La cuidadora immigrada
Als països europeus, al llarg de les últimes dècades,
s’ha anat allargant l’esperança de vida, i per tant ha anat augmentant el
nombre de persones grans, i, així mateix, el nombre de persones grans
dependents. Com que, simultàniament ha anat augmentant el treball assalariat de
gairebé la totalitat de les dones en edat de treballar, i com que l’oferta de
serveis públics era i és molt escassa, també ha anat augmentant la demanda de
persones cuidadores. A partir de la dècada dels anys noranta, aquesta demanda
ha anat sent satisfeta, de mica en mica, per persones immigrades, sobretot
dones. Africanes i sud-americanes, sobretot marroquines i equatorianes.
A Espanya, l’any 2003, quan hi havia al voltant
d’1.100.000 estrangers immigrants, un 30 per 100 treballaven en serveis
domèstics i de cura de les persones, sobretot dones i cuidant persones grans
dependents. Treballadores que, en un principi, es movien en l’economia
submergida.
Aquestes cuidadores proporcionaven, per un preu
bastant mòdic (que, per a elles era relativament alt, comparat amb els sous del
seu país), una cura bastant similar a la cura de les dones de la família. O bé anant-hi
hores determinades, o bé vivint a la mateixa casa. I a partir de 2006, l’ajuda
de la Llei de dependència pot facilitar poder-la pagar. Però... amb dones
immigrants, el treball de cura potser encara serà menys valorat...
Suposem el cas d’una cuidadora marroquina contractada
per una família catalana, per cuidar o bé els nens o bé els pares (els quals
poden viure a la mateixa casa o en una altra casa). La marroquina permet que la
dona catalana treballi fora de casa, amb un sou bastant més alt que el que paga
a la dona marroquina. Però, al mateix temps, la marroquina ha deixat els seus
fills a càrrec de la seva mare, al Marroc.
La dona catalana treballa en una empresa de lo que sigui. Però, de
vegades, es pot donar el cas que treballi en un hospital o un CAP, de manera
que la marroquina cuida els seus fills o els seus pares i ella, al seu torn,
cuida malalts o pacients. Així es pot donar, de vegades, una cadena de cures
que va de la casa de la dona marroquina a l’hospital. D’això, algunes
feministes en duen la internacional de les cures. Cal saber-ho, perquè
tothom sap que hi ha aparells, les peces del qual han sigut fabricades a la
Xina o a Corea, el muntatge s’ha fet a Txèquia, per exemple, i la distribució
s’ha fet a França, d’on ens ha arribat a Catalunya. Això és la «mundialització»
(en terminologia anglosaxona: globalització). Però no se sap gaire que això
també passa amb la cura de les persones, sempre menystinguda.
En acabar el capítol sobre la immigració, les autores
diuen que, ara, tenim abundància de cuidadores immigrades perquè als seus
països hi ha poques oportunitats laborals. Però si un dia els seus països
progressen i no els cal emigrar... què passarà?
