Resistir per
resistir
Quan hem acabat el full anterior
dient: «Inmediatamente después, la anarquía campaba a sus anchas en el mundo»,
en paraules de l'autor, ens referíem, com ja sabem, a les dècades 240-270, d'un
segle III que era el del fracàs de l'Imperi romà, a tots els efectes, menys al
de «continuar com sigui».
Aleshores, la gent patia i moria,
i passava necessitat, l'economia anava de mal borràs, el sistema imperial era
caòtic, i, sobretot, sobretot!, la frontera del Danubi s'enfonsava: es perdien
batalles, es perdien territoris, els pobles germànics pressionaven més fort que
mai. De tots aquests problemes, n'hi havia un que era el principal: la
frontera, que volia dir el poder, el territori, i els soldats, que la
defensaven com podien. Els altres problemes... eren importants, però no tant. I
tant va ser així, que els soldats, i els seus caps, s'ho van arribar a
creure... i van actuar en conseqüència. L'últim emperador de tipus aristòcrata
va ser assassinat l'any 268, i de llavors
ençà, hi va haver emperadors-soldats. L'Imperi mai no havia sigut realment
racional, però sempre ho havia volgut semblar, i molt. En aquest període... ho
va deixar de semblar. Es va substituir l'autoritat emperador-Senat, no ja per
l'Exèrcit, que ja ni existia com a tal, sinó pels soldats, i els seus caps, ja
que eren els qui es trencaven les banyes per lo únic que era realment important.
I aquesta autoritat es va canviar per la via dels fets.
Arribats aquí, cal dir la
veritat: tot això no ens interessa gaire, perquè no estem intentant fer una
història de l'Imperi romà, ni molt menys, sinó la història de les epidèmies,
les seves causes i conseqüències, dins l'Imperi romà, perquè és on es van donar
les més importants, i on hi ha hagut sempre més documentació, testimonis, etc. Dit això... haurem d'aguantar una mica fins a
la darrera epidèmia, que és quan ho donarem per acabat.
Per dir-ho tot, hi havia un altre
problema que era molt important: la moneda. La gloriosa moneda romana, de plata
íntegra, era una de les 4 o 5 institucions sagrades. Però en aquesta època no
es va poder mantenir, sinó que s'anà devaluant, amb una quantitat de plata cada
vegada més petita, fins que va esdevenir una moneda de metall amb una capa de
plata.
Ara l'Imperi tenia un objectiu suprem, que era l'Imperi.
Però, encara que sembli mentida, en les dècades finals
del segle III i tot el IV, hi va haver una notable recuperació, fins i tot
demogràfica, però sense ser més que una ombra de lo que havia sigut. És que
també, capriciosament, van tornar a millorar «una mica» les condicions
climàtiques (sempre ben lluny de les dels primers segles). I hi hagué reformes
importants: els emperadors d'aquestes dècades de canvi de segle, sobretot el
gran Constantí, van: 1) Restablir l'autoritat superior d'emperador-Senat,
autònoms del sector militar. 2) Imposar una profunda reforma fiscal, suprimint
privilegis antics, i fent pagar a tothom, i més. 3) Augmentar molt el nombre de soldats. 4)
Recuperar territoris perduts i estabilitzar de nou les fronteres (això volia
dir conservar l'Imperi). 5) Protegir
soldats veterans i pagesos. 6) Crear un
nou Senat per a la ciutat de Constantinoble, que aniria, de mica en mica, sent
com una altra capital.
L'Imperi estava salvat... per uns
100 anys més... (Però malaguanyats esforços, i, sobretot, malaguanyats
sofriments i malaguanyades morts.)
A més, Constantí va fer una jugada tàctica important. Els
cristians i les cristianes, un grup molt minoritari (sembla que a Egipte eren
uns 15-20 per 100; en altres llocs no se sap), havien sigut perseguits en dues
tongades, sobretot pel seu antecessor. Però ell va pensar: «Aquesta gent, no
són gaires, però són un grup idealista, cohesionat i autodisciplinat, i em
poden anar molt bé com a suport polític.» No solament els va legalitzar, sinó
que els va afavorir. I si bé donar-los
llibertat era d'estricta justícia, el fet d'«utilizar-los» més o menys va ser
molt perjudicial, per al cristianisme, ja que aquí es creu que va començar una
tendència a desplaçar l'Església, de mica en mica, cap al poder, cada vegada
més lluny de l'Evangeli.
El segle IV va tenir la gran sort de no
presentar cap gran epidèmia, però sí que n'hi va haver de mitjanes: segons un
document de l'època, n'hi va haver 14. Ja hem dit que el clima va millorar una
mica, però en canvi va ser molt variable. I variable, fins i tot, de zona a
zona. Va ser freqüent la seqüència: uns anys de sequera - uns anys de fam - una
epidèmia (sempre local o regional). També era freqüent que s'enviés gra d'unes
regions a unes altres, quan aquestes eren més castigades.
L'Imperi es mantenia, però ja no li quedava
gaire. A la mort de Constantí (337), hi hagué una seqüència de lluites i
divisions que van afeblir molt l'estructura. I l'any 410 s'esdevingué el fet
culminant (encara que no efectiu) que un exèrcit germànic penetrés fins a la
ciutat de Roma i la saquegés (sense conquistar-la, encara), i durant dècades
del segle V es van anar establint els diversos regnes germànics, començant per
Hispània (415). Però, així com la «caiguda simbòlica» va ser el 410, amb el
saqueig, la «caiguda oficial» no va ser fins al 476, amb la destitució de
l'últim emperador.
S'havia acabat el malson, a Occident, però no pas gaire
bé. Els països europeus per fi pogueren organitzar-se, però encara sota un altre
domini estranger.
Però això encara no era tot. Quedava Constantinoble, on
espero que ens trobarem, en el pròxim i probablement últim full, per «sofrir»
l'ultima, i més gran, de les epidèmies d'aquella època.
