Sabem que hi ha lladres que roben violant la llei, que,
naturalment, ho prohibeix. Roben una cartera, una bicicleta, un ordinador,
aliments, una bossa, etc. I si són atrapats, són detinguts i, segons el valor i
la manera en què ho han fet, o bé han de pagar una multa, o bé, sovint, van la
presó. La característica essencial d’aquests lladres és que roben contra la
llei.
Però hi ha persones, des de sempre però modernament molt més,
que s’autoatribueixen, o els atribueixen, uns ingressos, de la seva empresa, o
de l’Administració, o del projecte que dirigeixen, o del crèdit que tenen amb
algú, o del lloguer de la casa que tenen llogada a altra gent, que són
desmesuradament excessius en relació als ingressos d’una persona treballadora
corrent. Aquestes persones s’apropien d’un valor superior al que els
correspondria, però no pas en contra de cap llei, sinó, precisament, d’acord
amb la llei, és a dir, d’acord amb unes lleis que ja van ser fetes
expressament per permetre aquesta apropiació.
Efectivament: hi ha unes lleis mercantils, laborals,
d’habitatge, bancàries, etc., que, no solament no prohibeixen apropiacions
indegudes (excepte si aquestes serien tan enormement escandaloses, que es veurien
massa), sinó que les permeten. Més encara: que les defensen, que impedeixen
tota acció que les pugui interferir. Aquestes apropiacions són autèntics
robatoris, però no solament no s’usa aquesta paraula, sinó que podria ser fins
i tot castigat el fet d’usar-la. Aquestes persones haurien de ser considerats
lladres, però no perquè vagin contra una llei, sinó que ho fan a
favor de la llei.
Per promoure i defensar aquests interessos, fins i tot
en detriment dels drets de les altres persones, hi ha tota una conxorxa,
de tipus no sols nacional sinó també internacional. La conxorxa és composta
d’institucions (sovint autoanomenades “democràtiques”), lleis, com ja he dit,
tribunals, que no sols fan complir aquestes lleis sinó que sovint imposen les
seves interpretacions més favorables als interessos, i també òrgans
propagandístics, anomenats “mitjans de comunicació”, que canten les lloances de
les lleis esmentades i que ridiculitzen tota opinió contrària. Així, si hi ha
grups o partits polítics que impugnen aquelles lleis o en proposen d’altres,
com ara Podemos, IU, la CUP, es desfermen grans campanyes en contra, que
presenten aquests partits com a antiquats, ignorants, i pretenen que les
solucions proposades són impossibles.
La cosa està tan ben muntada que ja comença per la base
mateixa de la vida pública, i es manipulen les eleccions polítiques, a fi i
efecte de garantir la seguretat de les actuacions corresponents. Les eleccions
sempre es fan d’acord amb unes normes tals que permeten una sobrerepresentació
del vot rural, més conservador, sobre el vot urbà. Així s’assegura que hi hagi
un major nombre de diputats disposats a aprovar les lleis més favorables als interessos.
Però per si tot això no fos prou, la conxorxa té tota una
estructura internacional, que reforça encara més les apropiacions de béns i
ingressos. Hi ha les corresponents lleis (dites “directives”), que fins i tot
prevalen sobre les lleis nacionals i que s’han de complir tant sí com no. I hi
ha els corresponents tribunals, etc. I, sobretot, hi ha les més grans empreses,
les grans multinacionals, que fan una pressió molt més forta encara a favor
dels lladres més grossos. Perquè, dintre d’ells, també hi ha les seves
categories.
Les persones que s’apropien d’aquest excés d’ingressos no són
menyspreades socialment com els lladres de coses de poc valor, ni molt menys
encara castigades, sinó que acostumen a ser molt ben considerades, i de vegades
fins i tot són objecte d’homenatges i distincions.
Aquesta set de tenir més i més i més els arriba a portar, a alguns, a
l’extrem de robar fins i tot al marge de la llei. Com si amb les seves
lleis no en tinguessin prou. Arriba un moment que ja no ve d’aquí. I
s’apropien de recursos d’institucions públiques o de projectes col·lectius. En
aquests casos, encara que normalment la cosa queda més o menys amagada, portats
fins a l’extrem de robar sense parar, hi ha vegades que arriben a ser
públicament castigats. Però això passa perquè, embogits per la set de tenir més
i més, es passen i en fan un gra massa.
Semblaria que amb tot això ja n’hi hauria prou i massa. Però
no. Resulta que ara, encara s’està construint una mena de cúpula
superior de l’edifici de la conxorxa, que acabi de garantir un èxit més rotund
de les operacions destinades a assegurar i encara augmentar els ingressos dels
principals dirigents. Es pacten tractats internacionals de comerç entre països,
o més aviat continents. Aquests tractats: 1) Es negocien en secret, perquè la
gent no arribi mai a saber de què va. 2) S’han d’aprovar pels parlaments
nacionals i alguns de regionals, però si algun es resisteix, se li fa una
pressió tan enormement forta que, al final, ha de claudicar. 3) Impliquen uns
perjudicis per a la gent normal, en aspectes ambientals, sanitaris o laborals,
al tendir a disminuir les garanties existents, en el sentit de protegir la població,
que ja són poques, per tal de fer més fàcil el gran comerç. Per això es
procura que la gent no se n’enteri. 4) La més forta competència fa perillar les
empreses petites, que podrien desaparèixer. 5) Però, això sí, aquests tractats
assegurarien uns guanys encara més grossos a les grans multinacionals, les
empreses dels superlladres.
A pesar de tot, no s’ha pas d’oblidar que no sempre
els surten les coses tal com volen. Recordem els grans fracassos de l’AMI
(Acord Multilateral d’Inversions), fallit el 1998 per la pressió popular; de la
Directiva Bolkestein, de 2006, que va ser aprovada però reduint força els seus
objectius; i de la Constitució europea, de 2005, rebutjada per França i
Holanda.
Tota aquesta estructura, tan gran i tan malèfica, està destinada
a ser tombada, de mica en mica, els propers anys (o decennis). De moment
ja tenim uns ajuntaments que podem dir realment democràtics. A partir d’aquí...
