Seria tan fàcil!
Una cosa que ha sigut “dita”, solemnement, però que no ha sigut votada, ni
publicada en cap butlletí oficial. Que s’ha firmat en un paper, el qual no ha
sigut ni votat, ni publicat... que no té cap valor... Seria tan fàcil dir: “Sí que
l’hem proclamada, però no d’una manera jurídicament vàlida.”
I amb això es retiraria
el projecte d’aplicar un article repressiu. I tot seguit, a discutir en la
Comissió recent creada en el Congrés dels Diputats, on hi ha partits espanyols
que van a favor de Catalunya. Perquè l’autonomia catalana és insuficient, i va
ser retallada de forma bàrbara el 2010, però avui hi ha consens (parcial) en algunes
forces polítiques espanyoles per millorar-la sensiblement. Potser no tot lo que
voldríem... però bé.
En comptes d’això...
dir (com diuen que es prepara) “sí, sí, que l’hem proclamada” (lo qual és
mentida, jurídicament), i enfrontar-se a “lo que vingui” per part d’un Estat
armat... Sempre pensant que... de la topada, de la destrucció corresponent (com
a mínim psicològica), sempre en sortirà la “Catalunya invicta”...
La qual
Catalunya, en la suposició improbabilíssima que en sortís ben parada, sempre
seria “la d’ells”, la que, d’un
temps ençà, ens estan imposant, amb mètodes no pas sempre gaire escrupolosament
democràtics. Sempre amb l’argument que són “més de la meitat”. Però per a
decisions tan transcendentals, semblaria que hauria de ser bastant més.
Tenim tres dies
perquè s’ho pensin. Si tiren al dret, pot ser la Gran Atzagaiada.
