(Carta enviada al diari «Público» i no publicada)
En cualquier escrito sobre la situación económica acostumbra a aparecer la expresión “salida de la crisis”. Soy de los pocos que creen que (presuntamente) no saldremos de ella. Que la crisis nos ha introducido en una nueva situación histórica que ya será definitiva, o que durará mucho tiempo. Una situación de estancamiento económico a la cual habrá que adaptarse. La principal adaptación deberá ser la disminución de la jornada laboral, para “repartir” el trabajo existente. Otra deberá ser fuertes inversiones públicas para crear trabajo (lo cual supone fuertes impuestos a las rentas y los patrimonios más altos). De otra forma no habrá manera de salir del paro. Salir del paro ha de ser el objetivo principalísimo, y para ello habrá que presionar para acortar la jornada laboral y para crear inversiones públicas. Otra adaptación deberá ser, naturalmente, consumir menos, pero en eso ya estamos más o menos.
ANTONI FERRET.
BARCELONA
diumenge, 30 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Bisbes incompetents
La Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola ha publicat una nota orientativa per als fidels cristians davant les eleccions estatals del 20 de novembre. Em declaro totalment conforme amb el fet que publiqui una nota orientativa, sempre que aquesta estigui ben feta i amb esperit cristià.
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
No és aquest el cas.
Segueixo la informació publicada pel diari «Público» (gairebé l’únic diari honest) el dia 22 d’octubre, l’endemà de la presa de posició dels bisbes. Deia el diari esmentat: «La defensa del matrimonio tradicional, la marcha atrás en la ampliación de la reciente Ley del Aborto, el no rotundo a iniciativas como la muerte digna, o la investigación con embriones, la derogación de Educación para la Ciudadanía o la condena del nacionalismo forman parte del “programa electoral” que anunció ayer el Episcopado.»
Lo primer que sobta és que siguin tan poques coses les considerades, en relació a la complexitat del govern d’un país. Però comentem-les.
*Si la defensa del matrimoni tradicional vol dir menystenir les altres formes de matrimoni, sobretot l’homosexual, ho trobo escandalós i anticristià. Inadmissible que això hagi de ser una norma per decidir el vot per un partit determinat.
*En canvi, em sembla molt bé la marxa enrere en l’ampliació de la Llei d’avortament. Perquè l’avortament és una cosa immoral, encara que s’han de considerar casos personals molt concrets. Però el termini de 14 setmanes que fixa la llei actual és excessiu, perquè a aquestes alçades l’embrió ja està massa format.
*La «mort digna», encara que s’entengui en el sentit d’accelerar la mort a petició de la persona interessada, quan la realitat de la situació és irreversible i la persona ja no veu sentit a continuar vivint, trobo que és una cosa perfectament admissible cristianament. És molt i molt diferent de l’avortament. Tampoc pot ser una norma per decidir el vot.
*Respecto la posició contrària al sacrifici d’embrions, perquè, encara que les cèl•lules mare embrionàries poden permetre el guariment d’algunes malalties importants, sembla que, avui dia, ja és possible també aconseguir-ho mitjançant cèl•lules mare adultes. Per tant sembla que no és pas necessari sacrificar embrions.
*L’assignatura Educació per a la Ciutadania és una iniciativa plenament democràtica (encara que, en la pràctica, s’hi puguin «colar» qüestions o opinions discutibles). No pot ser un motiu per decidir un vot.
*La condemna del nacionalisme, com s’aclareix més endavant en el diari esmentat, es refereix al nacionalisme separatista. I la raó que es dóna és la Constitució, entesa com un deure moral. Cert, però la Constitució es va aprovar un dia i un altre dia es podria reformar (com ho ham fet quan els ha semblat), i per tant promoure la seva reforma és plenament lícit. I l’opció separatista és absolutament democràtica i lícita. Tampoc pot ser una norma per decidir cristianament un vot.
Per tant, poques coses i, a sobre, mal triades.
