Un pacte de silenci?

L’any 2012, un anomenat Govern de la Generalitat va retallar uns 1.300 milions de la sanitat catalana, i una quantitat similar del pressupost d’ensenyament. Perquè al Govern li faltaven diners, a causa de la crisi. En aquell moment, com en tots, a Catalunya, com arreu, hi havia una massa de gent que tenia enormes quantitats de diners, no pas sempre ben guanyats, sinó que sovint es podrien considerar “legalment robats”. Era fàcil demanar-los una aportació extraordinària. Però no es va fer. Es van arrabassar diners dels serveis públics, perjudicant la població.

Lo més extraordinari de tot, però, és que mai, en aquests 6 anys que han passat,  s’ha sentit a dir, per part dels implicats (governants i companys dels partits corresponents) que, en tal data, tornarien els diners indegudament expropiats. Tot s’ha desenvolupat com si tothom ja considerés que aquell retall ja era un fet normal i consumat per sempre.

Però encara resulta més increïble que, avui, amb un nou Govern, ningú (gairebé) es plantegi que aquests diners s’hagin de tornar. Com una reivindicació bàsica. Ni tan sols dirigents d’esquerra. Fa uns quants dies, un dirigent de CatComúPod ho va esmentar. Crec que és l’única vegada que s’hagi fet. Per exemple, el secretari general de CCOO de Catalunya, en un article de fons de l’últim número de la revista del sindicat, fa un repàs de tota una tirallonga d’objectius que diu que el sindicat reivindicarà, i no esmenta pas el retorn dels diners extorquits als serveis públics, tot i que demana augmentar al 6 per 100 del PIB el pressupost d’educació.

Què passa amb els diners de les retallades de 2012?? Hi ha algun pacte secret en el sentit de no parlar-ne?? Vull dir, naturalment, no pas un pacte “expressat”, això segur que no. Però un pacte a base d’osmosi (relació no expressada però “sentida”)? 

El mal creixement

Avui, en un país desenvolupat, lo que necessita l’economia, la societat i el món és un procés econòmic estabilitzat, una economia estancada. Per motius ecològics: contenció del clima, estalvi d’energia, i de primeres matèries. (Naturalment, als països pobres no pots ser... provisionalment.) Als països desenvolupats (occidentals) només hauria d’augmentar la producció corresponent  a la reposició dels béns consumits.

No obstant això, tampoc ha de ser tan rígid el judici. Es diu que el creixement dels serveis no és pas tan dolent com el de la indústria. Perquè no consumeixen tanta energia ni primeres matèries.  I fins i tot, de cara al demà, es diu que també la indústria podria créixer de manera indefinida... SI...   tota l’energia consumida fos neta!! (Això és un dir, com a exemple.) Però fins i tot en aquest cas tan hipotètic avui, encara s’hauria de considerar el possible esgotament de les primeres matèries, com ferro, etc., tot i reciclant-les sistemàticament.

Doncs bé, considerant tot això, quan es diu, triomfalment, que Espanya ha crescut un 3 per 100, que tothom ho celebra (no només el Govern), es tracta d’una irresponsabilitat col·lectiva. Però... com ho dius a la gent? Si quasi tothom creu que “només amb creixement poden augmentar els llocs de  treball” (naturalment: en absència de totes les altres solucions).

Lo que volia dir és que quan l’economia (com si tingués un sisè sentit) tendeix, de per si mateixa, a estancar-se, que ho hauríem de celebrar, i els grans financers estan frustrats perquè aleshores tindran beneficis més petits, i ells els volen grossos, i... doncs, forcen els “seus” governs a invertir de maneres antinatura, amb diners inexistents, impresos només per a això... estem assistint a un SABOTATGE sistemàtic de l’economia, de la societat, del planeta i de la humanitat. Perquè això porta a la degradació de la natura, a una crisi econòmica (perquè crea uns desajustos que aquesta no podrà aguantar), i per tant a una crisi social, perquè quan s’hi trobin, tiraran mà de retallar... 

