Les mentides dels economistes, 4

Les pensions

«Economistes», polítics i periodistes ens diuen contínuament que les pensions estan en crisi, que són i seran cada vegada més insostenibles. Perquè la gent viu cada vegada més, per tant cada cop hi ha més pensionistes, i menys treballadors/es en actiu (o els mateixos), i que vindrà un dia que no es podran pagar. Molta gent està alarmada, i molts joves creuen que el dia que es jubilin no podran cobrar res, o quasi.

El professor Torres López diu: «Estas ideas se han generalizado en los últimos años, pero lo cierto es que se basan en una distorsión profunda de la realidad y en auténticos mitos sin fundamento científico.» Argumentem-ho en tres raonaments:

1) Si avui hi comença a haver dèficit en la Seguretat Social, és, bàsicament, pel gran nombre de persones que no tenen feina i pel baix nivell dels salaris. Això ocasiona una gran minva en la recaptació de les cotitzacions socials. Si es restablís la plena ocupació i uns salaris dignes, i aquesta nova situació continués en el futur, no hi hauria cap mena ni de dèficit ni de crisi. Però bé, anem a suposar que no sigui així...

2) Encara que la mala situació econòmico-social continués (que no s’ha de permetre), tampoc serien insostenibles. Perquè si, un dia, les cotitzacions socials (d’empreses i treballadors/es) resultessin del tot insuficients, s’haurien de completar amb aportacions dels Pressupostos generals de l’Estat. Alguns països ja ho fan. Però... i si l’augment progressiu del nombre de pensionistes fes que, un dia, no es pogués atendre a tots?

3) No pot ser. Perquè, al llarg dels anys, sempre ha augmentat, i continuarà augmentant, la productivitat del treball. De manera que cada vegada menys treballadors en actiu podran mantenir les pensions de més pensionistes.

Les pensions no tenen ni poden tenir cap crisi, ni ser mai insostenibles. Lo que es diu és propaganda dels bancs, que volen que els joves es facin plans privats de pensions, per fer ells més negoci. 

Les mentides dels economistes, 3

El deute públic

Primer de tot, cal deixar clar, per si algú dubta, que una cosa és el dèficit i una altra el deute. El dèficit és lo que el Govern gasta més de lo que ha ingressat en un any, i el deute és la suma de tots els dèficit d’any en any.

Tenir deute públic no és convenient. Però algunes vegades sí que es pot i s’ha de contraure. Per exemple: suposem el cas de demanar un gran préstec per fer, en un parell d’anys, una gran inversió (una fàbrica, una via fèrria) que després donarà un rendiment superior durant dècades. Després es podrà tornar fàcilment.

 Però no es tracta pas d’això... Avui, l’Estat espanyol deu al voltant d’un 100 per 100 del PIB. És a dir: tot allò que tots els espanyols/es produïm en un any, ho devem. A qui? Normalment a bancs estrangers. Per què?? Encara que no sigui cap consol, tots els estats europeus, estan si fa no fa.

Els estats europeus van tenir una altra vegada un deute semblant. Va ser al final de la Segona Guerra Mundial. Era lògic: les enormes despeses militars i d’armes d’aquells anys van produir un gran deute públic. Després, en la pau i els bons anys de l’economia, ho van anar tornant.

Però, per què ara, en temps de pau, s’ha pogut produir altra vegada aquest gran endeutament??? Ho contestarem amb les mateixes paraules del company Torres López: «El nivel tan elevado que está alcanzando la deuda pública en Europa proviene principalmente (por no decir que casi exclusivamente) de los altísimos tipos de interés que se ven obligados a pagar los gobiernos a las entidades privadas desde que estas consiguieron que en los tratados de la Unión Europea se prohibiese que los bancos centrales financiaran a los estados.» És a dir: el Banc Central europeu no pot deixar diners als governs nacionals, sinó que els deixa als bancs privats i aquests els deixen al Govern. Però el Banc Central els deixa a un interès baix, i els bancs els deixen a un interès alt. Els bancs fan un gran negoci sense fer pràcticament res. I per què els governs van permetre que s’aprovés un principi tan injust? Per la pressió econòmica dels bancs.

