Les mentides dels economistes, 6

Intervenció de l’Estat en l’economia

Els economistes anomenats liberals diuen que el mercat és una entitat viva, que s’autoregula per les seves pròpies relacions internes, i que tota intervenció externa, com la de l’Estat, més enllà de les inevitables obres públiques, pot desorganitzar-lo. Però ja sabem per un article anterior que aquesta imatge idíl·lica del mercat no existeix en la realitat. La intervenció estatal és necessària, a més de les obres públiques, per evitar abusos, irregularitats, i, fins i tot, crisis. Posem exemples: Prohibir la distribució d’un medicament abans d’haver fet les proves pertinents per comprovar la seva innocuïtat. Semblantment amb els aliments. Regular el comerç per evitar abusos o fraus. Legislar les relacions laborals. No es fa, però s’hauria de fer: tenir un cert control dels grans bancs, per evitar les seves atzagaiades. I moltes coses més. Però, fins i tot, fer inversions productives que la iniciativa privada no fa.

Ara bé: quan més necessària és la intervenció pública és en les crisis. En començar una crisi, es produeix un fenomen automàtic: el capital privat es retreu i no inverteix fins que no ho vegi clar. Això empitjora la crisi: més fallides, etc. Cal, doncs, que l’Estat (en el nostre cas, la Generalitat) faci, sobretot, dues coses: 1) invertir capital (tret d’un nou esforç fiscal) ja sigui en obres públiques o bé en empreses productives; 2) ajudar els parats, perquè puguin comprar lo normal de sempre, i la demanda del mercat no disminueixi. Això és lo que l’economista anglès Keynes aconsellava als anys 30, i que va donar lloc a l’anomenada política keynesiana. Política que el president nord-americà Roosevelt va aplicar (amb controls, intervencions i ajudes) i que va treure els EUA de la crisi dels anys 30.

Aquest fet, tan clar, els dirigents europeus, espanyols i catalans dels últims anys han «fet veure» que no el recordaven, o que no el sabien, o que el consideraven antiquat. Perquè, encara que sembli mentida, de vegades «sembla» que interessi allargar una crisi per reestructurar la societat de manera més favorable al capital, encara que això impliqui fer patir a la gent. (Sembla.)

 De tota manera, la intervenció de l’Estat no sempre és lo bona que seria de desitjar. Cada intervenció suposa un organisme, uns empleats i un pressupost, o sigui més burocràcia. De vegades la cosa es deriva cap a interessos particulars, de funcionaris o d’empresaris... O bé es cometen errors. Però... és necessària. Sense ella, es tendeix a configurar una societat deformada, a base, sobretot, de dos fets: acumulació de més i més riquesa en la cúpula, i pobresa i misèria en la base.

Acabem amb un exemple ben pròxim i actual. Avui, les organitzacions empresarials catalanes (empresaris, eh!) demanen a la Generalitat que intervingui amb un pla de reindustrialització de Catalunya, després de tantes empreses fallides, sobretot petites. 

Les mentides dels economistes, 5

El mercat

Els capitalistes i els seus «economistes» no parlen mai de «capitalisme», i diuen que el seu sistema no és «capitalista», sinó d’«economia de mercat». El mercat, diuen, és el gran instrument per fer funcionar l’economia a satisfacció de tots. En el mercat concorren compradors, venedors i altres agents, amb tota llibertat, i del seu contacte i la seva competència en surten productes, normes, preus i relacions. Amb la seva lliure relació, asseguren el millor bé i la millor felicitat per a tothom. Tota intervenció externa faria mal a aquesta relació lliure.

Però això és una bonica teoria. En la pràctica, tot és molt diferent. El company Torres López ho explica tan bé que lo millor és copiar-lo.