El nostre destí etern, 2

El meu primer article sobre “El nostre destí etern”, quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Perquè la versió de Pau, Pere i Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

El fet central de la qüestió és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem abans) que amb la judeo-cristiana??

Motius humans no en faltaven. Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.

Però... era això lo que calia fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament, a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han descartat opinions racionals amb l’argument  que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera  organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria. 

També voldria dir que els dos textos de Pau sobre el tema ("Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

Em confesso fortament perplex per tot plegat, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de qui sigui.

 

El nostre destí etern, 1

La Bíblia, com tots els llibres bàsics de qualsevol religió, mai no ha dit ni ha acceptat que la nostra vida s'acabés amb la mort. De tota manera, la Bíblia, i la religió d'Israel, mai no han previst, en tot l'Antic Testament (i estem parlant d'uns 7 segles, com a mínim) que ningú fos castigat (i en principi, tampoc premiat) després de la mort, a causa del seu comportament en la vida terrena. Això, per a les persones que vam néixer i créixer amb la idea que podíem anar al cel o a l'infern, és una gran sorpresa.

Segons l'Antic Testament, si una persona era bona, Jahvè  la premiava amb una llarga vida i/o amb una àmplia família. Si no, al revés, o bé amb una malaltia. És corrent llegir una frase com «Compleix els manaments, perquè tinguis llarga vida». També era corrent el fet de considerar una malaltia com un càstig de Déu. (I Déu té moltes maneres de castigar (o premiar) de manera interna, que ningú no veu.) El cas era que, segons la Sda. Escriptura, si hi havia algun premi o càstig, era en aquesta vida, MAI en l'altra.

Quan una persona moria, es creia que anava al Xeol, lloc suposadament subterrani, on anaven bons i dolents, i on «s'estaven», sense ni felicitat ni cap mena de dolor. No podien veure Déu, i això era la gran mancança, però no patien per res. Vist en una perspectiva llargament històrica, un pot pensar que es tractava d'una situació «provisional», en espera de la Resurrecció de Crist.

Presumptament, Jahvè havia previst, des de tota l'eternitat, la creació (mitjançant la concepció dels pares) de totes i cada una de les persones, totes elles destinades a ser felices per sempre en la seva presència. I res de lo que fessin o deixessin de fer en la vida terrenal podia canviar ni una engruna aquest designi inicial i definitiu. Si se les premiava o castigava, com hem dit, era en la vida terrenal, i prou.

Les altres religions presentaven una gran varietat, però ens en interessa una, sobretot: la grega. Perquè aquesta, a part de ser relativament veïna d'Israel, estava destinada a tenir una gran influència, per motiu del gran pes de la seva cultura excepcional, i fins i tot pel gran pes polític, sobretot per la potència de l'Imperi Romà.  

En un principi, al voltant del segle VIII aC, en temps del poeta Homer, la religió grega era similar a la bíblica. I també les ànimes de les persones, quan morien, totes, anaven a l'Hades (equivalent del Xeol), on s'estaven en una existència tranquil·la, encara que sense cap al·licient. Aquesta similitud  es va començar a trencar al segle V aC, quan el també poeta Píndar va explicar, i va ser cregut, que, en l'altra vida, després de la mort, les ànimes eren objecte de premi o càstig, segons la vida que haguessin portat. Però no era gran cosa: el seu destí era: treballar o no haver de treballar; veure el sol o no veure'l...

Un segle després, el IV aC, aquesta vegada un gran filòsof com Plató va reblar la cosa, dient, en el llibre «Fedó», que al Tàrtar (nou lloc o estat, situat sota de l'Hades), les ànimes eren jutjades, i els malvats eren castigats. No va pas dir com. Encara que aquests càstigs poden semblar (sobretot en comparació amb lo que havia de venir) raonables o fins i tot justos, el fet era decisiu, perquè aquesta religió se separava ostensiblement de la israeliana, la qual, com hem dit, ignorava cap mena de càstig.

