Rates i puces
Trencada a trossos la part occidental de l’Imperi, restava
encara la part oriental, centrada en la ciutat de Constantinoble, que passava a
ser la nova Roma. Aquest com si diguéssim nou Imperi es va estructurar a base
d’una molt fèrria autoritat de l’emperador (sobretot el gran Justinià, 527-565).
I amb uns objectius prioritaris: Mantenir la unitat política (i fins i tot
intentar restaurar la unitat anterior, aconseguida només en una part). Assegurar
per damunt de tot l’alimentació de tota la població. Fins al punt que el
control per part de l’emperador de l’estat dels dipòsits de grans, per
assegurar que n’hi havia per tot l’any, constituïa una gran cerimònia pública,
acompanyada d’una desfilada militar. Una lluita implacable contra la corrupció
(que li va comportar molt odi per part de la gent rica). Un enorme programa de
construccions: hospitals, hospicis, esglésies, obres per evitar inundacions…
El
projecte podia durar, i va durar molts segles. Però no es va poder escapar
d’una de les més grans desgràcies de la historia.
La Pesta de Justinià (541-43) va ser produïda per la bactèria «Yersinia pestis». Aquesta bactèria té 18 variants, 15
d’elles innòcues, però les altres tres són perilloses, i la Y. pestis ho és en
grau enorme, de cara a les persones, però no sempre de cara als animals.
Produeix una malaltia inflamatòria, de vegades pneumònica, i molt contagiosa.
Aquesta bactèria havia viscut diverses mutacions i canvis, que
la van fer cada vegada pitjor, però, tant ella com la malaltia corresponent, havien
conviscut llargament amb les rates anomenades «negres», les que solien viure en les
bodegues dels vaixells que transportaven cereals. Però, més que amb les rates
directament, la bactèria convivia amb les puces que vivien en el pelam de les
rates i que s’alimentaven de la seva sang. Aquest conjunt de rates – puces –
bactèria Y. pestis tenia una llarga història,
era estable i no feia mal a ningú.
La bactèria Y. pestis tenia un origen asiàtic, igual que la
rata negra, però, a través dels vaixells,
es van escampar arreu. Ara bé, mentre es mantingués dins el conjunt de rates i
puces, era un perill potencial, greu, però no pas efectiu.
A l’Àsia, unes rates de tipus diferente que les negres
convivien amb la puça «Xenopsylla
cheopis», una puça molt perillosa, però les rates d’aquella part del
món hi estaven adaptades, i també aquelles rates, aquelles puces i la mateixa
bactèria Y. pestis constituïen un conjunt estable i no pas perillós.
Aquestes dues situacions, cadascuna en el seu espai
geogràfic, podien haver durat milers d’anys més sense molestar ningú.
Però un dia, un dels dies més negres de la historia de la
humanitat, al segle VI dC, es va esdevenir lo que mai hauria d’haver-se
produït: el contacte entre les rates occidentals, i les puces orientals (les
Xenopsylla cheopis). Creiem que les rates orientals, essencialment terrestres,
van entrar en contacte (estranyament) amb els vaixells que transportaven la
seda de la Xina a occident.
En principi, no havia d’haver passat res. Però resulta que aquest contacte es va
traduir en una mortaldat de rates negres (les «nostres»). Perquè les nostres rates no estaven
pas adaptades a aquella mala puça, com sí que ho estaven les rates orientals.
Aquesta va ser la primera desgràcia, després vindria la segona. Per les rates
no ens hauríem pas preocupat…
Però va passar que, al morir moltes rates, les puces
(segurament que unes i altres) es van trobar que no tenien sang suficient per
viure. I, contrariant la seva natura i el seu procedir natural de sempre, i per
una situació desesperada de supervivència, van buscar, per primera vegada, la
sang de les persones. Les persones encara estaven molt menys adaptades que ningú, a aquelles bestioles. I s’esdevingué
la gran epidèmia de Justinià. Les puces van començar a contagiar la malaltia a
persones, i aquestes s’ho van anar contagiant les unes a les altres, però va
ser molt més a través de les puces de les tates.
La infecció més típica es donava per la picada d’una puça.
Normalment, la bactèria s’infiltrava en la pell, on provocava uns bonys negres
en diferents parts del cos, principalment el coll, les aixelles i els engonals.
Els bonys s’anomenaven bulbs (d’aquí el nom de pesta bubònica). La malaltia
podia durar entre una semana i deu dies, amb febre, mal de cap, malestar
general, i tenia un grau de mortalitat d’un 80 per 100.
Hi havia una altra modalitat de procés, quan la bactèria, en
comptes d’afectar només la pell, s’introduïa al sistema sanguini. La mort
s’esdevenia en qüestió d’unes hores. O bé, en altres casos de penetració en la
sang, es produïen hemorràgies, i vòmits o diarrees sangonosos. També la mort
arribava en un dia.
Hi havia també la possibilitat que les bactèries passessin
als pulmons (anomenada en aquest cas pesta pneumònica). Llavors, el pacient patia
esputs sangonosos i dificultat per respirar a causa de la inundació dels
pulmons per aigua. També sempre mortal.
Com és natural, la mortaldat és més coneguda en el cas de
Constantinoble. En un momento donat hi morien unes 5.000 persones cada dia, més
endavant eren unes 10.000, més endavant unes 16.000, i després els carrers eren
plens de cadàvers i no es podien enterrar. Es van obrir fosses als camps del
voltant de la ciutat. El total de morts a Constantinoble s’avalua entre 250.000
i 300.000, en una ciutat d’unes 500.000 persones. Tots els països de l’entorn
també van ser molt fortament delmats.
I ho deixem així, tot recordant que aquesta mateixa pesta tindria
brots successius, més lleus, durant uns 200 anys, i es tornaria a reproduir al
segle XIV, i encara a finals del XIX.
Recordem, però: la població europeo-mediterrània va patir
tres enormes epidèmies, totes tres causades per virus desenvolupats lluny de
les seves fronteres, i portats mitjançant unes comunicacions no sempre
justificades, sinó, sovint, motivades per objectius elitistes.
