Dues desgràcies dels valencians

 

Uns seixanta o setanta anys enrere, quan vaig començar a interessar-me en la història de Catalunya, els historiadors d'aquell moment (no vull anomenar ningú), quan parlaven de les conquestes dels catalans a l'Edat Mitjana, ho feien celebrant-ho.  Transmetien la idea que havíem sigut un gran país, perquè havíem conquistat molts altres països: Mallorca, Menorca, València, Sicília, Sardenya, un petit territori de Grècia, i, finalment, Nàpols. Quasi res!

Ja se sabia (sempre s'ha sabut) que els catalans (alguns dels nostres avantpassats) havien fet coses molt lletges. Però no se'n parlava gaire, o gens, i es pensava que aquestes coses ja se sap que passen i han passat arreu.

Una mica més endavant (anys 60-70), els llibres dels estimats i inoblidables Vicens i Vives i el francès Pierre Vilar ens van anar acostumant a donar menys importància als fets polítics i molta més als fets econòmics i socials. I això, combinat amb una tendència posterior a analitzar les coses cada vegada més en funció de les necessitats socials, a l'estudiar la història, vam anar desplaçant el centre d'interès, del país en abstracte a les persones concretes. Alguns hem arribat així a sentir vergonya de les nostres conquestes, i a pensar que els nostres avantpassats van fer més mal a altra gent de la que certs grups socials i territorials ens han fet a nosaltres. Com a anècdota puc dir que, en el meu segon llibre, «Episodis d'història de Catalunya», vaig optar per, de les conquestes,  ni parlar-ne (potser em vaig passar una mica).

En un altre full hem vist el mal que els conquistadors i ocupants catalans van fer als mallorquins (els de veritat). Doncs els valencians no van tenir pas millor sort. Però tot va ser molt diferent. Per començar, la conquesta, també dirigida per Jaume I, no va ser, com a Mallorca, qüestió d'uns tres anys, sinó de molts més (1233-1245).  (I, encara, molts anys després, al 1296, en temps ja de Jaume II, després d'unes disputes entre la Corona d'Aragó i el Regne de Castella, l'antic regne musulmà de Múrcia va ser repartit i una part va ser annexada al nou Regne de València amb el nom de zona d'Alacant.)

També va ser diferent el fet que, aquesta vegada, la conquesta va ser obra de catalans i aragonesos, i aquests es van quedar amb la part muntanyosa veïna del seu territori. Tot, però, constituint un únic Regne de València, integrat dins la Corona d'Aragó, la qual comprenia: Aragó, Catalunya (amb Mallorca formant-ne part jurídicament) i València. I més endavant, les illes mediterrànies.

Una important població catalana es va establir en les ciutats del litoral, per practicar l'artesania i el comerç. Això volia dir, naturalment, fer fora la població valenciana que hi vivia, que va ser empesa cap a les zones rurals de l'interior, a fer de pagesos. I aquí restarien durant gairebé 400 anys. I tot aquest temps continuarien sent musulmans.

La població del Regne de València, doncs, comprenia:   valencians (musulmans), residents a les zones rurals;    valencians i aragonesos situats a la zona muntanyosa annexa a Aragó, sota el domini dels senyors feudals aragonesos;     catalans vivint a les ciutats del litoral;     i murcians, catalans i castellans a Alacant.  I, a més, la pluralitat lingüística: àrab,  català i castellà-aragonès.  Una gran i rica varietat, si no fos que, en general, no convivien en un mateix territori per integrar-se i complementar-se, sinó que els nuclis principals i més nombrosos vivien en territoris separats, formant com societats separades. Mala cosa.

Però això sí: al Regne de València no hi va haver cap guerra ni revolta (tret d'un alçament musulmà el 1276), ni els ciutadans catalans es van apoderar de la propietat de les terres de l'interior, que sempre van continua sent dels valencians. Dels diversos grups socials, el dominant políticament era el grup català de les ciutats. I, sobretot, de «la ciutat», València, un cas semblant al de la Ciutat de Mallorques, però no tan bèstia...  

