Interpretació del moment

Interpretació del moment i mesures necessàries

Davant el requeriment del Govern central

1) El president català ha de dir, cosa que és la veritat, que la independència, encara que sigui un desig vehement i la voluntat inequívoca dels tres partits, no ha estat aprovada "encara" vàlidament (això a part de les frases que el president li dediqués en el seu discurs), perquè: A) No va ser votada pel Parlament. / B) Si bé es va signar per part dels diputats de la majoria, això va ser en un document no votat, i a més signat "fora de l'hemicicle", per tant no plenament vàlid jurídicament. /// 2) Llavors, el Govern central no pot aplicar l’article 155. Igualment és necessari negociar. I, si el Govern català volgués, en un altre moment, declarar la independència de manera real, hauria de convocar un nou ple a tals efectes.

Propostes

Passada ja (suposem) la part més intensa de la crisi, crec que hauríem de demanar les coses següents:

1) Eleccions anticipades a Catalunya.

2) Demanda MASSIVA (que no hi falti ningú!) d’un indult general per a “totes” les acusacions judicials relacionades amb el procés independentista, des del simulacre de 2014.

3) Destitució dels dos caps fiscals, de l’Estat i de Catalunya, per les seves extralimitacions innecessàries. I dels responsables de la Policia nacional i de la Guàrdia civil el dia dels fets.

En relació a les eleccions catalanes:

1)Recursos suficients per a pagar la Renda garantida de ciutadania durant tot l’any 2018.

2) Retornar immediatament la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials al nivell de pressupost, i de personal, de l’any 2010. I l’any següent (2019) dedicar-hi un augment suplementari significatiu.

3)Una llei urgent de lloguers, que talli en sec l’especulació i que rebaixi fortament els nivells de lloguers actuals de Ciutat Vella de Barcelona, i altres zones especialment perjudicades.

4) Iniciar un procés d’enorme producció d’electricitat a base d’energies netes, amb vista a prescindir (totalment o quasi totalment) del petroli en un nombre breu d’anys.

En relació a la negociació amb Espanya:

1)Restitució immediata, mitjançant una llei especial (mentre es discuteix i s’aprova una reforma de la Constitució, cosa que pot durar un cert temps), de TOTES les competències robades en la Mala Sentència de 2010.

2)Promoció estatal de la llengua catalana per tots els Països Catalans, i garantir-ne una presència mínima a tot l’Estat.

3) Un pacte fiscal millor que l’actual, sempre que sigui just en relació amb les altres nacionalitats i regions.

4)Executar totes les inversions estatals d’infraestructures a Catalunya acordades i mai no realitzades. 

5) Considerar Catalunya com una nació, no sols en els textos, sinó també en la pràctica. I no només en un sentit “cultural”, sinó també polític. Amb dret d’autodeterminació inclòs, sempre que aquest es plantegi i s’exerceixi de manera legal.

El treball de cura de les persones, 5

El treball de cura i la ciència

Les autores que seguim (les dues Cristines i la Teresa), que són universitàries, es queixen del fet que, després de 40 anys que el moviment feminista precisa i intenta revalorar el treball de cura que fan les dones, aquest tema encara no ha pogut entrar a la Universitat (o sigui a les universitats) com a tema d’estudi científic. Sembla que tota cosa que faci olor de feminista es miri amb sospita, com si es considerés que no és prou seriós.

Fora de la Universitat, la manera més precisa que s’ha trobat per designar el treball de cura de les persones ha sigut el d’activitat de «reproducció social». La persona que va encunyar aquesta denominació va ser la italiana Antonella Picchio, una de les autores del llibre. Què vol dir «reproducció social»? Vol dir que les dones, amb la seva feina de cura dels fills o dels avis o dels malalts, fan que la societat continuï existint. Si no existís aquest treball, no naixerien criatures, les que naixessin no sobreviurien, la gent s’aniria morint per falta d’atencions, tant físiques com morals, les empreses no tindrien treballadors/es, i la societat desapareixeria. I com pot ser que una feina tan superimportant no sigui molt més reconeguda??? Això està relacionat amb l’actitud d’empresaris, governants, intel·lectuals, que només valoren allò que dona diners. Però desgraciadament també amb l’actitud de treballadors que els fan el joc, i..., dolorosament, també algunes vegades amb l’actitud d’algunes dones que tampoc no ho tenen tan clar com caldria.

