El Missatge

Les seves condicions històriques

Jo anomeno Missatge bíblico-cristià el conjunt d’aportacions de més de 50 autors al llarg de més de 800 anys, dins el poble d’Israel. La Bíblia. Deixo de banda les denominacions oficials, de noms espectaculars, i amb el terme «Missatge» ens entendrem millor.

Però, primer de tot, s’ha de fer una gran precisió: cap a finals del segle VIII aC, els exèrcits assiris van envair i destruir Israel del Nord, la major part del territori, la major part de la població (duta captiva a Assíria) i la major part de la riquesa. Israel va quedar reduït a un territori petit (i muntanyós), a poca població, pobre i... sobretot, a un complex de derrota i de por a la seva probable desaparició com a país.

Gairebé un segle després (630-620 aC), el rei Josies es va envoltar d’un equip de col·laboradors per enfrontar seriosament la situació nacional. Junts van redactar els primers 4 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític i Nombres; el cinquè, Deuteronomi, s’hi va afegir després, sembla que de redacció individual).

Davant la situació nacional tan dramàtica, van elaborar una gran idea: imaginar, escriure i autoatribuir-se un passat  gloriós, encara que inexistent: estada a Egipte, situació d’esclavitud, alliberament gloriós, amb una actuació forta i decisiva de Déu, travessia del desert, i trobada física amb Jahvè al Sinaí, etc., més la gran personalitat de Moisès, també mítica.  (De fet, Israel mai havia sortit del territori de Canaan, i mai en va sortir, excepte per la deportació a Babilònia (587-538 aC).) L’objectiu d’aquesta Narració mítica era infondre en la consciència popular un revulsiu que superés el seu complex de derrota i de pànic a la desaparició.  

Aquesta Narració mítica s’ha cregut durant molts segles, fins que les excavacions, l’estudi arqueològic i el debat científic (finals del segle XX) van aclarir les coses. Ara, doncs, de l’estudi i la reflexió del Missatge dels més de 50 autors bíblics, se n’ha de separar tot el text de la Narració mítica (són un màxim de 80 pàgines, que ocupen part de l’Èxode, dels Nombres i del Deuteronomi, d'un total de 200). Però la seva influència cultural ha sigut enorme.

En el conjunt del Missatge bíblico-cristià, Jesucrist és, naturalment, la gran figura, i els seus 4 evangelistes són els més importants dels 50 autors. Però no són ni els únics ni tampoc molt molt més importants, sinó tan sols els més importants, i prou.

Recordo que l’elaboració del Missatge va durar uns 800 anys (segle VIII aC – segle I dC), i va ser obra de més de 50 autors. (Esquemàticament, podem dir: «d’Isaïes a Joan».) I ara cal recordar una cosa importantíssima: després de l’elaboració del Missatge («després»), es va constituir una institució (l’Església, més tard les Esglésies), amb l’encàrrec de divulgar-lo per tot el món.

És a dir: la Institució no és l’autora del Missatge, ni és la seva mestressa (encara que actua com si ho fos), sinó la seva servidora, per divulgar-lo. No seria acceptable cap monopoli en aquest sentit. Si mai resultés que la Institució fes més nosa que servei, seria bo emprendre iniciatives independents i paral·leles per part de persones i/o de petits grups (prou competents).

Enorme desastre de Ogoniland

(Los malos hombres que vinieron de lejos)

Ogoniland es (mejor dicho, era) una bellísima región del delta del río Níger, en África occidental (Nigeria). Era surcada de arroyos, provistos con una magnífica cantidad de peces, que eran la principal aportación a la alimentación de los lugareños. También era un territorio rico en manglares ("formaciones vegetales propias de zonas pantanosas de las costas tropicales", según Diccionario de la L. E.). Y, como quiera que los manglares eran abundantes y se reproducían, los ogonis (habitantes de Ogoniland) usaban de ellos para calentarse y cocinar.

Los ogonis no eran ricos, ni tenían un nivel de vida alto, pero vivían de lo que tenían, sin grandes necesidades, y sobre todo vivían muy tranquilos. (Son alrededor de medio millón de personas.)

