El primat de Pere i dels seus successors sobre l'Església universal?

El primat de Pere i els seus successors sobre l'Església universal és un principi fonamental que ha mantingut sempre l'Església catòlica, i que han rebutjat sempre les altres esglésies, sobretot les protestants.

La base bíblica en què s'ha basat sempre aquest principi són les paraules de Jesús a Pere en el capítol 16 de Mateu (16, 17-19).

Però el problema ha sigut sempre que aquestes paraules només les cita Mateu. Vegem els tres textos:

Mateu (16, 13-20): Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

—Qui diu la gent que és el Fill de l'Home?

Ells respongueren:

—Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres Elies; d'altres , Jeremies o algun dels profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Simó Pere li respongué:

—Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.

Llavors Jesús li va dir:

—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; i tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Marc (8, 17-30):  Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells li respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres , Elies; d'altres, algun dels profetes.

Llavors els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere li respon:

—Tu ets el Messies.

Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Lluc (9, 18-21):  Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat algun dels antics profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere respongué:

—El Messies de Déu.

Però ells els manà severament que no ho diguessin a ningú.

  

Sembla molt estrany que unes paraules que han sigut tan importants, o que s'hi ha donat tantíssima importància, Marc i Lluc no les esmentin.

També se sol aportar el text del capítol final de Joan, una volta Crist ressuscitat.

Joan (21, 15-19):  Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

—Simó, fill de Joan. m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

—Sí, Senyor, tu saps que jo t'estimo.

Jesús li diu:

—Pastura els meus anyells.

Per segona vegada li preguntà:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

—Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li digué:

—Pastura les meves ovelles.

Li preguntà Jesús per tercera vegada:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

—Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.  

Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Però aquest text de Joan es refereix «exclusivament» a Pere, personalment, sense que tingui res a veure amb un possible successor, com sí que dona a entendre el text de Mateu.

I aquest text del llibre de Joan es creu que es afegit, després de la seva mort, per un seguidor. I precisament per reforçar la posició de Pere, que Joan no assegurava prou. Perquè Joan, evangelista i (però no del tot segur) apòstol, era considerat «el deixeble estimat», i per aquest sol fet ja semblava que era el superior dels apòstols. Pere podia no ser tan estimat però més valorat.

Hi hagué, doncs, dos autors (secundaris) que tingueren un especial interès a valorar Pere com creien que corresponia, i dos més, dels principals, que no.

Avui, els exegetes protestants, des de sempre, i els catòlics des de no fa tant, s'estranyen que aquest text tan suposadament fonamental de Mateu, sigui ignorat per Marc i per Lluc. I hi ha un acord bastant general que aquestes paraules de Jesús, més que haver-se dit durant la seva vida, representen un sentir general existent «després», durant la vida de l'Església primitiva. I que Pere va rebre una mena de consideració superior, per part de Jesús, però no pas uns drets transmissibles a ningú més.

També em permeto afegir (però això no hi té res a veure) que, contra lo que s'havia cregut sempre, l'evangelista Mateu no és l'apòstol Mateu. Ni el seu llibre va ser escrit en arameu, sinó directament en grec, per part d'una persona que no havia conviscut físicament amb Jesús.

I jo afirmaria que no crec segur, ni probable, que Jesús, en vida, acceptés que se'l considerés Messies, que era, i és, un mite exclusivament jueu.

Doncs bé: en l'ordre dels fets tampoc va ser així.

1) No s'ha conegut cap persona que vagi ser «successor» de Pere, i/o que vagi assumir les seves funcions a la seva mort.

2) Sembla (quasi segur) que la comunitat cristiana de Roma no va tenir un «bisbe» (anomenat així) fins a la segona meitat del segle II, perquè fins llavors el grup de preveres van anar regint la comunitat de manera col·lectiva.

Doncs no hi va haver successió de cap primat.

