Hem perdut. El poble ha perdut les eleccions del 28-N. I, per tant, tindrem segurament un mal Govern. Les propostes estel•lars del partit guanyador han estat: “Moderació fiscal” i “Austeritat de l’Administració”. Amb aquestes propostes no es pot millorar la situació de l’atur i la crisi, sinó tot el contrari.
La derrota popular s’ha produït, presumptament, per dues raons:
1)No s’ha sabut explicar la tasca del Govern d’esquerres, i el poble la ignora.
2)Una gran part del poble ha cregut que “potser amb un altre Govern anirem millor i sortirem de la crisi”. Equivocadament, és clar. Cap Govern ni cap partit no pot superar aquesta crisi. Tot al màxim poden “suavitzar les seves conseqüències”, però això a base d’unes propostes del tot contràries: 1) Quantioses inversions públiques per crear feina, encara que sigui provisional. 2) Molt forta pressió fiscal sobre les rendes altes, per tenir recursos per invertir.
Ara caldrà:
1)Acceptar democràticament l’error popular.
2)Enfocar una tasca d’oposició responsable però sistemàtica.
3)Preparar el retorn al Govern però en unes altres condicions, més revolucionàries. Aprofitar la situació d’oposició per radicalitzar-se, i tornar a ser el que érem unes quantes dècades abans, abans del contagi neoliberal.
Els mals resultats principals són:
1)La nova candidatura, anticapitalista, “Des de Baix”, no ha pogut entrar al Parlament. És molt lamentable.
2)La candidatura IC-EUiA ha perdut 2 diputats.
3)La candidatura d’ERC ha perdut 11 diputats.
4)Massa vots per a CiU.
5)Massa vots per al PP.
6)Presència indeguda del partit Ciutadans (anticatalà).
En canvi, l’opció independentista ha restat molt i molt limitada. No es decidia, en aquestes eleccions, la independència, directament. Però, per part d’algunes candidatures, s’havia plantejat la possibilitat d’obtenir una majoria parlamentària per poder proclamar l’Estat català, o convocar un referèndum. Ha estat molt lluny d’això.
Com a contrapunt de la mala perspectiva d’un mal Govern, cal dir, finalment, que un Govern de CiU (sola o acompanyada) no podrà ser de cap manera similar als governs de CiU d’abans del tripartit. Aquest Govern ha establert unes fites que, de totes totes, s’hauran de seguir. Per exemple, la Llei de rehabilitació de barris o els pactes nacionals per àrees important de govern, per governar amb un cert consens amb la societat civil i l’oposició. Ara ja hi ha un abans i un després.
Antoni Ferret
diumenge, 28 de novembre del 2010
dissabte, 13 de novembre del 2010
Les famílies
Totes les famílies. És a dir: tots els tipus de família, no un de sol, han de gaudir de reconeixement i ajuda. Més ben dit: tots els tipus no. Amb l’excepció de la família bígama. Això d’un home amb diverses dones o d’una dona amb diversos homes, no. Encara que es practiqui en els països musulmans, no ho acceptem.
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
dimarts, 9 de novembre del 2010
Balanç de la visita del papa
Dia 7 de novembre de 2010
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Lloc preferent del català
El català ha de tenir, a Catalunya, un lloc preferent, dintre de la cooficialitat de les dues llengües: català i castellà. Aquest lloc l’ha de tenir tant si el TC hi està d’acord com si no. Aquest lloc “preferent” l’ha de tenir per les raons següents:
* Perquè és la llengua “pròpia” de Catalunya.
* Perquè ha estat llengua perseguida i oprimida durant gairebé 300 anys. Per tant se l’ha de compensar pel mal sofert.
Cal ser conscients que amb això topem amb la sentència del Tribunal Constitucional i la més recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però és que, en aquesta qüestió, s’ha de jugar “fort”, perquè ens hi va la supervivència de la llengua.
