Al llarg dels segles, les dones,
a Catalunya i arreu, han treballat moltíssim, quasi sempre més que els homes, i
sovint de manera escarrassada, dia a dia, però no han destacat per actuacions
importants, perquè ni han tingut ocasions ni recursos per poder-ho fer ni
tampoc elles quasi mai ho han intentat. Però lo més greu, injust i revoltant és
que les poquíssimes que amb un gran sobreesforç han fet alguna cosa destacable,
han sigut sepultades per l'oblit! Les companyes Carme Sanmartí i Montserrat Sanmartí, i algunes autores més,
han intentat treure-les d'aquest oblit amb el llibre «Catalanes del IX al XIX».
Queda clar que només es tracta de catalanes d'abans del segle XX.
Escriptores
La Reyna de Mallorques
La primera catalana escriptora coneguda és del segle XIV. I encara ni sabem
el seu nom. Es tracta d'un conjunt de 34 versos, titulats «Jo amo el qui és bo
i bell». Està escrit mig en català i mig en occità. I firma «La Reyna de
Mallorques». La crítica dubta sobre si es tracta de Constança d'Aragó, muller
del rei Jaume III de Mallorca, o Violant de Vilaragut, segona muller del mateix
rei. (Mallorca va estar separada de Catalunya, amb dinastia pròpia, durant uns
70 anys, fins el 1344.) És un poema d'amor, en què la reina es queixa de
l'absència del marit per raons polítiques. Diu:
«Un desesper me fer tan gran / cant lo sai lai ves França!» (Els
reis de Mallorca tenien també sobirania sobre les terres catalanes del
Rosselló.) I continua: «Mercè, mairits,
que sofren pas / los mals que em dats, e dons tornats, / que
null tresor / no vall un cor / que per vos mor / ab amorosa pensa.»
Sor Isabel de Villena
Sens dubte, la més important de les catalanes que va escriure al llarg de
l'Edat Mitjana va ser la valenciana Sor Isabel de Villena, abadessa del convent
de la Santíssima Trinitat de València, a
la segona meitat del segle XV. Va escriure, entre altres textos que s'han
perdut, la «Vita Christi», que no va poder acabar per causa de la seva mort. Malgrat
el títol, el text és en català.
És un llibre molt original,
perquè: 1) Parla més de la mare de Crist que del mateix Crist. / 2) Prioritza
aquells episodis de la vida de Jesús en què participen dones. / 3) En la
narrativa desenvolupa detalls íntims, alguns aspectes propis de la tendresa femenina,
i els castissos diminutius valencians...
/ 4) Amb una gran imaginació, explica una festa celebrada al cel, on els
àngels ballen amb les santes (no els sants amb les santes, sinó els àngels, de
manera que, pel que fa al gènere humà, ve a ser una festa de dones). //
Alguns crítics consideren l'obra d'Isabel un primer precedent d'un cert
feminisme català. També algú creu que podria ser que sor Isabel escrivís aquest
llibre com a contrarèplica al llibre «Spill», del poeta Jaume Roig, que
ridiculitzava i menyspreava les dones.
Jerònima de Boixadors
Barcelonina, de primera meitat del segle XVI, religiosa de Vallbona de les
Monges, va escriure poemes en llaor de la Mare de Déu i textos devots.
Al segle XVII, el nou costum de fer certàmens o concursos estimulà que més
persones escrivissin, i també dones. Així, el 1618 i el 1622, en certàmens fets
a Barcelona i a Girona, van obtenir premis Adriana
Cabanyes i Sinisterra, i Elvira
Sarriera, totes dues del tot desconegudes.
També desconeguda, i seguint una moda d'escriure textos amb tal ortografia
que es podien llegir tant en català com en castellà, Maria de Rocabertí, monja
del convent de Bell-lloch, de la vila de Perelada, abans de 1644, va escriure
unes «Dècimes bilingües». I en el mateix recull (de 1644) on consta aquest text
també hi apareixen unes «Lires a Nostra Senyora del Carme», obra d'Isabel Comte i de Sagarriga, de
Perpinyà.
En la segona meitat del segle
XVII, encara trobem dues monges més escriptores: Maria de Llúria i de Magarola, barcelonina, i Margalida Beneta Mas i Pujol, mallorquina. Però... alerta! Aquestes
dues ja no fan solament versos. La Maria de Llúria escriu no menys que un
«Directori espiritual», un text de responsabilitat, i la Margalida (coneguda
amb el nom de sor Anna Maria del Santíssim Sagrament) comenta una part del
famós llibre de Ramon Llull «Llibre d'Amic e Amat». Atrevir-se a comentar una
obra de la primera, o segona, més important ploma catalana de tots els temps,
no era qualsevol cosa. Però encara no és res... molt més veurem, tot seguit.
Al segle XVIII, sobresurt la, jo
diria, segona més gran figura de les escriptores catalanes d'aquestes èpoques,
juntament amb Sor Isabel de Villena: la mallorquina Margarida Esplugues. No penseu que la Margarida feia versos, que
també en va fer, perquè això era una temptació irresistible. La Margarida va
escriure tractats gramaticals, de retòrica, de filosofia i de teologia.
I sabeu què?? Cap de les seves obres ha sigut mai publicada!!! Vet aquí el moll de l'os de totes les
aportacions de les dones. Fins molt més recentment.
De tota manera, la resta del
segle XVIII no va ser pas igual. Després de la Margarida Esplugues, Maria Àngela Giralt va escriure poesia
devota, i de la valenciana Narcisa Torres
(que signava com Rosa Trincares)
es coneixen tres poemes.
Entrant al segle XIX, tenim, en
primer lloc, la monja nascuda a Manresa Marta
Noguera i Valeri, que redactà més de 500 cartes de tipus místic i
autobiogràfic, recollides una part en
"L'enamorada de l'home més hermós del món". I en aquest segle, a partir de 1859, els Jocs
Florals de Barcelona foren el trampolí on es feren conèixer les plomes més
agosarades. Des d'aquesta data fins al 1900, hi van obtenir premis 155
escriptors i 6 escriptores. Qui eren?
Tenim: Isabel de Villamartín i
Thomàs, gallega d'origen, bilingüe, amb el poema "La desposada de
Déu" (1862).
Maria Josepa Massanés i Dalmau de
González, tarragonina, amb "La roja barretina catalana"
(1860).
Victoria Peña i Nicolau d'Amer, mallorquina,
amb "Poesies" (1908).
Maria del Pilar Maspons i Labrós,
barcelonina, amb la novel·la "Vigatans i botiflers" (1878), i
"Poesies catalanes" (1880) i "Poesies" (1888), més, encara,
les narracions "Narracions i llegendes" (1874), "Llegendes
catalanes" (1881), entre altres.
Agnès Armangol i Altayó de Badia, de
Sabadell, amb "Ramell de semprevives" (1891) i "Redempció"
(1912), entre altres.
I la gran Dolors Moncerdà de Macià,
poeta, assagista, narradora, dramaturga.
Estrenà "Teresa o un jorn de prova" (1875), escriví diverses
novel·les, com "La Montserrat" (1893), "La fabricanta"
(1904), el recull "Poesies catalanes" (1888), el llibre "Tasques
socials" (1916), entre moltes altres obres.
