Els creà home i dona

1) El Creador els creà homes i dones.

2) Ho va fer mitjançant l'evolució natural.

3) Aquesta evolució natural, obra també del Creador, presenta, ocasionalment, punts crítics de canvi, tant en vegetals o animals com en persones.

4) En les persones, aquests punts crítics de canvi poden ser físics o psíquics. Poden influir en sentiments i en inclinacions afectives i/o sexuals.

5) Això dona lloc, de manera natural, i per tant divina, a una diversitat afectiva i sexual. Ha de ser humanísticament acceptada i molt cuidada. (Precisament en atenció al fet que no ho ha estat mai.)

6) Aquesta realitat dels punts crítics de canvi ha de ser coneguda per les persones des de la infantesa, per tal que, quan una persona s'hi trobi, sàpiga que és una cosa normal, encara que minoritària, i no s'enfonsi en una depressió solitària i dolorosa.

7) Per tant, cal que en el procés educatiu s'inclogui una informació en aquest sentit.

Trencacloesques evangèlic (una mostra en 8 textos)

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un emigrant o un foraster.  (Levític 25: 35)

Si de veritat seguiu el bon camí i milloreu la vostra conducta, si feu justícia entre les dues parts d’un plet, si no oprimiu els immigrants, els orfes i les viudes, si en aquest lloc no vesseu sang innocent i no adoreu altres déus, que serien la vostra perdició, jo us deixaré habitar en aquest lloc, a la terra que vaig donar als vostres pares des de sempre i per sempre. (Jeremies 7: 5-7)

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.  (Mateu 25: 34-36)

Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  roben el dret  /  als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí,  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  (Isaïes 10, 1-3)

Escolteu, doncs, això,  /  governants del poble de Jacob,  /prohoms de la casa d'Israel, /

vosaltres que abomineu el dret  /  i torceu tot el que és recte,  /  que engrandiu Sió a còpia de sang,  /  i Jerusalem al preu d'injustícies!  /  Els qui la governen  /  es deixen subornar;  /  els sacerdots  /  fan pagar els seus oracles,  / i els profetes  /  vaticinen per diners...  (Miquees 3: 9-11)

Ja sabeu què es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. / Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pels tribunals; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí [tribunal superior d'Israel], i el qui el maleeixi acabarà al foc de la gehenna [crematori de deixalles]. 

Ja sabeu què es va dir: No cometis adulteri. / Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.

Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.  (Mat 5: 21-22; 27-29; 6: 24)

El qui estima és pacient, és bondadós;  el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.  (1Corintis 13: 4-7)

Sabem que, quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d'homes, eterna.  (2 Corintis 5: 1)                                

Gran confrontació a l'octubre

El papa Francesc ha convocat, per a l'octubre, un sínode de bisbes per a parlar de l'Amazonia. (En un sínode de bisbes hi solen participar els presidents de les conferències episcopals nacionals.)

L'Amazonia és un territori molt extens, riquíssim en valors i recursos naturals, amb una alta població (35 milions) que viuen en una forta connexió amb la naturalesa, deixat de la mà de tothom...  excepte del binomi multinacionals - mals governs, que l'estan depredant de mala manera.

Els motius de dedicar-hi un sínode són diversos: El seu gran valor ecològic i humà, el perill que corren aquests pobles i recursos a mans de la depredació, i, simplement, el fet de no haver-se'n preocupat quasi mai de veritat.

S'ha fet un document, titulat «Instrumentum laboris», que incideix molt en la valoració humanista, i fins i tot teològica, dels valors del territori i de la gent que hi viu. Aquest document no agrada a moltes autoritats eclesiàstiques, perquè consideren que valora «massa» els aspectes naturals i humans, en detriment dels més específicament teològics.

Aquesta tensió, entre un sobredimensionament dels aspectes divino-sobrenaturals del cristianisme, amb dèficit dels aspectes humans, i l'esperit reformador per valorar molt més els valors humans, ha sigut tradicional, s'ha donat sempre, i tots els moviments reformadors que hi ha hagut en l'Església, com benets (al principi), cluniacencs, cistercencs, valdesos, càtars, franciscans, dominics, jesuïtes... sempre han buscat tornar al principi i aixecar el valor i la dedicació a les persones i les seves necessitats. (Els més monàstics han tingut més aviat preocupacions més pròpies del seu estat, però sempre en la línia de tornar a l'Evangeli.) 