En 1958 cayó sobre ellos/as la terrible desgracia: la Shell Petroleum Development Corporation, que no hace ninguna falta presentar, junto con otras empresas petroleras, lo peor de lo peor del mundo, empezaron a perforar aquel bello paisaje para extraer petróleo. Por supuesto, no para la población ogoni. Pero vayamos paso a paso: la desgracia no fue inmediata, sino que, durante unos 30 años, no es que fueran las cosas bien, que al lado de esas gentes y trabajos no se puede, pero se podía pasar.

En 1986, se rompió un oleoducto y... enormes cantidades de petróleo se derramaron por todas partes, ensuciándolo todo. La empresa mintió declarando que tan sólo se habían vertido 10 barriles. Pero evaluaciones posteriores hallaron petróleo a muchos quilómetros de distancia, río abajo. La población local reaccionó como personas normales, y el escándalo fue tan grande que la empresa tuvo que cerrar la perforación durante la mayor parte de la década de 1990-2000. Pero el territorio nunca más fue como lo que había sido.

Sin embargo, como la gente del pueblo olvida... y los ladrones no, resulta que, en fecha que no puedo precisar, se volvió a las andadas. Pero... claro, en 2008 y unos meses más tarde en febrero de 2009, se volvió a verter, por dos veces, primero por el defecto de una soldadura en el oleoducto y al poco tiempo por otra filtración. Es decir, de menos cantidad que la primera vez.

Pero como quiera que ya eran tres veces, esta vez se obligó a las empresas a descontaminar el terreno. Y una vez más demostraron lo que son. Confiaron la limpieza a personal local, con el argumento de proporcionar trabajo a gente que no tenía. Pero ¡cuidado!!: no es que quisieran dar trabajo, sino encomendar una tarea que exigía conocimientos técnicos a personas que no los tenían en absoluto, y pagarles muy poco, ahorrando unos salarios altos a técnicos adecuados. Y como el Gobierno de Nigeria estaba mucho más atento a lo que le pagaran las multinacionales que a limpiar cualquier terreno... 

Hubo denuncias, se llegó a un juicio en Gran Bretaña... y la empresa fue obligada pagar 55 millones de euros de indemnización.  Pero...

*Los arroyos están tan contaminados que, aunque sigue habiendo peces, no se pueden comer, pues, al abrirlos, se encuentra petróleo en su interior.

*Igualmente los mariscos y los cangrejos, que constituían la segunda fuente de proteínas de la población local.

*Peces y mariscos no sólo eran el alimento de la población, sino que eran vendidos a poblaciones del interior. Luego los ogonis se han quedado sin alimento y sin ingresos producto del intercambio.

*No están solamente contaminadas las aguas fluviales, sino también los acuíferos de aguas subterráneas.

*Una gran parte de los manglares murieron por la toxicidad del petróleo. Ello les causa una escasez de combustible. Se pueden replantar, pero para alcanzar la madurez y poder ser usados tardarán unos 25-30 años.  

*Ante la situación de escasez, e incluso hambre, la población reacciona de dos maneras forzadas: 1) Pescar y comer peces sucios y oliendo a petróleo, lo cual, además de dar asco, puede perjudicar la salud a largo plazo.  / 2) Algunos jóvenes reman durante 4 horas, hasta encontrar aguas más limpias y peces no tan contaminados.

*Los técnicos dicen que el territorio no volverá a estar como antes hasta dentro de unos 30 años.

He aquí qué han sacado los ogonis de la "civilización occidental" y del "desarrollo económico" que les trajeron los "bárbaros del norte".

Nota: Toda la redacción (incluida la mala leche) es mía, pero todos los datos (todos) se han obtenido de la revista misionera Mundo Negro, en su número extra dedicado a Nigeria.

Els creà home i dona

1) El Creador els creà homes i dones.

2) Ho va fer mitjançant l'evolució natural.

3) Aquesta evolució natural, obra també del Creador, presenta, ocasionalment, punts crítics de canvi, tant en vegetals o animals com en persones.

4) En les persones, aquests punts crítics de canvi poden ser físics o psíquics. Poden influir en sentiments i en inclinacions afectives i/o sexuals.

