Durant una colla interminable de mesos, els companys i companyes
independentistes de bona fe han estat tolerant unes coses que no eren per
tolerar, perquè creien que, en cosa de mesos, tindrien una solució política que
esperaven, la qual permetria arreglar
les coses a Catalunya.
Avui, vist que cosa de mesos ja no és, en tot cas molt més enllà, és hora
de pensar, entre tots, a solucionar, abans que tota altra cosa, problemes
urgentíssims de les persones:
*Persones i famílies en situació de necessitat econòmica. Sembla que es
tracta d'entre una cinquena part i una quarta part de la població. I que no se
solucionaria amb els 600 euros que hem esgarrapat del Malgovern amb penes i
treballs, que això només seria per "no morir-se".
*Rescatar una sanitat malvadament retallada i deixada sovint en situacions
d'emergència.
*Ídem pel que fa l'ensenyament.
*Trencar l'escalada d'augments especulatius de lloguers, i revertir els
augments injustos dels dos últims anys.
*Tirar ben endavant el Pla Nacional per a la Indústria, pactat entre
sindicats, patronals i Govern.
Hi ha moltes més coses, però per entendre'ns, posem això.
En el pla espanyol, i dins el Congrés dels Diputats, aconseguir de manera
ràpida el retorn de totes les competències robades de l'Estatut de l'any 2006. (Això
pot ser reformant la Constitució, o bé amb una llei especial.)
Tot això és perquè Catalunya segueixi essent Catalunya, vull dir amb
dignitat.
I... en la meva opinió (sense que ho digui cap partit), tot això sembla
incompatible amb la presència en el Govern de Catalunya del partit anomenat
PDECat. Justament el que ha malferit la societat catalana els darrers anys. I
tampoc la persona que presenten simbòlicament com a president. (Els resultats
electorals permeten més d'una combinació.)
