La intervenció del Govern central
sobre la Generalitat resulta, durant el primer mes, més simbòlica que real.
La ruptura de la democràcia dels dies 6 i 7 de setembre, el referèndum que
no tenia cap element democràtic del dia 1 d'octubre, la (simbòlica) declaració
d'independència del dia 27 d'octubre, tots aquests elements portaven a
l'article 155, que ningú no volia, però que els fets abans esmentat van fer
inevitable, però... podia ser tot plegat una "estratègia històrica"?
Imaginem que el Govern central entra a Catalunya a sac, i actua de manera
destralera, que això provoca una gran onada d'indignació, i que els vots
independentistes es doblen. En les pròximes eleccions l'independentisme arrasa,
i aleshores ja no hi ha solució. La cosa esdevé inevitable...
No diré, ni ningú no pot dir, que això fos un pla conscientment seguit.
Molt probablement no va ser pas així. Però no és impossible. Sobretot no és
impossible que, en un determinat moment, ja ficats en el ple conflicte, se li
acudís a més d'un, fins i tot a molts, que això pogués acabar d'aquesta manera.
No ha sigut així. En aquest mes, i esperem que el segon mes sigui igual, després
de fotre fora el mal Govern i convocar eleccions, que era lo que calia, només
s'han intervingut, de fet, dues conselleries: l'una (Interior) pel seu
prestigi, i no s'hi ha fet res que sigui destacable; en l'altra (Exteriors) sí:
s'han tancat les delegacions estrangeres (tots donem per suposat que es
tornaran a obrir d'aquí a un mes i mig o dos, quan hi hagi Govern).
En la resta, tot funciona com si no hagués passat res, només que sense els
titulars, actuant els directors generals, etc.
A última hora, acaba d'arribar la notícia que s'obliga al retorn de les
obres d'art de Lleida per via administrativa. Seria la segona putada.
De tota manera, fins ara no hi ha una indignació de més que la que ja hi
havia. Perquè no n'hi ha motiu. La onada de vots de més... difícilment es
produirà.