5) Això dona lloc, de manera natural, i per tant divina, a una diversitat afectiva i sexual. Ha de ser humanísticament acceptada i molt cuidada. (Precisament en atenció al fet que no ho ha estat mai.)

6) Aquesta realitat dels punts crítics de canvi ha de ser coneguda per les persones des de la infantesa, per tal que, quan una persona s'hi trobi, sàpiga que és una cosa normal, encara que minoritària, i no s'enfonsi en una depressió solitària i dolorosa.

7) Per tant, cal que en el procés educatiu s'inclogui una informació en aquest sentit.

Trencacloesques evangèlic (una mostra en 8 textos)

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un emigrant o un foraster.  (Levític 25: 35)

Si de veritat seguiu el bon camí i milloreu la vostra conducta, si feu justícia entre les dues parts d’un plet, si no oprimiu els immigrants, els orfes i les viudes, si en aquest lloc no vesseu sang innocent i no adoreu altres déus, que serien la vostra perdició, jo us deixaré habitar en aquest lloc, a la terra que vaig donar als vostres pares des de sempre i per sempre. (Jeremies 7: 5-7)

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.  (Mateu 25: 34-36)

Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  roben el dret  /  als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí,  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  (Isaïes 10, 1-3)

Escolteu, doncs, això,  /  governants del poble de Jacob,  /prohoms de la casa d'Israel, /

vosaltres que abomineu el dret  /  i torceu tot el que és recte,  /  que engrandiu Sió a còpia de sang,  /  i Jerusalem al preu d'injustícies!  /  Els qui la governen  /  es deixen subornar;  /  els sacerdots  /  fan pagar els seus oracles,  / i els profetes  /  vaticinen per diners...  (Miquees 3: 9-11)

Ja sabeu què es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. / Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pels tribunals; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí [tribunal superior d'Israel], i el qui el maleeixi acabarà al foc de la gehenna [crematori de deixalles]. 

Ja sabeu què es va dir: No cometis adulteri. / Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.

Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.  (Mat 5: 21-22; 27-29; 6: 24)

El qui estima és pacient, és bondadós;  el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.  (1Corintis 13: 4-7)

Sabem que, quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d'homes, eterna.  (2 Corintis 5: 1)                                

Gran confrontació a l'octubre

El papa Francesc ha convocat, per a l'octubre, un sínode de bisbes per a parlar de l'Amazonia. (En un sínode de bisbes hi solen participar els presidents de les conferències episcopals nacionals.)

L'Amazonia és un territori molt extens, riquíssim en valors i recursos naturals, amb una alta població (35 milions) que viuen en una forta connexió amb la naturalesa, deixat de la mà de tothom...  excepte del binomi multinacionals - mals governs, que l'estan depredant de mala manera.

Els motius de dedicar-hi un sínode són diversos: El seu gran valor ecològic i humà, el perill que corren aquests pobles i recursos a mans de la depredació, i, simplement, el fet de no haver-se'n preocupat quasi mai de veritat.

S'ha fet un document, titulat «Instrumentum laboris», que incideix molt en la valoració humanista, i fins i tot teològica, dels valors del territori i de la gent que hi viu. Aquest document no agrada a moltes autoritats eclesiàstiques, perquè consideren que valora «massa» els aspectes naturals i humans, en detriment dels més específicament teològics.

Aquesta tensió, entre un sobredimensionament dels aspectes divino-sobrenaturals del cristianisme, amb dèficit dels aspectes humans, i l'esperit reformador per valorar molt més els valors humans, ha sigut tradicional, s'ha donat sempre, i tots els moviments reformadors que hi ha hagut en l'Església, com benets (al principi), cluniacencs, cistercencs, valdesos, càtars, franciscans, dominics, jesuïtes... sempre han buscat tornar al principi i aixecar el valor i la dedicació a les persones i les seves necessitats. (Els més monàstics han tingut més aviat preocupacions més pròpies del seu estat, però sempre en la línia de tornar a l'Evangeli.) 

Doncs bé... Hi tornem. Pot haver-hi una oposició molt forta, al document. Però creix l'esperança que molts bisbes sud-americans ens puguin ajudar. Ho tenen més a prop, i ho senten més.