Doncs bé... Hi tornem. Pot haver-hi una oposició molt forta, al document. Però creix l'esperança que molts bisbes sud-americans ens puguin ajudar. Ho tenen més a prop, i ho senten més.

Debat sobre el document Instrumentum Laboris

(per al Sínode sobre l'Amazònia)

Si es tracta del fet que una expressió del missatge cristià es decanti (en quantitat i/o en valoració) més cap a aspectes divino-sobrenaturals, o bé més aviat cap a aspectes humano-naturals, sembla que la solució hauria de ser senzilla: què diuen els textos? A primera vista podria semblar difícil, perquè els textos són més de 50 (comptant les cartes de Pau com un de sol, i comptant els llibres de dos volums com un de sol, més suprimint versions gregues, etc.). Però hi ha, en la Bíblia, uns nuclis que podríem anomenar «neuràlgics»: els 4 evangelis, els llibres dels profetes, la Llei...  Els dos primers són els nuclis on, sens dubte, la Paraula de Déu s'expressa de manera més pròpia. Doncs vaig fer una recerca, pàgina a pàgina, buscant referències sobrenaturals. (Com és natural, no es comptabilitzen les referències corrents a Déu, que són part de la vida natural, ni tampoc les referències dels profetes, o de Moisès, a les seves converses amb Jahvè, que serien part de la seva «feina».)   El resultat és:

En el Sermó de la muntanya no hi ha cap referència de tipus sobrenatural.

Al llarg de l'Evangeli de Mateu (54 pàgines, de lletra més aviat petita), n'hi ha 6 referències:

La confessió per part de Pere com a Fill de Déu, i l'afirmació de Jesús que li ho ha sigut revelat per Déu.

La Transfiguració.

L'afirmació d'un càstig etern (simbòlic, perquè era a una realitat (de foc) inexistent), després del Judici final.

La corresponent en les dues afirmacions sobre la «fornal ardent», on serien llençats el jull i els peixos dolents, o sigui les persones que hagin obrat el mal, cosa totalment indeterminada sobre quina transcendència tindria.

L'anunci de la vinguda del Fill de l'home al final dels temps.

La Resurrecció de Jesús i les seves aparicions.

Al llarg del text de Marc (32 pàg), hi trobem:

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

En el text de Lluc (unes 53 pàg), tenim:

L'anunci de l'àngel a Maria.

La baixada del colom, en el baptisme.

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

Text de Joan (38 pàg):

Només hi trobem:

L'existència, des de sempre, de la Paraula (de Déu) i que és aqueta la que es fa persona.

Les aparicions com a ressuscitat.

Conclusió:

Al llarg d'un total d'unes 170 pàgines, i sense comptar les repeticions,

tenim 9 referències a fets, qüestions o persones de caràcter sobrenatural.

Al llarg del text d'Isaïes (tres autors, 83 pàgines), hi ha 2 referències:

Al final de tot (Tercer Isaïes), a una solemne vinguda del Senyor «armat de foc», per jutjar tots els mortals i condemnar a la mort els culpables d'idolatria. No se n'indica l'època.  I molt juntament a aquesta referència, n'hi ha una (sense que estiguin relacionades entre si) sobre la creació d'un cel nou i una terra nova, centrada a Jerusalem, on tothom serà molt feliç, sense descartar ningú.

En tot el llibre de Jeremies (unes 80 pàg), no s'hi troba ni una referència a fets, situacions o persones sobrenaturals.

És a dir: En unes 160 pàg d'aquests dos llibres profètics, només hi ha 2 referències de tipus sobrenatural.

Al llibre del Deuteronomi (83 pàg), hi ha 1 referència a un parlament de Jahvè, enmig d'un gran foc, a tot el poble. (Dt 4: 11-12)

Al llibre dels Salms (170 pàg) hi ha 5 mencions a fets extraordinaris, miraculosos, però totes cinc es refereixen a lo mateix: les obres extraordinàries de Déu a favor d'Israel en la sortida d'Egipte i la travessia del desert. De manera que es podria dir que és un sol cas.

