El treball de cura de les persones, 3

Evolució històrica, 2

Societat moderna (segle XX). En la família camperola, ja hi havia hagut un gran canvi: els fills i filles anaven a escola. En els altres aspectes, tot continua igual: l’home al camp i la dona a casa. Però també hi arriben coses modernes, com rentadora, etc.

En la societat urbana s’anaren produint cinc canvis, no pas sempre coincidents, però més o menys durant gran part del segle XX:

1) Els homes ja no treballaven tantes hores fora de casa. I alguns homes començaren a col·laborar una mica en les feines domèstiques, cosa que, amb el pas de les generacions, ha anat millorant una mica més.

2) Cada vegada més dones s’anaren incorporant a treballar fora de casa, no només les tèxtils. Com a administratives, dependentes, mestres, infermeres, doctores, altres professions liberals, dones de neteja, etc.

3) Anaren apareixent els primers electrodomèstics, que estalviaven temps i esforç al treball de les dones.

4) També hi començà a haver alguns serveis públics de cura: guarderies, residències (amb una qualitat molt més gran que els antics asils).

5) Atenent a consells mèdics, les dones anaren incorporant al treball de cura, sobretot dels nens i nenes, A) una higiene més acurada, tant de les persones com de la casa; B) una major atenció als aliments, en relació a la seva tria, la seva preparació, la seva qualitat... Creient que això beneficiava la salut dels petits. Diuen les autores que aquestes mesures han sigut decisives en la constant disminució de la mortalitat infantil i de l’allargament de l’esperança de  vida.

Però les autores diuen que, malgrat aquests avantatges, les dones no van disminuir gaire la quantitat d’hores de feina a casa, perquè, si bé en van disminuir algunes, per la rentadora, per l’ajuda del marit, per la guarderia, en van augmentar d’altres per les majors exigències higièniques, saludables, alimentàries... 

Avui les dones, tot i que (treballant fora de casa o no) hagin d’assumir encara la major part de la feina de cura i domèstica, la fan en unes condicions molt millors que en èpoques passades. I tenen un estatus social molt més alt, tant a casa com en la societat.

Però queden encara obstacles, sobretot:

«La bretxa salarial»: cobrar menys que un home per la mateixa feina (en molts casos).

«El sostre de vidre»: dificultat per arribar a alts càrrecs en la mateixa proporció que els homes, per l’obligació de la feina de casa, per la desconfiança d’alguns homes...

«La doble presència»: haver d’estar, de vegades, a l’empresa, pensant si falta alguna cosa a casa, i sobretot pensant que el nen aquest matí semblava que no estava massa fi.

El treball de cura de les persones, 2

Evolució històrica, 1

Comentarem el llibre «El trabajo de cuidados (Historia, teoría y políticas)», editat i coordinat per Cristina Carrasco, Cristina Borderías i Teresa Torns, professores de la UB i de la UAB. En el llibre hi participen fins a 11 autores i 1 autor més. Pretén presentar el tema de la cura de les persones en tots els seus angles: històric, social, econòmic...

La primera cosa que les autores ens volen fer entendre és que el treball de cura no ha sigut sempre com ara, que ha evolucionat al llarg del temps i dels canvis de la societat. Aquests canvis han sigut irregulars i diversos, segons els llocs i els grups socials. Però d’una manera simplificada, i atenent els darrers 300 anys, ho podríem presentar així:

Societat preindustrial (segle XVIII). En les famílies camperoles, el treball de l’home i el de la dona estaven totalment separats: L’home treballava al camp. I la dona tenia al seu càrrec: la casa, els fills (que encara no anaven a escola), l’hort, el corral, la fabricació d’espelmes, la confecció de les peces de roba (que es feien a casa), entre altres coses, i, en les èpoques de més feina (sembra, sega, verema), ajudar l’home al camp. Una feina que no s’acabava mai.

En canvi, en les famílies menestrals era molt diferent. El fet de treballar tots dos a la mateixa casa (que era també taller) facilitava una certa col·laboració. Consta que era normal que l’home preparés la llenya, matés el conill o el pollastre i el plomés, salés els aliments per a la conservació i, de vegades, pastés el pa... La quitxalla, evidentment, depenia de la mare.