Debat sobre el document Instrumentum Laboris

(per al Sínode sobre l'Amazònia)

Si es tracta del fet que una expressió del missatge cristià es decanti (en quantitat i/o en valoració) més cap a aspectes divino-sobrenaturals, o bé més aviat cap a aspectes humano-naturals, sembla que la solució hauria de ser senzilla: què diuen els textos? A primera vista podria semblar difícil, perquè els textos són més de 50 (comptant les cartes de Pau com un de sol, i comptant els llibres de dos volums com un de sol, més suprimint versions gregues, etc.). Però hi ha, en la Bíblia, uns nuclis que podríem anomenar «neuràlgics»: els 4 evangelis, els llibres dels profetes, la Llei...  Els dos primers són els nuclis on, sens dubte, la Paraula de Déu s'expressa de manera més pròpia. Doncs vaig fer una recerca, pàgina a pàgina, buscant referències sobrenaturals. (Com és natural, no es comptabilitzen les referències corrents a Déu, que són part de la vida natural, ni tampoc les referències dels profetes, o de Moisès, a les seves converses amb Jahvè, que serien part de la seva «feina».)   El resultat és:

En el Sermó de la muntanya no hi ha cap referència de tipus sobrenatural.

Al llarg de l'Evangeli de Mateu (54 pàgines, de lletra més aviat petita), n'hi ha 6 referències:

La confessió per part de Pere com a Fill de Déu, i l'afirmació de Jesús que li ho ha sigut revelat per Déu.

La Transfiguració.

L'afirmació d'un càstig etern (simbòlic, perquè era a una realitat (de foc) inexistent), després del Judici final.

La corresponent en les dues afirmacions sobre la «fornal ardent», on serien llençats el jull i els peixos dolents, o sigui les persones que hagin obrat el mal, cosa totalment indeterminada sobre quina transcendència tindria.

L'anunci de la vinguda del Fill de l'home al final dels temps.

La Resurrecció de Jesús i les seves aparicions.

Al llarg del text de Marc (32 pàg), hi trobem:

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

En el text de Lluc (unes 53 pàg), tenim:

L'anunci de l'àngel a Maria.

La baixada del colom, en el baptisme.

La Transfiguració.

L'anunci de la seva vinguda al final dels temps.

Les aparicions com a ressuscitat.

Text de Joan (38 pàg):

Només hi trobem:

L'existència, des de sempre, de la Paraula (de Déu) i que és aqueta la que es fa persona.

Les aparicions com a ressuscitat.

Conclusió:

Al llarg d'un total d'unes 170 pàgines, i sense comptar les repeticions,

tenim 9 referències a fets, qüestions o persones de caràcter sobrenatural.

Al llarg del text d'Isaïes (tres autors, 83 pàgines), hi ha 2 referències:

Al final de tot (Tercer Isaïes), a una solemne vinguda del Senyor «armat de foc», per jutjar tots els mortals i condemnar a la mort els culpables d'idolatria. No se n'indica l'època.  I molt juntament a aquesta referència, n'hi ha una (sense que estiguin relacionades entre si) sobre la creació d'un cel nou i una terra nova, centrada a Jerusalem, on tothom serà molt feliç, sense descartar ningú.

En tot el llibre de Jeremies (unes 80 pàg), no s'hi troba ni una referència a fets, situacions o persones sobrenaturals.

És a dir: En unes 160 pàg d'aquests dos llibres profètics, només hi ha 2 referències de tipus sobrenatural.

Al llibre del Deuteronomi (83 pàg), hi ha 1 referència a un parlament de Jahvè, enmig d'un gran foc, a tot el poble. (Dt 4: 11-12)

Al llibre dels Salms (170 pàg) hi ha 5 mencions a fets extraordinaris, miraculosos, però totes cinc es refereixen a lo mateix: les obres extraordinàries de Déu a favor d'Israel en la sortida d'Egipte i la travessia del desert. De manera que es podria dir que és un sol cas.

Al salm 78, llarguíssim, de 4 pàgines, es canta la sortida d'Israel d'Egipte, remarcant els fets extraordinaris que Déu hauria fet contra els egipcis, el trajecte del desert, les infidelitats del poble, una derrota davant uns enemics (que no consta en cap altre llibre), la salvació final gràcies al poder diví, i l'entrada a la terra de Canaan. Però NO la concessió de la Llei (tot i algunes referències).