Però encara ens falta saber lo més important: cap a l'any 1270, uns 30 anys després de la conquesta, es creu que hi havia uns 200.000 musulmans (valencians) i uns 30.000 catalans. Ja sabem que això és sense cap garantia seriosa, però per error que hi hagués...  Els valencians d'origen eren sotmesos políticament als catalans, però tothom els tenia un gran respecte, produït per una certa por...

Una particularitat important és que, al Regne de València, no hi havia feudalisme, excepte a la zona muntanyosa reservada als aragonesos.  (A Aragó i a Catalunya sí que n'hi havia.) Jaume I havia sigut «educat», des de la infància, per nobles feudals i militars aragonesos, i els odiava. No tolerava que el seu poder estigués condicionat pels feudals, i en canvi s'avenia molt bé amb els burgesos catalans. El binomi reialesa-burgesia era el nucli fonamental del poder.

Sempre, durant uns 400 anys, el Regne de València va viure com una societat de compartiments estancs. Però en pau. I vivint d'una rica agricultura, amb unes hortes ubèrrimes, i sobretot el ric comerç de la capital. Els valencians d'origen, encara que marginats, vivien ricament i en pau i, després de la marginació inicial, respectats, pel seu nombre i per la seva riquesa. I conservant la seva religió i la seva llengua, sense problemes.

I què va passar, doncs, al cap d'uns 400 anys (segle XVII, any 1609)???

Una cosa terrible!!! Però no va ser pas només aquest any, sinó que va venir preparat per una cadena de disbarats. I que quedi clar que no va ser gens ni mica per culpa ni de catalans ni de valencians ni d'aragonesos. Tot va venir de fora. Ni tampoc d'espanyols, o no gaires.

Com és sabut, Espanya era governada per una monarquia que no era ni tan sols espanyola, sinó d'origen austríac, i... gairebé podríem dir que de cap lloc. Però cabuda i estúpida. Se li va ficar al cap que, com que hi havia hagut, o ja es veia venir, a Alemanya (l'imperi de Carles I), el terratrèmol de la Reforma protestant, calia unificar Espanya en la religió catòlica, per evitar el contagi. Però resulta que Espanya no tenia pas cap problema protestant (important), sinó musulmà. I on hi havia molts més musulmans de tot Espanya... era al Regne de València!!

 Però la cosa va venir de lluny. L'any 1502 va començar l'exigència: un edicte ordenava que tots els musulmans es bategessin, o si no, serien expulsats. Però les autoritats de la Corona d'Aragó van dir una cosa com: «Això no va per nosaltres, que aquí en tenim molts i estem molt ben avinguts.» I l'edicte va passar per alt. Però al 1525 hi foren obligats els valencians. Molts es van batejar, però molts s'hi van negar i es van revoltar. Aleshores sí, que el Regne de València conegué la guerra. Hagueren de portar fins i tot tropes alemanyes, per sotmetre'ls. (Una monarquia que disposés de tropes alemanyes... ja us podeu pensar.) Després del gran xoc, la resta del segle XVI la passaren molestats, però resistint, i protegits pels senyors feudals aragonesos. Però l'any 1609, Felip III va ser inflexible: res de bateigs, tots fora d'Espanya.

Marxaren del Regne de València uns 125.000 valencians musulmans. I l'any 1638, uns 30 anys després, dels 450 pobles que havien habitat els valencians originals, 205 encara estaven abandonats, i les terres ermes... I l'economia del país, que tenia en l'agricultura un dels dos grans puntals, arruïnada.  Li costà molt, al Regne de València (avui anomenat País Valencià), recuperar-se.    

 Voldria recordar l'inoblidable Joan Fuster (1922-1992), que, amb els seu llibre «Nosaltres, els valencians», va ser el primer a ensenyar la història de veritat del Regne de València.