«La evidencia empírica muestra que en los mercados hay una gran concentración de poder de decisión y que la competencia suele brillar por su ausencia.  (...)  Así, una sola empresa controla el 75 por ciento del comercio mundial de diamantes; dos empresas, las tres cuartas partes del comercio mundial de granos; tres, el mercado de café tostado molido; cuatro, el 70 por ciento del comercio mundial de comida; seis, la industria discográfica mundial; diez, más del 50 por ciento del mercado farmacéutico mundial...  (...)  Asimismo, en 2015, el valor de los activos del Banco Santander fue de 1’3 billones de dólares, es decir, algo mayor que el del PIB español en este año (1’2 billones de dólares).  (...)  Lógicamente, es muy ingenuo creer que, con esta concentración tan extraordinaria, los mercados pueden funcionar en virtud de las reglas de la competencia y que en ellos se toman las decisiones en condiciones de libertad por parte de todos los sujetos que intervienen.  (...)   Diversas investigaciones judiciales en muchos lugares del mundo han demostrado efectivamente que los grandes bancos y multinacionales han manipulado habitualmente los precios en mercados fundamentales como los de electricidad, divisas, oro y plata, petróleo y muchas otras materias primas, así como los tipos de interés.»  (Només hi ha lliure mercat en les botigues i empreses petites.)

Naturalment, no cal pas que jo ho comenti. Només una pregunta: On queden la llibertat, la competència i l’eficàcia per assegurar la felicitat?

Les mentides dels economistes, 4

Les pensions

«Economistes», polítics i periodistes ens diuen contínuament que les pensions estan en crisi, que són i seran cada vegada més insostenibles. Perquè la gent viu cada vegada més, per tant cada cop hi ha més pensionistes, i menys treballadors/es en actiu (o els mateixos), i que vindrà un dia que no es podran pagar. Molta gent està alarmada, i molts joves creuen que el dia que es jubilin no podran cobrar res, o quasi.

El professor Torres López diu: «Estas ideas se han generalizado en los últimos años, pero lo cierto es que se basan en una distorsión profunda de la realidad y en auténticos mitos sin fundamento científico.» Argumentem-ho en tres raonaments:

1) Si avui hi comença a haver dèficit en la Seguretat Social, és, bàsicament, pel gran nombre de persones que no tenen feina i pel baix nivell dels salaris. Això ocasiona una gran minva en la recaptació de les cotitzacions socials. Si es restablís la plena ocupació i uns salaris dignes, i aquesta nova situació continués en el futur, no hi hauria cap mena ni de dèficit ni de crisi. Però bé, anem a suposar que no sigui així...

2) Encara que la mala situació econòmico-social continués (que no s’ha de permetre), tampoc serien insostenibles. Perquè si, un dia, les cotitzacions socials (d’empreses i treballadors/es) resultessin del tot insuficients, s’haurien de completar amb aportacions dels Pressupostos generals de l’Estat. Alguns països ja ho fan. Però... i si l’augment progressiu del nombre de pensionistes fes que, un dia, no es pogués atendre a tots?

3) No pot ser. Perquè, al llarg dels anys, sempre ha augmentat, i continuarà augmentant, la productivitat del treball. De manera que cada vegada menys treballadors en actiu podran mantenir les pensions de més pensionistes.

Les pensions no tenen ni poden tenir cap crisi, ni ser mai insostenibles. Lo que es diu és propaganda dels bancs, que volen que els joves es facin plans privats de pensions, per fer ells més negoci. 

Les mentides dels economistes, 3

El deute públic

Primer de tot, cal deixar clar, per si algú dubta, que una cosa és el dèficit i una altra el deute. El dèficit és lo que el Govern gasta més de lo que ha ingressat en un any, i el deute és la suma de tots els dèficit d’any en any.

Tenir deute públic no és convenient. Però algunes vegades sí que es pot i s’ha de contraure. Per exemple: suposem el cas de demanar un gran préstec per fer, en un parell d’anys, una gran inversió (una fàbrica, una via fèrria) que després donarà un rendiment superior durant dècades. Després es podrà tornar fàcilment.

