Si jo pogués...

 

Si el meu partit (Catalunya en Comú) em demanés l’opinió...

Consultes d’aquest tipus, si es fan, se solen fer sobre algun text o document ja “tancat” i aprovat. Per dir  “Sí”  o “No”.  No se solen fer de cara a donar opinions “prèvies”.

Però si hagués de donar-la o pogués donar-la,

la meva posició seria:

Col·laboració oberta amb tots els partits catalans. Les diferències no haurien de ser gaire importants, o almenys no prou importants per ser “dissuasives” davant algun tipus d’acord.

 Però amb el grup (no pas “partit”) anomenat JxC, o Junts,

NI EL PA NI LA SAL. Mai!!, ni de manera directa ni indirecta.

 Recordem que és el grup més directament responsable del robatori oficial fet a la sanitat pública catalana el 2011. I repetit any rere any, mentre no es recuperi el Pressupost normal de 2010. Es tracta de 1.000 milions d’euros. I amb el temps transcorregut, ara portem un “gec” d’uns 10.000 milions d’euros. I això NOMÉS de la sanitat (i altres tants de l’ensenyament i altres serveis).

Amb això, i considerant lo que ens hem trobat en el camp de la sanitat...

(Algú va dir:  “D’aquelles retallades...  aquestes morts”.)

Aquesta gent hauria d’estar avergonyida i anar amb els ulls baixos.

Contràriament, tenen la barra i la poca vergonya de presentar-se a unes eleccions... 

I que els votin mig milió de mals catalans i catalanes...

Quina vergonya!!!

 (Ja sé, ja, que ERC és també còmplice d’aquell robatori. Però als companys/es d’ERC els podem arribar a perdonar en funció d’aportacions de tipus social fetes, i de les que esperem que facin.  De JxC, ningú no pot recordar res que sigui decent.)

Una vergonya nacional

 

És una vergonya que més de 500.000 catalans i catalanes hagin votat el grup (no se’n pot pas dir “un partit”) més identificat amb el robatori oficial a la sanitat catalana, i a altres serveis públics.

I també que més de 200.000 hagin votat per l’odi.

Catalunya, des dels temps de Macià i Companys, només ha tingut un govern que es pogués anomenar amb aquest nom els anys 2003-2010. La resta han sigut camarilles.

Ara ERC té la responsabilitat de triar entre un govern i una camarilla.

L'avortament en l'Església Catòlica

 

L’avortament en l’Església catòlica

Molta gent, siguin creients o no, creuen que l’Església sempre ha condemnat l’avortament com un homicidi. No és pas així. La seva doctrina actual només té uns 150 anys. Durant uns 1.870 anys, l’Església va tenir un llarguíssim debat entorn d’aquest problema. El debat va ser entre dues posicions:

1)Si l’embrió ja havia arribat a un punt d’un mínim desenvolupament corporal, i havia rebut l’adjunció de l’ànima o principi vital, ja es considerava un ésser humà a tots els efectes, i aleshores eliminar-lo era un atemptat a un ésser humà i, doncs, era un homicidi.

Per contra, si l’embrió encara era molt poc desenvolupat i no havia rebut l’ànima, i doncs era només un compost de cèl·lules molt reduït, encara no es podia considerar un ésser humà i eliminar-lo no era cap homicidi.

El límit entre una situació i l’altra es considerava al voltant dels 40 dies de l’embaràs.

Aquesta opinió es basava en la creença que l’hominització de l’embrió (possessió ja d’un esperit vital) no es produïa pas al moment de la concepció, sinó més tard, quan ja hi havia un mínim de formació corporal. Se’n deia “hominització retardada”.

2)Per contra, hi havia persones, grups, pensadors que creien i defensaven que l’hominització es produïa al mateix moment de la concepció. Aleshores eliminar un embrió en qualsevol moment de l’embaràs era eliminar un ésser humà, i doncs constituïa un homicidi.

Al llarg de molts segles (últims de l’Edat antiga i tots els de l’Edat mitjana), el debat, sobretot entre teòlegs, va anar-se allargant, amb un predomini de l’opinió de l’hominització retardada.