Al salm 78, llarguíssim, de 4 pàgines, es canta la sortida d'Israel d'Egipte, remarcant els fets extraordinaris que Déu hauria fet contra els egipcis, el trajecte del desert, les infidelitats del poble, una derrota davant uns enemics (que no consta en cap altre llibre), la salvació final gràcies al poder diví, i l'entrada a la terra de Canaan. Però NO la concessió de la Llei (tot i algunes referències).

Similarment s'esdevé al salm 105, en què també s'esmenten amb detall les fetes divines sobre Egipte. / I així mateix  en el cas dels salms 106, 135 i 136.

És per a mi una gran sorpresa que, en aquestes cinc referències, no hi hagi ni un sol esment a la proclamació de la Llei al Sinaí.

En els textos de Pau, considerant els de les epístoles als Romans, Corintis 1 i 2 i Efesis (unes 60 pàg), tenim 5 referències a fets sobrenaturals, 1 en relació a la resurrecció de Crist i de tothom, i 3 en relació a judici diví i vida eterna (dues són repetides, per tant considerem 4 mencions):

Tot això quedarà al descobert el dia que, d'acord amb l'evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes. (Rm 2: 16)

Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol,  tots van passar el Mar Roig...  (1Cor 10: 1)

Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort... (1Cor 15: 20) Però, pel que fa la resurrecció de tots (15, passim)

Sabem que quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu...

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui...  (2Cor 5:1, i 5: 10)

Total: en unes 640 pàgines (un 30 per 100 del volum de la Bíblia), de 9 llibres molt representatius (considerant les cartes de Pau com un llibre sol), he trobat 17 referències a fets, condicions o persones de caràcter sobrenatural o celestial (sense comptar les repeticions). Es tracta d'una mostra molt petita. Cosa que es correspon a la idea que tinc del missatge bíblico-cristià: un ideal de vida sobretot d'amor, de llibertat i solidari. I il·luminat i estimulat per unes poques (les suficients) pinzellades sobrenaturals.

Aleshores, als bisbes i cardenals que refusen parts del text sobre l'Amazònia per ser massa ecològic i humà, i poc il·lustrat en relació a Déu i la seva revelació, els dic que aquest text manté un clar paral·lelisme, en aquest aspecte, amb la Sagrada Escriptura.

I tanmateix...  hi ha 2 frases del text de l'Amazònia que jo no hi posaria. (Article a part.)

¿Qué tendremos que cambiar de nuestra vida?

(Cuando tengamos mucha menos energía)

El compañero Joaquim Sempere, luchador de toda la vida, ha publicado un libro titulado «Las cenizas de Prometeo». El significado del título es el siguiente: Prometeo es un mito griego que habría beneficiado a los mortales aportándoles el fuego para su uso. Pero el autor lo imagina como protector de la alegre y loca carrera de la humanidad de quemar petróleo, petróleo, petróleo, y todo tipo de combustibles, para producir productos, productos, productos, muchas veces no necesarios. Pero esa locura no puede durar demasiado: todos los recursos utilizados en esa «fiesta» (salvo el nitrógeno) son finitos, limitados, y un día (pronto) se terminarán. Pero, atención: mucho antes de terminarse, serán cada vez más escasos, y más caros. Y… lo peor podría ser que los gobiernos, los grupos de poder, se «pelearan» para quedarse los últimos restos. Entonces, el autor imagina que, de este loco fuego, quedarán sólo… las cenizas. Y…  ¿qué haremos con ellas? 

La realidad:   En distintos momentos de la segunda parte de este siglo, irán escaseando y luego terminándose, no sólo el petróleo (y el gas), sino los metales, los elementos minerales portadores de nutrientes con que abonamos la tierra de cultivo para que siga produciendo (por ejemplo, el fósforo), entre otros recursos.

Como punto en cierto modo muy expectante y curioso, expongo lo siguiente: las tierras de cultivo, en vez de abonarse con los clásicos abonos químicos, cuando estos escaseen, deberán volver a serlo, como había sido siempre, con los excrementos de personas y animales, los cuales, en las ciudades, en vez de echarlos de manera irresponsable al mar, deberán ser recogidos y transportados en carros (en carros, porque los vehículos serán escasos i sobre todo lo será la energía con que moverlos) a las granjas o haciendas de los alrededores de la ciudad, donde se procurará producir tantos alimentos como nos sean necesarios (ojalá, porque puede muy bien ser que también resulten escasos).

