La caiguda del Mite Pujol té dos
aspectes: un de personal i un de social. En el personal, la meva posició, i la
que recomano, és: oblit i perdó, i passar pàgina. Si fuig, millor per a
ell. No tinc el més petit desig de
fer-li cap mal, ni de veure’l patir. Entre altres motius, perquè un temps,
durant la meva joventut, vaig ser fan decidit d’ell.
Ara, en l’aspecte social, el Mite
ha fet molt de mal, al poble català. Ha enganyat moltíssima gent de bona fe.
Quantes vegades no hem sentit allò de “és que aquests són catalans”! Com si
nosaltres fóssim japonesos!
I així, per culpa d’aquest Mite,
des de 1980, hem hagut d’aguantar una Catalunya de dretes durant anys i panys.
Al principi de l’autonomia, la
gent més idealista del país somiàvem amb un Govern de centre-esquerra,
CiU-PSC-PSUC. Hauria estat una fórmula inèdita a Europa. Hauríem donat una
lliçó de bon govern i d’unitat. No va poder ser... No va poder ser la Catalunya
interclassista i avançada socialment.
El senyor Pujol va voler, i va
aconseguir amb les seves traces i manyes, la Catalunya convergent. Amb el vot
massiu de tota una tongada de gent enganyada. I la Catalunya convergent va ser,
sí, la Catalunya institucionalitzada,
amb l’ensenyament del català, la televisió catalana, l’administració catalana,
la policia catalana... Això sí. Però amb la preterició de tot lo social.
Catalunya, encara avui, és el país d’Espanya amb uns índexs d’inversió social
més baixos. Tot i que el tripartit els va anar augmentant, encara són més
baixos.
Per arribar, en aquests darrers
anys, a les indecents retallades en sanitat, ensenyament i serveis socials que
han portat el país a una ruïna moral. Tot per no fer pagar més els seus
“clients”, els rics. I tot emmascarat en un pseudoideal independentista.
Però el Mite encara funcionava.
En les darreres eleccions, europees, encara 500.000 catalans i catalanes van
votar CiU.
Això és tot el mal que ha fet.
Per tant, en l’aspecte social, tant de bo que la caiguda del Mite produeixi el
més gran terrabastall possible. Que sacsegi les consciències, sobretot les
consciències d’aquestes 500.000 persones que encara hi estaven enganxades.
Que, per fi, entrem en una
Catalunya normalitzada.
Antoni Ferret