Voldria remarcar que, estranyament, aquest debat es movia sovint en paral·lel al debat sobre l’actuació anticonceptiva (tenir relació sexual procurant impedir l’embaràs). I també al debat sobre relacions sexuals fora del matrimoni. Així, sovint es condemnava l’avortament, abans o després del 40 dies, com a una pràctica anticonceptiva més. O també se’l condemnava perquè se’l considerava una manera de tapar una relació sexual pecaminosa.

L’exemple més punyent i més increïble d’aquesta barreja i condemna total és el de sant Jeroni (el gran traductor de la Bíblia, s. IV-V), quan va arribar a dir que: “... altres [dones] prenen beuratges per assegurar l’esterilitat i es fan culpables de l’assassinat d’un ésser humà encara no concebut...”

En aquest predomini  de la versió de l’hominització retarda, i la consegüent permissió de l’avortament durant els primers 40 dies,  hi destaquen figures com sant Agustí (s. IV-V) i, més tard, sant Tomàs (s. XIII). El primer diu, explícitament: “... segons la llei, l’acte de l’avortament no es considera homicidi, perquè encara no es pot dir que hi hagi un ànima viva en un cos que no té sensació, ja que encara no s’ha format la carn i no està dotat de sentits.”

Sant Tomàs deia, per exemple, que l’avortament no era un pecat d’homicidi, excepte en el cas que l’embrió ja estigués unit a l’ànima i fos, per tant, un ésser plenament humà. (Aquest autor no es  comprometia amb cap període concret, però deia que estava segur que això no era fins després de la concepció.)

Però sant Tomàs va aportar molt i molt més. Va establir una doctrina que jo crec que ja hauria d’haver sigut decisiva i incontestable. Era la doctrina “hilomòrfica”, paraulota que vol dir que, en la formació de la persona humana, coadjuven dos elements (cos i esperit vital), però d’una manera totalment interdependent, que vol dir que un element (el principi vital) s’adjunta a l’altre en la mesura i al ritme que aquest altre el necessita segons el seu grau de desenvolupament, de tal manera que l’esperit vital mai no ha sigut, ni mai serà, independent per si mateix. I així, en la formació de la persona, apareix un sol ésser, perquè no hi ha, ni hi ha hagut mai res que fos, de per si, quelcom independent. És evident que, a partir d’aquí, la creença en l’hominització retardada esdevenia incontrovertible. Però a més a més, la doctrina de Tomàs també feia impossible l’anomenat “dualisme”, creença ja condemnada per l’Església anteriorment, que afirmava que la persona era un compost d’un cos i una ànima. L’Església havia defensat aferrissadament que la persona era un sol i únic ésser. I, doncs, la creença en l’hominització automàtica resultava ser una forma de “dualisme”: una ànima que, en el moment de la concepció, “ja existia”.

Aquesta doctrina va ser acceptada de manera molt general, i es va mantenir i desenvolupar durant segles, tot i que sempre coexistint amb la dels teòlegs que mantenien que concepció i adjunció de l’ànima eren simultanis. 

Ara bé, Tomàs la va portar a una plenitud, ja que, seguint Aristòtil, va ensenyar que el cos, a mesura que es desenvolupava, rebia, primer, una ànima vegetativa, després una d’animal, i, finalment, la racional.    

No obstant tot lo exposat fins aquí, a partir de 1500 i entrant en l’anomenada Edat moderna, va començar a canviar, lentament però progressivament, l’ambient teològic dins l’Església, i va anar augmentant el nombre de teòlegs partidaris de l’hominització immediata, i, doncs, el caràcter pecaminós de l’adulteri en qualsevol moment. El fenomen va començar amb un “incident”, que no va passar d’aquí. Sixte V, ha finals del segle XVI, va dictar de manera ferma que: l’avortament era homicidi en qualsevol moment que es produís, que era castigat amb pena d’excomunió i que aquesta pena tan sols podria ser aixecada per la Santa Seu. Era la primera vegada que un papa intervenia en el debat, ja que fins aleshores tots havien observat atentament, esperant un possible consens general. I ho feia de manera contundent, sense raons concretes. Però tres anys després, el seu successor, Gregori XIV, anul·lava aquesta decisió.