 Però no es tracta pas d’això... Avui, l’Estat espanyol deu al voltant d’un 100 per 100 del PIB. És a dir: tot allò que tots els espanyols/es produïm en un any, ho devem. A qui? Normalment a bancs estrangers. Per què?? Encara que no sigui cap consol, tots els estats europeus, estan si fa no fa.

Els estats europeus van tenir una altra vegada un deute semblant. Va ser al final de la Segona Guerra Mundial. Era lògic: les enormes despeses militars i d’armes d’aquells anys van produir un gran deute públic. Després, en la pau i els bons anys de l’economia, ho van anar tornant.

Però, per què ara, en temps de pau, s’ha pogut produir altra vegada aquest gran endeutament??? Ho contestarem amb les mateixes paraules del company Torres López: «El nivel tan elevado que está alcanzando la deuda pública en Europa proviene principalmente (por no decir que casi exclusivamente) de los altísimos tipos de interés que se ven obligados a pagar los gobiernos a las entidades privadas desde que estas consiguieron que en los tratados de la Unión Europea se prohibiese que los bancos centrales financiaran a los estados.» És a dir: el Banc Central europeu no pot deixar diners als governs nacionals, sinó que els deixa als bancs privats i aquests els deixen al Govern. Però el Banc Central els deixa a un interès baix, i els bancs els deixen a un interès alt. Els bancs fan un gran negoci sense fer pràcticament res. I per què els governs van permetre que s’aprovés un principi tan injust? Per la pressió econòmica dels bancs.

I aquests bancs són els mateixos que, en una crisi, quan tenen dificultats, els ajudem, a través del Govern, amb una gran massa de diners que, al final, es detreuen de les despeses socials.

Tot això es dissimula. I hi ha hagut personalitats i «economistes» que han tingut la barra de dir que aquest deute era perquè havíem viscut per sobre de les possibilitats (???).

La banca i el deute són dues sangoneres.        

Les mentides dels economistes, 2

El dèficit públic

En general, el dèficit públic no és convenient, i cal ajustar les despeses als ingressos. Això no obstant,  hi ha algunes situacions en què no sols es pot, sinó que convé gastar més i contraure un cert dèficit, per compensar-lo més endavant. Per exemple, si s’ha de fer una gran inversió per a un programa d’expansió que aportarà més ingressos, o bé si cal ajudar en unes necessitats populars especials.

Sobretot en situacions de crisi. En una crisi, és necessari que el Govern gasti més. Per què?

En una crisi es produeix un fenomen típic, que és una contracció de les inversions privades, que s’inverteix menys, cosa que sovint comporta fallides d’empreses i un augment de l’atur, i, consegüentment, una reducció del consum. Tots aquests fenòmens fan que la crisi sigui més fonda i més llarga. El volum i la durada de la crisi solen dependre més de la manca d’inversions i les seves conseqüències que no pas de les causes que l’han provocada en el seu inici.

Doncs si el Govern gasta més, compensa aquesta manca d’inversions privades. Ha de gastar més, per exemple, en obres públiques (que creen llocs de treball) i en ajudes a les persones afectades, perquè puguin continuar gastant lo normal de sempre. Així, la crisi es fa més suau i més curta.

Desgraciadament, hem vist fer tot lo contrari. Les autoritats europees i espanyoles han seguit de manera obsessiva, d’acord amb els consells de mals economistes, la reducció del dèficit en plena crisi. Això ha significat més fallides, més atur, més misèria, menys consum... Així han aconseguit que la crisi s’allargués 7 o 8 anys, i les conseqüències socials encara més, cosa que no calia. I dic «han aconseguit» perquè hi ha gent molt mal pensada que dubta de si s’han equivocat o... ho han fet expressament per perjudicar la classe treballadora.  

Les mentides dels economistes, 1

Els salaris

El company Juan Torres López, economista, catedràtic de la Universitat de Sevilla, assessor de Podemos, en el seu llibre «Economía para NO dejarse engañar por los economistas», ens explica com la majoria d’economistes ens enganyen per fer-nos creure que el sistema econòmic que tenim és bo.