Tanmateix, al llarg dels segles, els cristians van anar donant a l'Església de Roma una importància superior a totes les altres. Però per raons d'ordes pràctic: era l'església més important d'occident (a orient, no, que n'hi havia d'altres molt importants); hi havien predicat els apòstols Pere i Pau; aquests dos apòstols hi havien sigut martiritzats; tenia les tombes de tots dos...

I arribà un moment en què el títol de «papa» (que significava «pare»), que fins al segle VII s'havia aplicat a tots els bisbes, va començar a dir-se-li només al bisbe de Roma. (A excepció del patriarca copte d'Alexandria, no catòlic, que representa l'església egípcia pròpiament dita, el qual encara conserva avui el títol de papa.)

Finalment, al segle XIX, en un moment en què la direcció de l'Església catòlica se sentia en perill, davant l'augment i els principis de la Il·lustració, el Concili Vaticà I (1870), en un moviment d'autodefensa, va declara dogmes de fe tant el primat de Pere i successors, com la infal·libilitat del papa. Aquestes decisions, una part minoritària de pares conciliars, la crítica protestant, la independent i una part de la catòlica les van considerar errònies. 

(Una gran part de la informació és deguda a Valentí Fàbrega, en el seu llibre «La herejía vaticana».)

És un cas d'impostura

En tot l'afer del procés independentista, ha predominat el fet de la relació del procés amb la legalitat derivada de la Constitució espanyola.

Com algunes persones han remarcat algunes vegades, aquesta qüestió és discutible, a partir d'una història anterior. A partir d'uns drets catalans, derivats de la nostra història, que són anteriors a la Constitució espanyola (i a totes les constitucions anteriors). Drets que van ser arrabassats per la força de les armes (deixant ara de banda el començament de l'acció de força, que, per cert, va ser culpa nostra, però això no canvia el fet que comentem). I una eliminació de drets que mai no ha sigut «convalidada» de manera vàlida, ni tampoc acceptada voluntàriament per part catalana.

Això no sols és opinable i defensable, sinó que, en una concepció rigorosa del Dret, podria arribar a tenir una  certa acceptació jurídica. Altra cosa (molt i molt important) seria si per aquest dret tradicional «valdria la pena» tallar uns lligams humans també històrics, de tipus social i moltes vegades fins i tot familiars. O, si tot l'enrenou que ens comportaria aquest canvi no ens representaria més mals dels que voldríem evitar.

Tota aquest qüestió no ha sigut dialogada de manera lleial, reposada i respectuosa. Ha prevalgut la imposició de mitja Catalunya (més o menys exactament mitja) en el sentit d'autoconsiderar-se la representant i titular de «tot Catalunya». I, en nom de «tot Catalunya», han fet i desfet, s'han barallat, han proclamat lo que han volgut (complint-ho o no, això és una altra cosa). Fins i tot s'han valgut d'una frase del reglament que era prevista per a uns altres casos. I deixant l'altra mitja Catalunya en uns llimbs polítics, com si no existís.  D'això se'n diu, tècnicament, «impostura».

Aquest aspecte no ha sigut degudament considerat (o només ho ha sigut, paradoxalment, o no, per la part més centralista). Però jo diria que la preterició política de mitja Catalunya ha sigut MOLT més greu que el conflicte amb la legalitat de la Constitució. Lo que passa és que aquesta qüestió no comporta cap càstig. Ni tan sols ningú no l'ha impugnada.

Ara que la cosa està més calmada potser caldria: 1) Parlar-ne amb lleialtat. 2) Reconèixer que hi ha hagut una impostura. 3) Procurar que no es torni a produir una cosa semblant.

Ho heu de saber

A partir de 2008, i sobretot a partir de 2010 (quan ja molts subsidis d'atur s'havien acabat), s'esdevingué una situació greu per a moltes persones, no pas nova, però sí molt pitjor. Ja des d'abans, l'any 2003, CCOO havia demanat un sistema d'ajuda social que fos més real i eficient que la poca cosa del PIRMI que aleshores es pagava. L'Estatut de 2006 va recollir aquest «dret», però només de forma teòrica.