Y, para cerrar, pero no todavía del todo, el capítulo de los alimentos, que a lo largo de todo este proceso tiene que ser siempre el más importante, resulta que la escasez, la carestía y, finalmente, la falta, de petróleo incidirá sobre la agricultura de forma tremenda: no se podrá seguir labrando con el tractor, o bien mucho menos, habrá que volver a labrar con el arado, y con animales, y no hablemos de segadoras y cosechadoras, de modo que la producción de nuestros alimentos exigirá mucha más mano de obra, y mucha gente tendrá que trasladarse de la ciudad al campo. Pero ello trae, a su vez, un corolario importante: se necesitarán muchas inversiones públicas para construir muchas más escuelas, centros de salud, equipamientos culturales, deportivos... con objeto de que los nuevos pobladores rurales tengan un mínimo de acomodo.

Naturalmente, el petróleo y otros combustibles deben ser reemplazados por la producción de energías limpias (sol y viento), pero hay un consenso bastante generalizado de que jamás podremos, con la producción de energía natural, tener una cantidad de energía comparable a la que nos proporcionan las energías fósiles actuales. Tendremos que pasar con mucha menos energía, además de ser limpia.

Cedo la palabra al autor, en pasajes seleccionados: «La escasez de energía que inevitablemente se nos impondrá (incluso con una transición energética a renovables) obligará a reducciones de nuestros consumos en general y no sólo en energía, sino también en bienes y servicios de toda clase, ya que la energía está en todas partes. Necesitamos energía para cultivar la tierra y criar animales, para desplazarnos, para cocinar, calentarnos y  refrescarnos, para producir electricidad, para elevar el agua que necesitamos, para calentar hornos industriales, para conservar los alimentos, etc. Hay que actuar a la vez en varias direcciones complementarias.»

«La primera y más urgente es la transición a un modelo energético 100 por 100 renovable, que eliminaría de raíz la dependencia del petróleo y demás fuentes fósiles de energía; y que cortaría de raíz el peligroso agravamiento del cambio climático. Si se emprendiera pronto, todavía se podría utilizar la energía concentrada de las fuentes fósiles y la transición energética sería más fácil, pero no es este el caso: el cambio se está haciendo a paso de tortuga. Otra dirección es la de sustituir la agricultura industrial, muy dependiente del petróleo, por una agricultura ecológica.»

«El contexto de escasez de energía y de transición a las renovables empujará a la migración desde zonas urbanas a zonas rurales. La agricultura ecológica exige más mano de obra, y la carestía del transporte y de la conservación de los alimentos exigirá una producción de proximidad. De ahí la conveniencia de que aumente la población rural y disminuya la urbana.»

«Una tercera evolución será la transformación de la industria. Adaptarse a la escasez de energía implicará adaptarse también a la menor disponibilidad de materiales no renovables del subsuelo. (...) En todo caso, la escasez obligará a fabricar artefactos más duraderos, reparables fácilmente cuando se estropeen, diseñados para ser reutilizados y para reciclar fácilmente sus componentes al final de su vida útil.»

«[La captación de energías renovables] requiere mucho espacio para captar la energía y muchos artefactos técnicos para asegurar la cantidad y la seguridad en el suministro a qué estamos acostumbrados. Pero además [los aparatos para captar la energía] requieren, con las técnicas hoy disponibles, cantidades de hierro y de metales escasos nada desdeñables. Si hubiera que proveer a toda la humanidad [de medios para captar tanta energía como hoy usamos] la disponibilidad de materiales se agotaría en pocos decenios. (...) [Hay que aceptar] que un sistema energético mundial 100 por 100 renovable exigirá sacrificar una proporción elevada de bienes de uso y consumo.»

«La celeridad con que se tomen estos tipos de medidas será clave para evitar que se produzcan daños graves. Transición energética, revolución agroecológica, reforma industrial y territorial y reorientación tecnológica deberían avanzar en paralelo. Sólo así podrán evitarse las eventuales situaciones de caos, colapso, violencia o regresión social.»

Todo eso yo no lo veré, pero tengo hijos, nietos y biznietos.

