Domini del capital en quarta dimensió

Els tractats internacionals de comerç

En el procés històric de domini i apropiació indeguda del capital sobre les persones (que sempre ha estat així, però ara cada vegada de manera més dura), estem avui en la fase dels tractats internacionals de comerç, o, més ben dit, d'uns tractats més específicament dominants que en altres èpoques.

Els moviments socials, els sindicats i els partits d'esquerra estem molt en contra d'aquests tractats, perquè comporten perills molt importants del tipus de:

1) Si les lleis mediambientals, les sanitàries i/o les laborals d'un país (com és el cas d'EUA) són laxes en relació a les europees, una activitat comercial més freqüent i més intensa que la que hi ha ara  pot promoure que les lleis europees també es relaxin, amb un fort perjudici per a la població. (Si hi hagués uns governs realment democràtics, això no passaria mai, però els governs actuals no ens donen pas garanties.)

2) La competència intensa de multinacionals podria arruïnar moltes empreses petites i mitjanes europees, i deixar molta més gent a l'atur.

Aquests tractats es negocien sempre de manera secreta, i la població mai no n'és informada. Els motius... tothom se'ls por imaginar.

L'actualitat gira al voltant de tres projectes de tractats:

El TTIP (entre EUA i la UE). Aquest projecte de tractat, que ens feia moltíssima por, ara està arraconat, a causa de l'oposició popular, sobretot la de dos governs europeus i, especialíssimament, l'oposició del president dels EUA. 

El CETA (entre UE i Canadà). Sembla que el Canadà no sigui tan perillós, però resulta que totes les empreses nord-americanes tenen les seves delegacions al Canadà, i per tant també ens poden envair econòmicament. El tractat encara no està aprovat, i ha de ser votat pels parlaments estatals dels països europeus, i alguns de regionals. Però ja està en vigor «provisionalment». (Es juga amb la trampa que, després d'un temps de ser practicat, sigui més difícil votar-hi en contra.)

L'últim crit en matèria de tractats comercials és el JEFTA (UE i Japó). Els agents financers, jurídics i polítics dels grans nuclis del poder financer s'han superat a si mateixos, en la seva voracitat per apropiar-se de més i més, i han concebut gairebé el «tractat perfecte», per als seus patrons. En primer lloc, aquest tractat es defineix com afectant, no una sèrie de països, sinó la UE en conjunt, i per tant no l'han d'aprovar els parlaments dels diferents estats (que sempre és un problema) sinó exclusivament el Parlament europeu.

En segon lloc, i més important, és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual. Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després» d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i per tant es podria comercialitzar.

Posem un cas que podria molt ben ser. Sabem que l'Ajuntament de Barcelona ha creat una empresa de producció i distribució d'electricitat, que proveeix els serveis municipals i una part de la població, part que anirà creixent. Suposem que, quan ja proveeixi tota la població de Barcelona, i suposant que continuï havent-hi un bon ajuntament, aquest creï, amb la mateixa finalitat, una empresa productora i distribuïdora de gas. Doncs aquesta empresa (suposant que existís el JEFTA) podria aspirar a gestionar-la qualsevol multinacional. Naturalment, hi hauria negatives, protestes, mobilitzacions, i un litigi judicial que podria durar molts anys. Però al final...  els tribunals... Perquè també cal saber que aquests tractats són tan complets que tenen els seus propis tribunals, per al cas de tenir problemes amb un Estat. I tribunals que no són pas imparcials... (Uns governs realment democràtics no acceptarien MAI aquests «tribunals». És que ja ningú no els plantejaria... Però amb els governs que tenim...)

I això no és tot. Podríem pensar: si es donés un cas de greu abús, un Govern, espanyol, francès, català, podria aprovar, com a cosa excepcional, una llei que prohibís l'abús en qüestió. Depèn... Perquè el JEFTA també preveu l'existència d'un Comitè de Cooperació Reguladora, el qual tindria per missió revisar la futura legislació, en el sentit d'evitar tota regulació que pogués perjudicar les relacions comercials. És a dir: està tot perfectament calculat perquè no ens puguem escapar que ens fotin...

Aquest monstre s'ha d'aprovar pel desembre, per part del Parlament europeu. (Esperem les corresponents convocatòries.)

Els tractats internacionals de comerç, i sobretot el JEFTA, són com la cúpula de la malèfica construcció antisocial destinada a pressionar i a aixafar tota la població del món, en ares dels superbeneficis de la gent menys honesta, per no dir una paraula més explícita. 

