Treball de cura i Estat del benestar
Les nostres autores diuen que en les últimes dècades hi ha
hagut, i encara hi ha, un debat entre estudioses feministes sobre com és
l’ideal del treball de cura: fet a la família o en institucions de l’Estat del
benestar (guarderies, centres de dia, residències).
S’assenyala una cosa important, i és l’anomenada «generació
sandvitx»: dones d’entre 45 i 65 anys, que sovint es troben que encara estan
cuidant algun fill, i el marit, i ja han de començar a cuidar els pares, que ja
tenen alguna deficiència. Aleshores poden passar coses com ara: que la dona
vagi molt estressada; que el marit no col·labori gaire; que la cura dels pares
no tingui gaire qualitat, perquè «no s’arriba a tot». En aquests casos, diuen,
és millor confiar la cura als serveis de l’Estat del benestar.
Però altres diuen que el treball de cura és diferent de tots
els altres, en el sentit que no es fa per diners ni amb coneixements tècnics,
sinó per sentiments, per amor. I que en aquest sentit el treball de la mare (o
en el seu cas de la filla) no es pot comparar amb el d’una professional
assalariada. Altres responen que amb aquesta apreciació sobre els sentiments es
pot caure en un excessiu idealisme, i que, a més, a vegades no és veritat,
perquè, per exemple, els sentiments no surten igual cuidant un nadó que cuidant
un avi dependent.
Però hi ha crítiques més fortes, que diuen que l’Estat del
benestar pot solucionar més o menys la cura, però NO soluciona el problema
principal. Perquè, diuen, una noia que treballi en una empresa que faci o que
vengui ordinadors, encara que hi faci de telefonista, sempre se sentirà més
important que una noia que cuidi nens en una guarderia o avis en una
residència. Perquè la societat està més basada en les coses fabricades
que en les persones com a tals. I el treball de cura es considera una
cosa que s’ha de fer perquè és necessària, però secundària.
I encara més. Les autores diuen que, en el cas concret
d’Espanya, perquè l’Estat del benestar fos una solució a la cura de les
persones, es necessitarien moltes més inversions socials, i per tant molts
més impostos a la franja rica de la societat. I, en canvi, hi ha polítics
que només pensen a abaixar-los. De tota manera, amb la Llei de dependència de
2006, del Govern Zapatero, llargament demanada pels sindicats (i mig congelada
amb l’excusa de la crisi), s’ha fet un pas molt important. A persones amb
necessitats d’autonomia personal se’ls reconeix un dret subjectiu a rebre una
ajuda, que tant pot ser a través de la família com a través de persona
contractada.
Les Cristines i la Teresa diuen que aquest debat encara no
s’ha tancat.