La Llei Aragonès

Aquells grups de catalans, anomenats últimament de diverses maneres, que sempre han tendit, descaradament, a  considerar Catalunya com el seu «hort», o la seva «botiga» (i, secretament, si era possible, també la seva «mamella»), sembla que ara estan disposats a donar el cop final.

                                                       

Recordem: sempre, de dècades, han tendit a organitzar i administrar els serveis públics d'una manera poc pública, d'aquella manera anomenada «de gestió público-privada». Forma de gestió molt lloada a la resta d'Espanya, on s'havia arribat a anomenar «la fórmula catalana». Es deia, públicament, que era bona la col·laboració entre pressupost públic i capital privat. Però sempre pensàvem que era bona sobretot per als empresaris o capitalistes privats, que se'n duien un bon farcell de beneficis.                

Doncs ara estan tramitant una llei anomenada popularment Llei Aragonès, el nom del vicepresident de la Generalitat. Però el seu nom oficial és «Llei de contractes de serveis a les persones». Ja es diu que no és un nom gaire entenedor, però jo, per part meva, dic que, «sabiendo lo sabido», em fa sospitar la presència en el títol de la paraula «contractes». No que no hi pugui ser, però semblaria que, quan es parla de contractes, fa l'efecte que es refereixi més aviat a contractes amb empreses. Si es tracta de gestió de l'Administració, sembla que no cal contractar res o no gaire.

                                                                                                                                                                  Doncs bé, diuen que tot l'entramat de la llei afavoreix, o bé no impedeix, la contractació generalitzada de molts o de tots els serveis «a les persones» a empreses o a entitats socials (les conegudes com a «entitats del tercer sector», és a dir, que no són ni empreses capitalistes ni serveis de l'Administració). Essent així, a mi em dona de parer que una (o moltes) licitació entre una empresa i una entitat social no té (ni pot tenir) «color». Ja sabem qui guanyarà, no necessàriament sempre però quasi sempre. I això porta a la maleïda privatització, sovint anomenada «externalització», que voldria semblar que no fos lo mateix.

Això és lo que dedueixo pel meu compte, perquè, em sap greu de dir-ho, però he assistit a un acte en què, suposadament, s'havia d'explicar «la llei», però no s'ha fet això, sinó que quatre ponents ens han explicat «lo que ells pensaven de la llei», i, a més, bastant malament, i no és això lo que jo hauria volgut.

De totes maneres, me'ls crec, i, encara que no puc afirmar gaire cosa amb certesa, crido que tota l'esquerra ha d'atacar amb força els objectius d'aquesta llei. I de fet tota la llei, perquè (novament) em sembla que difícilment en podria tenir uns altres. Diria que «està mal parida de bon principi».

El part per a les dones (i no al revés)

Algunes idees molt interessants del llibre «La mama desobedient» (Una mirada feminista a la maternitat), de la companya Esther Vivas.         

Coneguts de fa «segles» d'aquelles lluites als moviments socials per coses que no aconseguíem mai. Però l'Esther és molt polifacètica, i durant molts anys s'ha dedicat al tema dels aliments. La distribució a Barcelona d'aliments produïts per cooperatives de pagesos d'Àfrica o de Sud-amèrica, per tal que tinguin la venda assegurada i un preu just, en comptes de ser malmenats pel mercat mundial. Però també sobre la manera com ens els distribueixen, i els negocis que en fan. Ha publicat «Supermercados no, gracias» (2007), i «El negocio de la comida» (2014).

Però, en una tercera fase, des de l'experiència de ser mare, ara està lluitant perquè les dones embarassades puguin tenir el part que elles desitgin, i no el part que els imposin uns metges (o doctores, però amb la mateixa mentalitat que els metges). Enyora els parts tinguts a casa, com el seu, amb l'assistència d'una dona experta (la llevadora), com va ser durant segles, i, encara que reconeix que el part a l'hospital, amb assistència mèdica, té més garanties d'assegurar la vida i la salut de mare i fill/a, creu que la professió mèdica exagera la importància dels seus coneixements i sotmet la dona a un seguit de condicions no sempre necessàries, que se li imposen sense ni consultar-la. 

