(Sembla del tot
mentida, però és ben cert)
El tema a tractar és explicat en el meu llibre «Episodis
d'història de Catalunya» d'una manera molt resumida i austera:
«Pels volts de 1830, es
produeixen els primers conflictes laborals coneguts. Un motiu freqüent de
conflicte és l'anomenada "llargada de les peces": havent-se pactat un
jornal a raó de tant la peça —parlem del ram tèxtil—, després l'empresa en
variava la longitud. En més, naturalment. L'any 1834, de resultes d'una
denúncia feta al capità general per un grup de sis obrers, es fixà la llargada
de les peces en 33 canes. És el primer precedent que tenim del sindicalisme
català.»
És clar que és molt resumit, però
en un capítol sobre «La lluita obrera al llarg del segle XIX», t'has de
contenir, perquè no sigui exageradament llarg.
Però valdria la pena que la gent d'avui sàpiga més detalls d'un fet tan
important com vergonyós.
Som entre 1830 i 1840, el moment
de la gran arrencada de la indústria catalana ja moderna, és a dir, totalment
basada en màquines, cada cop més modernes i eficaces. (Ja superats els efectes
negatius de la Guerra d'Independència de 1808-1814.) I estem en la indústria tèxtil. Indústria que
no era pas «una» indústria catalana, sinó
«la» indústria catalana (les indústries metal·lúrgiques, químiques, etc., van
ser importants més tard, i mai gaire fortes, sobretot perquè Catalunya no tenia
mines de ferro, que va ser el gran inconvenient). Una indústria molt centrada a
Barcelona, Sabadell i Terrassa. I una indústria amb mà d'obra molt
preponderantment femenina. Les «teixidores» van ser un dels principals factors
de la modernització de Catalunya, mèrit mai reconegut.
Les dades d'aquell moment
eren: a Barcelona, 90 filatures,
199 fàbriques de teixits, 56
d'estampats (però, com a equipades ja
amb màquines modernes, només 16,
42, i 2 respectivament). I una mica més tard, cap a 1840, tenim:
uns 44.000 teixidors (quasi totes
teixidores) i unes
31.000 filadores. Però... aquestes dades van anar augmentant de
manera vertiginosa al llarg del segle.
Doncs és en aquest ambient on es
produeix la vergonya. ¿Com podien
pretendre aquells senyors empresaris (per altra banda, molt competents com a
empresaris, sempre atents a cada innovació tècnica apareguda a França o
Anglaterra, per aplicar-la tot seguit), com podien pretendre que les teixidores
treballessin més estona en cada peça, i en cobressin lo mateix que abans???
I.. la denúncia de sis obrers... Tan pocs?
Aquells sis companys (no sabem si eren homes o dones) van ser molt
valents, perquè aquesta acció, denunciar l'empresa a les autoritats, els
podia haver costat la feina. No sols la feina que tenien aleshores, sinó que,
si els empresaris parlaven entre ells, es podien haver trobat que cap empresari
els contractés mai més.
I... per què ho van denunciar al
capità general?? Què té a veure un
capità general amb un afer de la indústria tèxtil?? En primer lloc, hem de dir que, en aquella
època, no hi havia cap mena d'autoritat que entengués en afers laborals. Les primeres autoritats laborals van començar
a existir al 1920. I, per altra banda,
des del règim d'excepció imposat pel mal recordat Felip V, ja feia més d'un
segle, la principal autoritat a Catalunya era el capità general.
Per això, encara una més gran
vergonya dels empresaris catalans (vull dir alguns, és clar) va ser que no
menys que un capità general donés la raó als obrers, prohibint que poguessin
augmentar la mida de les peces en perjudici de les teixidores o teixidors.
Doncs bé: oi que semblaria que ja
n'hi havia prou? Doncs no!! Uns 10 anys després, encara hi van tornar. Aquesta
vegada en la filatura. Un cas molt diferent però del mateix tipus. En la
filatura no es produïen peces, sinó fil. I el fil, les teixidores el cobraven
segons el pes. Tants rals, o pessetes, per lliura de fil produïda. Però resulta que les noves màquines de filar
feien el fil més prim... i pesava menys. No se sap que aquesta vegada hi hagués
cap denúncia i rectificació. Així que, en el llibre indicat, dic: «... de manera que havia de fer més quantitat
de feina pel mateix preu.» Quina vergonya per als empresaris!!!
Els nostres companys i companyes
d'aquella època van haver de patir molt. No tenien encara cap règim laboral
estable com: un salari fix per jornada de treball fixa. Sotmesos a uns tractes
aleatoris, estaven a la mercè dels patrons.
I davant aquesta situació, van reaccionar de la manera
deguda: unint-se. Al voltant de 1839, va sorgir la primera organització obrera
(no l'única, però la més important, ja que afectava la indústria tèxtil):
l'Associació de Teixidors. Aquesta associació de fet va néixer com a mútua de
socors, per ajudar-se en cas de despeses molt importants, com malaltia,
enterrament... Però ben aviat van
comprendre que també s'havien d'ajudar davant les empreses. Amb aquesta i
altres organitzacions que van anar sorgint, els treballadors/es van anar
millorant la seva situació, sempre molt a poc a poc.
Però és que els empresaris
d'aquell temps (ara em refereixo només als d'aquell temps) eren tan inhumans,
que no en tenien prou d'explotar els treballadors/es, sinó que feien mans i
mànigues perquè els governs impedissin la seva associació. Així les
associacions obreres van anar fent aprofitant aquells períodes (sempre curts)
que hi havia governs més permissius, que les «toleraven» (mai les
autoritzaven).
I atesa la importància d'aquesta actuació, em permeto
acabar fent menció de les principals que hi va haver: Unió de Classes (1854) (començaren a pactar
convenis), Centre Federal de les Societats Obreres (1868), Les Tres Classes del
Vapor (filadors, teixidors i acabadors), dins el mateix Centre Federal, Unió
General de Treballadors
(UGT, 1888).
