Actrius,
2 (Continuació)
Carme Parreño i Gibert
Aragonesa. A partir de 1874, interpreta
Flor d'un dia, El ferrer de tall, Lo forn del rei, Lo
dir de la gent, Corona d'espines, Com l'anell al dit, La
creu trencada, Una olla de grills, El rei i monjo, Sogra
i nora, La boja, La sala d'espera, La festa del blat
i, al 1897, Terra baixa.
Balbina Pi
Barcelonina. Primer feia de dama
jove, després va fer de primera actriu i finalment de característica
(representant persones d'edat). Interpreta Lo plor de la madrastra, Joan
Blancas, Lo dir de la gent. A partir de 1866, La pubilla del
Vallès, La malvasia de Sitges, Les francesilles, i, finalment,
Les heures del mas.
Rosa Cazurro i Marcó
Barcelonina, i amb paper de dama
jove. A partir de 1869, interpreta La bala de vidre, La calúmnia,
La dida, Lo plor de la madrastra, La pagesa d'Eivissa, La
clau de casa, i, finalment, El ferrer de tall i Cura de moro.
Pilar Clemente i Ferran
Barcelonina, i amb papers de
primera dama. A partir de 1877, interpreta Flor d'un dia, Espinas de
una flor, La muerte en los labios, Tal hi va que no s'ho creu,
La pasionaria, Vots són trumfos, Lo comte del Pallars, La
rondalla de l'infern i Maria de Montpeller.
Adela Clemente i Ferran
Germana de l'anterior. Comença la
carrera professional al costat de la Pilar, amb paper de dama jove i, més tard,
de característica. Interpreta Les garses, La mare, La filla
del mar, La farsa, Aigua que corre, L'Eloi i L'aranya.
Caterina Fontova i Planes
Barcelonina i amb paper de dama
jove. A partir de 1878 interpreta La cua de palla, Les esponsalles de
la morta, Lo forn del rei, Lo dir de la gent, Com l'anell
al dit, La sala d'espera, Jesús de Natzaret, i Les
monges de Sant Aimant.
Concepció Llorente i Escarpanté
Lleidatana, traslladada a
Barcelona de jove, on comença a actuar a partir de 1885, amb papers de primera
actriu. Interpreta La bruixa, La comèdia social, La pata de
cabra, Pobres hijos, Las damas negras, El loco Dios, Terra
baixa, La mancha que limpia, i, ja dins el segle XX, Sol solet,
L'Eloi, Mar i cel, L'ase de l'hortelà, La miralta i
algunes més.
Adela Sala
Barcelonina que comença actuar a
partir de 1884, amb papers de dama jove. Interpreta, entre moltes altres, Lo
comte de Pallars, La rondalla de l'infern, Jesús de Natzaret,
Les monges de Sant Aimant i La filla del mar.
Concepció Palà
A partir de la temporada 1882-83,
comença a interpretar La corona d'espines, La sala d'espera,
Les monges de Sant Aimant, La Baldirona, L'ànima morta, Jesús
de Natzaret, Mossèn Janot i La farsa.
Concepció Ferrer
Barcelonina, i feia el paper de primera actriu. A partir de la temporada
1888-89, interpreta La Baldirona, Jesús de Natzaret, Maria
Rosa i Les monges de Sant Aimant.
___________________________
Com he insinuat al principi del full Actrius,
1, el teatre català no va tenir, durant segles, una vida gens normal. Per
les raons següents:
Tota la vida teatral espanyola era dirigida de manera directa des de
Madrid, on sí que hi havia una vida intensa en aquest sentit.
Les companyies teatrals no tenien una residència fixa, sinó que es
traslladaven, amb les famílies corresponents, de ciutat en ciutat, per tota la
geografia espanyola, en una mena de vida nòmada. I passaven per Barcelona quan
"tocava", segons contractes, ofertes...
Les obres preparades i representades eren només en castellà, ja que eren
destinades a ser representades en qualsevol lloc d'Espanya.
Tot i que, des del 1603, Barcelona tenia un teatre, l'anomenat Teatre de
l'Hospital, que depenia de l'Hospital de la Santa Creu, la vida teatral de
Barcelona era molt minsa.
De manera que, encara que hi hagués (que hi havia, és clar), actors i
actrius catalans, aquests formaven part de companyies espanyoles, viatjaven per
tot Espanya i actuaven sempre, i només, en castellà, fins i tot quan venien a
Barcelona.
No va ser fins a la segona meitat del segle XIX, de resultes del gran
moviment anomenat la Renaixença, que es va desenvolupar una gran expansió de la
cultura catalana. I, naturalment, també va començar a haver-hi un important teatre
català.
Escriptors catalans van començar a escriure obres, es van obrir nous
teatres, destacant el Romea, el Novetats i el Liceu, i es van anar formant
companyies establertes a Barcelona.
Aquesta és la raó que, quan parlem d'actrius catalanes, ens hem de referir
a la segona meitat del segle XIX. Recordant que, segons la tònica del llibre
que seguim, les del segle XX considerem que ja són més conegudes.
