Postcapitalisme, 1

Les contradiccions del sistema

Paul Mason, en el seu llibre «Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro», ens pinta un món futur en què el capitalisme, tal com existeix avui, o bé deixarà d’existir, o bé haurà de fer canvis fonamentals si vol continuar.

El primer element a considerar són les seves contradiccions. El capitalisme es desenvolupa en una xarxa de contradiccions. La més fonamental és la següent: Tendeix a produir cada vegada més; però distribueix de manera molt desigual; això fa que, periòdicament, molts dels seus productes no tenen sortida en el mercat, per falta de poder adquisitiu; aleshores es donen les crisis.

Però ara no vull referir-me a aquesta contradicció fonamental, ja prou coneguda. Sinó a una de més interna al sistema: l’ús irregular dels diners, dels capitals. 

Des de sempre, però sobretot des de 1971, els bancs han tendit a deixar en crèdit més diners dels que tenien en dipòsit. (Això no es podia fer.) Així es guanyen molts més diners, però quan s’esdevé una crisi, els agafa a tots entrampats. I... se’ls ha de «rescatar».

 

Però el sistema no escarmenta. I, de vegades, els governs imprimeixen grans quantitats de diner nou i el posen en circulació. (Això, en recta economia tampoc es pot fer.) Així Mason calcula que, a partir de 2009, en plena crisi, els principals governs, entre ells el de la Unió Europea, van emetre una suma mundial de més de 12 bilions de dòlars.

Amb això van solucionar la crisi de 2008... pel que fa als bancs! Però també van crear un desequilibri mundial entre la massa de moneda circulant i el volum de béns i serveis existents.

I un dia aquest desequilibri podria «petar». 

Coses urgents

No hem obtingut el Govern d’esquerres que volíem. I que necessitàvem. Només podria ser amb el vot a favor d’ERC i CDC. Difícil.

Però hi ha coses que no tenen espera, i que s’han de resoldre amb urgència sigui quin sigui el Govern.

1) Hi ha milions de persones i famílies que no tenen ni feina ni subsidi. Estan en la misèria. No només les dels 426 euros, que només són una part. Se les ha d’ajudar, com sigui.

2) Cal crear llocs de treball, molts, no només els que produeixi el creixement econòmic. Així no acabaríem mai! Cal fer reformes socials i exigir-les al Govern que sigui.

3) Cal negar-se a la petició de la UE de retallar 8.000 milions més.

4) S’han d’anul·lar lleis com la reforma laboral, la llei d’ensenyament, la llei de seguretat ciutadana...

Davant aquestes necessitats urgents, que cal exigir al carrer, hem de pensar que qualsevol Govern serà millor (o menys dolent) que un del PP. I el PSOE i Unidos Podemos s’hi han de comprometre.

Quina manera de votar més diferent a Catalunya i a Espanya!! És normal que moltes persones es preguntin: «Podem anar junts?»

Hem de continuar lluitant i esperar una altra oportunitat.

Qui en té la culpa?

Mark Weisbrot, en el llibre «Lo que los “expertos” no entendieron de la economía global», es pregunta qui demana responsabilitats a aquests «economistes» que han aconsellat als governs polítiques econòmiques equivocades que han dut els pobles a la pobresa i al sofriment. 

Donada la situació d’una crisi econòmica (més o menys «provocada»), hi ha hagut persones que, essent considerades «expertes» o «enteses», han aconsellat polítiques equivocades, que uns governs han seguit fidelment, i que han fracassat.

Lo que calia en situació de crisi era:

*Major intervenció de l’Estat (parcial), per ordenar l’economia.

*Inversions públiques, per crear feina.

*Augment de salaris i pensions, per crear poder adquisitiu popular i dinamitzar el comerç.

*Augment fiscal, per tenir més recursos públics.

Així s’hauria sortit de la crisi més aviat.

Contràriament, lo que s’ha «aconsellat» és:

*Reduir la intervenció estatal.

*Reduir els salaris.

*Reduir la despesa pública, fins i tot la social.

*Disminuir impostos.

Així, la «contracció» econòmico-social ha augmentat, la crisi s’ha allargat, la situació dels treballadors i treballadores ha empitjorat, amb el resultat que tots sabem. I quan la situació econòmica millora «una mica», la situació social continua estancada.

I es dóna el cas vergonyós que els «experts» que han malaconsellat unes polítiques equivocades, que han fracassat, encara continuen parlant públicament en favor de les «seves» receptes.

Qui els demana comptes del seu fracàs?? Més encara: ha sigut un fracàs involuntari o... voluntari??

L'atur NO és inevitable

L’ATUR NO ÉS INEVITABLE

L’atur és l’arma diabòlica amb la qual el gran capital, els seus polítics i els seus propagandistes volen sotmetre la classe treballadora a unes condicions de dependència i de marginació. A unes condicions de por, de conformitat, de silenci. És una situació provocada. O almenys consentida. No es fa RES per evitar-ho. 

Es diu que l’atur és inevitable, que és resultat d’unes condicions econòmiques que vénen donades i que no es poden canviar. I molts treballadors i treballadores s’ho arriben a creure. És a dir: primer ens sotmeten i, després, ens manipulen per fer-nos creure que aquesta situació és normal. TOT ÉS PURA MENTIDA.

Hi podria haver feina per a tothom? Per a tothom tothom no ho sé, però per a moltíssima gent, sí.

1) La jornada de treball s’ha de reduir. Toca fer-ho, històricament. Al voltant de 1870, els treballadors/es lluitaven per la jornada de 10 hores. Entorn de 1920 van aconseguir la de 8 hores (48 setmanals). Cap al 1982 vam aconseguir les 40 hores setmanals. I ara toca les 30. Reduint la jornada es crearan més llocs de treball.

2) El nostre Estat del benestar està subdesenvolupat. És raquític. Només hi treballa un 10 per 100 de la població. Si agafés més funcions (més sanitat, més ensenyament, més serveis socials, més ajudes...) i, per tant, hi treballés un 20, un 30 per 100 de la població (com als països nòrdics), moltíssima gent que ara no té feina en tindria.

3) Si les rendes altes, els patrimonis alts i les grans fortunes paguessin lo que haurien de pagar, i l’Administració (estatal i autonòmica) fes grans inversions públiques, es crearien molts més llocs de treball.

Tot això no es fa perquè no interessa. 

De qualsevol Govern, o partit, que no es plantegi una forta actuació per a resoldre l’atur, NO US EN FIEU.