Després de les recents eleccions
europees, tenim una resultats contradictoris. A nivell d’Espanya, si sumem els
diputats obtinguts per PSOE, IU, Podemos, ERC, Amaiur i Primavera europea,
sumen 29 diputats. En canvi si sumem els obtinguts per PP, UPyD, C’s, CiU i
PNB, sumen només 24. Per tant hem guanyat les eleccions en l’àmbit espanyol, i,
si haguessin estat eleccions espanyoles, podríem tenir un Govern d’esquerres.
Ara bé: en el Parlament europeu,
sumant els diputats socialdemòcrates (191), els verds (52) i els d’esquerra
(45), sumen 288. I això, en un Parlament
de 751, és clara minoria. La pregunta més indicada és, d’on poden haver sortit,
tants i tants diputats de dretes?
Per tant, tenim tots els números
perquè la Comissió Europea continuï sent un element reaccionari, afavorint
polítiques de dretes, retallades i abusos.
La nostra esperança és, doncs,
que pròximament s’elegeixi un Govern espanyol d’esquerres que faci una política
d’esquerres, si convé desafiant i desobeint la CE.
La cosa és perfectament factible.
Un Govern format per PSOE, IU i Podemos, amb una línia revolucionària i una
tirallonga de decisions contra totes les males opcions preses pel Partit
Popular durant la maltempsada.
Una auditoria del deute, que
redueixi considerablement els recursos que l’Estat hagi de pagar, derivant els
altres a una banca espanyola i estrangera.
Una derogació de les dues
reformes laborals de 2010 i 2012, que retrotregui les relacions laborals al
nivell de 2010. Una derogació, així mateix, de la llei Wert, de la llei de
reforma de l’Administració local (si s’hagués arribat a aprovar), de la llei de
Seguretat Ciutadana (si s’hagués arribat a aprovar), i d’altres lleis per
l’estil. I el retorn de la recepció de la sanitat pública a totes les persones,
sense diferències.
L’adopció ràpida d’una llei de
reforma fiscal que pressioni fortament sobre les rendes altes i els patrimonis
alts. I la reforma ràpida dels recursos dedicats a la persecució del frau
fiscal.
La llei d’aplicació de la jornada
laboral de 35 hores. I l’adopció d’un Pla de lluita contra l’atur.
Tot això, i molt més, sense tenir
en compte els dictats de la Comissió europea.
Antoni Ferret