 

 

 

 

 

 

Proposta de reforma de l'Església

 

1)Reconèixer i ensenyar que el Missatge cristià té dues grans parts: els textos profètics i legislatius d'Israel en defensa del Dret i la Justícia, i els textos evangèlics i apostòlics al voltant de la fraternitat (entre altres valors). Que les dues parts són imprescindibles, i que no pot la fraternitat substituir la justícia.

2)Ensenyar que Jesús va néixer de la unió natural entre Josep i Maria.

3)Ensenyar que els pecats es perdonen en virtut de l'amor del Pare, gratuïtament, si hi ha bona voluntat, i que la mort de Jesús no era necessària per a obtenir aquest perdó.

4)Reconèixer que l'ensenyament del càstig de l'anomenat infern va ser un greu error.

5)Ensenyar que el Creador ens dona el cos per a gaudir d'ell i compartir-lo, excepte en cas d'adulteri, i així mateix per a procrear, preferentíssimament en si familiar.

6)Reconèixer que, en la seva tasca històrica, la Direcció de l'Església ha comès greus i perjudicials errors, com ara preferir la riquesa; reprimir el cos humà; amenaçar amb molt greus càstigs, absurds i impossibles; imposar (fins i tot per la força i amb gravíssims càstigs) la seva doctrina, sovint equivocada; contemporitzar amb governs opressors i amb situacions altament injustes.

7)Establir un divorci eclesiàstic, per a parelles que no puguin continuar la seva convivència per motius importants, a partir de reconèixer que la frase de Jesús “El que Déu va unir que l'home no ho separi” estava basada en una situació i una actuació mítiques, que no van existir mai. 

8)Autoritzar l'avortament durant els primers 40 dies de l'embaràs, tal com han sostingut molts teòlegs durant molts segles.

El rescat del Missatge i de l'ideal cristians

 

El títol es refereix a tornar el missatge i l'ideal a la seva puresa original, perduda molt poc temps després de la seva formulació completa, això és: formulació profètica + formulació evangèlica.

Confesso que els voldria rescatar de diverses hipoteques, però en aquest escrit, i per brevetat, em referiré a un sol aspecte, encara que fonamental.

Entenc, en el meu fur intern, però basant-me en opinions parcials d'altres persones, que:

1)Som obra mediata d'un Creador, el qual, a més, ens acull com a fills (igual podríem dir amics, germans o una altra paraula que signifiqués un fort llaç amorós). En un moment donat, la persona divina de Jesús es va fer present entre els humans per ensenyar un ideal de vida d'amor, completant els principis ja donats pels seus predecessors: els profetes i els legisladors d'Israel.

2)Els homes i les dones pequem, a vegades o sovint o moltes vegades, segons els casos. Aquests pecats, el Creador o Pare els perdona gratuïtament, sempre que hi hagi bona voluntat per part de la persona.  (Aquí cal dir, perquè és importantíssim, que la immensa major part dels actes que s'han considerat pecat per les autoritats eclesiàstiques durant segles, no ho eren, sobretot la gairebé totalitat dels  referits al cos humà.) I cal afirmar, especialment, que aquest perdó és sempre gratuït. (Podem recordar especialment els textos de Miquees 7: 18-19, i de Lluc 15: 11-32.)

3)L'apòstol Pau, pel que sembla, va quedar fortament impressionat per algunes frases del Segon Isaïes en relació amb la figura simbòlica del Servent de Yahvè, com ara: «De fet, ell portava  /  les nostres malalties  /  i havia pres damunt seu  /  els nostres dolors.  /  Nosaltres  el teníem  /  per un home castigat  /  que Déu assota i humilia.  /  Però ell era malferit  /  per les nostres faltes,  /  triturat per les nostres culpes:  /  rebia la correcció que ens salva,  /  les seves ferides ens curaven.»

 4)I Pau va tenir la intuïció de transposar la relació entre: pecats del poble israelita – sofriments del Servent – expiació dels pecats del poble; a la possible relació paral·lela entre: pecats de tota la humanitat – mort de Jesús – perdó de tots els pecats del món. I amb això va afirmar l'horrible frase de «Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». Érem «comprats» o «rescatats» per la sang de Jesús. En definitiva: redimits.

