Intel·ligència artificial?

Un dels conceptes que més «prometen» de cara al futur immediat, com a garantia d’innovacions espectaculars, és el de la dita «intel·ligència artificial». Què és, concretament?

Es dona el nom d’intel·ligència artificial a la possibilitat d’actuacions autònomes per part de màquines o artefactes que prèviament han sigut ensenyats a fer-les. Han sigut ensenyats a base d’incorporar en la seva memòria una quantitat de dades relacionades amb l’actuació a realitzar. Una quantitat que pot ser, o que normalment és, enorme: milions de dades i d’instruccions relacionades, no sols amb totes les operacions de la tasca a fer, sinó també amb totes les situacions, previstes o no previstes, amb què es poden trobar, per tal que, en cada cas, reaccionin de la manera correcta i necessària. L’aparell no importa la quantitat de dades que tingui emmagatzemades: en un instant troba la que correspon a aquella situació o a aquell moment de cada operació a fer. Però... atenció!: si en un moment donat es trobés davant una situació o un fet inesperat que no li hagués sigut introduït en la memòria, aleshores no sabria què fer.

Vejam una sèrie de 5 exemples, d’entre els moltíssims que n’hi ha, en què pot donar-se, o es dona, l’actuació d’un aparell d’actuació autònoma, considerat d’intel·ligència artificial.

1) Un programa que tradueix paraula per paraula, un text d’un idioma a un altre. Fa molt temps que existeix i que s’utilitza, però és un exemple ben clar de les limitacions de l’anomenada intel·ligència artificial. S’han introduït en la seva memòria totes les paraules d’una llengua i de l’altra, i la correspondència entre elles. Però, com que no totes les paraules, i els seus significats, en cada ocasió, d’una llengua es corresponen amb els de l’altra, perquè hi ha casos en què, davant de tal paraula, o en tal frase, una equivalència de paraules normal, en aquell cas és diferent, resulta que hi ha una quantitat d’excepcions, moltes vegades imprevisibles si no et trobes davant del cas, que pot ser, fins i tot, que no s’hagi donat mai, resulta que l’aparell traductor normalment comet una gran quantitat d’errors, i és imprescindible que una persona ho repassi i ho arregli cas per cas.  Si es publica un text tal com surt del traductor, el lector es farà un tip de riure.

2) Un cas molt més fàcil. Una rentadora pot portar incorporada una memòria que, d’acord amb una sèrie d’instruccions introduïdes, pot distingir, i avaluar, si una peça de roba està més bruta o no tan bruta. I, proveïda d’un petit dipòsit de sabó, deixar-ne anar més o menys quantitat. No és encara el cas de les rentadores que tenim a casa, però segur que arribarà.

3) Un cotxe, o qualsevol vehicle, ja pot ser conduït per un aparell, sense conductor. I aquesta conducció es considera que serà molt més segura que la d’un xofer, sempre d’acord amb les instruccions que se li hagin donat, que han de ser moltíssimes, segons totes les molt variades situacions en què es pugui trobar. Però... si un dia es trobés en una situació en què els tècnics programadors no haguessin pensat... aleshores el vehicle seria molt menys segur que conduït per una persona.

4) Un robot pot fer qualsevol cosa que se li hagi «ensenyat», sigui mecanitzar una peça metàl·lica, o bé dirigir un teler, o edificar una paret, o escombrar la casa, o fer un ou ferrat, etc. Però cal que se li hagin ensenyat no només totes les operacions a fer, que poden ser moltíssimes, segons la feina, i l’ordre en què s’han de fer, sinó també totes les situacions inesperades en què es pot trobar, per exemple que se’n vagi el corrent elèctric, o que la màquina que dirigeix s’espatlli...

5) Finalment, com a exemples, posarem el més greu i perillós. Es pot sentir, en un acte públic, el missatge, i fins i tot veure la imatge, d'una persona que és en un altre lloc. És la videoconferència. No és pas això lo que vull dir. En aquest sentit s'han fet dues grans innovacions: 1) Es pot veure la imatge de la persona, no pas en una pantalla, sinó en forma física i corporal, mitjançant una il·lusió òptica, produïda per unes partícules invisibles, flotant en un determinat espai (el de la forma del cos de la persona). / 2) I Lo molt més important i perillós: Es pot sentir aquesta persona, en la seva mateixa veu, dir coses que no ha dit, coses inventades, atribuïdes per altres. En una campanya electoral, o en una greu crisi nacional o internacional, amb aquesta substitució de la persona i del missatge, es pot enganyar moltíssima gent, i «fabricar» un resultat. Vull dir, molt més de lo que ja es fa ara.