Soc conscient (i gairebé en sento culpable) d'haver donat un concepte dels governs europeus bastant derrotista. Ho sento. I procuraré argumentar-ho. Entre 2014 i 2016, quan s'estava discutint el TTIP, sotto voce, i la gent normal estàvem espantats, els governs també es queixaven a la CE, del cas dels "tribunals". I un dia, la CE i la corresponent agència negociadora nord-americana van fer una Gran Proposta: els tribunals serien presidits per un jutge de carrera! És que abans no pensaven ni això! Era un guany, però de cap manera això assegurava que els tribunals fossin imparcials. Doncs bé, aleshores semblava que els governs, o molts, ja s'hi mig conformaven. Finalment, els governs francès i alemany se'n van apartar. No he sabut per què. Suposem que fos pel cas dels tribunals. Doncs així resultaria que 26 governs europeus (entre ells l'espanyol) haurien, més o menys..., tolerat... aquella mena de tribunals, amb aquella gran concessió. Doncs... no he pas exagerat.

(Part de la informació és obtinguda d'un article del company eurodiputat Ernest Urtasun.)

Nota: L'expressió «en quarta dimensió», del títol, vol dir que el capital ens domina en una primera dimensió, que són les empreses, una segona, que són els governs, una tercera, que són les multinacionals i, ara, una quarta, que són les instàncies i el mercat internacionals. 

Aportacions catalanes a la societat i la cultura universals, 3

El Llibre del Consolat de Mar

Catalunya sempre ha sigut un país petit i de segona o tercera fila No obstant això, durant l'Edat Mitjana, i en el mar Mediterrani, en els aspectes comercial i naval, Catalunya va ser una petita potència. Per exemple, capaç de vèncer la flota francesa, com es va esdevenir l'any 1285, davant el golf de Roses, i el 1287, davant el port de Nàpols.

Però lo més important va ser sempre l'aspecte comercial. Els ports de Marsella, Gènova, Venècia, Siracusa, Beirut, Damasc, Alexandria, Tunísia, i altres, eren molt sovint visitats pels vaixells i mariners catalans. Per a l'exportació, sobretot de teixits corrents, i la importació, sobretot de carn, cereals i teles de qualitat (procedents dels ports de l'est).

Però en el comerç mediterrani hi havia un problema, i era que en els costums i les normes de relació entre exportadors i patrons de vaixell, patrons de vaixell i mariners, o patrons de vaixell i autoritats portuàries, cada país i cada port ho regulava a la seva manera. I era un  caos.

Així, al segle XIII, a Barcelona, juristes catalans van fer una recopilació dels costums de tots els ports i van redactar un codi unificat, en català, perquè fos d'ús internacional. I encara va ser ampliat al segle XIV. Va ser el primer codi internacional de dret marítim, conegut amb el nom de Llibre del Consolat de Mar. Amb el temps, naturalment, cada país en va anar fent la seva traducció (començant per la italiana, el 1519). Però durant alguns segles, la versió catalana va ser la usada arreu del Mediterrani. És una de les principals aportacions catalanes a la cultura universal.

Exemple:   55 – Senyor de nau o de leny qui prometrà a mercaders de levar quantitat de roba o quintalades e no porà, lo senyor de la nau és tengut de donar als mercaders leny qui vàlega aytant o més que'l seu. E si costa més de nòlit, deu-ho ell pagar. E açò és a alt dels mercaders, si ho pendran o no. E lo senyor de la nau és mester que s'avenga ab los mercaders de ço que promès los haurà.

(És a dir: Si un patró de vaixell s'ha compromès amb uns mercaders a transportar-los una quantitat de gènere o una càrrega determinada i no ho pot fer, aleshores té l'obligació de cedir als mercaders un vaixell del mateix valor que el seu o més [se suposa que és perquè els mercaders puguin realitzar el transport contractat, pel seu compte o bé contractant una altra persona]. I si aleshores, per lo que sigui, hi ha més despeses, aquestes les ha de pagar el patró que no ha complert. És un dret que els mercaders poden exercir-lo o bé renunciar-hi. I en tot cas, cal de totes passades que el patró de vaixell compleixi sempre allò a què s'hagi compromès amb els mercaders.)

