí relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. Tenia un especial interès en els contactes amb els països àrabs i sud-americans. I es resistí llargament a ingressar a l’OTAN, malgrat les grans pressions en aquest sentit d’EUA i d’Alemanya.

Pel maig de 1980 havia passat poc més d’un any de la legislatura després de la victòria d’UCD al març de 1979. L’actuació governamental havia estat febrosa: aprovació de diverses lleis orgàniques per aplicar la Constitució, procés d’aprovació de 17 estatuts d’autonomia, nombrosos viatges a l’estranger del president, la inflació havia davallat del 15 per 100 al 2’5 per 100... Però el país estava en una situació molt difícil perquè el preu internacional del petroli havia augmentat un 140 per 100.

Tanmateix, el Govern Suárez patia una fortíssima oposició. No solament de l’estament militar, sinó també del PSOE, que estava decidit a «tombar-lo». Amb declaracions, amb pressió parlamentària i fins i tot amb pressions sobre el rei, per «utilitzar-lo». Finalment, amb la presentació parlamentària d’una moció de censura, tot i saber clarament que la perdrien... Pel maig de 1980, el PSOE, junt amb el PCE, va presentar la moció de censura, que, com era previsible, va perdre per 152 vots a 166. Tant sols era per erosionar la figura del Govern i del president. 

(Continuarà)

Antoni Ferret

   

Records i secrets de la Transició, 2

(Seguim amb la ressenya del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)

El 22 de desembre, una setmana després del referèndum, per una imprudència de la policia, és detingut Santiago Carrillo, amb gran disgust del president Suárez i de tot el Govern. Se li ofereix marxar voluntàriament a París o ser ingressat a la presó pendent del TOP. Ell tria la presó, però és internat en una habitació de la infermeria. Una setmana després el jutge del TOP decideix deixar-lo en llibertat sense càrrecs.

Els últims dies de 1976 i primers de 1977 foren dies tràgics i violents. Per una banda ETA i el Grapo, i per altra Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey i Triple A. De tota manera, hi ha sospites que els Grapo no se sap ben bé qui els promou. Es tracta de fer avortar la reforma i provocar les forces armades. Atemptats, assassinats, segrestos...  Catorze assassinats en poc més d’un mes. El súmmum és el 24 de gener, en què 5 advocats laboralistes de CCOO i membres del PCE són assassinats. L’enterrament és pactat detall per detall: es demana que no hi hagi crits ni cant de la Internacional; el seguici discorre en silenci; el Govern està reunit tot el dia en sessió permanent; i el rei sobrevolant el recorregut amb helicòpter.

El dia 27 de febrer de 1977 es va produir, finalment, la primera trobada, ultrasecreta, entre Suárez i Carrillo, a Pozuelo de Alarcón. Parlaren durant 6 hores. Primer de la situació de l’economia espanyola, en situació desastrosa, i estigueren d’acord a fer un pacte sòcio-econòmic per salvar-la (serien els Pactes de la Moncloa); i Carrillo garantí que no hi hauria excessives vagues ni protestes, per afavorir l’ambient de l’acord. Després parlaren de la Llei per a la reforma política i la llei electoral. Comentaren les enquestes secretes d’intenció electoral i d’opinió que tenien l’un i l’altre. Carrillo assegurà a Suárez que, des de la invasió de Txecoslovàquia el 1968, el PCE havia trencat amb el PCUS soviètic. Parlaren de la trobada internacional eurocomunista que els comunistes volien fer a Madrid; Suárez li demanà que la suspenguessin, però Carrillo insistí. I, finalment, enfocaren el tema gros: la legalització del PCE. Suárez li exposà les enormes dificultats que ell hi tenia, sobretot per la gran oposició dels militars; i li tornà a proposar que participessin en les primeres eleccions com a independents; Carrillo es mostrà inflexible, i amenaçà de posar taules pròpies a la porta de tots els col·legis electorals i de fer fracassar les eleccions si ells no hi podien participar com lo que eren. 

Els primers mesos de 1977 el Govern treballà intensament en l’aplicació de diversos decrets lleis que posaven en pràctica les mesures democratitzadores: legalització de tots els partits, excepte el PCE i diversos partits comunistes menors; abolició del Sindicat vertical; ítem de la Secretaría del Movimiento; dret a la llibertat d’expressió... Tot això pactant-ho amb l’oposició democràtica, expressada en la Comissió dels Nou (on també hi havia participació comunista).