Cal recordar, una vegada més, que la religió d'Israel era, en aquest punt, i en altres que no tocarem, una religió força «original» i independent, en comparació amb lo que han esdevingut al llarg del temps totes o quasi totes les altres. No en va, es tractava d'un poble que tenia una relació especial amb Jahvè, el seu Déu, encara que no pas tan espectacular com la que ens pinta l'Èxode al peu del Sinaí, que ara sabem que és mítica.

¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? Hi ha hagut d'haver un ERROR, i molt gros.

¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part «bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, el primer autor del NT, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu ni una paraula sobre infern ni condemnació. I vaja quin un, per callar-s'ho!

En els evangelis, el de Mateu conté 6 frases en què Jesús parla de l'infern, i en el de Lluc, n'hi ha 1 (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15 / Mt, 23-33 // Mt, 25: 41-42 / Lc, 16: 23-24). Però alerta! En els 5 primers casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehena». La gehena era un cremador de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas, la gehena significa «destrucció» immediata, no pas lloc de turment etern. Només en els altres dos casos, Mt, 25, i Lc, 16, Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de condemnació eterna, basat en un foc etern. El passatge de Lluc és derivat del sentit de Mateu 25, de manera que és aquest el text en què ens hem de basar.

És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè tenia fam i no em donàreu menjar...»  Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús no era una cosa real, o, en tot cas, era una cosa simbòlica.

Hi creia, ell, en aquest foc etern? Segur que sí, com hi creien tots els jueus. Si creien en el dimoni, ésser sobrenatural, per tant suposadament etern, havien de creure en el foc, també etern, ja que era l'hàbitat del dimoni. Però una cosa és creure que hi ha el foc, i una altra, enormement diferent, és creure que cap persona hi hagi d'anar.

Deixeu-me exposar unes condicions generals. Sabem de sempre que Jesús és veritable Déu i veritable home. Hem de creure que tenia algunes certeses, sobretot les relacionades amb la divinitat, que eren inherents a la seva condició divina. Però en les coses corrents de la vida, comprenent els coneixements culturals, en tant que home, sabia lo que sabia qualsevol altra persona jueva. I fins i tot, en relació a la Sagrada Escriptura, hi ha passatges evangèlics que mostren que creia en els fets narrats en la Bíblia, incloent els mites del Gènesi, com si haguessin sigut fets històrics i reals. Per tant creia en el dimoni i, doncs, en el foc etern. Però... creia que hi havien d'anar les persones insolidàries?

Ara diré la meva opinió. Qui la trobi acceptable, bé, i qui no, acceptem la diferència. Jesús, com mostra tan bé el text de la descripció del Judici, considerava l'ajuda al necessitat (sempre suposant que es pugui) com la «cirereta» del seu missatge, del seu evangeli. Misses, sexes, litúrgies, devocions, jerarquies, creences, dogmes... tot això s'ha de considerar i s'ha de fer, sobretot fent-ho bé, i no de qualsevol manera com tantes vegades, però sempre per sota de la cirereta.  I... per tant, aquells/es que no ajuden els necessitats (podent-ho fer) Jesús els menysprea. Els menysprea tant... que, simbòlicament, els condemna (és a dir, els condemnaria...) a allò més greu que ell creia que existís: el foc etern del dimoni.

¿Volia dir que, quan arribés el dia, el dia del Judici, els hi condemnaria de veritat?  NOOO!! Ni pensar-ho!! Era una exageració. L'exageració era un recurs expressiu àmpliament usat en la societat jueva, per tal que l'oient es fes càrrec de la gran importància que el parlant donava a alguna cosa. I Jesús l'usa correntment. Recordem:  és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne... /  si el teu ull t'és causa d'escàndol, arrenca-te'l  /  si et donen una bufetada a la galta dreta, para-li  també l'altra  /  si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres  /  quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la dreta  /  quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega... /   quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara perquè els altres no vegin que dejunes   /   com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?   /   si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a una morera que es desarrelés i es plantés al mar...  Doncs vejam: considero, hem de considerar, que l'expressió «aneu al foc etern...» és un més dels casos d'aquest tipus. Ve t'ho aquí.

Era una exageració. Però mai no ho hagués dit...