Una altra aportació que les autores troben en les diverses publicacions existents en diversos països és que el treball de cura és molt «personalitzat», en el sentit que, a casa, una màquina pot fer, per exemple, que es renti més de pressa i més eficientment la roba, o bé fer millor el liquat d’un aliment, etc., però, en canvi, donar de mamar, donar un biberó o banyar una criatura són coses que no es poden ni es podran fer amb cap màquina, que no es poden fer més de pressa, i fins i tot que no és convenient que les faci qualsevol, sinó la mare (o bé l’àvia). 

Més encara: fa uns trenta anys, unes sociòlogues britàniques van fer notar que el treball de cura que feien les dones anava envoltat d’«emocions i sentiments», cosa que el feia com intransferible. I un sociòleg francès va publicar que aquestes emocions i sentiments era molt difícil que els pogués aportar un home, cosa que explicava per què els homes agafen tan pocs permisos de paternitat. 

Finalment (i en contrast amb lo anterior), aportacions posteriors reclamen l’anomenada «cura social» (social care). Que vol dir el treball de cura fet a través de l’Estat del benestar, o sigui com un servei públic, mitjançant empleats públics. (El llibre toca aquest tema més endavant.)

El treball de cura de les persones, 4

Salari familiar?

Durant el segle XX, i davant el treball esgotador de tantes dones a l’haver de compaginar la feina de fora i la feina de casa, i la baixa qualitat de la cura de tota la família, perquè no s’arribava a més, sorgí la idea del salari familiar.

Els treballadors masculins, els sindicats i l’Església plantejaren la necessitat i l’obligació de pagar als treballadors homes un salari que permetés viure a tota la família. I així pogués la dona dedicar-se plenament a la feina de la casa i la cura de tots.

A l’Espanya franquista hi hagué una certa concreció d’aquest fet amb l’anomenat Plus Familiar (vulgarment anomenat «els punts»).

Aquesta solució era bona en el sentit de garantir una bona cura de la família i una estada més còmoda a casa, per la netedat, l’ordre, fins i tot la decoració...

Però, com diuen les autores, tenia dos grans inconvenients:

1) Confirmava la dona en una posició social de subordinació i de dependència.

2) No tenia en compte el gran problema de les dones soles:

Viudes amb fills.

Dones amb el marit absent per presó, servei militar o guerra.

Dones amb un marit irresponsable, per alcoholisme o joc.

Dones abandonades, per un marit desaparegut.

Mares solteres.

Les autores asseguren que aquests casos eren, en temps passats, molt més abundants que no es pugui pensar. Doncs el salari familiar era una solució a mitges i dolenta. Avui es demana, i generalment es té, els dos salaris personals.

Les persones grans (cuidadores i cuidades)

Des de sempre, però cada vegada més, per l’allargament de la vida, les persones grans han tingut un paper familiar important (vivint a la mateixa casa, abans, o no vivint-hi, darrerament).

Però hi han tingut un paper ambivalent. Un paper de cuidadors, sobretot les dones, cuidadores, durant molts anys, tenint compte dels nets i netes, mentre les mares anaven a treballar. Tenint el menjar a punt, quan arribaven tots els de la casa.

Però anys a venir, moltes vegades, han sigut ells/es els qui han necessitat ser cuidats, no sols quan estaven malalts, sinó sobretot quan tenien alguna disminució o dependència. Aleshores s’han invertit els papers.

Les solucions, avui, són: atenció per part de la família, atenció per part d’una cuidadora (generalment) o cuidador professional (servei a domicili) o residència.

Situació difícil. Enfrontament desigual

El dia 6 de setembre, mig Parlament (una mica més) va imposar a l’altre mig (és a dir, mitja Catalunya a l’altra mitja) un acord irregular. Es tractava d’un referèndum que era: 1) il·legal (de tota manera, això és més interpretatiu que literal, i té una importància secundària), 2) no democràtic (perquè no té ni una de les garanties que es demanen internacionalment), 3) no neutral (perquè, en unes condicions d’enfrontament, l’opció més radical té les de guanyar), 4) i, a sobre, imposat de mala manera: en un sol dia, una sola lectura, sense poder-lo discutir ni esmenar (cosa legal d’acord amb el reglament, però inapropiada en el cas d’una llei tan important). Deien que era per impedir que el Govern central ho pogués impugnar, però bé que ho ha fet, i era previsible. Aleshores per què es va fer d'aquesta manera, marginant mig Parlament?