L'any 2013, una llarga sèrie d'entitats socials (que van arribar a ser més de 70) vam presentar al Parlament una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per establir allò que l'Estatut garantia a tota persona afectada de pobresa. Hauria sigut normal que el Govern d'aquell moment hagués dit: «Endavant, teniu raó. L'aprovem de seguida.» Però no va ser així. Havíem de recollir 50.000 firmes, i en vam recollir 121.000. Recordo d'aquells dies que la gent jove, quan sabia per a què ho demanàvem, quasi tots firmaven. La gent gran...

Davant les firmes, s'hauria d'haver procedit amb celeritat, ja que es tractava d'ajudar persones que estaven en situació de necessitat urgent. Però el Govern d'aquell moment no sols no va mirar d'accelerar-ho, sinó que va refusar la proposta («són massa diners», «aleshores no buscaran feina»). Afortunadament, hi va haver una majoria parlamentària que hi estava d'acord. Però el Govern faria lo possible per... Es va formar una ponència de tots els partits, més la Comissió Promotora que presentava el projecte. Primer van exigir que unes 70 persones visitessin el Parlament per donar la seva opinió (les anomenades «compareixences»).  ¿Calia que 70 persones anessin a dir: «Sí, si hi ha gent que no té feina, i ja no cobra l'atur, ni té altres ingressos... estaria bé que l'Administració els ajudés»??? Calia tan sols que ho digués «una» persona? Lo que calia era allargar-ho... A més, cada vegada que hi havia eleccions, tot s'aturava. Pels volts d'abril de 2015, davant l'escàndol del «numeret» de les visites, hi va haver fortes protestes populars, i... en 15 dies es van fer més de 30 compareixences, i es van deixar córrer les restants.

Però passaven coses com ara: Un dia, el representant del partit del Govern diu: «Aquest punt no l'hem discutit, al meu partit. No puc donar l'opinió. La donaré en la pròxima reunió.» En la pròxima reunió va dir que «encara no havien tingut temps, i que donaria la resposta en la pròxima reunió». En la pròxima reunió... no es va presentar. Mentre passaven coses així, la gent necessitada havien d'anar passant el dia a dia, entre el banc d'aliments, una mica de la parròquia i un xic de la pensió dels pares, que amb prou feines podien passar ells. O demanar al carrer.  Més endavant es va substituir la discussió en ponència per la negociació directa Comissió Promotora - Conselleria de Treball. Pensant que potser aniria més ràpid...

Finalment, pel juliol de 2017, tres anys després de començar la discussió (després de recollir les firmes), el Parlament aprovava la llei. I pel setembre s'havia de començar a pagar.

Avui (és a dir, pel juny, les últimes dades), la situació era la següent, quasi nou mesos després de començar a «pagar»:

S'havien concedit unes 3.000 ajudes.

Se n'havien denegat unes 18.000.

Se n'estaven estudiant unes 27.000.

I estaven encara pendents de ser estudiades, unes 97.000.        

Domini del capital en quarta dimensió

Els tractats internacionals de comerç

En el procés històric de domini i apropiació indeguda del capital sobre les persones (que sempre ha estat així, però ara cada vegada de manera més dura), estem avui en la fase dels tractats internacionals de comerç, o, més ben dit, d'uns tractats més específicament dominants que en altres èpoques.

Els moviments socials, els sindicats i els partits d'esquerra estem molt en contra d'aquests tractats, perquè comporten perills molt importants del tipus de:

1) Si les lleis mediambientals, les sanitàries i/o les laborals d'un país (com és el cas d'EUA) són laxes en relació a les europees, una activitat comercial més freqüent i més intensa que la que hi ha ara  pot promoure que les lleis europees també es relaxin, amb un fort perjudici per a la població. (Si hi hagués uns governs realment democràtics, això no passaria mai, però els governs actuals no ens donen pas garanties.)

2) La competència intensa de multinacionals podria arruïnar moltes empreses petites i mitjanes europees, i deixar molta més gent a l'atur.