Quedem, però, que l’ambient teològic va anar canviant, i l’hegemonia secular dels partidaris de l’hominització retardada va anar evolucionant cap a un equilibri, que, a les envistes del segle XIX, ja va esdevenir majoritari, en coincidir d’una banda partidaris de l’hominització immediata amb defensors de la nova idea que una vida “en potència” valia tant com una vida real, i que eliminar-la  era igual d’homicida.

I així arribem al moment de la ruptura. Pius IX, l’any 1869, decreta que  tot avortament, en qualsevol moment, és un homicidi i que és castigat amb l’excomunió. En relació a aquest fet, cal remarcar tres qüestions:

1)Aquesta vegada no hi va haver un successor que anul·lés la tremenda decisió.

2)Aquest papa és reconegudament un exemple de papa involucionista. Per la raó següent: Ell i els més immediats col·laboradors creien que els nous valors que s’impulsaven en la societat (liberals, democràtics...) eren una seriosa amenaça, i que l’Església havia de “tancar-se” per evita la contaminació del món perillós.

3)El mateix papa va ser declarat, pel concili Vaticà I, aquells mateixos anys, infal·lible en qüestions de fe. Encara que aquesta potestat (que jo no crec) es limitava a qüestions de gran importància, i que l’afer de l’avortament no hi entrava, molts cristians de l’Església catòlica es van trobar amb el fet que un papa infal·lible deia que no a l’avortament en qualsevol cas. I això va anar influint en gran manera. 

Ara bé: lo més important per a la qüestió del concepte cristià de l’avortament no va ser aquesta decisió “d’aquest” papa. Sinó que va ser seguit d’una corrua de papes insistint en lo mateix.

Vegem-ho (a més a més de la menció del tema en el codi de llei canònica de 1917, que, tractant-se d’un codi, li donarem una importància molt relativa):

1930, Pius XI, encíclica Casti connubi.

1951, Pius XII, comunicat a una organització de llevadores.

1965, Concili Vaticà II, dins la declaració Gaudium et Spes.

1968, Pau VI, encíclica Humanae Vitae.

En relació a aquest darrer cas, Pau VI va fer una cosa molt lletja: va convocar una assemblea de teòlegs i els va demanar que debatessin i li aportessin una opinió de consens sobre l’ús de mitjans anticonceptius (la píndola, que llavors era la gran novetat, i els tradicionals, com coit interromput, diversos dispositius intrauterins...). Van debatre i li van dir que consideraven lícit el seu ús.  Ell s’ho va pensar i va decidir que no, que s’havien de condemnar tots. Jo ho veig com un papa que rebutja i desobeeix l’opinió d’una representació qualificada de la comunitat.

Què hem de pensar, d’aquests papes? Vull remarcar els aspectes següents:

1)Han interromput un debat secular que hi havia hagut dins la comunitat.

2)Les seves preses de posició no s’han basat en arguments, com s’havia fet sempre.

3)Han menystingut, sense mai contestar-los, els importants arguments exposats per molts i importants teòlegs.

4)Han pres una decisió al marge de la qüestió que sempre havia sigut central: el moment de l’hominització, que generalment ni tan sols han esmentat.

5)En l’actitud de menystenir la doctrina hilomòrfica de sant Tomàs, han fregat el fet de caure en una posició “dualista” de la persona humana, doctrina condemnada per l’Església. Se’n salven perquè, com que ni tan sols l’han esmentada, no es pot dir que l’hagin negada. Però aleshores cauen en el fet d’afirmar una cosa basant-se tan sols en la seva opinió-autoritat, passant del tot dels pensaments col·lectius de la comunitat, i situant-se’n al defora. Crec que molt i molt greu.                                           Antoni Ferret

 

Tota la informació i les dades, extretes de l’opuscle “La historia de las ideas sobre el aborto en la Iglesia católica”, de Jane Hurst, publicat per l’entitat Católicas por el derecho a decidir.