Era un abús. I calia una intervenció per evitar aquest abús. Desgraciadament la intervenció l’havien de fer persones i entitats que han esdevingut odioses per raons seculars i recents. I, desgraciadament, en comptes de fer una intervenció mínima, només reduïda a evitar la votació, “proporcionada”, com ells mateixos deien, han entrat a sac, fent almenys mitja dotzena de coses innecessàries i excessives, cosa que ha generat una enorme indignació, molt justificada. 

Aquesta indignació, però, no és, en molts casos, “anivellada”: es manifesta contra els òrgans centrals, molt normal, però no contra l’abús del dia 6 de setembre. Sembla com si, els uns, perquè són ells, tinguessin patent, i poguessin exagerar. Moltes manifestacions, orals i escrites, critiquen durament l’excés de repressió, cosa deguda, però no diuen ni una paraula del dia 6. I mantenen una adhesió incondicional al referèndum del dia 1. Això no és just.

Ara no sabem què passarà. Si es produiran més excessos, o si es rectificaran alguns. Si les mobilitzacions, fins ara moderades, augmentaran o es mantindran. Una setmana de patir. Pot ser que es consumi la injustícia, o bé que s’eviti. Pot ser que hi hagi seny i es desconvoqui la votació, o bé que es mantingui fins a l’enfrontament virulent.

Finalment, crec que el dia 2 d’octubre tindrem tres tasques importantíssimes i urgents a fer: convocar noves eleccions a Catalunya; demanar massivament un indult general per a totes les persones acusades; exigir la destitució dels caps fiscals, que han tingut una actuació indeguda i provocativa.

  

El treball de cura de les persones, 3

Evolució històrica, 2

Societat moderna (segle XX). En la família camperola, ja hi havia hagut un gran canvi: els fills i filles anaven a escola. En els altres aspectes, tot continua igual: l’home al camp i la dona a casa. Però també hi arriben coses modernes, com rentadora, etc.

En la societat urbana s’anaren produint cinc canvis, no pas sempre coincidents, però més o menys durant gran part del segle XX:

1) Els homes ja no treballaven tantes hores fora de casa. I alguns homes començaren a col·laborar una mica en les feines domèstiques, cosa que, amb el pas de les generacions, ha anat millorant una mica més.

2) Cada vegada més dones s’anaren incorporant a treballar fora de casa, no només les tèxtils. Com a administratives, dependentes, mestres, infermeres, doctores, altres professions liberals, dones de neteja, etc.

3) Anaren apareixent els primers electrodomèstics, que estalviaven temps i esforç al treball de les dones.

4) També hi començà a haver alguns serveis públics de cura: guarderies, residències (amb una qualitat molt més gran que els antics asils).

5) Atenent a consells mèdics, les dones anaren incorporant al treball de cura, sobretot dels nens i nenes, A) una higiene més acurada, tant de les persones com de la casa; B) una major atenció als aliments, en relació a la seva tria, la seva preparació, la seva qualitat... Creient que això beneficiava la salut dels petits. Diuen les autores que aquestes mesures han sigut decisives en la constant disminució de la mortalitat infantil i de l’allargament de l’esperança de  vida.

Però les autores diuen que, malgrat aquests avantatges, les dones no van disminuir gaire la quantitat d’hores de feina a casa, perquè, si bé en van disminuir algunes, per la rentadora, per l’ajuda del marit, per la guarderia, en van augmentar d’altres per les majors exigències higièniques, saludables, alimentàries... 

Avui les dones, tot i que (treballant fora de casa o no) hagin d’assumir encara la major part de la feina de cura i domèstica, la fan en unes condicions molt millors que en èpoques passades. I tenen un estatus social molt més alt, tant a casa com en la societat.

Però queden encara obstacles, sobretot:

«La bretxa salarial»: cobrar menys que un home per la mateixa feina (en molts casos).

«El sostre de vidre»: dificultat per arribar a alts càrrecs en la mateixa proporció que els homes, per l’obligació de la feina de casa, per la desconfiança d’alguns homes...

«La doble presència»: haver d’estar, de vegades, a l’empresa, pensant si falta alguna cosa a casa, i sobretot pensant que el nen aquest matí semblava que no estava massa fi.

