És una cosa absolutament habitual dir que la Bíblia "és" la
paraula de Déu. I no és gens correcte, dir això. Lo correcte seria dir que
"en" la Bíblia "hi ha" paraula de Déu. Hi ha paraula de Déu
junt amb altres elements culturals, sobretot dos: la cultura de l'autor (o dels autors) i la cultura de la societat
en la qual cada un dels textos es va pensar i es va escriure. En qualsevol text
de la Bíblia hi ha paraula de Déu i paraula d'homes (en aquest cas, no podem
pas dir d'homes i de dones). Igual com el metall dins els minerals, on apareix
barrejat amb terra o altres substàncies.
És i serà sempre molt difícil dilucidar què és paraula de Déu i què no ho
és. Però sí que es pot dir que la paraula de Déu es troba en una proporció molt
més gran en uns llibres que en uns altres (dels 70 llibres que té la Bíblia).
Imaginem: un dels quatre evangelis, una carta de Pau, un text d'un profeta, un
text dels Proverbis, i un text d'un llibre històric o legislatiu. M'atreveixo a
dir que s'hi troben 5 proporcions diferents de contingut quantitatiu de paraula
de Déu, progressivament decreixents. Diria que en un llibre històric (Jutges,
Reis, Macabeus...) de paraula de Déu n'hi ha molt poca o potser gens. En un
evangeli n'hi ha moltíssima, probablement tot el text o quasi tot.
Sobretot, s'hauria d'evitar sempre l'expressió "la Bíblia
"és" la paraula de Déu". Perquè és faltar a la veritat, perquè
és induir a confusions que ocasionalment poden ser escandaloses (hi ha frases
que seria impensable que fossin paraula de Déu), perquè és, fins i tot, llevar
importància a aquelles que ho són en un alt grau, si se'n generalitza tant el
concepte…
I què direm de la inspiració divina dels autors bíblics? Com que es tracta
de temes molt delicats, procuraré anar amb compte. Imagino que hi pot haver dos
tipus d'inspiració divina: Aquella en què realment Déu "fa que l'autor (o
una persona) pensi allò que Ell vol que pensi". L'anomenarem inspiració
"descendent". Hi pot haver (segur que hi ha) aquella inspiració d'una
persona que viu intensament "identificada" amb Déu, pel coneixement
que en té (insignificant, però alguna cosa), per la manera com n'està pendent,
com hi està pensant contínuament. Aquesta persona, més o menys (molta atenció a
l'expressió "més o menys"), tendeix a pensar allò que Déu pensa, o bé
s'hi aproxima molt. En direm inspiració "ascendent". Estic segur que
la inspiració ascendent, en la pràctica, ha sigut o bé l'única, o bé la
preponderant.
Igual podem dir que, com en el cas de la paraula de Déu, hi ha segur una
diferència enorme, pel que fa a la inspiració divina, si n'hi ha, entre un
llibre doctrinal, i un llibre històric o legal. Però més encara: el grau
d'inspiració divina, descendent o (generalment) ascendent, d'un profeta que
viu, pensa i predica individualment, empès pel seu ideal, que sovint critica
fins i tot al rei, que a vegades el rei el fa perseguir, i el d'un escriba que
viu a la cort, o prop de la cort, a sou del rei (i fins i tot en el cas que el
rei sigui molt piadós!), no es poden comparar ni de lluny. Així mateix, en
general, al Nou Testament hi ha, sens dubte, molta més paraula de Déu i
inspiració divina que a l'Antic Testament.
I també aquí podem dir que en un evangeli, en una carta d'un apòstol, en un
text d'un profeta, es troba el màxim possible d'inspiració divina, de paraula
realment de Déu. I, sempre, amb la possibilitat d'errors humans.
Però és que, fins i tot, increïblement, que ningú no ho diria, en casos
així es troben coses que ja no són ni errors. N'esmentaré dues de
considerables.
Quan el profeta Isaïes (Isaïes, eh!, el profeta més important d'Israel), en
alguns moments (comptadíssims i excepcionals), empès per un excessiu amor
patriòtic al seu país, diu mal d'alguns països veïns i els amenaça (en nom de
Déu!!), i diu que Déu els destruirà...
L'altre cas és que, en el passatge de Lluc 6, 20, Jesús diu:
"Benaurats els pobres...". I en el passatge de Mateu 5, 3, diu:
"Feliços els pobres en l'esperit...". Són dues coses molt diferents,
gairebé contradictòries. Perquè si ets ric però tens "esperit de
pobre", ja va. Què va dir Jesús, realment? No ho sabem, però hi ha una enorme
quantitat de probabilitats que digués la primera expressió. Aleshores Mateu,
que ja va arreglar l'afer del naixement a Betlem i la intervenció de l'Esperit
Sant en la concepció de Jesús, en aquesta tercera ocasió "adapta" les
paraules de Crist a la sensibilitat (i fins i tot a l'existència) de la gent
rica.
Encara hauríem de dir, per acabar, que el text bíblic és ple d'exageracions
populars, ja que això era un tret característic de la societat israeliana, en
què, habitualment, es deien les coses exagerades per fer-les més expressives, situació
en què la persona receptora ja no en feia cas, perquè ell o ella feien el
mateix quan parlaven. Així, ni es va donar de menjar a 5.000 homes, sense
comptar dones ni criatures, ni un s'ha d'arrencar un ull si
l'escandalitza, ni s'ha de parar l'altra galta si et peguen, ni és més difícil
que un ric entri al Regne que no pas que passi un camell pel forat d'una agulla
(que sí que ho és, però no pas tantíssim), ni s'ha de deixar d'enterrar el pare
per seguir Jesús més de pressa, ni, per més fe que tinguéssim, faríem que una
morera s'arrenqués del terra i es plantés al mar, i sí que ens hem de preocupar
pel que menjarem i beurem (però sense desesperar-nos-hi massa), etc. Tot això
no és paraula de Déu, sinó costums populars en la manera de dir les coses.
Tinguem una valoració dels textos bíblics segons allò que són, i, sobretot,
traguem-ne un bon profit.