Aquests tractats es negocien sempre de manera secreta, i la població mai no n'és informada. Els motius... tothom se'ls por imaginar.

L'actualitat gira al voltant de tres projectes de tractats:

El TTIP (entre EUA i la UE). Aquest projecte de tractat, que ens feia moltíssima por, ara està arraconat, a causa de l'oposició popular, sobretot la de dos governs europeus i, especialíssimament, l'oposició del president dels EUA. 

El CETA (entre UE i Canadà). Sembla que el Canadà no sigui tan perillós, però resulta que totes les empreses nord-americanes tenen les seves delegacions al Canadà, i per tant també ens poden envair econòmicament. El tractat encara no està aprovat, i ha de ser votat pels parlaments estatals dels països europeus, i alguns de regionals. Però ja està en vigor «provisionalment». (Es juga amb la trampa que, després d'un temps de ser practicat, sigui més difícil votar-hi en contra.)

L'últim crit en matèria de tractats comercials és el JEFTA (UE i Japó). Els agents financers, jurídics i polítics dels grans nuclis del poder financer s'han superat a si mateixos, en la seva voracitat per apropiar-se de més i més, i han concebut gairebé el «tractat perfecte», per als seus patrons. En primer lloc, aquest tractat es defineix com afectant, no una sèrie de països, sinó la UE en conjunt, i per tant no l'han d'aprovar els parlaments dels diferents estats (que sempre és un problema) sinó exclusivament el Parlament europeu.

En segon lloc, i més important, és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual. Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després» d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i per tant es podria comercialitzar.

Posem un cas que podria molt ben ser. Sabem que l'Ajuntament de Barcelona ha creat una empresa de producció i distribució d'electricitat, que proveeix els serveis municipals i una part de la població, part que anirà creixent. Suposem que, quan ja proveeixi tota la població de Barcelona, i suposant que continuï havent-hi un bon ajuntament, aquest creï, amb la mateixa finalitat, una empresa productora i distribuïdora de gas. Doncs aquesta empresa (suposant que existís el JEFTA) podria aspirar a gestionar-la qualsevol multinacional. Naturalment, hi hauria negatives, protestes, mobilitzacions, i un litigi judicial que podria durar molts anys. Però al final...  els tribunals... Perquè també cal saber que aquests tractats són tan complets que tenen els seus propis tribunals, per al cas de tenir problemes amb un Estat. I tribunals que no són pas imparcials... (Uns governs realment democràtics no acceptarien MAI aquests «tribunals». És que ja ningú no els plantejaria... Però amb els governs que tenim...)

I això no és tot. Podríem pensar: si es donés un cas de greu abús, un Govern, espanyol, francès, català, podria aprovar, com a cosa excepcional, una llei que prohibís l'abús en qüestió. Depèn... Perquè el JEFTA també preveu l'existència d'un Comitè de Cooperació Reguladora, el qual tindria per missió revisar la futura legislació, en el sentit d'evitar tota regulació que pogués perjudicar les relacions comercials. És a dir: està tot perfectament calculat perquè no ens puguem escapar que ens fotin...

Aquest monstre s'ha d'aprovar pel desembre, per part del Parlament europeu. (Esperem les corresponents convocatòries.)

Els tractats internacionals de comerç, i sobretot el JEFTA, són com la cúpula de la malèfica construcció antisocial destinada a pressionar i a aixafar tota la població del món, en ares dels superbeneficis de la gent menys honesta, per no dir una paraula més explícita. 

Soc conscient (i gairebé en sento culpable) d'haver donat un concepte dels governs europeus bastant derrotista. Ho sento. I procuraré argumentar-ho. Entre 2014 i 2016, quan s'estava discutint el TTIP, sotto voce, i la gent normal estàvem espantats, els governs també es queixaven a la CE, del cas dels "tribunals". I un dia, la CE i la corresponent agència negociadora nord-americana van fer una Gran Proposta: els tribunals serien presidits per un jutge de carrera! És que abans no pensaven ni això! Era un guany, però de cap manera això assegurava que els tribunals fossin imparcials. Doncs bé, aleshores semblava que els governs, o molts, ja s'hi mig conformaven. Finalment, els governs francès i alemany se'n van apartar. No he sabut per què. Suposem que fos pel cas dels tribunals. Doncs així resultaria que 26 governs europeus (entre ells l'espanyol) haurien, més o menys..., tolerat... aquella mena de tribunals, amb aquella gran concessió. Doncs... no he pas exagerat.