Les dones de les famílies nobles i burgeses no s’ocupaven mai dels fills, que depenien de minyones i mainaderes. Cosa criticada pels metges.

Societat industrial (segle XIX). Canvi total. L’home treballava fora de casa amb un horari que podia ser de 10 o 12 hores. La dona assumia tota la feina de casa i la cura dels petits. La indústria marca la separació de la feina d’homes i dones, i també la minusvaloració de la dona (que no cobrava cap sou).

Però hi hagué una gran excepció, en les zones més industrials: l’obrera tèxtil. Aquesta havia de treballar a la fàbrica moltes hores, i fer miracles per portar la casa. Els fills els havia de deixar a la seva mare (si encara vivia...) o a una altra dona, de la família, veïna o, de vegades, contractar una noieta o una dona gran, pagant-los molt poc. Al final de segle, algunes fàbriques van habilitar una sala per deixar-hi les criatures amb una dona gran que les vigilava.

Les dones burgeses, pressionades pels metges, van anar assumint la cura dels seus fills de manera directa, tot considerant que era millor per a la salut infantil.

Societat moderna (segle XX)   (Continuarà)

Lladres de primera i lladres de segona

Sabem que hi ha lladres que roben violant la llei, que, naturalment, ho prohibeix. Roben una cartera, una bicicleta, un ordinador, aliments, una bossa, etc. I si són atrapats, són detinguts i, segons el valor i la manera en què ho han fet, o bé han de pagar una multa, o bé, sovint, van la presó. La característica essencial d’aquests lladres és que roben contra la llei.

Però hi ha persones, des de sempre però modernament molt més, que s’autoatribueixen, o els atribueixen, uns ingressos, de la seva empresa, o de l’Administració, o del projecte que dirigeixen, o del crèdit que tenen amb algú, o del lloguer de la casa que tenen llogada a altra gent, que són desmesuradament excessius en relació als ingressos d’una persona treballadora corrent. Aquestes persones s’apropien d’un valor superior al que els correspondria, però no pas en contra de cap llei, sinó, precisament, d’acord amb la llei, és a dir, d’acord amb unes lleis que ja van ser fetes expressament per permetre aquesta apropiació.

Efectivament: hi ha unes lleis mercantils, laborals, d’habitatge, bancàries, etc., que, no solament no prohibeixen apropiacions indegudes (excepte si aquestes serien tan enormement escandaloses, que es veurien massa), sinó que les permeten. Més encara: que les defensen, que impedeixen tota acció que les pugui interferir. Aquestes apropiacions són autèntics robatoris, però no solament no s’usa aquesta paraula, sinó que podria ser fins i tot castigat el fet d’usar-la. Aquestes persones haurien de ser considerats lladres, però no perquè vagin contra una llei, sinó que ho fan a favor de la llei.

Per promoure i defensar aquests interessos, fins i tot en detriment dels drets de les altres persones, hi ha tota una conxorxa, de tipus no sols nacional sinó també internacional. La conxorxa és composta d’institucions (sovint autoanomenades “democràtiques”), lleis, com ja he dit, tribunals, que no sols fan complir aquestes lleis sinó que sovint imposen les seves interpretacions més favorables als interessos, i també òrgans propagandístics, anomenats “mitjans de comunicació”, que canten les lloances de les lleis esmentades i que ridiculitzen tota opinió contrària. Així, si hi ha grups o partits polítics que impugnen aquelles lleis o en proposen d’altres, com ara Podemos, IU, la CUP, es desfermen grans campanyes en contra, que presenten aquests partits com a antiquats, ignorants, i pretenen que les solucions proposades són impossibles. 

La cosa està tan ben muntada que ja comença per la base mateixa de la vida pública, i es manipulen les eleccions polítiques, a fi i efecte de garantir la seguretat de les actuacions corresponents. Les eleccions sempre es fan d’acord amb unes normes tals que permeten una sobrerepresentació del vot rural, més conservador, sobre el vot urbà. Així s’assegura que hi hagi un major nombre de diputats disposats a aprovar les lleis més favorables als interessos.