El PP es mostra sistemàtic i insolent en aquest problema. Però cal tenir present que el PP és, actualment, un partit antiespanyol i anticatalà. És contrari als interessos catalans i, per tant, contrari als interessos espanyols, que són d’avinença pacífica entre els diversos pobles d’Espanya.
El PP parla de “bilingüisme”. Però alerta!, que quan certa gent parla de “bilingüisme” és una trampa. No es refereixen a un autèntic bilingüisme, és a dir: que “totes” les persones sàpiguen “totes dues” llengües. Es refereixen,simuladament, a la diglòssia, és a dir: una llengua amb funcions “baixes” i una altra llengua amb funcions “altes”. O bé es refereixen a un monolingüisme castellà. Fan trampa. No us deixeu ensarronar amb la paraula “bilingüisme”.
Antoni Ferret
* Perquè és la llengua “pròpia” de Catalunya.
* Perquè ha estat llengua perseguida i oprimida durant gairebé 300 anys. Per tant se l’ha de compensar pel mal sofert.
Cal ser conscients que amb això topem amb la sentència del Tribunal Constitucional i la més recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però és que, en aquesta qüestió, s’ha de jugar “fort”, perquè ens hi va la supervivència de la llengua.
El PP es mostra sistemàtic i insolent en aquest problema. Però cal tenir present que el PP és, actualment, un partit antiespanyol i anticatalà. És contrari als interessos catalans i, per tant, contrari als interessos espanyols, que són d’avinença pacífica entre els diversos pobles d’Espanya.
El PP parla de “bilingüisme”. Però alerta!, que quan certa gent parla de “bilingüisme” és una trampa. No es refereixen a un autèntic bilingüisme, és a dir: que “totes” les persones sàpiguen “totes dues” llengües. Es refereixen,simuladament, a la diglòssia, és a dir: una llengua amb funcions “baixes” i una altra llengua amb funcions “altes”. O bé es refereixen a un monolingüisme castellà. Fan trampa. No us deixeu ensarronar amb la paraula “bilingüisme”.
Antoni Ferret
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Un sistema penitenciari injust
Mites del nostre sistema penitenciari
Diuen que és un sistema penitenciari benvolent.
Però resulta que tenim un índex de delictes relativament baix (en comparació d’altres països) i la població reclusa més alta d’Europa. Doncs com s’entén?
Diuen que els delinqüents són gent perillosa.
De fet, però, la immensa majoria són a la presó per robar o per repartir droga. Només un 14 % hi són per homicidi, violació o atemptat. Per tant només n’hi ha un 14 %, de realment perillosos.
Espanya, en la seva legislació penal, no té condemna perpètua.
Però resulta que les estades a la presó hi solen ser més llargues que en els països que la tenen, perquè aquests països acostumen a cancel•lar-la després d’un període raonable, mentre que a Espanya es donen estades a la presó de 30 o 40 anys.
Es diu que les presons tenen moltes comoditats.
Sí que en tenen, les noves, però passa que en les nostres presons s’hi troba sovint la mort. Hi ha males condicions higiènico-sanitàries, i “barreja de malalties”.
També es diu que les penes són massa curtes.
Però són especialment llargues, sobretot des que el 1995, el Govern del PP va eliminar la redempció de pena pel treball.
(Consideracions extretes d’una conferència de l’ACAT, Associació dels Cristians per l’Abolició de la Tortura.)
Antoni Ferret
Diuen que és un sistema penitenciari benvolent.
Però resulta que tenim un índex de delictes relativament baix (en comparació d’altres països) i la població reclusa més alta d’Europa. Doncs com s’entén?
Diuen que els delinqüents són gent perillosa.
De fet, però, la immensa majoria són a la presó per robar o per repartir droga. Només un 14 % hi són per homicidi, violació o atemptat. Per tant només n’hi ha un 14 %, de realment perillosos.
Espanya, en la seva legislació penal, no té condemna perpètua.
Però resulta que les estades a la presó hi solen ser més llargues que en els països que la tenen, perquè aquests països acostumen a cancel•lar-la després d’un període raonable, mentre que a Espanya es donen estades a la presó de 30 o 40 anys.