El treball de cura de les persones, 2

Evolució històrica, 1

Comentarem el llibre «El trabajo de cuidados (Historia, teoría y políticas)», editat i coordinat per Cristina Carrasco, Cristina Borderías i Teresa Torns, professores de la UB i de la UAB. En el llibre hi participen fins a 11 autores i 1 autor més. Pretén presentar el tema de la cura de les persones en tots els seus angles: històric, social, econòmic...

La primera cosa que les autores ens volen fer entendre és que el treball de cura no ha sigut sempre com ara, que ha evolucionat al llarg del temps i dels canvis de la societat. Aquests canvis han sigut irregulars i diversos, segons els llocs i els grups socials. Però d’una manera simplificada, i atenent els darrers 300 anys, ho podríem presentar així:

Societat preindustrial (segle XVIII). En les famílies camperoles, el treball de l’home i el de la dona estaven totalment separats: L’home treballava al camp. I la dona tenia al seu càrrec: la casa, els fills (que encara no anaven a escola), l’hort, el corral, la fabricació d’espelmes, la confecció de les peces de roba (que es feien a casa), entre altres coses, i, en les èpoques de més feina (sembra, sega, verema), ajudar l’home al camp. Una feina que no s’acabava mai.

En canvi, en les famílies menestrals era molt diferent. El fet de treballar tots dos a la mateixa casa (que era també taller) facilitava una certa col·laboració. Consta que era normal que l’home preparés la llenya, matés el conill o el pollastre i el plomés, salés els aliments per a la conservació i, de vegades, pastés el pa... La quitxalla, evidentment, depenia de la mare.

Les dones de les famílies nobles i burgeses no s’ocupaven mai dels fills, que depenien de minyones i mainaderes. Cosa criticada pels metges.

Societat industrial (segle XIX). Canvi total. L’home treballava fora de casa amb un horari que podia ser de 10 o 12 hores. La dona assumia tota la feina de casa i la cura dels petits. La indústria marca la separació de la feina d’homes i dones, i també la minusvaloració de la dona (que no cobrava cap sou).

Però hi hagué una gran excepció, en les zones més industrials: l’obrera tèxtil. Aquesta havia de treballar a la fàbrica moltes hores, i fer miracles per portar la casa. Els fills els havia de deixar a la seva mare (si encara vivia...) o a una altra dona, de la família, veïna o, de vegades, contractar una noieta o una dona gran, pagant-los molt poc. Al final de segle, algunes fàbriques van habilitar una sala per deixar-hi les criatures amb una dona gran que les vigilava.

Les dones burgeses, pressionades pels metges, van anar assumint la cura dels seus fills de manera directa, tot considerant que era millor per a la salut infantil.

Societat moderna (segle XX)   (Continuarà)

Lladres de primera i lladres de segona

Sabem que hi ha lladres que roben violant la llei, que, naturalment, ho prohibeix. Roben una cartera, una bicicleta, un ordinador, aliments, una bossa, etc. I si són atrapats, són detinguts i, segons el valor i la manera en què ho han fet, o bé han de pagar una multa, o bé, sovint, van la presó. La característica essencial d’aquests lladres és que roben contra la llei.

Però hi ha persones, des de sempre però modernament molt més, que s’autoatribueixen, o els atribueixen, uns ingressos, de la seva empresa, o de l’Administració, o del projecte que dirigeixen, o del crèdit que tenen amb algú, o del lloguer de la casa que tenen llogada a altra gent, que són desmesuradament excessius en relació als ingressos d’una persona treballadora corrent. Aquestes persones s’apropien d’un valor superior al que els correspondria, però no pas en contra de cap llei, sinó, precisament, d’acord amb la llei, és a dir, d’acord amb unes lleis que ja van ser fetes expressament per permetre aquesta apropiació.

Efectivament: hi ha unes lleis mercantils, laborals, d’habitatge, bancàries, etc., que, no solament no prohibeixen apropiacions indegudes (excepte si aquestes serien tan enormement escandaloses, que es veurien massa), sinó que les permeten. Més encara: que les defensen, que impedeixen tota acció que les pugui interferir. Aquestes apropiacions són autèntics robatoris, però no solament no s’usa aquesta paraula, sinó que podria ser fins i tot castigat el fet d’usar-la. Aquestes persones haurien de ser considerats lladres, però no perquè vagin contra una llei, sinó que ho fan a favor de la llei.