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

 

En defensa del Creador

 

El papa Francesc mostra en la seva encíclica textos de gran valor humanitari i cristià, molt a propòsit per al nostre temps, i que he procurat difondre. Però n’hi ha un en el qual discrepo obertament. Diu:

«Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que “només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres”.

»Si no existeix una veritat transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la seva plena identitat, tampoc existeix cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació els contraposen inevitablement els uns als altres.»

No pot ser, per les raons que donaré a continuació. Entenc que aquesta opinió és una variant de l'opinió segons la qual la persona humana, no pot, per si mateixa, ser capaç d'una vida virtuosa, sense l'assistència divina, cosa que comunament s'ha anomenat sempre “la gràcia de Déu”, o gràcia divina.

Ignoro quins són els textos bíblics en què es basa, però sens dubte el més impactant d'ells són les paraules que Joan posa en boca de Jesús, a Joan 15: 5: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell que està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.” Quan dic que Joan “posa en boca de Jesús,” vull donar a entendre que no crec que Jesús digués l'última frase. Crec que Joan degué pensar que Jesús “l'hauria d'haver dit”, i com que no la va dir, doncs la va dir ell.

Si aquesta afirmació de Joan fos certa, això significaria que el Creador, com a creador, ho hauria fet malament. Hauria creat (sempre, naturalment, de manera indirecta) unes persones incapaces, per si soles, de fer el bé, que necessitarien d'una assistència constant per a això. No es pot acceptar aquesta possibilitat, ni en la més llunyana de les hipòtesis.

Entenc, crec que cal entendre, que la gràcia divina és una “ajuda”, un plus, sobre les nostres capacitats naturals, que són les bàsiques. Sempre va molt bé, una empenteta de més.  I també entenc que hi ha maneres de voler augmentar la glòria o el poder de Déu que, si un no s’hi fixa bé, poden posar en dubte la seva funció més bàsica, que va ser (i és) la Creació.

Doncs igual que una persona pot, bàsicament, fer el bé, encara que ho farà o no, el conjunt dels éssers humans són capaços de viure en pau, ser justos els uns amb els altres, siguin o no creients (encara que moltes vegades “sembla” que no en siguin, de capaços).

Igual que de Joan, es pot dir alguna cosa semblança de Pau. Tots dos eren molt intel·ligents, però també, a vegades, donats a pensar (i a escriure) massa.

Així, el nostre Pau, davant un text del que anomenem Segon Isaïes, un seguidor del profeta que va continuar el llibre d'aquest molt després de la seva mort (Isaïes 53: passim), interpreta una cosa potser excessiva. El Segon Isaïes imagina un personatge, que seria la personificació del poble d'Israel quan aquest era deportat a Babilònia. El personatge, “el Servent del Senyor”, assumeix els pecats del poble (pecats que, segons es creu, l'han portat, com a càstig, a la dramàtica situació d’aquell moment), sofreix corporalment, i així “salva” al poble i “expia” els seus pecats. 

Pau veu en el Servent del Senyor la personificació de Crist, el qual assumeix els pecats de tota la humanitat, sofreix i mor, i així salva i redimeix totes les persones que han existit i que existiran. I escriu la frase crucial: “Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures” (1 Corintis 15: 3). Cal dir que, d'una banda, el text profètic comentat es presta molt bé a la interpretació paulina, si bé la transposició d'un fet de la història d'Israel en el segle VI aC a la història de tota la humanitat sembla molt atrevida. No obstant això, crec que defensable.

 Ara bé: crec que Pau, com Joan en un altre aspecte, no percep el rerefons de la qüestió. Perquè, si creiem que Crist va morir pels nostres pecats, que la seva mort era necessària perquè poguéssim ser perdonats, llavors hem d'imaginar un Déu Pare justicier, fins i tot cruel, una cosa impossible d'imaginar ni d'admetre. 

