Postcapitalisme, 3

Crisis i readaptacions

El capitalisme ha sofert moltes crisis, algunes greus, però de totes se n’ha sortit fort i amb nova empenta. Mason diu que s’ha readaptat a noves condicions. Aquestes han sigut, generalment, innovacions tecnològiques. La màquina de vapor, el ferrocarril, el telèfon, l’electricitat, el petroli, l’automòbil, l’avió, els electrodomèstics... han sigut en cada moment la base de la readaptació del capitalisme. També, per exemple,  passar d’una estructura de petites empreses a l’emergència de grans monopolis.

En totes les crisis ha sigut corrent que s’hagi demanat i propiciat la baixada dels salaris, o, si més no, la seva congelació. Per estalviar diners al capital. Però algunes vegades la classe treballadora ha lluitat i ha evitat o minimitzat aquesta retallada. Avui no és així, per una raó: hi ha un nivell molt alt d’atur, i els treballadors i les treballadores tenen molta por.

Les crisis principals, en època recent, han sigut: 1929, 1973 i 2008.

La crisi de 1929 (de desgavell financer) es va allargar fins a 1948, al final de la guerra mundial. El capitalisme es va readaptar sobre la base de dos fets excepcionals: 1) El Pla Marshall (ajuda per a la reconstrucció). 2) Un pacte social amb la classe treballadora, a base de salaris alts i Estat del benestar. Més els plàstics i els electrodomèstics. Hi hagué el període de creació de riquesa més gran de tota la Història. Fins al 1973.

La crisi de 1973 (d’augment sobtat del preu del petroli),  seguida d’atur massiu, va persistir fins al voltant de l’any 1990. El capitalisme es va readaptar a base d’innovacions com el telèfon mòbil, més endavant les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), les primeres manifestacions de la comunicació en xarxa...   I la possibilitat d’expansió comercial sobre els països exsocialistes. Fins al 2008.

I ara què...? Les innovacions tecnològiques més importants han sigut les TIC. ¿Seran les TIC la base de la readaptació del sistema? Però alerta!: 1) Les TIC no promouen la producció de béns en massa. 2) Les TIC són incontrolables, per tant insegures i perilloses.

Postcapitalisme, 2

L’amenaça de les noves tecnologies

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) van néixer dins el capitalisme i van ser, i són, unes eines privilegiades de les relacions capitalistes.

*Permeten moure grans quantitats de diners d’un cap a l’altre del món en un instant.

*Permeten traslladar una fàbrica a un país llunyà, de mà d’obra barata, perquè, informàticament, des de la central es pot seguir al moment els detalls de la nova fàbrica, malgrat la distància.

Però...

*Es va començar a distribuir gratuïtament música i qualsevol informació, sense pagar cap dret. Atemptat a la propietat.

*27.000 voluntaris, sense cobrar, van col·laborar en la redacció de l’enciclopèdia informàtica «Wikipèdia», gratuïta. Això era trencar tota la lògica de: treball, salari, propietat, preu de venda, distribució...

*Es va començar a distribuir informació i propaganda política a través d’uns canals independents d’aquells que n’havien tingut el monopoli: diaris televisió...

*I... un dia... els secrets més ben guardats d’una superpotència, vés a saber com, van ser copsats, coneguts i esbombats per tot el món. Aquí hi ha un Poder que trontolla, i un altre poder, incontrolable, que no saps d’on ve, que pot crear molts problemes.

Paul Mason creu, textualment, que «... una economia de la informació possiblement no és compatible amb una economia de mercat, o, si més no, amb una economia dominada i regulada primordialment per forces de mercat».

Postcapitalisme, 1

Les contradiccions del sistema

Paul Mason, en el seu llibre «Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro», ens pinta un món futur en què el capitalisme, tal com existeix avui, o bé deixarà d’existir, o bé haurà de fer canvis fonamentals si vol continuar.

El primer element a considerar són les seves contradiccions. El capitalisme es desenvolupa en una xarxa de contradiccions. La més fonamental és la següent: Tendeix a produir cada vegada més; però distribueix de manera molt desigual; això fa que, periòdicament, molts dels seus productes no tenen sortida en el mercat, per falta de poder adquisitiu; aleshores es donen les crisis.