Similarment s'esdevé al salm 105, en què també s'esmenten amb detall les fetes divines sobre Egipte. / I així mateix  en el cas dels salms 106, 135 i 136.

És per a mi una gran sorpresa que, en aquestes cinc referències, no hi hagi ni un sol esment a la proclamació de la Llei al Sinaí.

En els textos de Pau, considerant els de les epístoles als Romans, Corintis 1 i 2 i Efesis (unes 60 pàg), tenim 5 referències a fets sobrenaturals, 1 en relació a la resurrecció de Crist i de tothom, i 3 en relació a judici diví i vida eterna (dues són repetides, per tant considerem 4 mencions):

Tot això quedarà al descobert el dia que, d'acord amb l'evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes. (Rm 2: 16)

Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol,  tots van passar el Mar Roig...  (1Cor 10: 1)

Però, de fet, Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort... (1Cor 15: 20) Però, pel que fa la resurrecció de tots (15, passim)

Sabem que quan es desfà la casa terrenal del nostre cos, que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu...

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui...  (2Cor 5:1, i 5: 10)

Total: en unes 640 pàgines (un 30 per 100 del volum de la Bíblia), de 9 llibres molt representatius (considerant les cartes de Pau com un llibre sol), he trobat 17 referències a fets, condicions o persones de caràcter sobrenatural o celestial (sense comptar les repeticions). Es tracta d'una mostra molt petita. Cosa que es correspon a la idea que tinc del missatge bíblico-cristià: un ideal de vida sobretot d'amor, de llibertat i solidari. I il·luminat i estimulat per unes poques (les suficients) pinzellades sobrenaturals.

Aleshores, als bisbes i cardenals que refusen parts del text sobre l'Amazònia per ser massa ecològic i humà, i poc il·lustrat en relació a Déu i la seva revelació, els dic que aquest text manté un clar paral·lelisme, en aquest aspecte, amb la Sagrada Escriptura.

I tanmateix...  hi ha 2 frases del text de l'Amazònia que jo no hi posaria. (Article a part.)

¿Qué tendremos que cambiar de nuestra vida?

(Cuando tengamos mucha menos energía)

El compañero Joaquim Sempere, luchador de toda la vida, ha publicado un libro titulado «Las cenizas de Prometeo». El significado del título es el siguiente: Prometeo es un mito griego que habría beneficiado a los mortales aportándoles el fuego para su uso. Pero el autor lo imagina como protector de la alegre y loca carrera de la humanidad de quemar petróleo, petróleo, petróleo, y todo tipo de combustibles, para producir productos, productos, productos, muchas veces no necesarios. Pero esa locura no puede durar demasiado: todos los recursos utilizados en esa «fiesta» (salvo el nitrógeno) son finitos, limitados, y un día (pronto) se terminarán. Pero, atención: mucho antes de terminarse, serán cada vez más escasos, y más caros. Y… lo peor podría ser que los gobiernos, los grupos de poder, se «pelearan» para quedarse los últimos restos. Entonces, el autor imagina que, de este loco fuego, quedarán sólo… las cenizas. Y…  ¿qué haremos con ellas? 

La realidad:   En distintos momentos de la segunda parte de este siglo, irán escaseando y luego terminándose, no sólo el petróleo (y el gas), sino los metales, los elementos minerales portadores de nutrientes con que abonamos la tierra de cultivo para que siga produciendo (por ejemplo, el fósforo), entre otros recursos.

Como punto en cierto modo muy expectante y curioso, expongo lo siguiente: las tierras de cultivo, en vez de abonarse con los clásicos abonos químicos, cuando estos escaseen, deberán volver a serlo, como había sido siempre, con los excrementos de personas y animales, los cuales, en las ciudades, en vez de echarlos de manera irresponsable al mar, deberán ser recogidos y transportados en carros (en carros, porque los vehículos serán escasos i sobre todo lo será la energía con que moverlos) a las granjas o haciendas de los alrededores de la ciudad, donde se procurará producir tantos alimentos como nos sean necesarios (ojalá, porque puede muy bien ser que también resulten escasos).