Que lluny queda això de la paràbola del fill pròdig i de la meravellosa frase del profeta: “De nou et compadiràs de nosaltres:  trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats” (Miquees 7: 18-19).

Cal defensar Déu Pare de les “teories” d'algunes persones excessivament imaginatives. Perquè Ell mai no ho farà, ja que no en té cap necessitat. Però pot succeir (i ha succeït àmpliament) que moltes persones tinguin d'Ell una imatge distorsionada. Fins i tot que li tinguin por.

I lo més greu

 

Corregeixo immediatament: lo més greu són les quantioses i massives morts. Però lo que vull dir és que, per molt trist que això sigui, és una cosa que ja no té solució, per als casos en què s’ha donat.

En canvi, en relació a lo que haig d’informar, es creu i es considera que hi pot haver, i hi hauria d’haver, un remei, però encara no s’ha trobat.

Es tracta de lo que s’anomena «la Covid persistent». Persones que es van contagiar de Covid durant la primera onada, que la van passar a casa, que es van curar degudament, però que després, i temps després d’haver-se curat, fins i tot durant mesos, continuen patint els mateixos símptomes que les primeres setmanes. Els símptomes són diversos, segons cada persona, i els graus de gravetat també són diversos, però s’assenyalen aquests:

Mal de cap, cansament (a vegades tan fort que una persona, segons el dia, no es pugui ni llevar), falta d’aire, malestar general, dolors musculars, desmemòria (fins al punt de no poder controlar bé els fets quotidians, o de no poder retenir el contingut de les pàgines anteriors del llibre que s’està llegint...). És una situació que no és estable: un dia s’està bé i al següent ja no.

Repetits tests confirmen que ja no hi ha cap presència de Covid, però el símptomes continuen.

Fins ara es té constància només de casos de persones contagiades en la primera onada. Encara no consten casos de la segona. Però s’ha d’esperar.

S’observa que aquesta situació afecta preferentment dones joves o encara joves (30-40 anys). És a dir: persones que estan al ple exercici de responsabilitats pròpies de l’edat: feina administrativa, cura dels fills, ordre de la casa... I que no les poden continuar exercint de manera normal. I... en alguns casos, no poden continuar treballant. Però, com que encara no és una malaltia reconeguda, no poden cobrar la baixa: sense feina i sense sou.

En aquests moments, l’única entitat que treballa en aquest camp és la Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia (SEMG). I, tot i que no s’ha fet un càlcul confiable, es creu/calcula que el fenomen afecta al voltant d’un 10 per 100 de persones curades de Covid. No obstant això, informacions d’àmbit internacional parlen més aviat d’un 15.

Això avui significaria, a Espanya, en gros, sense precisar massa, un volum de molt al voltant d’unes 200.000 persones.

Cal, doncs, investigar intensament, fins a trobar causes i possibles remeis. I, sobretot, el reconeixement oficial que és una malaltia, i que se’n pugui cobrar la baixa laboral.

Ara afegeixo una informació complementària que assegura que un informe mèdic fet a Itàlia estableix que «un 87 per 100 de persones hospitalitzades seguien patint almenys un símptoma 60 dies després de l’alta». Com veiem, aquesta informació té aspectes diferents, ja que és un percentatge molt més alt, però es refereix a persones hospitalitzades (per tant a casos en principi més greus) i a almenys “un” símptoma, i després de només 60 dies.

(Informacions extenses del diari Público, crec que publicades per primera vegada.)

Les alternatives de l'Esperit

 

L'Esperit, va abandonar l'Església?

Acostumo a opinar, cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església (autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.

Era en una gran part feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).

 Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa de Jesús d'una assistència per sempre?

Avui m'esforçaré en una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?

L'Esperit és molt lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni  a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.

Durant aquests segles va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:

 1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i expansió europea.

2)Moviment cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.

(Fins aquí només vida monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del feudalisme religiós.)

3)Moviment valdés. Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment. Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un monopoli dels sacerdots).

