Avui, en un país desenvolupat, lo
que necessita l’economia, la societat i el món és un procés econòmic
estabilitzat, una economia estancada. Per motius ecològics: contenció del
clima, estalvi d’energia, i de primeres matèries. (Naturalment, als països
pobres no pots ser... provisionalment.) Als països desenvolupats (occidentals)
només hauria d’augmentar la producció corresponent a la reposició dels béns consumits.
No obstant això, tampoc ha de ser
tan rígid el judici. Es diu que el creixement dels serveis no és pas tan dolent
com el de la indústria. Perquè no consumeixen tanta energia ni primeres
matèries. I fins i tot, de cara al demà,
es diu que també la indústria podria créixer de manera indefinida... SI... tota l’energia consumida fos neta!! (Això és
un dir, com a exemple.) Però fins i tot en aquest cas tan hipotètic avui,
encara s’hauria de considerar el possible esgotament de les primeres matèries,
com ferro, etc., tot i reciclant-les sistemàticament.
Doncs bé, considerant tot això,
quan es diu, triomfalment, que Espanya ha crescut un 3 per 100, que tothom ho
celebra (no només el Govern), es tracta d’una irresponsabilitat col·lectiva.
Però... com ho dius a la gent? Si quasi tothom creu que “només amb creixement
poden augmentar els llocs de treball”
(naturalment: en absència de totes les altres solucions).
Lo que volia dir és que quan l’economia (com si tingués un sisè sentit) tendeix, de per
si mateixa, a estancar-se, que ho hauríem de celebrar, i els grans financers
estan frustrats perquè aleshores tindran beneficis més petits, i ells els volen
grossos, i... doncs, forcen els “seus” governs a invertir de maneres
antinatura, amb diners inexistents, impresos només per a això... estem
assistint a un SABOTATGE sistemàtic de l’economia, de la societat, del planeta
i de la humanitat. Perquè això porta a la degradació de la natura, a una crisi
econòmica (perquè crea uns desajustos que aquesta no podrà aguantar), i per
tant a una crisi social, perquè quan s’hi trobin, tiraran mà de
retallar...