I aquests bancs són els mateixos que, en una crisi, quan tenen dificultats, els ajudem, a través del Govern, amb una gran massa de diners que, al final, es detreuen de les despeses socials.

Tot això es dissimula. I hi ha hagut personalitats i «economistes» que han tingut la barra de dir que aquest deute era perquè havíem viscut per sobre de les possibilitats (???).

La banca i el deute són dues sangoneres.        

Les mentides dels economistes, 2

El dèficit públic

En general, el dèficit públic no és convenient, i cal ajustar les despeses als ingressos. Això no obstant,  hi ha algunes situacions en què no sols es pot, sinó que convé gastar més i contraure un cert dèficit, per compensar-lo més endavant. Per exemple, si s’ha de fer una gran inversió per a un programa d’expansió que aportarà més ingressos, o bé si cal ajudar en unes necessitats populars especials.

Sobretot en situacions de crisi. En una crisi, és necessari que el Govern gasti més. Per què?

En una crisi es produeix un fenomen típic, que és una contracció de les inversions privades, que s’inverteix menys, cosa que sovint comporta fallides d’empreses i un augment de l’atur, i, consegüentment, una reducció del consum. Tots aquests fenòmens fan que la crisi sigui més fonda i més llarga. El volum i la durada de la crisi solen dependre més de la manca d’inversions i les seves conseqüències que no pas de les causes que l’han provocada en el seu inici.

Doncs si el Govern gasta més, compensa aquesta manca d’inversions privades. Ha de gastar més, per exemple, en obres públiques (que creen llocs de treball) i en ajudes a les persones afectades, perquè puguin continuar gastant lo normal de sempre. Així, la crisi es fa més suau i més curta.

Desgraciadament, hem vist fer tot lo contrari. Les autoritats europees i espanyoles han seguit de manera obsessiva, d’acord amb els consells de mals economistes, la reducció del dèficit en plena crisi. Això ha significat més fallides, més atur, més misèria, menys consum... Així han aconseguit que la crisi s’allargués 7 o 8 anys, i les conseqüències socials encara més, cosa que no calia. I dic «han aconseguit» perquè hi ha gent molt mal pensada que dubta de si s’han equivocat o... ho han fet expressament per perjudicar la classe treballadora.  

Les mentides dels economistes, 1

Els salaris

El company Juan Torres López, economista, catedràtic de la Universitat de Sevilla, assessor de Podemos, en el seu llibre «Economía para NO dejarse engañar por los economistas», ens explica com la majoria d’economistes ens enganyen per fer-nos creure que el sistema econòmic que tenim és bo.

Per exemple, en el tema dels salaris. Molts «economistes», i els governants que els segueixen, o bé els contracten, creuen i diuen que, per al bé de l’economia nacional, cal que els treballadors/es cobrin menys. Així el governador del Banc d’Espanya, el senyor Linde, ha dit diverses vegades que «caldria que els salaris s’abaixessin». D’aquesta manera, els costos de producció serien més baixos i podríem vendre i exportar a uns preus més competitius. (Això diuen ells.)

Aquestes directrius, naturalment, són injustes i inhumanes, però és que, a més a més, són antieconòmiques. Per què?

1) Del volum de la producció d’un país, als voltants d’un 80 per 100 van al consum nacional, i als voltants d’un 20 per 100, s’exporten. (Naturalment, això varia bastant segons els països.)

Doncs, si amb la reducció o la congelació dels salaris, i per tant la reducció del consum popular, castiguem o reduïm una part substanciosa del 80 per 100 de les vendes, per augmentar el 20 per 100... Mal negoci!! La salut de l’economia nacional es basa en el consum nacional. Les exportacions són un «complement».

2) Però, a més a més, si «un» país, seguint aquests mals consells, redueix els costos i, per tant, els preus, tindrà un avantatge en el comerç internacional. Però si això ho fan tots els països, o molts, aquest avantatge desapareix. És una solució falsa.

Ara bé: aquestes directrius «econòmiques» sí que han tingut un resultat molt important: els empresaris, banquers i inversors han augmentat els seus beneficis, a costa del poble.