Y, para cerrar, pero no todavía del todo, el capítulo de los alimentos, que a lo largo de todo este proceso tiene que ser siempre el más importante, resulta que la escasez, la carestía y, finalmente, la falta, de petróleo incidirá sobre la agricultura de forma tremenda: no se podrá seguir labrando con el tractor, o bien mucho menos, habrá que volver a labrar con el arado, y con animales, y no hablemos de segadoras y cosechadoras, de modo que la producción de nuestros alimentos exigirá mucha más mano de obra, y mucha gente tendrá que trasladarse de la ciudad al campo. Pero ello trae, a su vez, un corolario importante: se necesitarán muchas inversiones públicas para construir muchas más escuelas, centros de salud, equipamientos culturales, deportivos... con objeto de que los nuevos pobladores rurales tengan un mínimo de acomodo.

Naturalmente, el petróleo y otros combustibles deben ser reemplazados por la producción de energías limpias (sol y viento), pero hay un consenso bastante generalizado de que jamás podremos, con la producción de energía natural, tener una cantidad de energía comparable a la que nos proporcionan las energías fósiles actuales. Tendremos que pasar con mucha menos energía, además de ser limpia.

Cedo la palabra al autor, en pasajes seleccionados: «La escasez de energía que inevitablemente se nos impondrá (incluso con una transición energética a renovables) obligará a reducciones de nuestros consumos en general y no sólo en energía, sino también en bienes y servicios de toda clase, ya que la energía está en todas partes. Necesitamos energía para cultivar la tierra y criar animales, para desplazarnos, para cocinar, calentarnos y  refrescarnos, para producir electricidad, para elevar el agua que necesitamos, para calentar hornos industriales, para conservar los alimentos, etc. Hay que actuar a la vez en varias direcciones complementarias.»

«La primera y más urgente es la transición a un modelo energético 100 por 100 renovable, que eliminaría de raíz la dependencia del petróleo y demás fuentes fósiles de energía; y que cortaría de raíz el peligroso agravamiento del cambio climático. Si se emprendiera pronto, todavía se podría utilizar la energía concentrada de las fuentes fósiles y la transición energética sería más fácil, pero no es este el caso: el cambio se está haciendo a paso de tortuga. Otra dirección es la de sustituir la agricultura industrial, muy dependiente del petróleo, por una agricultura ecológica.»

«El contexto de escasez de energía y de transición a las renovables empujará a la migración desde zonas urbanas a zonas rurales. La agricultura ecológica exige más mano de obra, y la carestía del transporte y de la conservación de los alimentos exigirá una producción de proximidad. De ahí la conveniencia de que aumente la población rural y disminuya la urbana.»

«Una tercera evolución será la transformación de la industria. Adaptarse a la escasez de energía implicará adaptarse también a la menor disponibilidad de materiales no renovables del subsuelo. (...) En todo caso, la escasez obligará a fabricar artefactos más duraderos, reparables fácilmente cuando se estropeen, diseñados para ser reutilizados y para reciclar fácilmente sus componentes al final de su vida útil.»

«[La captación de energías renovables] requiere mucho espacio para captar la energía y muchos artefactos técnicos para asegurar la cantidad y la seguridad en el suministro a qué estamos acostumbrados. Pero además [los aparatos para captar la energía] requieren, con las técnicas hoy disponibles, cantidades de hierro y de metales escasos nada desdeñables. Si hubiera que proveer a toda la humanidad [de medios para captar tanta energía como hoy usamos] la disponibilidad de materiales se agotaría en pocos decenios. (...) [Hay que aceptar] que un sistema energético mundial 100 por 100 renovable exigirá sacrificar una proporción elevada de bienes de uso y consumo.»

«La celeridad con que se tomen estos tipos de medidas será clave para evitar que se produzcan daños graves. Transición energética, revolución agroecológica, reforma industrial y territorial y reorientación tecnológica deberían avanzar en paralelo. Sólo así podrán evitarse las eventuales situaciones de caos, colapso, violencia o regresión social.»

Todo eso yo no lo veré, pero tengo hijos, nietos y biznietos.