4)Moviment càtar (o albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del sexe…

 5)L'orde franciscà. Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.

6)L'orde dominic. Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.

7)La Reforma protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i «urgia» ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada del seu confinament secular», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.

8)Els jesuïtes (oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma, cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors.  Més integrats a l'Església oficial que els moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre».  (Algunes vegades han aparegut com molt forts i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)

Què ens sembla? Va treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra, encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera «desobedient»?

Vull precisar que va cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres, però sí els que més).

A falta de cap mena d'estudi, ni de dades, hem de suposar que la part de la població afectada per aquests moviments, ja sigui de manera activa, participant-hi, o de manera passiva, sent influïts, va ser sempre minoritària. Actuació sempre enfosquida per una Església oficial, majoritària, rica, poderosa, però, des d'un punt de vista humanístico-cristià, més aviat per llençar.

La qual cosa ens portaria potser a un corol·lari, accepto que més aviat subversiu: en l'Edat mitjana, la veritable Església cristiana era minoritària, com ho és avui dia.

I, en general, sembla com si l’Esperit no tingués un excés d’atenció cap als alts càrrecs, sinó que a vegades preferís bufar per on consideri que serà més útil.

Quan una Direcció, o un càrrec de la Direcció, no va en la línia de l'Esperit, de l'Evangeli, del sentir de les persones normals, no caldria perdre-hi massa temps; millor idear formes noves, actuacions paral·leles…

Els detractots més pròxims

Els tenim ben a prop. De sempre, són els detractors que configuren la societat, i són els principals actors dels seus canvis, majoritàriament negatius. Negatius per a la gent normal, no pas per a ells, que per això els promouen.

N’hi ha arreu, però avui vull parlar dels que tenim com a més veïns. Els «dirigents» catalans. No pas de totes les seves «proeses», tan sols d’algunes, les que avui mereixen, jo crec, un major menyspreu. D’una manera més general, ja n’he parlat en altres articles.

Avui ho faré en dos capítols. El primer, la sanitat pública.  

Arran de la crisi de 2008-09, el grup de persones que decidia en els afers públics de Catalunya, davant la realitat que, de resultes de la crisi econòmica, els ingressos i per tant la hisenda pública disminuïen, en comptes de fer pagar més els qui més tenien, i que més tenien precisament perquè més s’apropiaven, se’ls va ocórrer la idea d’escurçar els pressupostos, i per tant els serveis públics. Els va «tocar» a tots, sense excloure ni tan sols la sanitat. No vull pas dir que retallar els altres sectors fos més disculpable, vull dir que, en aquest cas, era més «culpable», perquè hi anava la salut de la població.

Sembla que, en xifres molt arrodonides, es van detreure uns 1.000 milions d’euros del pressupost de la sanitat de Catalunya de l’any 2011, en relació als de l’any anterior. Això va significar reduir el nombre de metges, infermeres i altre personal auxiliar. Per tant, reduir l’efectivitat de la nostra sanitat, que, aleshores, es considerava una de les millors del món.

A més de ser una acció altament punible, i un perjudici per a la població catalana, lo més greu, encara, va ser que, en els pressupostos de l’any següent, i en els del següent, i els successius, no es van «tornar» aquells 1.000 milions d’euros escatimats indegudament. I quan l’any 2016 es va canviar el president Mas pel nou president Puigdemont, aquells 1.000 milions d’euros «encara» no s’havien tornat. Ni s’han mai tornat a dia d’avui (finals de 2020). De manera que, 1.000 milions de l’any 2011, sumats als dels anys següents, a dia d’avui podem dir que han fet a la sanitat pública catalana un desfalc al voltant d’uns 10.000 milions d’euros. Això tirant baix, perquè hauria sigut normal i desitjable que, en aquests 10 anys passats, el pressupost hagués anat millorant.  I això sense que mai hagin dit, que jo sàpiga, que els tornarien l’any que ve, o en tal data. És com si ja donessin per fet que això era lo normal.

