Amb la lectura de
l’opuscle «La historia de las ideas sobre el aborto en la Iglesia católica»,
editat pel grup Católicas por el Derecho a Decidir, es poden fer les
consideracions següents.
1) Es creu erròniament
que l’opinió actual de l’Església sobre l’avortament ha estat sempre igual. De
fet és una opinió que ha variat notablement.
2) L’opinió de
l’Església sobre l’avortament al llarg de la història del cristianisme ha
oscil·lat entorn del concepte d’«hominització», que significava el fet que
l’ànima (o principi de vida) s’integrava en el cos de l’embrió. Que fos un
embrió hominitzat o no hominitzat, heus ací la gran qüestió. L’hominització
podia ser retardada (respecte del moment de la fecundació) o immediata.
3) En els primers
segles del cristianisme, els teòlegs, en general (i sant Agustí entre ells),
consideraven que l’hominització era retardada. I que, per tant, l’avortament
era un homicidi només des del moment de l’hominització o arribada de l’ànima,
abans no. Però ningú no s’atrevia a determinar el moment d’aquesta
hominització, encara que s’insinuava que podien ser uns 40 dies.
4) En els segles
medievals continuà més o menys la mateixa tònica. Però l’any 1140 es va
compilar la primera col·lecció de lleis canòniques, que considerava que
«l’avortament és homicidi només quan el fetus ja s’ha format». Sant Tomàs era
també d’aquesta opinió. I ell elaborà la doctrina dita hilemòrfica, que
estableix que l’ésser humà té dos components: matèria (cos) i forma (esperit).
I que només es pot parlar d’ésser humà quan hi ha tots dos components.
5) Durant l’edat
moderna hi hagué un primer canvi: el 1588, el papa Sixte V establí que
l’avortament (i l’anticoncepció) eren homicidis en qualsevol moment de
l’embaràs. I que el càstig corresponent era l’excomunió. Però aquesta postura
fou reemplaçada el 1591 pel seu successor Gregori XIV, que tornà a les tesis
tradicionals. Però altra vegada, el 1621, un teòleg afirmà que l’anima racional
era present en el mateix moment de la concepció. I aquesta opinió va anar
guanyant terreny, mentre majoritàriament es mantenia la idea de l’hominització
retardada. Durant tot aquest període prevalia també la idea que l’avortament
era condemnable sobretot si era amb la intenció d’eliminar el fruit d’una relació
sexual irregular.
6) També es creia lícit
l’anomenat avortament terapèutic: el tractament per salvar la mare en perill,
encara que secundàriament perjudiqués el fetus, però només durant els 40
primers dies.
7) L’època
contemporània (segles XIX i XX) veuria un canvi important en la posició de
l’Església sobre l’avortament. El 1864, un teòleg jesuïta afirmà que, encara
que l’hominització era retardada, un embrió no hominitzat era un ésser humà en
potència, i, per tant, matar-lo era com matar un ésser humà real. I el 1869
era el papa Pius IX el que castigava amb l’excomunió un avortament comès en
qualsevol moment de l’embaràs. I el 1917, el nou Codi de lleis canòniques
establia l’excomunió a totes les persones que participessin en un avortament:
metges, infermeres... Aquestes opinions esdevenen majoritàries en l’Església, i
reforçades amb la idea de la infal·libilitat papal, tot i que l’afer de
l’avortament no entrava pas en les matèries susceptibles de ser objecte d’una declaració
infal·lible.
8) Noves posicions en aquest sentit modern,
de condemna de l’avortament en qualsevol moment de l’embaràs, i de «protecció
de la vida» des del moment de la concepció, són les de Pius XII el 1951, de la
«Gaudium et Spes» del Concili Vaticà II, de 1965, de Pau VI de 1968 (Humane
Vite) i de la Sagrada Congregació de la Doctrina de la Fe el 1974.
9) L’Església, doncs, al llarg de la història
ha ensenyat dues doctrines: 1. La tradicional.) Que l’hominització és
retardada, i que l’avortament només és homicidi quan es pot presumir que l’ànima
ja informa l’embrió. 2. La nova.) Que l’hominització és immediata, i per tant
que l’avortament és homicidi en qualsevol moment de l’embaràs. (O bé no es té
en compte el fet de l’hominització i s’afirma igualment que l’avortament és pecat
en qualsevol moment.)
10) Avui, l’Església
catòlica ensenya una doctrina diferent d’aquella que va ensenyar durant 18
segles.
11) No es pot presumir
que el canvi de la doctrina tradicional a la nova hagi estat degut al fet que,
darrerament, l’Església hagi arribat a un punt de majors estudis, major
consens, major maduresa en relació al tema. De fet, el canvi revolucionari de
doctrines coincideix amb un moment d’involució: el papa Pius IX fou un papa
característicament retardatari, tancat, i quasi tots els papes que l’han seguit
han estat conservadors. (Ni el Concili va canviar aquesta posició!)
12) Per totes aquestes
consideracions, la posició actual de l’Església en relació al tema de
l’avortament no és una posició solvent i madura. Mereixeria ser profundament
estudiada i sospesada. I, segurament, revisada.
Antoni Ferret