Es diu que les presons tenen moltes comoditats.
Sí que en tenen, les noves, però passa que en les nostres presons s’hi troba sovint la mort. Hi ha males condicions higiènico-sanitàries, i “barreja de malalties”.
També es diu que les penes són massa curtes.
Però són especialment llargues, sobretot des que el 1995, el Govern del PP va eliminar la redempció de pena pel treball.
(Consideracions extretes d’una conferència de l’ACAT, Associació dels Cristians per l’Abolició de la Tortura.)
Antoni Ferret
dijous, 14 d’octubre del 2010
La reforma del Papat
El papa, cap suprem de l’Església catòlica, segons la doctrina oficial seria una institució creada pel mateix Crist. Però això avui dia és una creença més que discutible. És no creïble. Una cosa és que Jesús vagi atorgar a Pere una responsabilitat especial, dins el grup dels deixebles, i una altra és que aquesta responsabilitat especial s’hagués de transmetre als successors.
Històricament, s’ha considerat que el bisbe de Roma (seu de l’Imperi) era el cap de tota l’Església. I així ha estat fins ara. És més que probable, és segur, que el fet que es considerés el bisbe de Roma per a aquesta missió va ser perquè Roma era la capital de l’Imperi. Per tant, aquesta designació ja va ser malejada de bon principi. Considerada en funció d’una realitat política i no religiosa.
Avui dia també es pot considerar que està malejada, per dues raons. Una perquè és una persona elegida només pels cardenals, un cos en general gerontocràtic i poc implicat en els problemes de l’Església i del món. D’entrada hauria de ser elegit, com a mínim, per tots els bisbes del món. Ara que, amb les noves tecnologies, seria possible fer-ho així. En segon lloc aquesta missió de ser cap suprem de l’Església està malejada perquè es confon amb una realitat política, de ser cap de l’Estat del Vaticà. Inevitablement i urgentment s’haurien de separar aquestes dues funcions, mitjançant l’abolició de l’Estat del Vaticà, que és una cosa anacrònica, pròpia de l’Edat Mitjana (dins l’àmbit de corrupció d’aquella època), i que ha de desaparèixer ja; fa molts i molts anys que ho hauria d’haver fet.
Però una altra consideració seria si la direcció de l’Església ha de recaure en una sola persona o en una comissió d’algunes persones. És a dir: un papa o un Papat col•lectiu. Si històricament s’ha considerat que havia de ser una persona és (tornem-hi a ser) perquè en els estats també era així: el rei. Això, doncs, també ha de canviar. No “un” cap suprem, sinó un “col•legi” apostòlic.
Amb motiu de la visita del papa a Barcelona, cal aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre aquesta realitat. I fer-li arribar les nostres reflexions. Per part meva demano:
• La dimissió del papa actual.
• Una votació telemàtica de tots els bisbes del món per elegir un grup de 5 persones (independentment de si són cardenals o no) per encarnar un Papat col•lectiu.
Antoni Ferret
Històricament, s’ha considerat que el bisbe de Roma (seu de l’Imperi) era el cap de tota l’Església. I així ha estat fins ara. És més que probable, és segur, que el fet que es considerés el bisbe de Roma per a aquesta missió va ser perquè Roma era la capital de l’Imperi. Per tant, aquesta designació ja va ser malejada de bon principi. Considerada en funció d’una realitat política i no religiosa.
Avui dia també es pot considerar que està malejada, per dues raons. Una perquè és una persona elegida només pels cardenals, un cos en general gerontocràtic i poc implicat en els problemes de l’Església i del món. D’entrada hauria de ser elegit, com a mínim, per tots els bisbes del món. Ara que, amb les noves tecnologies, seria possible fer-ho així. En segon lloc aquesta missió de ser cap suprem de l’Església està malejada perquè es confon amb una realitat política, de ser cap de l’Estat del Vaticà. Inevitablement i urgentment s’haurien de separar aquestes dues funcions, mitjançant l’abolició de l’Estat del Vaticà, que és una cosa anacrònica, pròpia de l’Edat Mitjana (dins l’àmbit de corrupció d’aquella època), i que ha de desaparèixer ja; fa molts i molts anys que ho hauria d’haver fet.
