El meu primer article sobre “El
nostre destí etern”, quan desestimava
l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva
impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos
clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí
etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una
versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.
Efectivament, aleshores ressalta
el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I
això no és seriós.
Perquè la versió de Pau, Pere i
Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que
han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament,
que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.
El fet central de la qüestió és
el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació
post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada
de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest
foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs,
introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però
al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després
de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir
com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.
Ja vaig dir, al seu moment, que
aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos:
els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir
més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes
altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem
abans) que amb la judeo-cristiana??
Motius humans no en faltaven.
Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que
Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era
molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per
escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria
d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li
ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o
d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic
Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.
Però... era això lo que calia
fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament,
a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han
descartat opinions racionals amb l’argument
que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)
Fent una precisió sobre les dates
dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de
la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del
Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot
ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes
estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una
primera organització, amb la
corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una
mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel
que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria.
També voldria dir que els dos
textos de Pau sobre el tema ("Déu
donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i
pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li
correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van
ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i
Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la
seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades
post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar
madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la
seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.
Em confesso fortament perplex per
tot plegat, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de
qui sigui.