El treball de cura de les persones

De totes les feines que es fan en la societat, la primera i més important és la de cura de les persones. Consisteix en la maternitat, l’alletament, la cura dels infants en tots els sentits, donar l’afecte continuat, proporcionar l’aliment de cada dia, la roba i la cura de la casa, l’afecte i la companyia a tots els membres de la família, guarir les malalties més corrents, acompanyar els infants i joves en els seus primers projectes i problemes...

La segona feina més important és la producció de tots el béns i serveis necessaris per a tothom, molt especialment i en primer lloc la producció dels aliments.

La feina de cura de les persones a casa sempre l’han feta, o exclusivament o en la més gran part, les dones. Però tradicionalment aquesta feina no ha sigut valorada amb justícia, i molt menys remunerada, sinó que, fins i tot, sovint ha sigut menyspreada, i les persones que la feien considerades com de segona categoria. Fins al punt que, a l’hora de comptabilitzar l’economia del país, aquesta feina ni tan sols existeix, ni es preveu mai millorar-ne les condicions. En els programes polítics sovint es fan mencions puntuals a la cura de les persones, en la mesura que, lentament, es va prenent consciència de la seva importància.

Molt recentment, en un partit nou, s’ha fet un pas molt important: en el programa fundacional, tocant a l’apartat d’economia, es considera que aquesta es basa en tres grans objectius: la cura de les persones, la conservació de la naturalesa i la producció dels béns i serveis necessaris per a la vida en societat. Heus ací un paràgraf principal:

La vida humana se sustenta, en primer lloc, en els béns i serveis que ens ofereix gratuïtament la natura i, en segon lloc, en el treball humà i la capacitat que tenim de cuidar-nos els uns als altres i de generar els mecanismes de solidaritat i de benestar que tots necessitem. L’economia actual, tanmateix, invisibilitza i menysté tant les xarxes de la natura com la cura de la vida humana basada en els afectes i la reciprocitat. L’economia del comú que proposem, per contra, ha de garantir que la xarxa de la vida se segueixi reproduint –mantenint en bon estat els ecosistemes– i que el treball es distribueixi de forma equitativa entre homes i dones; tant el treball remunerat com el treball no remunerat, actualment invisibilitzat i que duen a terme majoritàriament les dones en l’àmbit domèstic.

Enemiga del poble

En l’escaiença del 60è aniversari de la Unió Europea, hem de recordar la seva trista trajectòria.

Esperança il·lusionant un dia, bé que sempre va ser una cosa parcial, només econòmica. Al servei de la burgesia. Però sovint pensàvem que després vindrien altres fases que la completarien. Vana il·lusió.

Durant les últimes dècades, però sobretot durant la crisi de 2008-2014, ha anat de mal en pitjor. Cada vegada menys social, més ben dit, més antisocial... I menys democràtica.

Avui podem dir, sense exagerar, que la presideix un entramat econòmico-político-mediàtic que té per objecte transformar, de mica en mica, la societat de classes en societat estamental, és a dir, amb més diferències i més separació entre els estaments. Una mica com era en el temps del feudalisme, però adaptat a les condicions econòmiques, culturals, demogràfiques, tècniques... actuals.

Es tracta, fonamentalment, de formar, amb les classes populars i treballadora,  un estament ben separat, caracteritzat per l’empobriment, la marginació, la por... que no «molesti». I a l’altra punta un sector ric, dirigent, que vagi guanyant, guanyant... sense  obstacles.

Entremig, sempre hi haurà un fragment de capes intermèdies secundàries.

Això s’ha d’anar fent sense córrer i, sobretot, aprofitant les crisis, collant en cada una una mica més. I per a aquesta finalitat, naturalment, compten amb l’ajuda dels governs de cada estat, com a escaients titelles.

En aquest sentit, la malvada Reforma laboral de l’Estat espanyol és una eina privilegiada, que deixa els treballadors i les treballadores en una actitud d’inseguretat i de pobresa, preocupada molt més per anar passant el dia a dia amb dificultats que per altra cosa.