Com podem veure, es tracta d'una regla molt favorable als mercaders. Els quals... segurament que eren els qui havien finançat el treball dels juristes.

Aportacions catalanes a la societat i la cultura universals, 2

El «contracte social»

S'entén per «Contracte social» la teoria, dins les ciències socials, segons la qual, en els principis de la humanitat, les persones, o famílies, haurien arribat a un acord per viure juntes, i així ajudar-se a viure millor. Per assegurar aquest objectiu haurien nomenat una persona com a autoritat, però amb la condició que sempre regís la societat d'acord amb la voluntat dels ciutadans. Després... les coses s'haurien anat corrompent, fins a arribar a règims autoritaris i, de vegades, repressius. Aleshores, calia tornar a la puresa inicial.

Naturalment, això no deu haver estat mai veritat. Segur que, de bon principi, pertot  arreu, algú, més fort, o més ric, o potser més vell, es devia imposar sobre els altres. Però el somni de les persones amants de la llibertat sempre ha tendit a creure que al principi la cosa havia sigut d'una altra manera, i que calia tornar-hi.

Els estudiosos de tot el món «saben» que la persona que va definir aquest principi va ser el suís-francès Jean-Jacques Rousseau, a França, al segle XVIII, amb el llibre «Du contrat social» (1762).

Desgraciadament, gairebé ningú, ni els catalans i catalanes, fora d'alguns estudiosos, no sap que 400 anys abans,  al segle XIV, el frare català, gironí, Francesc d'Eiximenis, ja havia establert aquesta teoria. Dins el llibre «Dotzè del Crestià». I amb aquestes paraules:

«Cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses i honorables, e... jamés... donaren autoritat a nengun sobre si mateixes sinó ab certs pactes e lleis.»

És clar que ni Catalunya és França ni el segle XIV és el segle XVIII (el Segle de les Llums). La teoria de Rousseau va donar la volta al món, i la d'Eiximenis es va quedar en un llibre, i no la sap gairebé ningú. Lo qual és una vergonya.

Però no deixa de ser una de les més grans aportacions dels catalans a la cultura universal.             

             

Els parats de Barcelona

Quan el CIS pregunta a la gent, aquesta sempre diu que lo que la preocupa més, amb molta diferència, és l'atur. Però aquesta preocupació no sembla que l'hagin tinguda mai els qui l'haurien d'haver tinguda més que ningú.

No solament això, sinó que els "seus" mitjans de comunicació molt sovint miren d'aigualir el problema, per fer veure que no és tan important com sembla. Segons aquests mitjans, de vegades, resulta que hi ha tants parats perquè són persones de baixa qualificació professional, perquè no busquen feina, sinó que prefereixen viure del subsidi i no treballar, perquè són de famílies desestructurades, etc. Però no ho diuen pas d'aquesta manera brutal com ho dic jo. Ho diuen de mica en mica, tot barrejat amb altres coses, perquè "coli".

Davant aquests falsejaments, l'Assemblea de Parats de Barcelona, el partit Barcelona en Comú i la Universitat Pompeu Fabra, han elaborat una enquesta, en la qual van preguntar a 1.504 persones en atur de Barcelona ciutat.  

Diuen que tenen baixa qualificació? Doncs NO. Resulta que de les persones entrevistades, 32 per 100 tenen batxillerat o FP2, i un 25 per 100 tenen títol universitari.

Diuen que són famílies desestructurades? Doncs el 74'6 per 100 viu en família, i el 14 per 100 viu sol.

Diuen que els parats no són actius, que no busquen feina? Doncs en les 4 setmanes anteriors a l'entrevista, un 80 per 100 havia estat buscant feina, i un 9 per 100 no n'havia buscat perquè estava desanimat perquè no trobava mai res.

Diuen que el problema de l'atur no és tan gros com sembla, perquè molts treballen en l'economia submergida? Doncs dels entrevistats, només hi treballaven un 11 per 100.

Desgraciadament, l'atur, en l'imaginari de les elits governants, i sobretot en l'imaginari dels qui estan més per sobre d'aquests darrers, compleix una funció molt decisiva: no convé que hi hagi massa persones afectades, però sí que n'hi hagi, per tal que els altres, els que sí que tenen feina, tinguin por, i vagin molt amb compte amb lo que diuen i amb lo que fan. Que no destorbin. 

   

Un pacte de silenci?