5)Això ha donat un sentit a la fe cristiana, o ideal cristià, de culpabilitat, de consciència fortament pecadora, de dependència, de tristesa.

6)Entenc (i es va entenent) que el text del Segon Isaïes era referent únicament al poble d'Israel en un moment de la seva història, que els pecats es perdonen gratuïtament, que no era necessari que ningú morís, ni sofrís, per a aconseguir aquest perdó, que un Creador i Pare eminentment bo mai hauria exigit, ni necessitat, la mort ni la sang de ningú per a perdonar.

7)Finalment, Jesucrist és el nostre Mestre, el nostre guia, el nostre llaç amb el Pare, però no pas el nostre Redemptor.

Tant se valdria metre-hi bocs...

 

Cap a la meitat dels segle XV, Barcelona, com tot Catalunya (i tot Europa), vivien en una greu crisi econòmica i demogràfica, de molt llarga durada.

Estem parlant d’una Catalunya d’uns 300.000 habitants (que n’havia tingut uns 500.000, segons suposem) i d’una Barcelona d’uns 30.000 (que n’havia tingut uns 50.000). Parlem d’una societat en plena crisi, econòmica, però que en derivaven uns greus enfrontaments polítics: un al camp, entre pagesos i senyors (nobles i eclesiàstics), i un a la ciutat de Barcelona, entre la classe rica dels anomenats «ciutadans honrats», que no n’eren pas gaire, i la suma d’empresaris, mercaders i treballadors artesans, que formaven una mena de bloc social.

Malgrat lo que semblen indicar les xifres, Barcelona pesava més, políticament, que el conjunt de Catalunya. Era un 10 per 100 de la població, però junta en poc espai, amb una potent artesania tèxtil exportadora, punt de comandament del comerç exterior (que era, principalment: teixits contra blat, sempre escàs). Des de sempre, la ciutat era governada pels ciutadans honrats, que s’organitzaven a través de l’anomenada Biga, mentre que les classes populars formaven l’anomenada Busca. Els dos noms eren molt significatius. Els rics deien una cosa com ara: Nosaltres som la biga que aguanta la ciutat, sense nosaltres, Barcelona cauria. Mentre que les classes populars responien: Nosaltres som la busca, l’estella més petita d’una fusta, i sense moltes estelles no hi podria haver cap biga. En una situació de crisi i malestar, quan el govern de la Biga era sovint acusat de corrupció en la importació i la distribució del blat, i d’altres coses, la Busca reclamava insistentment «entrar en lo regiment». Els consellers de la ciutat, que eren 5, es renovaven cada any, però la renovació consistia en el fet que els sortints designaven els entrants. De manera que sempre era igual.

Doncs l’any 1453, el rei, Alfons el Magnànim, va decidir suspendre les “eleccions” i va nomenar, de reial ordre, 5 consellers de la Busca. Però primer vull que sapigueu qui era aquest rei. Alfons, mal anomenat el Magnànim, era a Nàpols, país que havia conquistat el 1442 després d’una petita guerra entre napolitans favorables i contraris, i que, enlluernat per la riquesa de la nova ciutat, un dels bressols del Renaixement artístic, envoltat d’artistes, s’hi va quedar. Mai més no va tornar a Catalunya. La pobra reina Maria, molt més assenyada que ell, feia des de Barcelona lo que podia, excepte les grans decisions, que mantenia ell a gran distància.

Per ell, Catalunya, i Aragó, València i les Illes, van passar a ser sobretot una font d’on extreure tributs i més tributs, per finançar els seus somnis (que no s’acabaven a Nàpols, sinó que hauria volgut apoderar-se de tot el món mediterrani, però, naturalment, això va ser massa). La seva pitjor maldat va ser enviar a Mallorca uns escamots de soldats italians a sou anomenats «sacomanos», que van arrasar a sang i a foc la revolta dels pagesos contra les molt i molt abusives imposicions dels habitants de la Ciutat.