En conclusió: l'anomenada intel·ligència artificial consisteix en l'actuació autònoma d'un aparell, però sempre i només en actuacions, o en coneixements, que li hagin sigut prèviament ensenyats en tots els seus detalls.

Vegem un exemple que serà molt aclaridor: Suposem que jo introdueixo dins la memòria d'un parell totes les meves dades personals: Em dic Antoni, vaig néixer l'any 1935, visc a Barcelona, soc corrector de textos, em vaig casar l'any 1959, la meva dona es deia Rosa Maria, soc del partit Barcelona en Comú, m'agrada molt la platja, etc, etc.

I imaginem que, un altre dia, interrogo l'aparell sobre dades meves i ell respon amb tota exactitud les dades que jo li vaig introduir. Així:  com em dic? - Antoni / quan vaig néixer? - l'any 1935 /  on visc? - a Barcelona / com es deia la meva dona? - Rosa Maria / quan em vaig casar? - l'any 1959 / quan es va casar la Rosa Maria? - .......

Aquesta pregunta, com que jo no l'havia informat d'aquesta dada, no me la podrà contestar!!  Perquè el raonament natural que faria un nen, de pensar: Si la Rosa Maria era la dona de l'Antoni, i l'Antoni es va casar l'any 1959, doncs la Rosa Maria també es va casar l'any 1959,  l'aparell no el podrà fer mai!! Bé: la paraula «mai» no s'ha de dir mai, perquè de més verdes ne maduren. Però...

Per això hi ha persones que pensem que, d'intel·ligència artificial, no n'hi ha. Que és un mite. Que els aparells poden fer moltíssimes coses, i en faran, cada dia més. Però sempre a base de recursos que se li hagin donat, mai a base d'un recurs elaborat per ells. Que això seria, precisament, intel·ligència.

Memorial de greuges

Els irresponsables dirigents independentistes han:

*Robat de manera continuada en les obres públiques (alguns)

*Retallat el PIRMI (renda de subsistència)

*Retallat els pressupostos de sanitat i ensenyament (fa 7 anys, i encara no ho han tornat)

*Mentit de manera continuada sobre tots els aspectes polítics del seu "procés"

*Incomplert:  A) totes les lleis, Constitució, Estatut...,    B) tots els principis democràtics (no sempre les dues coses coincideixen), en la seva trajectòria política

*Deixat de banda sistemàticament mitja Catalunya

*Retardat tant com han pogut l'aprovació de la Renda G de Ciutadania

*Estafat en gran nombre de persones, la concessió i el pagament de la Renda G de C

*Boicotejat uns pressupostos una mica socials

Desitjo de tot cor que cap d'ells/es (només els qui han governat) pugui tornar mai més a ficar les mans en els afers de Catalunya. (No vull pas presó, sinó inhabilitació total.)

Greu perill: Ressuscita la Mala Directiva

Com recordem els més grans (no, en canvi, els més joves) fa uns 10-12 anys ens va preocupar molt l’anomenada Directiva Bolkestein. Era una proposta dels Lladres més o menys organitzats per fer més fàcil el robatori a la gent per part de les grans empreses en tot l’àmbit dels serveis, entès en sentit ampli. Atorgava als monopolis tota una sèrie de privilegis per imposar unes condicions de prevalença en el camp de les transaccions internacionals de qualsevol servei. I això mitjançant la pressió de la Comissió Europea damunt els estats nacionals i les seves possibles normatives. En qualsevol cas, la iniciativa d’una multinacional podria haver tingut preferència sobre petites empreses locals, i també sobre normatives d’ajuntaments, o fins i tot estats, que haguessin afavorit condicions comercials més favorables a la gent o a les petites empreses.

Hi hagué una certa mobilització i la Directiva va ser, al final, aprovada, però amb importants retallades. Cadascú ho va presentar com li va convenir, però lo cert és que no era allò que havien pretès els lobbies.  Però resulta que, atès el major grau de poder que la màfia dels Lladres ha obtingut recentment, a redós de l’anomenada “crisi” de 2008 i ss, s’està desfermant una temptativa d’endurir els continguts de la Directiva aprovats en el seu moment.