Finalment, el 9 d’abril, Dissabte Sant, després d’una febrosa activitat de jutges (que es van inhibir) i de fiscals (perquè es tractava d’escatir si els nous estatuts del PCE eren acceptables); després d’informar degudament els tres ministres militars de la decisió que s’anava a prendre; després de rebaixar el proveïment de combustible habitual a l’exèrcit; després d’unes vacil·lacions d’última hora del rei; amb el rei fora d’Espanya i Carrillo fora d’Espanya, per decisió de Suárez pel que pogués passar; Suárez i tres ministres (els altres eren fora de Madrid, de vacances) van redactar i donar a la publicitat la resolució que el PCE podia inscriure’s en el registre de partits. El PSUC hauria d’esperar un mes, encara. Es va demanar amb gran interès a la direcció del PCE que no es fessin celebracions públiques. 

El ministre de Marina almirall Pita da Veiga va presentar la dimissió irrevocable, dient, falsament, que s’havia assabentat de la notícia per la TV. El ministre de Terra va estar a punt de fer-ho però va ser convençut. Cap altre almirall no volia substituir Pita. Dos procuradors van dimitir. Però no va passar res. Suárez va reunir novament la cúpula militar i els va donar una llarga explicació del perquè de la mesura. Però molts militars ja no li ho perdonarien mai més (i 4 anys després ho demostrarien). Es van succeir les reunions militars, furiosament crispades; un dels militars que van expressar més durament la seva fúria va ser Jaime Milans del Bosch.

El dia 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a les Corts (que havien de ser constituents). El president Suárez hi concorria amb el nou partit Unión de Centro Democrático (UCD). La participació va ser del 78’8 per 100. I els resultats foren: UCD 165 escons; PSOE 118; PCE 19; AP 16; en el Congrés. I en el Senat, UCD 113; PSOE 47 i AP 3. 

(Opinió personal: Però a Catalunya el PSUC va obtenir 8 diputats, amb un percentatge de vot del 18 per 100, percentatge doble que el del PCE.)

Després de les eleccions, el rei Juan Carlos, content per la victòria de la UCD, però preocupat per la força del PSOE, escriví una llarga carta al xa de Pèrsia, demanant-li, com a favor entre monarquia i monarquia, un donatiu de 10 milions de dòlars per al partit UCD. També una petició semblant al rei d’Aràbia Saudita.

Dos mesos després de les eleccions començà el treball de redactar la Constitució, que tots volien que fos de consens, que valgués per a tothom. Es nomenà un grup de 7 ponents per redactar un esborrany, que després passava a la Comissió constitucional. Entre els ponents hi havia dos catalans: Miquel Roca Junyent, de CiU, i Jordi Solé Tura, del PSUC i representant el PCE. El primer escull fou l’article 2, on el consens es traduí a afirmar «la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible...» i afegir-hi «el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions...». El treball era llarg, lògicament, i ja al març de 1978 es produí una situació de crisi perquè el treball de consens dels ponents s’embarrancava a la Comissió constitucional, on la majoria d’UCD i AP imposava posicions escorades a la dreta. Això portà el ponent del PSOE, Peces-Barba, a dimitir i retirar-se de la ponència. Llavors, ja al maig del 78, tingué lloc una reunió nocturna entre els representants d’UCD i del PSOE que desencallà notablement les coses. En el plat fort de l’economia s’establí assegurar l’economia de mercat però, al mateix temps, la possibilitat de la planificació.

Es presentaren tres problemes grossos: els militars, els bascos i el rei. L’exèrcit volia ser configurat com un poder autònom de l’Estat, independent del Govern i de les Corts i supeditat només al rei. No ho van obtenir. Els bascos volien assegurar els seus drets forals històrics mitjançant un pacte directe amb la Corona, al marge del Govern i de les Corts. La cosa portà cua. (Opinió personal: al final es va resoldre assegurant els drets forals històrics en una disposició addicional, com una cosa dintre de la Constitució, però en certa forma com al marge del cos d’aquesta.) El rei volia la possibilitat de poder reenviar una llei a les Corts per a la seva reconsideració. No ho va obtenir.

(Opinió personal: Pilar Urbano no ho diu. Però és evident que l’exèrcit va obtenir una gran concessió, demanada pels militars o bé imposada per la dreta política. L’article 8 de la Constitució diu que les forces armades «tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional».) 

El projecte de Constitució va ser aprovat al Congrés el dia 31 d’octubre de 1978, amb 325 vots a favor, 6 en contra i 14 abstencions. En el Senat, amb 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. I el 6 de desembre del mateix any va ser posat a referèndum, votà només el 59 per 100, i fou aprovat amb un 88 per 100 dels votants.

(Continuarà)

Antoni Ferret