Resistència d'un Imperi ja ferit de mort
La frase «un Imperi ja ferit de
mort» no es refereix pas a l'època de les dues tongades de la Pesta Antonina,
que déu n'hi do. No. N'havia de venir una de pitjor, perquè, a partir d'ara,
tot aniria a pitjor. Però no «tot» ni sempre.
Les dècades finals del segle II i
les primeres del III foren bones. Sense cap més epidèmia de moment, la població
recuperà una part de la força perduda, i la societat en general també. Però
sobretot vull remarcar tres coses molt bones. 1) Les elits de províncies van
anar entrant cada cop més, i amb major influència, dins el nucli de l'Imperi.
Fins al punt que l'emperador Septimi Sever era nord-africà. 2) L'any 212 es va
concedir la ciutadania romana (que abans, fora de Roma, era un privilegi de
segons a on) a tota la població de l'Imperi... més ben dit (o més mal dit): a
tota la població «lliure» de l'Imperi. És a dir, als esclaus no. 3) Hi va haver
una forta floració cultural, molta d'ella vinguda també de províncies. I, en
canvi, una de molt dolenta: l'exèrcit,
que sempre havia estat mantingut al seu lloc, i en obediència, va començar a
tenir més paper, fins al punt que un dia va imposar el «seu» emperador (192).
Entre les dècades de 240 i 270, s'esdevingué un període,
no pas dolent, sinó horrorós. Un emperador assassinat (240), un usurpador
darrere l'altre s'enfrontaren violentament pel poder, una sensació de desordre
i d'inseguretat, derrotes en les fronteres, que deixaren grans extensions de
terreny en mans de gots i perses, i, perquè no hi faltés res, una gran sequera
i una altra gran epidèmia...
En aquells anys, l'Imperi, com a
unitat de diversos països i territoris, podia molt ben haver desaparegut (i
hauria d'haver-ho fet). Però no: amb les seves traces i manyes, encara se'n van
sortir, d'acord amb aquella tendència de les coses molt velles, que tothom
espera que caiguin i... no se sap com, continuen mal tirant.
I si ara ens quedéssim aquí,
faríem la història vulgar, la de sempre: els fets més externs, els més
coneguts... Però és que els anys de la meitat del segle III passaven altres
coses, de les que costen més d'observar, tant als contemporanis com als
historiadors. Qui millor les va observar, i fer observar, va ser Cebrià
(Cipriano) bisbe de Cartago. Les va explicar en el marc d'una teoria pròpia,
falsa però versemblant. De manera molt simplificada i mal explicada, us
l'exposo així: «Aquest món va malament... D'un temps ençà, els hiverns no plou
tant com abans, i això perjudica la germinació dels grans de blat, i als
estius, els raigs del sol cada vegada escalfen menys, i això és dolent per al
desenvolupament de les espigues. I això passa, de manera natural, perquè el
món, com a resultat de la seva edat, s'envelleix... Així com les persones, quan
són joves, tenen un cos més humit i més càlid, i quan ens fem vells, el cos
se'ns asseca, perquè li van minvant tots els humors, doncs així li passa al
món.» La teoria no era veritat, però lo que importa, i molt, són les
observacions. Eren certes. Avui sabem que, efectivament, minvaven les pluges i
les temperatures. I sabem que les geleres dels Alps i del Mont Blanc tornaven a
augmentar. I també sabem (molta atenció!!), que les crescudes i inundacions del
Nil eren més espaiades. I un any que el Nil no regués generosament les terres
adjacents, volia dir una mala collita. I... (més atenció) l'Imperi sempre havia
tingut Egipte com un dels seus principals graners... Ja us imaginareu...
Van influir aquestes realitats
més subtils en els fets agressius explicats abans? Em permeto recordar que
sempre, aleshores i ara i sempre, quan les coses van maldades, hi ha una
tendència innata a donar-ne la culpa al govern, sigui veritat o no, i, així
mateix, es generen unes ganes grans de canviar-lo, i com sigui. Doncs bé... es
va assassinar un emperador, diversos aspirants es van matar entre si, els
militars, envaint unes competències que mai havien tingut, van canviar
l'emperador...
Ara bé, tot i que sembla cruel
dir-ho, lo que passava era, senzillament, que el Mediterrani tornava a la seva
realitat ecològica «normal» (temps tirant a sec, i, sobretot, inestable), una
volta acabat un període excepcionalment més bo.
Però... com que es diu que les
desgràcies mai no venen soles, a més a més, va venir una nova gran pesta: Qui
la va saber explicar millor, com en altre temps el doctor Galè, va ser també el
bisbe Cebrià, fins al punt que la història la va batejar amb el seu nom: la Pesta de Cebrià (des de 249 a
Alexandria; des de 251 a Roma, i diuen que va estar senyorejant per l'Imperi
durant uns 15 anys).
Va ser una malaltia terrible. Segons Cebrià, i altres
testimonis més o menys coincidents, tenia els símptomes següents: febre, ferides
a l'interior del coll, vòmits continus, ulls injectats en sang, sang a la
femta, molta fatiga, pèrdua de l'audició i de la vista, debilitament extrem de
les cames...
Segons una crònica del bisbe d'Alexandria, en aquesta
ciutat la població hauria disminuït un 60 per 100, d'uns 500.000 a uns 190.000.
Però no tenim dades sobre una xifra total de l'Imperi. No es pot determinar en
què consistia l'epidèmia, quina malaltia la va provocar, ja que deien que era
quelcom diferent de tot lo que mai s'hagués vist. S'especula sobre dues
possibilitats reals: la grip, però no pas una grip corrent, sinó en la seva
versió extrema, molt i molt minoritària, anomenada «grip pandèmica»; o bé la
«febre hemorràgica vírica». A hores d'ara, no es pot afirmar res.
Lo que sí sembla segur és que el
seu origen era exòtic, extern a la geografia de l'Imperi, i, molt probablement,
africà. Aquesta vegada no diré la frase conclusiva de l'altra vegada, en el cas
de l'Antonina, perquè crec que ja tots l'heu de saber de memòria.
En relació a les conseqüències
sobre l'Imperi, vull copiar les frases de l'autor, per no afegir-hi jo ni un
gram: «Las reservas de energía del Imperio estaban vacías... En este episodio,
el centro no fue capaz de resistir... Inmediatamente después, la anarquía
campaba a sus anchas en el mundo.»