Però una altra consideració seria si la direcció de l’Església ha de recaure en una sola persona o en una comissió d’algunes persones. És a dir: un papa o un Papat col•lectiu. Si històricament s’ha considerat que havia de ser una persona és (tornem-hi a ser) perquè en els estats també era així: el rei. Això, doncs, també ha de canviar. No “un” cap suprem, sinó un “col•legi” apostòlic.
Amb motiu de la visita del papa a Barcelona, cal aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre aquesta realitat. I fer-li arribar les nostres reflexions. Per part meva demano:
• La dimissió del papa actual.
• Una votació telemàtica de tots els bisbes del món per elegir un grup de 5 persones (independentment de si són cardenals o no) per encarnar un Papat col•lectiu.
Antoni Ferret
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Les persones sense llar
Les persones sense llar (o sense sostre) són la lacra més dolorosa que té la nostra societat. L’organització “Fundació Arrels”, que treballa en aquest camp, prefereix anomenar-los “sense llar” que no pas “sense sostre”, perquè d’aquesta manera es posa en evidència no sols un fet físic, sinó també el fet de no disposar tampoc del caliu familiar.
Segons el web d’aquesta entitat, tenim les dades següents, sobre el problema:
• El nombre de persones que viuen al carrer, a Barcelona, era 1.830, l’any 2008.
• Un 83 % eren homes.
• L’edat mitjana era 38 anys.
• Un 65 % tenien estudis secundaris i un 13 %, estudis superiors.
• Un 52 % eren espanyols i un 48 %, estrangers.
• Només un 16 % rebia ajudes públiques.
• Entre menys de 300 € i 600 €.
• Per tenir allotjament (en pensió barata), dinar i sopar, amb preus de Barcelona de 2005, es necessitarien 750 € per persona i mes.
Aquestes dades impliquen, doncs, dues obligacions estrictes: reivindicar una acció més completa de les institucions públiques i, mentrestant, donar almoina a les persones que la demanen.
La Fundació Arrels opina que la solució dels albergs és una mala solució. Acollir una persona en un alberg és l’equivalent de condemnar-la a la marginació per tota la vida. Que la solució són pisos. Pisos fortament subvencionats. Es necessitarien uns 600 pisos de 3 persones cada un.
Reivindiquem una acció de l’Ajuntament de proporcionar uns 600 pisos fortament subvencionats, i que la Generalitat atengui amb una ajuda “totes” les persones que es trobin al carrer.
Antoni Ferret
Segons el web d’aquesta entitat, tenim les dades següents, sobre el problema:
• El nombre de persones que viuen al carrer, a Barcelona, era 1.830, l’any 2008.
• Un 83 % eren homes.
• L’edat mitjana era 38 anys.
• Un 65 % tenien estudis secundaris i un 13 %, estudis superiors.
• Un 52 % eren espanyols i un 48 %, estrangers.
• Només un 16 % rebia ajudes públiques.
• Entre menys de 300 € i 600 €.
• Per tenir allotjament (en pensió barata), dinar i sopar, amb preus de Barcelona de 2005, es necessitarien 750 € per persona i mes.
Aquestes dades impliquen, doncs, dues obligacions estrictes: reivindicar una acció més completa de les institucions públiques i, mentrestant, donar almoina a les persones que la demanen.
La Fundació Arrels opina que la solució dels albergs és una mala solució. Acollir una persona en un alberg és l’equivalent de condemnar-la a la marginació per tota la vida. Que la solució són pisos. Pisos fortament subvencionats. Es necessitarien uns 600 pisos de 3 persones cada un.
Reivindiquem una acció de l’Ajuntament de proporcionar uns 600 pisos fortament subvencionats, i que la Generalitat atengui amb una ajuda “totes” les persones que es trobin al carrer.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)