Segons
informació d’un article d’Alejandro Nadal, publicat al diari mexicà “La
Jornada”, estaríem en la perspectiva d’una
probable nova crisi econòmica mundial, de tipus financer.
A
la sortida de la crisi de 2008, o sigui al voltant de 2014, la situació de
l’economia mundial era d’una certa estabilitat financera, després de les
caríssimes operacions de “rescat” de tots aquells bancs que s’havien
semiarruïnat per les seves excessives i irresponsables operacions especulatives
durant els anys anteriors a 2008.
Però
aquesta situació resulta que, per a les elits financeres dominants (em
refereixo sobretot als països més desenvolupats), resultava ser “massa
estable”, perquè: el creixement econòmic era feble (cosa molt positiva, però no
pas per a ells), la inflació era baixa (cosa molt positiva, però no per a
ells), i, en conseqüència, els beneficis empresarials, i sobretot bancaris,
eren “massa moderats”. Això no podia ser.
De
manera que, a partir de al voltant de 2014, els bancs centrals d’EUA, Japó i la
UE van començar a practicar lo que, per dissimular i no alarmar ningú, es va
anomenar “política monetària no convencional”, que va consistir a injectar, a
través dels bancs privats, quantitats enormes de diners, de diners inventats.
Per què? Per dinamitzar l’economia mundial més de lo que ja ho estava. Perquè tornés
a haver-hi guanys empresarials (i sobretot bancaris) més grossos.
Què
ha passat? Segons Alejandro Nadal, s’ha creat la bombolla financera més gran
de la història (en el sentit d’acumulació de capitals no invertits en
operacions útils, fent compres i vendes
de coses ja existents, de beneficis sense cap utilitat), una bombolla fins i
tot més gran que l’anterior a 2008.
I
què pot passar, ara? Bé, mentre la bombolla no exploti, no passarà res. Ells
aniran guanyant i guanyant sense problemes. Però, i si explota? Què vol dir si
explota? Molt senzill: vol dir quan algú, vull dir algú molt important, no
qualsevol empresa o banc petit, sinó un banc dels grossos, o bé una
multinacional, resulti que, per haver fet un pas en fals, per haver invertit
molt en alguna cosa que després ha fet fallida, o per haver comprat una gran
quantitat de qualsevol producte per després vendre’l més car, i llavors per
qualsevol raó no el pot vendre, ara resulti que no pot pagar. Sobretot si no és una sola entitat, sinó unes
quantes. I ja hi tornem a ser! Pànic, restricció de crèdits, fallides,
acomiadaments...