Però per si tot això no fos prou, la conxorxa té tota una estructura internacional, que reforça encara més les apropiacions de béns i ingressos. Hi ha les corresponents lleis (dites “directives”), que fins i tot prevalen sobre les lleis nacionals i que s’han de complir tant sí com no. I hi ha els corresponents tribunals, etc. I, sobretot, hi ha les més grans empreses, les grans multinacionals, que fan una pressió molt més forta encara a favor dels lladres més grossos. Perquè, dintre d’ells, també hi ha les seves categories.

Les persones que s’apropien d’aquest excés d’ingressos no són menyspreades socialment com els lladres de coses de poc valor, ni molt menys encara castigades, sinó que acostumen a ser molt ben considerades, i de vegades fins i tot són objecte d’homenatges i distincions.  

Aquesta set de tenir més i més i més els arriba a portar, a alguns, a l’extrem de robar fins i tot al marge de la llei. Com si amb les seves lleis no en tinguessin prou. Arriba un moment que ja no ve d’aquí. I s’apropien de recursos d’institucions públiques o de projectes col·lectius. En aquests casos, encara que normalment la cosa queda més o menys amagada, portats fins a l’extrem de robar sense parar, hi ha vegades que arriben a ser públicament castigats. Però això passa perquè, embogits per la set de tenir més i més, es passen i en fan un gra massa.

Semblaria que amb tot això ja n’hi hauria prou i massa. Però no. Resulta que ara, encara s’està construint una mena de cúpula superior de l’edifici de la conxorxa, que acabi de garantir un èxit més rotund de les operacions destinades a assegurar i encara augmentar els ingressos dels principals dirigents. Es pacten tractats internacionals de comerç entre països, o més aviat continents. Aquests tractats: 1) Es negocien en secret, perquè la gent no arribi mai a saber de què va. 2) S’han d’aprovar pels parlaments nacionals i alguns de regionals, però si algun es resisteix, se li fa una pressió tan enormement forta que, al final, ha de claudicar. 3) Impliquen uns perjudicis per a la gent normal, en aspectes ambientals, sanitaris o laborals, al tendir a disminuir les garanties existents, en el sentit de protegir la població, que ja són poques, per tal de fer més fàcil el gran comerç. Per això es procura que la gent no se n’enteri. 4) La més forta competència fa perillar les empreses petites, que podrien desaparèixer. 5) Però, això sí, aquests tractats assegurarien uns guanys encara més grossos a les grans multinacionals, les empreses dels superlladres.

A pesar de tot, no s’ha pas d’oblidar que no sempre els surten les coses tal com volen. Recordem els grans fracassos de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions), fallit el 1998 per la pressió popular; de la Directiva Bolkestein, de 2006, que va ser aprovada però reduint força els seus objectius; i de la Constitució europea, de 2005, rebutjada per França i Holanda. 

Tota aquesta estructura, tan gran i tan malèfica, està destinada a ser tombada, de mica en mica, els propers anys (o decennis). De moment ja tenim uns ajuntaments que podem dir realment democràtics. A partir d’aquí...

L'actitud marrana de les empreses càrnies, 2

L’actitud marrana de les empreses càrnies (d’Osona, sobretot), 2

Altres “perles”

Ja hem vist com la picaresca de les empreses càrnies de simular que són “cooperatives”, i que els treballadors/es són “socis”, deixa aquests darrers sense la protecció, ja poca, que tenim les persones treballadores a Espanya.