Perquè resulta que els «curtets» dels seus seguidors, no pas els apòstols, sinó altres successors posteriors, es veu que van interpretar aquestes paraules al peu de la lletra, i van establir la possible condemna al foc etern, si es moria en pecat, com una de les columnes de la fe cristiana. Aquesta creença va ser l'aberració més gran que s'hagi produït mai al món. I una religió que era original, diferent de totes, emanada d'un Déu tot amor, i que va ser enormement enriquida amb el missatge de l'Evangeli, per una altra banda, va ser convertida en una religió amb trets ultrarepressius. I milions de persones, durant segles, han viscut terroritzades per l'horrible possibilitat que, si morien en pecat, patirien eternament el suplici més gran imaginable.

De fet, aquesta mala interpretació era relativament normal, ja que eren unes paraules que semblaven solemnes i serioses. Però hi ha una cosa que és realment incomprensible: ¿com és que tantes testes pensants com hi ha hagut, Agustins, Tomasos, i tants d'altres, no han vist que aquí hi havia un molt greu error, i no l'han tombat???

No obstant això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20 vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel, o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes incorrectes, etc. Però hi ha 5 textos que són molt importants, i que han de ser degudament considerats. Són:

Sant Pau.-  ...per al dia del càstig, quan es manifestarà el just judici de Déu. «Ell pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna, als qui, practicant amb constància les bones obres... el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat... Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé.»  (Rm 2, 5-10)

- «Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida.» (2 Cor 5, 10)

Sant Pere.-  «I és que el Senyor allibera de la temptació els piadosos, però té reservats els injustos per a castigar-los el dia del judici.» (2 Pe 2, 9)

Joan.-  «...i en sortiran; [del sepulcre] els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal, per a ressuscitar condemnats.» (Jo 5, 29)

Però hi ha un altre text, molt especial. Al final de Marc, les paraules de Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.» Segur que Jesús no va dir res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és cosa que no depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de l'ascensió.

Resulta, doncs, que, en relació al tema que ens ocupa, en la Bíblia se'n donen tres versions, segons autors, èpoques o circumstàncies:

1) La tradicional de tot l'Antic testament, que és: no cap càstig després de la mort.

2) La suposadament simbòlica i mal interpretada de Mateu, que és: càstig etern i amb foc.

 3) La versió de Pau, Pere i Joan evangelista, que és: un càstig, gens concretat, del qual l'única aproximació que se'ns dona és «tribulacions i angoixa», que pot voler dir milers de coses diferents.

(Aquesta  darrera versió recorda molt la de Plató.)  

Aleshores, doncs, el destí dels insolidaris davant la necessitat? I el dels injustos? Sembla molt evident, pel conjunt de la descripció del Judici, en Mateu, i pels altres textos que he esmentat, que el seu destí serà «diferent» del dels bons i solidaris. No pas, ni pensar-ho!, ni el foc ni cap mena de càstig important. Diferent, en quin sentit? Mai no ho sabrem.

Dues prioritats preferents per sobre de tot

Posats que som en un camí de normalització, tan necessari després de l'allau d'objectius massa elevats, enfrontaments destructius i desgovern, no acabo de veure que s'enfoqui bé el nou viarany.

Entenc que en l'afer Catalunya-Espanya, allò, precisament allò que va causar l'enrenou de tot el procés, la retallada de competències de l'Estatut en la Mala Sentència de 2010, allò mateix hauria de ser la primera pedra de la normalització. Sense allò no hi hauria hagut aquell daltabaix. Amb la restitució de TOTES les competències en mala hora retallades, tot hauria de tornar a mare. La restitució s'hauria de fer amb una reforma-ampliació de la Constitució. O també es podria fer, provisionalment, amb una Llei especial, si la reforma constitucional s'havia d'allargar massa.

Doncs, amb gran sorpresa veig que no sembla que ningú se'n recordi. Que no se'n recordin els d'allà, siguin quins siguin, no és estrany. Però sí que trobo molt estrany que sembli que no se'n recordin els d'aquí. Es parla de les lleis anul·lades pel TC, que cal recuperar-les, i fins i tot es parla de les 45 reivindicacions presentades pel president de la Generalitat al senyor Rajoy, que també és cosa que s'ha de recuperar.

