L’emigració de
les rates
En el full número 6, del qual aquest
text és un complement, ja vam veure la
desgràcia. Però l’explicació expressava, implícitament, un dubte: com van poder
les rates asiàtiques, naturals d’un territori interior, en alguns casos
muntanyenc, arribar a tenir contacte amb
els vaixells de la seda, a la costa? És una cosa no pas impossible, però MOLT
difícil.
Recordem bé que la data inicial de la
desgràcia va ser l’any 541, a Alexandria, primer punt de contagi.
Avui saben moltes coses d’aquella època
que durant segles i segles no se sabien. Avui sabem que:
1) El període de 450 a 530 va viure un
procés de refredament, que, a partir d’aquesta data, encara aniria empitjorant
cap a una etapa més freda.
2) L’any 536 tothom va quedar esglaiat
en veure el fenomen, tan estrany, d’un any sense estiu. Com pot ser un
any sense estiu? No havia passat mai i no ha tornat a passar mai més. Vegem com ho expliquen cronistes de l’època (transcric
literalment del llibre del nostre autor):
Diu Procopio, cap militar, que es trobava a Itàlia: «Durante todo el año,
el sol proyectó su luz sin brillo, como la Luna, y se parecía sobremanera al
sol durante un eclipse, pues los rayos que emitia no eran claros como los que
genera nomalmente.»
I un tal Joan d’Efes, a l’Àsia Menor
(actual Turquia), un lloc ben distant, corroborava: «El sol se oscureció y
se mantuvo así durante un año y medio, esto es, dieciocho meses. Aunque los
rayos eren visibles a su alrededor unas dos o tres horas al día, parecían
enfermos y, a consecuencia de ello, las frutas no llegaban a madurar del todo.
El vino sabía a uva estropeada.»
Per què va passar, això? Va ser un
misteri per als contemporanis i ho ha sigut per a tots els historiadors durant
molts segles. Fins que l’any 1983, dos científics de la NASA es van entestar a
clarificar-ho. Les seves investigacions i altres de subsegüents ho han aclarit.
Hem de dir que actualment, molt
modernament, observant, estudiant, mesurant, element físics que no hagin variat amb el temps, com
ara pedres d’una muntanya, blocs de gel d’una gelera, sediments de llot del
fons d’un llac, els cercles de la soca d’un arbre mil·lenari, la ciència pot
establir coses com «en tal any (o en tals anys), en tal lloc, hi havia un nivell tal de
temperatura, un nivell tal d’humitat, un nivell tal de pol·lució, etc.» I llavors, combinant aquestes dades amb
altres elements, poden arribar a determinar que hi va haver unes grans pluges,
una gran secada, una erupció volcànica, etc.
Doncs vet aquí que ara sabem que als
primers mesos de l’any 536 (l’any sense estiu), hi va haver una enorme erupció
volcànica, que va omplir l’atmosfera de molts països de l’hemisferi nord de fum
i gasos. De quin volcà? De quin país? Això no se sap. Només sabem dels fums.
Tenien les rates motius per sentir fred i anar-se desplaçant amb le seves
potetes, una mica cada dia, avall, cap al sud, a buscar un ambient més
acollidor? Els tenien. I això és una cosa que fan molts animals segons les
èpoques de l’any. El problema, ara, és: van ser capaces de recórrer tant
territori (no el sabem, però havia de ser molt)?
Doncs mireu: de l’any 536 (sense
estiu) a l’any de la malaurada trobada, 541, van passar 5 anys. Amb 5 anys,
caminant un xic cada dia, devien arribar a la costa i, un cop allí, com
ficar-se dins un vaixell, elles saben molt bé com es fa.
No hi ha cap seguretat científica que això vagi ser així. Només és una
hipòtesi. Però resulta que és l’única hipòtesi que hi pot haver, sembla.
I no digueu mai, com de vegades es diu,
indegudament, que la bactèria Yersinia pestis es va desplaçar cap aquí o cap
allà. NO. La bactèria no es desplaça. Només es desplacen les rates, que porten
les puces, les quals, al seu torn, porten la bactèria.
A les rates se’ls en fotia la bactèria i
lo que pogués fer. Elles anaven a la seva.
Ja voldria continuar comentant les
epidèmies medievals, però no tinc ara cap text que m’hi pugui ajudar, com ha sigut en aquesta tongada.