(Part de la informació és obtinguda d'un article del company eurodiputat Ernest Urtasun.)

Nota: L'expressió «en quarta dimensió», del títol, vol dir que el capital ens domina en una primera dimensió, que són les empreses, una segona, que són els governs, una tercera, que són les multinacionals i, ara, una quarta, que són les instàncies i el mercat internacionals. 

Aportacions catalanes a la societat i la cultura universals, 3

El Llibre del Consolat de Mar

Catalunya sempre ha sigut un país petit i de segona o tercera fila No obstant això, durant l'Edat Mitjana, i en el mar Mediterrani, en els aspectes comercial i naval, Catalunya va ser una petita potència. Per exemple, capaç de vèncer la flota francesa, com es va esdevenir l'any 1285, davant el golf de Roses, i el 1287, davant el port de Nàpols.

Però lo més important va ser sempre l'aspecte comercial. Els ports de Marsella, Gènova, Venècia, Siracusa, Beirut, Damasc, Alexandria, Tunísia, i altres, eren molt sovint visitats pels vaixells i mariners catalans. Per a l'exportació, sobretot de teixits corrents, i la importació, sobretot de carn, cereals i teles de qualitat (procedents dels ports de l'est).

Però en el comerç mediterrani hi havia un problema, i era que en els costums i les normes de relació entre exportadors i patrons de vaixell, patrons de vaixell i mariners, o patrons de vaixell i autoritats portuàries, cada país i cada port ho regulava a la seva manera. I era un  caos.

Així, al segle XIII, a Barcelona, juristes catalans van fer una recopilació dels costums de tots els ports i van redactar un codi unificat, en català, perquè fos d'ús internacional. I encara va ser ampliat al segle XIV. Va ser el primer codi internacional de dret marítim, conegut amb el nom de Llibre del Consolat de Mar. Amb el temps, naturalment, cada país en va anar fent la seva traducció (començant per la italiana, el 1519). Però durant alguns segles, la versió catalana va ser la usada arreu del Mediterrani. És una de les principals aportacions catalanes a la cultura universal.

Exemple:   55 – Senyor de nau o de leny qui prometrà a mercaders de levar quantitat de roba o quintalades e no porà, lo senyor de la nau és tengut de donar als mercaders leny qui vàlega aytant o més que'l seu. E si costa més de nòlit, deu-ho ell pagar. E açò és a alt dels mercaders, si ho pendran o no. E lo senyor de la nau és mester que s'avenga ab los mercaders de ço que promès los haurà.

(És a dir: Si un patró de vaixell s'ha compromès amb uns mercaders a transportar-los una quantitat de gènere o una càrrega determinada i no ho pot fer, aleshores té l'obligació de cedir als mercaders un vaixell del mateix valor que el seu o més [se suposa que és perquè els mercaders puguin realitzar el transport contractat, pel seu compte o bé contractant una altra persona]. I si aleshores, per lo que sigui, hi ha més despeses, aquestes les ha de pagar el patró que no ha complert. És un dret que els mercaders poden exercir-lo o bé renunciar-hi. I en tot cas, cal de totes passades que el patró de vaixell compleixi sempre allò a què s'hagi compromès amb els mercaders.)

Com podem veure, es tracta d'una regla molt favorable als mercaders. Els quals... segurament que eren els qui havien finançat el treball dels juristes.