UnFairbnb, BusinessEurope, EuroCommerce, EuroChambres, són alguns dels lobbies que ara estan pressionant la Comissió Europea, la qual, com sabem, és presidida per un delinqüent (afavoridor de l’evasió fiscal), i constitueix un dels nuclis de poder més favorables a les màfies, excepte en l’aspecte ecològic, que és l’únic en què actua correctament. L’objectiu d’aquesta pressió és activar i actualitzar els mecanismes que l’any 2005 van quedar més desdibuixats.

Per simplificar el seu espectre, que seria molt ampli, diré, tan sols com a exemple, que una de les prerrogatives de la Mala Directiva era, i és, però suavitzada, que, cada vegada que un organisme públic local vulgui legislar, condicionar, adaptar un servei a les necessitats de la gent, de les empreses locals, o simplement de la racionalitat, té l’obligació (la tindria, però ara més forta) de presentar el projecte a la Comissió Europea, abans de posar-la en pràctica. Llavors la CE obriria un període de tres mesos, durant els quals tota empresa, entitat, organització comercial, d’onsevulla que sigui, de tot el món, podria aportar reclamacions, observacions, en el sentit que aquella norma municipal la perjudicava en els seus interessos. I, aleshores, l’alt criteri de la Comissió Europea, que ja sabem de quin costat està, podria prohibir la norma, en el sentit que “violava la llibertat de comerç” mundial.

 

Tot i que, seguint el criteri desgraciadament habitual, d’aquest fet no se’n parla, encara que sigui un perill per a la convivència democràtica, s’ha desvetllat ja una actitud de defensa de la població. Unes 160 entitats socials, entre les quals hi ha, del nostre país, Barcelona en Comú, Zaragoza en Común, Participa Sevilla, Observatori del Deute en la Globalització, Attac, Ecologistas en Acción, i moltes altres entitats de ciutats europees, han dirigit un document de protesta a la CE, al·legant diverses coses, entre les quals, que aquesta ingerència forana va en contra del principi de subsidiarietat, que és aquell que diu que tota cosa que pugui resoldre un organisme local no hi ha d’intervenir un de superior. Estiguem al cas, i, si cal sortir al carrer, som-hi.

  

Per un Ajuntament que expropiï els lladres

A Berlín, el ciutadà Taheri, un empresari activista, vol aconseguir que es faci un referèndum municipal perquè l'Ajuntament pugui expropiar els habitatges d'aquelles empreses, bancs, etc., que en tinguin més d'3.000. És que se sap que el Deutsche Wohnen, per exemple, en té més de 110.000.

De moment només li fa costat el Die Linke, el partit de l'esquerra, antigament comunista. Mentre verds i socialdemòcrates s'ho estan pensant. Taheri i Die Linke esperarien adquirir per a l'Ajuntament uns 200.000 habitatges, perquè fossin públics i per a lloguer de persones amb recursos moderats o baixos, i amb preus assequibles per als sectors populars. Adquirir aquests 200.000 habitatges costaria a l'Ajuntament entre 8.000 i 14.000 milions. Quantitat molt alta, però que seria una «inversió» per a tota la vida, que no caldria pas adquirir-los tots el mateix any, i que l'Estat alemany hi hauria de tenir una generosa participació.

És una gran idea, que hauríem de copiar per a les nostres eleccions municipals del maig. Un Ajuntament encapçalat per Barcelona en Comú, o un altre partit d'esquerres, però format per tots els partits autènticament representants del poble, i sobretot (sobretot!!) que no hi faltés de cap manera la CUP.

Que, mitjançant un referèndum municipal, s'expropiessin els habitatges propietat de tots els bancs, més enllà d'una quantitat raonable, en un nombre determinat cada any, que fos financerament assequible, amb una forta participació autonòmica i estatal.

Habitatges que fossin atorgats a les persones que en necessitessin, sobretot a les parelles joves, amb uns preus de lloguer corresponents als ingressos de cada persona o parella. Perquè aquí tenim el nostre trencacolls més gran, tot i que n'hi ha molts més.

Persones de vint anys o vint-i-pocs, quan volen sortir de casa els pares, aparellar-se, quan salten de l'estudi al treball, amb una primera feina que sempre és problemàtica, trobar-la i sortir-se'n, quan el primer salari és baix i se'ls crea una situació difícil, en què la societat els hauria de donar un cop de mà...  Doncs, tot al contrari, es troben que uns «vampirs» inhumans, aprofitant-se de la necessitat, els extorqueixen un 50 % del salari o més, tan sols amb el lloguer. Banquers lladres, que ja són rics però que es volen enriquir més aprofitant la seva situació.