Toca molts aspectes i no us els puc resumir tots, però sí que exposaré la part més important i delicada, la que ella anomena, amb un terme dur, com «violència obstètrica», referida a actituds i actuacions durant el part, o la seva preparació.

Esmenta, en aquest sentit:   el tacte vaginal dut a terme per diverses persones;  /   l'ús de fòrceps didàctics, perquè els estudiants practiquin en el cas d'un part real (l'Esther creu, i jo també, que és clar que els estudiants cal que facin pràctiques, però que la part més íntima del cos de la dona és una cosa massa personal perquè sigui utilitzada per «un grup de persones, en bona part masculines», encara que sigui per a l'educació dels futurs metges);  /  el subministrament de fàrmacs i anestèsia si no són realment necessaris;  /  l'acció de pressionar l'abdomen cap al fons uterí, per fer sortir la criatura més ràpid, que pot deixar seqüeles, i és prohibit en diversos països;  /  les cesàries no del tot necessàries, practicades per facilitar la situació;  /  introduir un dit en el coll uterí per desprendre les membranes de la bossa d'aigües i així «induir» el part, però hi ha el risc de trencament de la bossa o de produir un sagnat abundant;  /  I el pitjor: un tall a la vagina per fer més pas («episiotomia»). Aquesta ferida de vegades provoca dolor en certes postures del cos, sobretot asseguda, durant molt de temps, i també pot comportar dificultat en les relacions sexuals i, fins i tot, incontinència urinària.  Vegem que algunes d'aquestes pràctiques són per acabar abans, perquè els metges (o las doctores) tenen pressa. Diu l'autora que algunes dones, si han tingut la desgràcia de suportar diverses d'aquestes coses juntes, diuen que han viscut i que recorden el part com una violació. (I tant cesàries com episiotomies (tall a la vagina) s'han disparat a tot el món els darrers anys. A l'Estat espanyol, ara, una cesària de cada cinc parts.)

Però lo que indigna més l'Esther és que hi hagi pràctiques (aquestes que hem dit o altres) que s'apliquen a la dona sense consultar-la i sense deixar-li que «decideixi com vol tenir el seu part». Que el personal mèdic ho tingui tot planificat i decidit, i la dona només hagi d'obeir lo que li manen. I es tracta d'allò que és sovint lo més important de la seva vida!!

I lo pitjor de tot: aquestes pràctiques, aquesta manera d'imposar-les i alguns detalls de maltractament oral són molt més aplicades a dones gitanes, immigrades, negres...

Però el personal mèdic quasi sempre diu que tot està calculat perquè sigui lo millor per a la dona i per al nadó. Que ells/es tenen la ciència, i que tot lo que se li fa és lo que més li convé. Però alerta!! No sempre és tan segur com creuen!!

Exemple: Durant tota la primera meitat del segle XX, quan en un part s'aplicava l'anestèsia, els metges ho feien durant la segona meitat del part, quan la dona empeny avall el cos de la criatura. Molt temps després, els metges (majoritàriament homes) van «descobrir» que la dona té més dolor en la primera meitat del part, durant les fases de dilatació i contraccions. L'Esther diu, amb ironia: «A les dones, durant anys, ens han subministrat l'anestèsia quan ja no la necessitàvem.»

Una altra de les coses que indignen l'Esther és la norma, d'obligat compliment, que tot just surt el nadó del cos de la mare... se l'emporten. I no el veu fins, a vegades hores, i, a vegades, l'endemà. Considera que això és una ruptura afectiva molt important per a la mare. Una brusca separació entre acabar-lo de tenir i poder-lo veure, abraçar, petonejar... Per una decisió més o menys «administrativa». Però... hi ha dones (molt poques, però algunes) que, de resultes d'això, han sofert una ruptura psicològica, i que... no poden estimar el nadó tal com voldrien, i això dura.

En definitiva, ella demana que la dona, en el moment més decisiu de la seva vida, pugui fer les coses com li sembli més convenient, sobretot si té un projecte molt personal, i que el servei mèdic l'ajudi, li posi els mitjans perquè pugui fer-ho de la manera més pròpia que sigui possible.  No que tot estigui rígidament establert, i que la dona només hagi d'obeir.

Com diu una artista en un curtmetratge que va fer per denunciar el seu cas:

El part és nostre. Que ens el tornin!!