Però ara no vull referir-me a aquesta contradicció fonamental, ja prou coneguda. Sinó a una de més interna al sistema: l’ús irregular dels diners, dels capitals. 

Des de sempre, però sobretot des de 1971, els bancs han tendit a deixar en crèdit més diners dels que tenien en dipòsit. (Això no es podia fer.) Així es guanyen molts més diners, però quan s’esdevé una crisi, els agafa a tots entrampats. I... se’ls ha de «rescatar».

 

Però el sistema no escarmenta. I, de vegades, els governs imprimeixen grans quantitats de diner nou i el posen en circulació. (Això, en recta economia tampoc es pot fer.) Així Mason calcula que, a partir de 2009, en plena crisi, els principals governs, entre ells el de la Unió Europea, van emetre una suma mundial de més de 12 bilions de dòlars.

Amb això van solucionar la crisi de 2008... pel que fa als bancs! Però també van crear un desequilibri mundial entre la massa de moneda circulant i el volum de béns i serveis existents.

I un dia aquest desequilibri podria «petar». 

Coses urgents

No hem obtingut el Govern d’esquerres que volíem. I que necessitàvem. Només podria ser amb el vot a favor d’ERC i CDC. Difícil.

Però hi ha coses que no tenen espera, i que s’han de resoldre amb urgència sigui quin sigui el Govern.

1) Hi ha milions de persones i famílies que no tenen ni feina ni subsidi. Estan en la misèria. No només les dels 426 euros, que només són una part. Se les ha d’ajudar, com sigui.

2) Cal crear llocs de treball, molts, no només els que produeixi el creixement econòmic. Així no acabaríem mai! Cal fer reformes socials i exigir-les al Govern que sigui.

3) Cal negar-se a la petició de la UE de retallar 8.000 milions més.

4) S’han d’anul·lar lleis com la reforma laboral, la llei d’ensenyament, la llei de seguretat ciutadana...

Davant aquestes necessitats urgents, que cal exigir al carrer, hem de pensar que qualsevol Govern serà millor (o menys dolent) que un del PP. I el PSOE i Unidos Podemos s’hi han de comprometre.

Quina manera de votar més diferent a Catalunya i a Espanya!! És normal que moltes persones es preguntin: «Podem anar junts?»

Hem de continuar lluitant i esperar una altra oportunitat.

Qui en té la culpa?

Mark Weisbrot, en el llibre «Lo que los “expertos” no entendieron de la economía global», es pregunta qui demana responsabilitats a aquests «economistes» que han aconsellat als governs polítiques econòmiques equivocades que han dut els pobles a la pobresa i al sofriment. 

Donada la situació d’una crisi econòmica (més o menys «provocada»), hi ha hagut persones que, essent considerades «expertes» o «enteses», han aconsellat polítiques equivocades, que uns governs han seguit fidelment, i que han fracassat.

Lo que calia en situació de crisi era:

*Major intervenció de l’Estat (parcial), per ordenar l’economia.

*Inversions públiques, per crear feina.

*Augment de salaris i pensions, per crear poder adquisitiu popular i dinamitzar el comerç.

*Augment fiscal, per tenir més recursos públics.

Així s’hauria sortit de la crisi més aviat.

Contràriament, lo que s’ha «aconsellat» és:

*Reduir la intervenció estatal.

*Reduir els salaris.

*Reduir la despesa pública, fins i tot la social.

*Disminuir impostos.

Així, la «contracció» econòmico-social ha augmentat, la crisi s’ha allargat, la situació dels treballadors i treballadores ha empitjorat, amb el resultat que tots sabem. I quan la situació econòmica millora «una mica», la situació social continua estancada.

I es dóna el cas vergonyós que els «experts» que han malaconsellat unes polítiques equivocades, que han fracassat, encara continuen parlant públicament en favor de les «seves» receptes.

Qui els demana comptes del seu fracàs?? Més encara: ha sigut un fracàs involuntari o... voluntari??