Sobretot són poques. Què pensar, com a element per decidir cristianament el vot, dels acomiadaments? O de les pensions massa baixes? O de les retallades en la sanitat, a Catalunya, o de l’ensenyament, sobretot a Madrid? O de la inacció davant l’atur estructural? O de l’ús, excessiu i il•legal, dels contractes temporals, com a forma de relació precària? O de l’evasió fiscal? O de la situació lamentable de les presons? O de l’ús de la tortura amb els detinguts? O del boicot a l’ajuda al desenvolupament dels països pobres? Què en pensen, de tot això, ses excel•lències reverendíssimes?
I es pot donar el cas (i es dóna) que un partit, X, sigui contrari a l’avortament i, en canvi, conculqui tots els altres principis de la Doctrina Social de l’Església. O, a la inversa, que un partit, Z, promogui l’avortament i, en canvi, en tots els altres aspectes, coincideixi amb la DSE, encara que sense conèixer-la o considerar-la. Què fer, en aquest cas (que és un cas ben real)? That’s the question! Què pensen els bisbes? Que els cristians han de votar el partit X? Com sembla deduir-se... Doncs jo votaré (i aconsello votar) el partit Z.
En coherència amb una nota orientativa tan escandalosament dissortada, demano formalment la dimissió immediata de tots els components de la Comissió Permanent de la CEE.
Antoni Ferret
El proveïment d'aigua a Barcelona
(Segons dades facilitades pel grup d’estudis El Pou, del Guinardó)
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
El proveïment d’aigua a una ciutat gran com Barcelona sempre ha estat un problema, sobretot conforme aquesta ciutat ha anat creixent.
Avui, Barcelona rep l’aigua dels rius Ter i Llobregat. Però no sempre ha estat així. De fet fa escassament uns 60 anys que és així.
Tradicionalment i durant segles l’aigua que han begut els barcelonins, o amb què s’han rentat o han cuinat ha estat l’aigua de pous i fonts. Pouar, del pou de casa, o anar a buscar aigua a la font han estat tasques seculars.
També hi havia (i hi ha) el Rec Comtal, que venia de Montcada. Però l’aigua del Rec Comtal ni era potable ni s’usava per al consum domèstic, sinó que era per a rec d’horts i per a ús de tallers o fàbriques.
Però en la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat va fer la gran crescuda corresponent al disseny, la construcció i l’ocupació de l’Eixample, van caldre altres solucions. Entorn de 1870 van sorgir les empreses Companyia d’Aigües de Barcelona i Aigües del Baix Vallès, destinades a portar aigua a Barcelona des de llocs on n’hi hagués. La primera, de capital belga, va construir una canalització de 50 km des del poble de Dosrius (al Maresme), i la segona, de capital català, una canalització de 18 km des d’unes rieres de prop de Caldes. La conducció de la C d’Aigües de Barcelona desembocava en un dipòsit per regular el seu ús (el dipòsit del Parc de les Aigües del Guinardó). L’altra companyia, que també arribava al Guinardó, no tenia dipòsit i connectava directament amb els canals de proveïment. Aquestes conduccions eren subterrànies, i, quan topaven amb una riera, la travessaven amb un aqüeducte. (Sis aqüeductes de les Aigües del Baix Vallès, ja no en ús, alguns d’ells esplèndids, són observables en un trajecte a peu que comença a la parada del metro de Trinitat Nova i acaba a la parada de Can Cuiàs. Unes 3 hores de camí.)
Al cap de pocs anys de la seva constitució, la Companyia Aigües de Barcelona (esdevinguda Societat General d’Aigües de Barcelona) absorbí l’altra companyia (i d’altres de més petites) i és l’empresa que encara avui proveeix Barcelona.
A la segona meitat del segle XX, quan Barcelona va rebre la copiosa immigració del Sud d’Espanya i proliferaren els nous barris, la solució del segle XIX ja no fou suficient i, entre els anys 50 i 60, es construïren les canalitzacions des del Llobregat (primer) i des del Ter, que són la solució actual.
Antoni Ferret
dissabte, 17 de setembre del 2011
I els mossens?
Ja estem acostumats a criticar el papa i els bisbes. I amb quanta raó!! Però dissortadament les nostres desgràcies no s’acaben aquí. Amb els mossens déu n’hi do, també.
Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula.
Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa.
Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.
L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible.
Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.
Antoni Ferret
Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula.
Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa.
Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.
L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible.
Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.
Antoni Ferret
La llengua de l'escola
A Catalunya, per tal que la societat sigui bilingüe (que no ho és, perquè moltes persones no saben parlar català), cal que l’escola sigui catalana. És a dir, que la llengua quotidiana o de relació sigui el català, i que les classes es facin en català.
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
dimarts, 30 d’agost del 2011
El dèficit, fora de la Constitució
La Constitució ha de recollir aquelles coses fixes, obligatòries i segures, que sempre han de ser igual, com ara aspectes de les institucions i drets i deures dels ciutadans i dels pobles. La Constitució no ha de recollir una cosa aleatòria i variable com el límit del dèficit públic, perquè això és una qüestió que depèn del tipus de Govern i de la seva orientació econòmica.
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
dilluns, 22 d’agost del 2011
Un Govern de sapastres
L’actual Govern de CiU, no solament és un Malgovern, per les seves concepcions antisocials i per les seves retallades, sinó que també és un Govern de sapastres, o sigui de persones que no «saben» fer les coses bé.
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Perquè, quan es proposen fer una cosa bona, és a dir, canviar el sistema de pagament del PIRMI per evitar que ho cobrin els qui fan frau, ho fan d’una manera tan inconvenient que provoquen una crisi social (una més que les que ja hi ha).
El PIRMI (Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció), actualment anomenat RMI (Renda Mínima d’Inserció), va ser creat pel Govern de CiU de 1990, fruit d’unes demandes sindicals i d’una posició favorable d’un sector cristià d’UDC. Era una petita ajuda per als pobres (llavors 11.000 pessetes). Amb el temps va anar augmentant. Actualment la RMI són 420 €. I es dóna a tota aquella persona o família que no té ni feina ni cap ingrés.
Sembla que hi ha casos de frau, com en tots els nivells de la societat, sobretot els superiors. Es dóna el cas de famílies o persones immigrades que han tornat al seu país i que continuen cobrant-ho. En aquest cas, si en comptes de fer-los una transferència se’ls envia per carta un taló que l’hagin d’anar a cobrar en un banc, els qui no viuen a Catalunya queden exclosos.
Però «com» ho han fet?:
*Per sorpresa, sense avisar ningú.
*Sense avisar ni tan sols els treballadors socials que atenen aquestes persones necessitades.
*En el mes d’agost, quan molts d’aquests treballadors socials estaven de vacances.
*Amb errors en la tramesa. Moltes cartes no han arribat, a persones que NO estaven pas fent frau.
*Ara se’ls exigeix una entrevista, per comprovar la situació. I per demanar cita s’ha de telefonar a un número que sempre comunica.
Molta gent aquest mes d’agost no havia cobrat l’ajuda durant algunes setmanes (i no tenien un altre recurs), han acudit als serveis d’atenció, on una part dels professionals estaven de vacances i s’hi han format llargues cues i una situació de col•lapse.
Més encara: per si amb aquesta actuació sapastre no n’hi havia prou, algun conseller s’ha despenjat dient que «no s’havien d’acostumar a cobrar aquesta ajuda, que només era per afavorir la reinserció, o sigui que havien de trobar feina». Primer, cal considerar que hi ha casos de persones que per raons d’edat o de salut no se’ls pot plantejar la cosa així. Segona, això no seria el mateix dir-ho el 2006 (o el 2003) que dir-ho ara, quan de feina no n’hi ha... Dir això ara és crueltat i cinisme!
I una altra consideració: Canviar de domicili i no comunicar-ho, per descuit o per negligència no és cap frau. És una falta administrativa, que de cap manera no pot justificar la retirada de l’ajuda.
Ara, aprofitant el problema creat, s’hauria de reivindicar:
*Fer les coses bé.
*Augmentar la quantia de l’ajut a, com a mínim mínim, 600 €.
Si no hi ha diners per fer-ho, que posin un impost especial a les 5.000 famílies privilegiades de Catalunya.
Que lluny que queda tot això d’allò que es deia sobre «el govern dels millors»!!!
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)