I vull remarcar que són gent que sovint s’omplen la boca parlant de Catalunya, dels seus drets, de les seves reivindicacions. Però sembla que Catalunya sigui, per ells/es, un nom, una bandera i uns eslògans. I així van deixar, i van mantenir, la població catalana en el risc que, si un dia s’esdevenia una situació sanitària anormal no prevista... 

Enmig d’aquests anys, es va produir una anècdota molt significativa. En un moment en què els qui decidien els afers de Catalunya necessitaven de totes totes els vots de la CUP,  per a una decisió important, els companys d’aquest partit van demanar, com la cosa més natural i més justa del món, un augment d’impostos als rics. Els representants de la coalició que manava s’hi van negar en rodó. Es tractava de la gent que, entre altres coses, havia fet l’inconfessable desfalc a la sanitat. Els companys de la CUP, creient que, si es mantenien intransigents, es podria produir una forta crisi política, que ells/es van considerar que encara seria pitjor, van cedir. O sigui: fautors d’un gran desfalc, i, a sobre, negació rotunda a voler col·laborar en una situació difícil.

He dit que parlaria de dos capítols. El segon és molt menys important pel que fa a quantitat, però, si és possible, encara pitjor en qualitat.  Es tracta de la congelació de l’IRSC. Molta gent no deu saber ni què és això. Vol dir Indicador de Rendes de Suficiència de Catalunya. És un índex que serveix per regular unes petites (molt petites) ajudes oficials a la gent més pobra del país. Per exemple: petites quantitats per comprar aliments, per ajudar a pagar el lloguer del pis, per tenir dret a assistència jurídica gratuïta... S’ha de ser molt pobre perquè t’ho donin, i et donen MOLT POC. Però, de vegades, per a una família molt necessitada els pot representar més de lo que semblaria.

Catalunya té un índex propi en atenció al fet que el nostre cost de la vida sol ser superior al del conjunt de l’Estat. L’índex de l’Estat és IPREM (Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples). L’expressió «efectos múltiples» vol dir que serveix per a diferents afers, els que ja he dit. Si una persona ingressa per sota de la quantitat que fixa l’índex, se l’ajuda amb la quantitat que li falta.

Tant l’IPREM con l’IRSC, en condicions normals, pugen cada any lo que puja l’IPC (índex de preus al consum).  De manera que, per a una família que ingressi X, si se l’ajudava en 10, per exemple, i l’IPC ha pujat una mica, se l’ajuda una mica més, lo que li toqui. És a dir, per a les persones i famílies més necessitades, si els preus han pujar una mica, que vol dir que quan vagin a comprar els costarà una mica més, l’augment de l’ajuda farà que no hi surtin perdent.   

Doncs bé, lo més increïble, allò que gairebé ningú no sap, perquè mai no se’n parla, és que les camarilles que han governat a l’Estat i a Catalunya durant aquests 10 anys van congelar tant l’IPREM com l’IRSC el 2010, i els han mantingut congelats tots aquests anys. I sabeu per què??? Per estalviar diners dels pressupostos nacionals i catalans. I això vol dir que, durant aquests anys maleïts, totes les persones i famílies més pobres han hagut de comprar el pa o les mongetes més cars i més cars, amb la mateixa ajuda d’abans... i això era perquè els mandataris d'Espanya i de Catalunya estalviessin una mica de la misèria que els donaven, i així equilibrar el pressupost general (!!!).

Oi que això sembla que no pugui ser? Doncs us en diré una encara més grossa. Ja no és possible, oi? Doncs increïblement sí que és possible. L’any 2017, el Govern espanyol va tenir un toc de misericòrdia i va apujar l’IPREM un 1 per 100, quan en els 7 anys passats s’havia desvalorat molt més. De moment «no es podia fer més, i més endavant ja es veuria». I es va quedar aquí, ja no va ser més apujat, fins avui. Doncs mireu: les persones que aleshores s’autoanomenaven govern de Catalunya, amb un cor de pedra, no van ser capaces ni d’augmentar aquell miserable 1 per 100.