Qui se'n recorda, de les competències retallades?

I en l'altre camp, en el menystingut govern de la societat catalana, es va fer un frau horrorós, mai criticat amb prou duresa, en retallar ni més ni menys que uns 1.000 milions i escaig de cada un dels dos serveis fonamentals: sanitat i ensenyament. I altres partides d'altres serveis secundaris. Es va fer l'any 2012, perquè estàvem en plena crisi, en comptes de fer pagar més a aquells qui tenen diners de sobres, i no sempre ben guanyats. Es va fer, naturalment, per la crisi, per tant de manera suposadament «provisional».

I, lo que solen ser les coses, aquest sentit de «provisional», amb el pas dels anys, que ja són 6, s'ha anat diluint, diluint..., i avui ja «sembla» que no sigui provisional, sinó més o menys «lo normal». I ningú no parla de tornar-los, aquests recursos. Però som en la mateixa il·lògica que en l'altre cas: que no parlin de tornar-los els partits de dreta (els qui els van retallar), i els sectors empresarials, té la seva lògica (no pas honesta, és clar), però per què no els reclamen, com a primera cosa, abans que tota altra, els sindicats i els partits d'esquerra??

Què està passant??

Les injustícies de la frontera, 3

Les tragineres

Quasi ningú no sap qui són les tragineres, què fan i, sobretot, com les tracten. Són unes dones marroquines, generalment grans, que cada dia creuen les fronteres de Ceuta o Melilla i, si les contracten, recullen fardells, sovint molt pesants, i els traslladen a peu a ciutats marroquines, per només entre 5 i 10 euros per fardell. Per la distància que han de recórrer (la majoria viuen a Nador, a 16 km de Melilla), i pels horaris de la frontera (de 6 de la matinada fins a les 14 hores), només poden fer dos viatges al dia.

Els fardells contenen articles com petits electrodomèstics, coure, ferralla… però, sobretot, roba de segona mà. Roba en bon estat però passada de moda, i altres articles, que els europeus ja no volen, però la població africana els adquireix pel seu preu més baix.

Les tragineres no disposen dels drets laborals més elementals. Segons diferents fonts consultades, aquesta activitat genera més de mil milions anuals a Ceuta i a Melilla, i d’ella malviuen, a l’altra banda de la frontera, 45.000 persones, de les quals el 75 % són dones.

Lo més trist i indignant és que, no només són explotades econòmicament, sinó que, pel fet de ser dones, africanes i «velles», alguns policies fronterers les menyspreen, les insulten i, a vegades, les colpegen (puntades de peu, empentes...), en una actuació superracista. Més d’una vegada, els tallen els fardells amb un ganivet i escampen la mercaderia per terra...

Són dones invisibles, treballadores que ni tan sols reben la consideració de treballadores, perquè no tenen drets laborals, ni prestacions socials, ni sanitàries, ni accés a cap tipus de prestació econòmica. No existeixen, són com ombres, que esperen dia rere dia a la frontera i, si tenen sort, podran creuar-la amb una càrrega de vegades superior al seu pes, amb el consegüent desgast físic i també moral. Pateixen dolors a les articulacions, mal d’esquena, etc.

Pel que fa al perfil d’aquest col·lectiu, sovint es tracta de dones que, o no han estat mai escolaritzades, o la seva escolarització ha sigut molt breu. Casades des de molt joves –a vegades són mares de criatures petites i al mateix temps ja són àvies per part de les filles grans–. Per a moltes d’elles, lo que aconsegueixen fent de tragineres són els únics ingressos que entren a casa, ja que o han quedat vídues, o han sigut repudiades del seu entorn familiar o abandonades...

Si un dia tenim un Govern (responsable), li haurem d'exigir immediatament que normalitzi la situació laboral de les tragineres.

Final de la sèrie   (Gràcies al diari Público, a la companya Júlia, de Migracions Irídia, i a Estrella Pineda, de CCOO, per les informacions rebudes.)