L’any 2012, un anomenat Govern de la Generalitat va retallar uns 1.300 milions de la sanitat catalana, i una quantitat similar del pressupost d’ensenyament. Perquè al Govern li faltaven diners, a causa de la crisi. En aquell moment, com en tots, a Catalunya, com arreu, hi havia una massa de gent que tenia enormes quantitats de diners, no pas sempre ben guanyats, sinó que sovint es podrien considerar “legalment robats”. Era fàcil demanar-los una aportació extraordinària. Però no es va fer. Es van arrabassar diners dels serveis públics, perjudicant la població.

Lo més extraordinari de tot, però, és que mai, en aquests 6 anys que han passat,  s’ha sentit a dir, per part dels implicats (governants i companys dels partits corresponents) que, en tal data, tornarien els diners indegudament expropiats. Tot s’ha desenvolupat com si tothom ja considerés que aquell retall ja era un fet normal i consumat per sempre.

Però encara resulta més increïble que, avui, amb un nou Govern, ningú (gairebé) es plantegi que aquests diners s’hagin de tornar. Com una reivindicació bàsica. Ni tan sols dirigents d’esquerra. Fa uns quants dies, un dirigent de CatComúPod ho va esmentar. Crec que és l’única vegada que s’hagi fet. Per exemple, el secretari general de CCOO de Catalunya, en un article de fons de l’últim número de la revista del sindicat, fa un repàs de tota una tirallonga d’objectius que diu que el sindicat reivindicarà, i no esmenta pas el retorn dels diners extorquits als serveis públics, tot i que demana augmentar al 6 per 100 del PIB el pressupost d’educació.

Què passa amb els diners de les retallades de 2012?? Hi ha algun pacte secret en el sentit de no parlar-ne?? Vull dir, naturalment, no pas un pacte “expressat”, això segur que no. Però un pacte a base d’osmosi (relació no expressada però “sentida”)? 

El mal creixement

Avui, en un país desenvolupat, lo que necessita l’economia, la societat i el món és un procés econòmic estabilitzat, una economia estancada. Per motius ecològics: contenció del clima, estalvi d’energia, i de primeres matèries. (Naturalment, als països pobres no pots ser... provisionalment.) Als països desenvolupats (occidentals) només hauria d’augmentar la producció corresponent  a la reposició dels béns consumits.

No obstant això, tampoc ha de ser tan rígid el judici. Es diu que el creixement dels serveis no és pas tan dolent com el de la indústria. Perquè no consumeixen tanta energia ni primeres matèries.  I fins i tot, de cara al demà, es diu que també la indústria podria créixer de manera indefinida... SI...   tota l’energia consumida fos neta!! (Això és un dir, com a exemple.) Però fins i tot en aquest cas tan hipotètic avui, encara s’hauria de considerar el possible esgotament de les primeres matèries, com ferro, etc., tot i reciclant-les sistemàticament.

Doncs bé, considerant tot això, quan es diu, triomfalment, que Espanya ha crescut un 3 per 100, que tothom ho celebra (no només el Govern), es tracta d’una irresponsabilitat col·lectiva. Però... com ho dius a la gent? Si quasi tothom creu que “només amb creixement poden augmentar els llocs de  treball” (naturalment: en absència de totes les altres solucions).

Lo que volia dir és que quan l’economia (com si tingués un sisè sentit) tendeix, de per si mateixa, a estancar-se, que ho hauríem de celebrar, i els grans financers estan frustrats perquè aleshores tindran beneficis més petits, i ells els volen grossos, i... doncs, forcen els “seus” governs a invertir de maneres antinatura, amb diners inexistents, impresos només per a això... estem assistint a un SABOTATGE sistemàtic de l’economia, de la societat, del planeta i de la humanitat. Perquè això porta a la degradació de la natura, a una crisi econòmica (perquè crea uns desajustos que aquesta no podrà aguantar), i per tant a una crisi social, perquè quan s’hi trobin, tiraran mà de retallar... 

El nostre destí etern, 2

El meu primer article sobre “El nostre destí etern”, quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Perquè la versió de Pau, Pere i Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

El fet central de la qüestió és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem abans) que amb la judeo-cristiana??

Motius humans no en faltaven. Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.

Però... era això lo que calia fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament, a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han descartat opinions racionals amb l’argument  que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera  organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria. 

També voldria dir que els dos textos de Pau sobre el tema ("Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

Em confesso fortament perplex per tot plegat, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de qui sigui.