Per exemple, en el tema dels salaris. Molts «economistes», i els governants que els segueixen, o bé els contracten, creuen i diuen que, per al bé de l’economia nacional, cal que els treballadors/es cobrin menys. Així el governador del Banc d’Espanya, el senyor Linde, ha dit diverses vegades que «caldria que els salaris s’abaixessin». D’aquesta manera, els costos de producció serien més baixos i podríem vendre i exportar a uns preus més competitius. (Això diuen ells.)

Aquestes directrius, naturalment, són injustes i inhumanes, però és que, a més a més, són antieconòmiques. Per què?

1) Del volum de la producció d’un país, als voltants d’un 80 per 100 van al consum nacional, i als voltants d’un 20 per 100, s’exporten. (Naturalment, això varia bastant segons els països.)

Doncs, si amb la reducció o la congelació dels salaris, i per tant la reducció del consum popular, castiguem o reduïm una part substanciosa del 80 per 100 de les vendes, per augmentar el 20 per 100... Mal negoci!! La salut de l’economia nacional es basa en el consum nacional. Les exportacions són un «complement».

2) Però, a més a més, si «un» país, seguint aquests mals consells, redueix els costos i, per tant, els preus, tindrà un avantatge en el comerç internacional. Però si això ho fan tots els països, o molts, aquest avantatge desapareix. És una solució falsa.

Ara bé: aquestes directrius «econòmiques» sí que han tingut un resultat molt important: els empresaris, banquers i inversors han augmentat els seus beneficis, a costa del poble.

El treball de cura de les persones

De totes les feines que es fan en la societat, la primera i més important és la de cura de les persones. Consisteix en la maternitat, l’alletament, la cura dels infants en tots els sentits, donar l’afecte continuat, proporcionar l’aliment de cada dia, la roba i la cura de la casa, l’afecte i la companyia a tots els membres de la família, guarir les malalties més corrents, acompanyar els infants i joves en els seus primers projectes i problemes...

La segona feina més important és la producció de tots el béns i serveis necessaris per a tothom, molt especialment i en primer lloc la producció dels aliments.

La feina de cura de les persones a casa sempre l’han feta, o exclusivament o en la més gran part, les dones. Però tradicionalment aquesta feina no ha sigut valorada amb justícia, i molt menys remunerada, sinó que, fins i tot, sovint ha sigut menyspreada, i les persones que la feien considerades com de segona categoria. Fins al punt que, a l’hora de comptabilitzar l’economia del país, aquesta feina ni tan sols existeix, ni es preveu mai millorar-ne les condicions. En els programes polítics sovint es fan mencions puntuals a la cura de les persones, en la mesura que, lentament, es va prenent consciència de la seva importància.

Molt recentment, en un partit nou, s’ha fet un pas molt important: en el programa fundacional, tocant a l’apartat d’economia, es considera que aquesta es basa en tres grans objectius: la cura de les persones, la conservació de la naturalesa i la producció dels béns i serveis necessaris per a la vida en societat. Heus ací un paràgraf principal:

La vida humana se sustenta, en primer lloc, en els béns i serveis que ens ofereix gratuïtament la natura i, en segon lloc, en el treball humà i la capacitat que tenim de cuidar-nos els uns als altres i de generar els mecanismes de solidaritat i de benestar que tots necessitem. L’economia actual, tanmateix, invisibilitza i menysté tant les xarxes de la natura com la cura de la vida humana basada en els afectes i la reciprocitat. L’economia del comú que proposem, per contra, ha de garantir que la xarxa de la vida se segueixi reproduint –mantenint en bon estat els ecosistemes– i que el treball es distribueixi de forma equitativa entre homes i dones; tant el treball remunerat com el treball no remunerat, actualment invisibilitzat i que duen a terme majoritàriament les dones en l’àmbit domèstic.