Les injustícies de la frontera, 2

La immigració dels nens

Per què venen tants africans? I, sobretot, per què venen tants nens/es?

Expliquem les coses seriosament, des del principi. Àfrica, avui, sense parlar del passat, del qual hi hauria moltíssimes coses a dir, és un territori subdesenvolupat per falta de capitals. No obstant això, a Europa hi ha grans masses de capitals (molt sovint reunits gràcies a actuacions abusives o, simplement, il·legals) que ja no tenen oportunitats suficients per invertir-se, perquè Europa ja té un grau de desenvolupament molt alt. El destí normal d'aquests capitals seria invertir-se massivament en la industrialització africana. Per donar feina a la massa de joves africans, que superen en molt (poden arribar a ser el doble) el nombre de llocs de treball existents.

Àfrica té encara una natalitat molt alta, que anirà descendint fins a arribar a ser similar a l'europea (però això demana el seu temps, perquè depèn d'actituds psicològiques que van variant a còpia de les generacions). Actualment és alta, i això fa que hi hagi unes masses de joves en edat de treballar altíssimes.

Però els capitals sobrers europeus es dediquen preferentment a especular. Compren collites de grans abans de collir-se, pagant preus baixos, sovint  a camperols necessitats, i després les venen a preus bastant més alts. Compren edificis i habitatges, i els destinen a usos d'alt estànding. I així... Això quan no trafiquen amb droga, armes o persones (per al treball sexual obligat). Això són guanys més fàcils i grossos. Una indústria a l'Àfrica suposa molta més imaginació, beneficis més petits i... algun fracàs inicial. 

Doncs els joves africans han de venir, tant si ens agrada com si no. Els primers a qui no agrada són ells/es. Però avui parlem dels nens/es.

Moltes famílies africanes pensen (i diuen): «Aquí no hi ha res a fer. Per nosaltres ja no cal parlar-ne. Però els fills... Si poguessin marxar... El nen es pot ficar en aquests forats que hi ha a sota dels camions, només es tracta d'una estona, fins a passar la frontera. O bé ens venem lo que tenim i paguem a l'amo d'una pastera. Una volta dins Espanya, seran més o menys atesos, alimentats i educats fins als 18 anys. Llavors s'hauran de buscar la vida, i sempre ho faran en condicions dolentes, però mai tan dolentes com aquí.» I així, avui, al conjunt d'Espanya, n'hi ha més de 6.000.

Molt ben pensat. Però, què passa? Tenen uns drets, segons la llei espanyola, perquè són menors. Però, com se sap, que són menors? Ells/es porten, de vegades, uns documents (com partides de naixement) que acrediten la seva edat. Però les autoritats espanyoles no se'ls creuen, els documents que porten (amb lo qual incompleixen una resolució del Tribunal Suprem, que diu que s'han d'acceptar com a vàlids). El fiscal de torn (el fiscal, no un jutge) ordena proves de determinació de l'edat. Aquestes proves consisteixen en l'examen dels ossos del canell i del grau de desenvolupament dels genitals. En les noies, també del grau de desenvolupament dels pits. Aquestes proves no són gaire exactes, tenen errors i no són reconegudes científicament. Molt sovint, el fiscal (no un jutge) «decideix» que el noi o la noia té més de 18 anys.

Aleshores no té dret a l'acolliment que marca la llei. Però la cosa no s'acaba pas aquí. El fiscal només es preocupa d'estalviar al Govern el cost del manteniment.  Però no li dona un document que certifiqui que és un adult. I per tant, aquell noi (o noia) no pot ser acollit, però sovint tampoc pot treballar, perquè no pot demostrar que té ni els 18 anys, ni els 16. Tot i que la llei obliga l'Administració a donar-los permís de residència i treball, perquè puguin treballar. Però sovint això no es compleix. Ara tenim uns 700 adolescents en aquesta situació (a Espanya).

Així, doncs, les injustícies de la frontera més importants, desconegudes de quasi tothom, són: 1) La devolució en calent del molts adults. 2) El no reconeixement de drets de molts menors.