Per promoure i defensar aquests interessos, fins i tot en detriment dels drets de les altres persones, hi ha tota una conxorxa, de tipus no sols nacional sinó també internacional. La conxorxa és composta d’institucions (sovint autoanomenades “democràtiques”), lleis, com ja he dit, tribunals, que no sols fan complir aquestes lleis sinó que sovint imposen les seves interpretacions més favorables als interessos, i també òrgans propagandístics, anomenats “mitjans de comunicació”, que canten les lloances de les lleis esmentades i que ridiculitzen tota opinió contrària. Així, si hi ha grups o partits polítics que impugnen aquelles lleis o en proposen d’altres, com ara Podemos, IU, la CUP, es desfermen grans campanyes en contra, que presenten aquests partits com a antiquats, ignorants, i pretenen que les solucions proposades són impossibles. 

La cosa està tan ben muntada que ja comença per la base mateixa de la vida pública, i es manipulen les eleccions polítiques, a fi i efecte de garantir la seguretat de les actuacions corresponents. Les eleccions sempre es fan d’acord amb unes normes tals que permeten una sobrerepresentació del vot rural, més conservador, sobre el vot urbà. Així s’assegura que hi hagi un major nombre de diputats disposats a aprovar les lleis més favorables als interessos.

Però per si tot això no fos prou, la conxorxa té tota una estructura internacional, que reforça encara més les apropiacions de béns i ingressos. Hi ha les corresponents lleis (dites “directives”), que fins i tot prevalen sobre les lleis nacionals i que s’han de complir tant sí com no. I hi ha els corresponents tribunals, etc. I, sobretot, hi ha les més grans empreses, les grans multinacionals, que fan una pressió molt més forta encara a favor dels lladres més grossos. Perquè, dintre d’ells, també hi ha les seves categories.

Les persones que s’apropien d’aquest excés d’ingressos no són menyspreades socialment com els lladres de coses de poc valor, ni molt menys encara castigades, sinó que acostumen a ser molt ben considerades, i de vegades fins i tot són objecte d’homenatges i distincions.  

Aquesta set de tenir més i més i més els arriba a portar, a alguns, a l’extrem de robar fins i tot al marge de la llei. Com si amb les seves lleis no en tinguessin prou. Arriba un moment que ja no ve d’aquí. I s’apropien de recursos d’institucions públiques o de projectes col·lectius. En aquests casos, encara que normalment la cosa queda més o menys amagada, portats fins a l’extrem de robar sense parar, hi ha vegades que arriben a ser públicament castigats. Però això passa perquè, embogits per la set de tenir més i més, es passen i en fan un gra massa.

Semblaria que amb tot això ja n’hi hauria prou i massa. Però no. Resulta que ara, encara s’està construint una mena de cúpula superior de l’edifici de la conxorxa, que acabi de garantir un èxit més rotund de les operacions destinades a assegurar i encara augmentar els ingressos dels principals dirigents. Es pacten tractats internacionals de comerç entre països, o més aviat continents. Aquests tractats: 1) Es negocien en secret, perquè la gent no arribi mai a saber de què va. 2) S’han d’aprovar pels parlaments nacionals i alguns de regionals, però si algun es resisteix, se li fa una pressió tan enormement forta que, al final, ha de claudicar. 3) Impliquen uns perjudicis per a la gent normal, en aspectes ambientals, sanitaris o laborals, al tendir a disminuir les garanties existents, en el sentit de protegir la població, que ja són poques, per tal de fer més fàcil el gran comerç. Per això es procura que la gent no se n’enteri. 4) La més forta competència fa perillar les empreses petites, que podrien desaparèixer. 5) Però, això sí, aquests tractats assegurarien uns guanys encara més grossos a les grans multinacionals, les empreses dels superlladres.

A pesar de tot, no s’ha pas d’oblidar que no sempre els surten les coses tal com volen. Recordem els grans fracassos de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions), fallit el 1998 per la pressió popular; de la Directiva Bolkestein, de 2006, que va ser aprovada però reduint força els seus objectius; i de la Constitució europea, de 2005, rebutjada per França i Holanda. 

Tota aquesta estructura, tan gran i tan malèfica, està destinada a ser tombada, de mica en mica, els propers anys (o decennis). De moment ja tenim uns ajuntaments que podem dir realment democràtics. A partir d’aquí...