 

Aquí seria on uns partits realment d'esquerres, i no pas del sistema, s'haurien de manifestar.

Ens en hem salvat d'una i bona

L'atac mundial, amb quasi totes les mesures possibles, contra el poble de Venezuela, tot i que «mai no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat», sembla que, ara com ara, afluixa. Poden envair, sí, però és bastant difícil, perquè tenen en contra, ni més ni menys que: el Consell de Seguretat de l'ONU, l'OEA, la UE, per descomptat Xina i Rússia, però és que... males llengües diuen que... fins i tot el Pentàgon... diu que no. (Això s'hauria de comprovar.)

Una «ajuda humanitària» (?) que la Creu Roja s'ha negat a distribuir.  És que cal algun altre argument?? La Creu Roja és l'organització històricament emblemàtica de l'ajuda humanitària: a Suïssa el 1863, als Països Catalans el 1872, primer amb l'objectiu dels ferits de guerra, després, en successives ampliacions, fins a tots els grups de persones necessitades. Com és possible que, després d'aquesta negativa, algú, amb una mica de cultura, pugui escriure, encara, les paraules «ajuda» i «humanitària»??

El problema consisteix, com tothom amb una mica de seny sap molt bé, en una conxorxa quasi mundial de Lladres, amb els respectius òrgans i poders (no pas només el Govern nord-americà), per robar de manera sistemàtica i organitzada, i a tot aquell que no vulgui robar, sinó beneficiar la població, poc o molt, tota la púrria mundial se li tira a sobre per destruir-lo. 

Si aquesta temptativa (o una altra) hagués reeixit, la població veneçolana, al seu darrera ben aviat tota la sud-americana, i, de manera més relativa però important, gran part de la població mundial, ben segur que hauríem retrocedit uns 10 anys o més en el nostre progrés humà.  Dic uns 10 anys perquè ja sabem que, sempre que ens foten, acabem tard o d'hora tornant a alçar el cap, però... uns 10 anys serien un enorme cúmul més de sofriments, frustracions i ocasions perdudes.

 Per això... resulta molt inexplicable el comportament tan estrany de l'esquerra catalana, i l'espanyola. Aquest SILENCI....... Tot semblava, i sembla, que no ens hi anés res... Només els companys/es de Xarxa Socialisme 21, el Partit de l'Esquerra Europea i els companys/es de Mollet, amb l'acte que van organitzar, i naturalment els partits que s'hi van adherir (però era tan poc!), van ser solidaris. (Podria ser que alguna cosa m'hagués passat per alt. Si fos així, demanaria totes les disculpes, no cal ni dir-ho.)

Semblava que semblés que... les testes pensants d'aquesta esquerra (en totes les seves expressions) haguessin dit una cosa com: Vejam què passa, i segons com es decideixi... veurem. O potser més aviat: Això està tan fotut... que ens pesa a sobre com una hipoteca. Si ens en desempalleguem, o bé ens en desempalleguen... potser millor.  

I doncs, l'enorme millora que van experimentar els milions de persones que mai no havien sigut tractades com a persones?? (Quan podien vendre el petroli més car i encara no els havien començat a robar.) Ha de ser un record històric, només??? Ja sabem que les coses canvien amb el temps, però això és una cosa, i una altra és que t'ho imposin perquè et volen robar a una escala encara més gran.  

I les muntanyes de calúmnies que els han llançat, i els estan llançant, tots els antiperiodistes del món?? Tot això, ens ho hem d'empassar? Doncs NO!! Per això em sento avergonyit d'aquesta ronyosa esquerra catalana (i l'espanyola).

Brindem per un poble que, si és un poble, que li estan robant habitualment el menjar, i un dia, per fer-se els macos, els regalen un lot, com si encara se'n volguessin enfotre, aquest poble els digui que el lot se'l fotin al cul. I brindem per uns militars que, si són militars i no xoriços,  sàpiguen que han de defensar la justícia i no el lladronici.

 

Ens han canviat l'esquema

Lo primer que vull dir és que «ens l'han canviat», ells/es, no nosaltres. Nosaltres, de vegades «sembla» que ni tan sols ens en hàgim enterat. Perquè resulta que continuem donant el mateix nom a coses que ja són diferents.