Aportacions catalanes a la societat i la cultura universals, 2

El «contracte social»

S'entén per «Contracte social» la teoria, dins les ciències socials, segons la qual, en els principis de la humanitat, les persones, o famílies, haurien arribat a un acord per viure juntes, i així ajudar-se a viure millor. Per assegurar aquest objectiu haurien nomenat una persona com a autoritat, però amb la condició que sempre regís la societat d'acord amb la voluntat dels ciutadans. Després... les coses s'haurien anat corrompent, fins a arribar a règims autoritaris i, de vegades, repressius. Aleshores, calia tornar a la puresa inicial.

Naturalment, això no deu haver estat mai veritat. Segur que, de bon principi, pertot  arreu, algú, més fort, o més ric, o potser més vell, es devia imposar sobre els altres. Però el somni de les persones amants de la llibertat sempre ha tendit a creure que al principi la cosa havia sigut d'una altra manera, i que calia tornar-hi.

Els estudiosos de tot el món «saben» que la persona que va definir aquest principi va ser el suís-francès Jean-Jacques Rousseau, a França, al segle XVIII, amb el llibre «Du contrat social» (1762).

Desgraciadament, gairebé ningú, ni els catalans i catalanes, fora d'alguns estudiosos, no sap que 400 anys abans,  al segle XIV, el frare català, gironí, Francesc d'Eiximenis, ja havia establert aquesta teoria. Dins el llibre «Dotzè del Crestià». I amb aquestes paraules:

«Cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses i honorables, e... jamés... donaren autoritat a nengun sobre si mateixes sinó ab certs pactes e lleis.»

És clar que ni Catalunya és França ni el segle XIV és el segle XVIII (el Segle de les Llums). La teoria de Rousseau va donar la volta al món, i la d'Eiximenis es va quedar en un llibre, i no la sap gairebé ningú. Lo qual és una vergonya.

Però no deixa de ser una de les més grans aportacions dels catalans a la cultura universal.             

             

Els parats de Barcelona

Quan el CIS pregunta a la gent, aquesta sempre diu que lo que la preocupa més, amb molta diferència, és l'atur. Però aquesta preocupació no sembla que l'hagin tinguda mai els qui l'haurien d'haver tinguda més que ningú.

No solament això, sinó que els "seus" mitjans de comunicació molt sovint miren d'aigualir el problema, per fer veure que no és tan important com sembla. Segons aquests mitjans, de vegades, resulta que hi ha tants parats perquè són persones de baixa qualificació professional, perquè no busquen feina, sinó que prefereixen viure del subsidi i no treballar, perquè són de famílies desestructurades, etc. Però no ho diuen pas d'aquesta manera brutal com ho dic jo. Ho diuen de mica en mica, tot barrejat amb altres coses, perquè "coli".

Davant aquests falsejaments, l'Assemblea de Parats de Barcelona, el partit Barcelona en Comú i la Universitat Pompeu Fabra, han elaborat una enquesta, en la qual van preguntar a 1.504 persones en atur de Barcelona ciutat.  

Diuen que tenen baixa qualificació? Doncs NO. Resulta que de les persones entrevistades, 32 per 100 tenen batxillerat o FP2, i un 25 per 100 tenen títol universitari.

Diuen que són famílies desestructurades? Doncs el 74'6 per 100 viu en família, i el 14 per 100 viu sol.

Diuen que els parats no són actius, que no busquen feina? Doncs en les 4 setmanes anteriors a l'entrevista, un 80 per 100 havia estat buscant feina, i un 9 per 100 no n'havia buscat perquè estava desanimat perquè no trobava mai res.

Diuen que el problema de l'atur no és tan gros com sembla, perquè molts treballen en l'economia submergida? Doncs dels entrevistats, només hi treballaven un 11 per 100.

Desgraciadament, l'atur, en l'imaginari de les elits governants, i sobretot en l'imaginari dels qui estan més per sobre d'aquests darrers, compleix una funció molt decisiva: no convé que hi hagi massa persones afectades, però sí que n'hi hagi, per tal que els altres, els que sí que tenen feina, tinguin por, i vagin molt amb compte amb lo que diuen i amb lo que fan. Que no destorbin.