Hi ha, naturalment, projectes de resistència i fins i tot de reforma. Però sovint sembla que l’entramat organitzat de la UE estigui calculat perquè NO ES PUGUI CANVIAR. Amb tractats calculats amb aquest fi, encara que podem recordar que els va fallar el més important de tots: el projecte de Constitució europea, que aquell sí que ho deixava tot ben travadíssim. Però no es desanimen. Ara el punt fort són els tractats comercials internacionals. Negociats en secret, cosa que ja demostra com amaguen els inconvenients per al poble.

Les possibilitats de sortir-nos d’aquest criminal projecte poden venir de dues bandes: de l’esforç de les persones honestes i, a més a més, de les contradiccions que els mateixos fautors del mal projecte produeixin amb la seva iniquitat.

L’alternativa ha de ser: o reformar-la profundament o trencar-la.

    

Si Catalunya tingués un Govern

Si Catalunya tingués un Govern… les coses haurien anat d’altra manera.

Si hi hagués hagut, aquests anys anteriors, un Govern, que s’hagués preocupat per «governar», en relació als problemes del país, i sobretot de les persones, quan hagués començat a haver-hi un nombre de persones sense feina, i amb les prestacions d’atur acabades, hauria reaccionat per la seva pròpia iniciativa, i hauria aprovat una ajuda econòmica.

Aquesta situació es va comença a donar a partir de 2010 (dos anys de començada la crisi) i sobretot a partir de 2014 (dos anys de l’aplicació de la malvada Reforma laboral).

L’anomenat Govern de Catalunya no es va sentir afectat pel cas. Sí que hem de dir que ja tenia, des de 1991, la Renda mínima d’inserció. Però l’atur generat per la crisi econòmica de 2008 i sobretot per la Reforma laboral va desbordar l’àmbit de la RMI. I no es va fer res més.

Des de 2013, un grup de persones, pertanyents a diverses organitzacions sindicals i socials, amb el nom de Comissió Promotora, després de recollir més de 121.000 firmes, va presentar al Parlament una iniciativa legislativa popular per una Renda garantida de ciutadania (d’altra banda, prevista en l’Estatut), perquè tota persona sense feina ni prestació rebés de la Generalitat la quantitat de 664 euros mensuals, més els complements familiars en quantitats inferiors.

El Govern de Catalunya, en comptes de rebre entusiàsticament el projecte, fer-lo aprovar i aplicar-lo de manera immediata, perquè era una necessitat urgent de moltes persones, va començar a fer el ronsa, a anar entorpint i allargant la discussió parlamentària, la qual, increïblement, i tractant-se d’una cosa urgent, s’ha allargat tres anys. Això sí, mai no va dir que no ho volgués fer... però era evident que no ho volia.

Primer, com sol fer-se, es van cridar al Parlament diverses persones de coneguda solvència perquè donessin la seva opinió. És lo que s’anomena «les compareixences». Però el partit del Govern va anar exigint, exigint, fins a fer una llista de vuitanta compareixences!! Naturalment, es va allargar mesos i mesos.

Una anècdota significativa va ser: Un dia, quan els diferents representants dels partits en la ponència anaven dient la seva opinió sobre la quantia de la prestació, el representant del partit del Govern va dir: «Jo no puc dir res. Haig de consultar. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» En la reunió següent va dir: «No hem tingut temps. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» I en la reunió següent... no es va presentar.

Quan ja quasi tot estava pactat, el Govern va presentar els pressupostos de l’any 2017. I en aquests pressupostos... no hi havia NI CINC CÈNTIMS per pagar la Renda. I sort dels companys i companyes de la CUP, que ho van exigir, amenaçant que si no, no votaven els pressupostos.

A hores d’ara, si bé falta pactar alguns serrells, i el text encara ha de passar per la comissió i pel plenari, ja es pot dir que ho tenim lligat. El tracte és que comencin a cobrar al setembre.

L’última batalla ha sigut que, a més a més de les persones que no tenen feina, també volíem que la Renda completés els salaris d’aquelles que treballen a temps parcial i guanyen menys de 664, que se’ls pagués la diferència. Així serà, encara que ha costat, però no de cop, sinó de mica en mica a mesura que passin els propers tres anys, començant per aquelles persones que tinguin fills. De manera que al 2020 ja ho cobrin tots.