La pressió de grups de suport, sindicats, grans i petits, partits, etc., va aconseguir que el Parlament català aprovés una nova llei de cooperatives que impedeix que puguin “funcionar” com a tals les empreses que no ho són. Això solucionaria la superexplotació que hi havia, i que hi ha. “Solucionaria”, perquè la veritat és que, fins ara i tant, les empreses càrnies continuen com si res, i els treballadors/es continuen sense ni els drets d’una cooperativa real, ni els drets dels treballadors per compte d’altri. Això també tindria fàcil solució si un  inspector de treball visités cada una de les empreses, comprovés in situ la situació i, si no complien la nova llei, posés una sanció exemplar. Doncs els inspectors de treball, que ja n’hi ha pocs, i que depenen de la Conselleria de Treball, no mostren interès a visitar les empreses càrnies d’Osona per veure si compleixen la llei. Alerta! Que això ja afecta responsabilitats “més altes”.

A Saragossa, perquè una empresa d’Osona té una filial a Saragossa, on les condicions són pitjors que a Catalunya, s’havia arribat a fer firmar, als treballadors que entraven, uns papers EN BLANC, suposadament per escriure-hi, després, lo que els convingués. Assemblees conjuntes, entre treballadors d’aquí i d’allà, han aconseguit que els treballadors/es de Saragossa es neguin a firmar cap paper on no hi hagi, com a mínim, la data del dia en què signen. Que no és pas gaire...

Aquesta filial de Saragossa ha acomiadat algunes persones pel fet d’haver assistit a una assemblea conjunta.

Una de les operacions més típiques d’una empresa càrnia és que persones posades en fila vagin tallant trossos de carn del cos de l’animal, que, penjat, va circulant davant d’ells. Però el fet que estiguin massa pròxims cada un de l’altre, i que el cos de l’animal circuli massa de pressa, fa que els moviments ràpids del ganivet puguin ferir la mà de la persona del costat. Doncs recentment s’ha accelerat el moviment de desplaçament de la peça.

(Agraeixo aquestes informacions a l’amiga Roser Iborra, de Torelló)

L'actitud marrana de les empreses càrnies, 1

L’actitud marrana de les empreses càrnies (d’Osona, sobretot), 1

Dins el marc d’explotació de la gent, per part de les empreses enemigues, les càrnies s’emportarien el primer premi. Van trobar la gran solució. Van establir que eren “cooperatives”… Si les empreses eren “cooperatives”, doncs, naturalment, els treballadors i treballadores eren socis/es.

I si eren socis no tenien la protecció (relativa) que els treballadors/es per compte d’altri tenen en les lleis laborals. No poden fer pas vaga, no tenen dret a vacances, poden ser acomiadats sense cap dificultat, si es lesionen, l’empresa els “pot” donar una baixa, però no hi té pas obligació.

És a dir: aquests treballadors/es, que solen ser immigrants d’última hora, que molts d’ells no saben ni català ni castellà, estan a l’atzar dels capricis dels empresaris d’aquest sector, molt més mafiosos i malvats que els dels altres sectors, que ja ho són prou.

(Agraeixo aquestes informacions a l’amiga Roser Iborra, de Torelló)

Les mentides dels economistes, 12

Predicció de les crisis

De crisis econòmiques, entre altres, n’hi ha de dos tipus: les de l’economia real (indústria, comerç, etc.) i les financeres (bancs, crèdits). Les més perilloses són les financeres, perquè acostumen a arrossegar totes les altres activitats econòmiques i, sovint, tots els altres països.

Les crisis són molt difícils d’evitar, perquè l’economia depèn de moltes persones i molts punts de vista i activitats, que poden canviar fàcilment d’un any a un altre. I de crisis se n’han produït sempre, però mai tantes com en l’economia capitalista dels dos darrers segles. Però, tot i que és molt difícil, es poden intentar evitar, com veurem tot seguit.

Des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 1970, els governs van imposar als bancs un comportament a base de: control dels moviments de capital; control de l’activitat bancària; coeficients de reserva bancària molt elevats (fins a un 30 per 100); incentius potents per canalitzar el crèdit cap a la inversió productiva. Durant tot aquest període, no hi va haver cap crisi financera.