Des de sempre, hi havia hagut unes persones, uns grups i partits, fins i tot governs, i gairebé països, que eren anomenats «conservadors». Eren gent que volien «conservar» les coses i la societat tal com eren. No volien canviar. En una situació injusta, com sempre, i davant l'esforç de persones, grups i partits que volien canviar perquè la societat fos més justa, ells/elles es resistien, no volien canviar, perquè la situació els era favorable i volien que ho continués sent. Volien conservar la societat tal com era, es resistien.  Per això se'ls anomenava conservadors. Tenien un cert prestigi, com a conservadors. No se l'havien merescut mai, però el tenien, des de sempre.

Dins el procés d'empitjorament que experimenta la societat en la majoria de països, s'ha produït, en unes dècades, un fet extraordinàriament negatiu: els conservadors han deixat de ser conservadors, perquè han deixat de conservar. En comptes de mantenir les coses tal com estaven, han començat a empitjorar-les, en benefici propi, i en perjudici de la majoria de la gent, però no de manera ocasional, sinó de manera sistemàtica. En uns llocs més que en d'altres, segons la correlació de forces.

Però, ho cosa més rara!! Resulta que molta gent, i gent educada i fins i tot amb formació social, els continua anomenant «conservadors».

Posaré un exemple recent. No diré qui és l'autor, ni a quin país es refereix. Només diré que l'autor no és cap polític, escriptor més avist ocasional, i una ploma molt ben considerada, i amb raó.

Diu: «La gente anda malhumorada por causa del desempleo y por las reformas conservadoras que el nuevo gobierno pretende introducir, retirando derechos de los trabajadores y atacando directamente varias políticas sociales que beneficiaban a los más destituidos. Los estudiantes universitarios que vivían con bolsas del gobierno han tenido que interrumpir sus estudios.»

Però, senyor meu: per què diu, per què anomena reformes «conservadores» les d'un Govern que: retira drets dels treballadors,   ataca polítiques socials que, abans, beneficiaven els més destituïts,   retira ajudes socials als estudiants, que abans tenien...?? Això no és pas conservar, sinó innovar, però empitjorant les coses!! Si... el fet decisiu és, precisament, que no conserven ni lo poc que encara hi havia de bo!!

La seva actuació es mereixeria... un càstig greu, cosa ara impensable. Potser ara no podem ni castigar-los ni fer-los pagar lo que han robat i estan robant. Però lo que sí que podem fer, lo que seria incomprensible que no féssim, és anomenar-los tal com els correspon. 

No els «podem» continuar anomenant conservadors: 1) Perquè no ho són, i continuar-ho dient seria una mostra greu d'incultura. 2) Perquè seria com ignorar la seva maldat, i així afavorir la seva impunitat. 3) Perquè d'aquesta manera ells/es mantindrien el seu, immerescut però tradicional, prestigi social. I això, a sobre de ser injust, afavoriria la continuïtat del seu mal fer.

Crec que cal canviar la denominació «conservador», fins i tot la de «dretes», per la de «reaccionari». Això com a mínim. Perquè jo prefereixo anomenar-los «lladres», que és lo que realment els toca amb més exactitud.

Un nou llibre

Proposta d'un nou llibre

Antoni Ferret

La Bíblia, ben explicada

La Biblia, bien contada

Versió catalana i, a partir de la pàgina 135, versió castellana

1. El text

Rectificació important de la història d'Israel, segons les noves dades científiques

2. El missatge

Recuperació de la nitidesa de l'ideal cristià, desplaçant-ne una mitja dotzena de greus impureses, que l'havien desdibuixat

3. Testimonis

11 persones, de diferents èpoques i circumstàncies, exposen el missatge bíblico-cristià, cada una de la manera que li és pròpia: 5 profetes, 1 poeta, 3 novel·listes i 2 predicadors

De manera especial, per a les persones no creients, pot ser una gran experiència cultural

Polseu (amb ctrl polsat)

https://drive.google.com/file/d/19FIcI39J3BB0vJVnVBytYy8m9YLjVZBh/view?usp=sharing

Aquest enllaç, tan horriblement llarg, presenta  la lletra més gran i llegible, i circula amunt i avall de manera més normal, però la visualització pot ser difícil si es té un programa de pdf no compatible. Per això i per l'enorme dificultat d'escriure l'enllaç, aporto l'altre. Cap dels dos no permet descarregar.

https://issuu.com/antoniferret6/docs/bibl5

En aquest enllaç, la lletra hi és més petita. En entrar, surt molt petita, però polsant un rectangle de baix a la dreta, que apareix en passar-hi el ratolí per sobre, es fa més gran. Triga bastant a aparèixer el text. En canvi, amb aquest es pot saltar de l'Índex a un article qualsevol i al revés.