A Catalunya, per tal que la societat sigui bilingüe (que no ho és, perquè moltes persones no saben parlar català), cal que l’escola sigui catalana. És a dir, que la llengua quotidiana o de relació sigui el català, i que les classes es facin en català.
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
dissabte, 17 de setembre del 2011
dimarts, 30 d’agost del 2011
El dèficit, fora de la Constitució
La Constitució ha de recollir aquelles coses fixes, obligatòries i segures, que sempre han de ser igual, com ara aspectes de les institucions i drets i deures dels ciutadans i dels pobles. La Constitució no ha de recollir una cosa aleatòria i variable com el límit del dèficit públic, perquè això és una qüestió que depèn del tipus de Govern i de la seva orientació econòmica.
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un Govern de sapastres
L’actual Govern de CiU, no solament és un Malgovern, per les seves concepcions antisocials i per les seves retallades, sinó que també és un Govern de sapastres, o sigui de persones que no «saben» fer les coses bé.
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Demagògia sobre Cuba
(Article escrit per a la revista "Espais", de l'Esquerra de l'Eixample, responent un article anterior)
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
dimarts, 12 de juliol del 2011
Així sí, senyor arquebisbe
Segons informa el diari “Público”, l’arquebisbat de Barcelona ha publicat un comunicat, fruit de les deliberacions del Secretariat de Marginació, sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya.
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
divendres, 1 de juliol del 2011
Calia que es passessin
• (Carta enviada al diari “El Punt” el dia 17 de juny de 2011 i no publicada)
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
dijous, 16 de juny del 2011
Els abusos
Quins són els abusos que han arribat a fer que el poble (la seva joventut) saltés? Són, més o menys, els següents:
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)