Però, a partir, més o menys, de 1970, uns bancs ja molt més rics es van desfermar i es van imposar sobre els governs, i van adoptar unes maneres com: liberalització dels mercats financers; activitat sense controls; multiplicació del crèdit; llibertat de moviments de capital, a cada vegada més velocitat; coeficients de reserva de només un 1 per 100; i pràctiques especulatives. Es buscaven beneficis fàcils i ràpids.  En aquest període hi va haver diverses crisis financeres, en diferents països, fins a la crisi de 2008.

Els organismes econòmics no van preveure gens aquesta crisi. L’any 2007, el Banc d’Espanya deia: «En los primeros meses de 2007 ha proseguido la fase de expansión de la economía española y las perspectivas apuntan a su continuidad en el horizonte más inmediato.» El mateix any, l’OCDE deia: «El pronóstico central sigue siendo bastante benigno.» L’FMI, que té l’alta missió d’orientar l’economia mundial, deia el mateix any: «Los riesgos para la economía mundial disminuyeron (...) lo que nos parece más probable és que el vigoroso crecimiento mundial perdure....» I estem parlant de prestigioses entitats, que tenen, no economistes, sinó equips d’economistes, dels més ben pagats del món.

No obstant això, s’ha descobert que hi havia hagut una dotzena d’economistes desconeguts que havien escrit articles advertint que estàvem en una situació perillosa i que podia empitjorar. Ningú no els va fer cas. Avui se sap que aquestes persones havien previst la crisi, però ningú no ho ha dit públicament.

Final de la sèrie sobre els economistes. (Agraït al company Juan Torres López per les informacions del seu llibre)   

Les mentides dels economistes, 11

 El creixement econòmic

Durant segles i mil·lennis, l’economia va estar estancada o amb creixement ínfim. Però des de la Revolució industrial, els dos segles de capitalisme, i de socialisme, han vist un procés de creixement de la producció continuat, exceptuant els anys de crisi, amb índexs de creixement anual del PIB de l’1, del 2, del 3 per 100, etc. Però excepcionalment s’han vist creixements molt superiors: de l’entorn i superiors del 6 per 100, i, fins i tot, de l’entorn i superiors del 10 per 100; casos com Europa occidental els anys 1960-70, o posteriorment casos com Japó, Xina i altres països asiàtics. No obstant això, a mesura que un país es desenvolupa, el creixement s’alenteix.

Semblava, i encara sembla, que això havia de durar eternament. Però l’any 1972, el Club de Roma, integrat per un grup de científics, va publicar l’informe «Els límits del creixement». Ens advertia que els recursos naturals del planeta eren limitats, que ens acostàvem al seu límit, que no se’n podien gastar més que els que el mateix planeta podia anar regenerant.

No se’n va fer cas. Fins i tot, destacats «economistes» van arribar a dir que això era un disbarat irresponsable. Els dirigents econòmic, financers, banquers, economistes, governants, del tot irresponsables, van continuar tirant d’un creixement econòmic continuat, sempre a benefici d’uns pocs. I encara ho fan.

No obstant això, molts estudis afirmen que, si tots els països del món tinguessin el mateix nivell de producció i consum que els països occidentals, necessitaríem un altre planeta. És a dir: no hi podran arribat mai. Doncs, essent així, els països occidentals haurien de parar la seva producció, i limitar-se a reproduir la massa dels elements consumits.

De tota manera, la cosa es pot afinar més. Els recursos naturals no són tots igualment significatius. N’hi ha de més estratègics, d’ús més important i escassos, tals com l’aigua potable, els recursos energètics (carbó, petroli, gas, urani), els metalls i en general els minerals, etc.

Precisant més, diríem que el creixement pot continuar si se centra en els serveis (poc consumidors d’energia i primeres matèries) i, en el cas de la indústria, el dia que tota l’energia usada sigui eòlica, solar, etc.

Les persones més responsables i cultes van dient, cada vegada més, que allò que necessitem per ser més feliços no és cada vegada més productes i més riquesa material (perquè se la quedin uns pocs), sinó: un repartiment equitatiu dels béns, temps lliure, relacions humanes, participació en les decisions de la societat, cultura, activitats lliures segons les afeccions de cadascú, etc.