Però hi ha un cas molt clar, que vull que sapigueu, que el defineix ben bé. Ja hem esmentat el conflicte entre pagesos i senyors. Els pagesos rebutjaven una colla d’obligacions i pagaments injustos que els exigien els senyors (entre ells els anomenats «mals usos»). Havien deixat de pagar-los. Davant la pugna, van recórrer al rei. Aquest s’ho va prendre amb interès: va assumir arbitrar el litigi, a canvi d’un pagament de 100.000 florins. Fixeu-vos: arbitrar un conflicte era precisament una de les seves feines o obligacions com a rei. Doncs s’ho cobrava, i no pas de manera arreglada: 100.000 florins era una fortuna. El florí era la moneda més important i forta de l’època, com si diguéssim el dòlar al segle XX.

I més encara: després de 5 anys de pensar-s’ho, l’any 1455, va dictar una sentència provisional a favor dels pagesos: quedaven lliures d’aquells pagaments. Però l’any següent, davant la pressió dels senyors, va anul·lar la sentència, que era provisional. I l’any després, havent-se barallat amb els senyors, la va restablir, tot segons com bufava el vent. Aquest era Alfons IV el Magnànim.

Doncs tornem-hi. L’any 1453 va nomenar 5 consellers de la Busca per al municipi de Barcelona. Com de costum, era una decisió provisional. Però aquesta vegada va ser definitiva (per ben poc temps, però). L’any 1455 establia una reforma total del municipi barceloní: tots els nivells de l’estructura municipal eren dividits en 4 parts iguals: ciutadans honrats, mercaders, artistes i artesans. (La denominació “artistes” significava aleshores professions de tipus intel·lectual, com advocats, jutges, mestres...) Aquesta és l’única decisió que jo sé, relativa a Catalunya, del malvat rei que pugui ser considerada justa. És clar que va ser una mena de cop d’estat, perquè es va saltar totes les normes. Però és que les normes establertes eren: de nosaltres a nosaltres i després nosaltres...

Què en pensaven, els homes de la Biga, dels seus contrincants que governaven a l’altra banda de la plaça? (No ho he dit, però no cal pas dir-ho, que la Diputació (cada vegada més anomenada Generalitat, tot i que el nom original havia sigut Diputació del General), continuava en mans de la Biga.) Per ells, la ciutat era «seva», com el país i com tot. Què hi fotien aquells homes al «seu» municipi? A la Generalitat o Diputació del General, hi havia un empleat que portava un Dietari, on cada dia apuntava lo que passava, tot fent-hi els seus comentaris. El Dietari de la Generalitat d’aquella època és un document històric ben guardat com cal. En el full del dia que informa de l’entrada dels buscaires al municipi, després d’esmentar el fet, comenta: «Tant se valdria metre-hi bocs com homes de vil condició.» (Espero que tots els lectors/es sàpiguen que boc, paraula molt poc usada, vol dir el mascle de la cabra, en castellà macho cabrío.)

Per desgràcia, la novetat municipal no va fer gaire història. Perquè: 1) Els consellers buscaires van aplicar les mesures que ells creien: devaluació monetària, mesures proteccionistes per als teixits catalans, control de les importacions de blat... Però la crisi no va pas cedir, perquè es tractava d’una crisi secular i europea, que encara duraria molt. 2) Set anys després, l’any 1462, entre el camp, amb els pagesos finalment en armes, la ciutat i l’enfrontament visceral entre el rei (aquesta vegada ja el germà, Joan II, molt més dur), tot el país saltava enlaire en una guerra que duraria 10 anys. (El rei Alfons no va poder ser succeït per cap fill, sinó pel germà, perquè si bé n’havia tingut diversos, cap no era legítim.) I... mai més la Busca al poder.                            

El mite dels àngels (i dels dimonis)

 

En tota la història d’Israel abans de l’exili, i en cap dels textos escrits en aquesta època, no s’havia parlat ni escrit mai sobre el concepte “àngels”.

El poble Caldeu (cap. Babilònia) tenia una creença en els àngels, en concepte de missatgers, o representants de la divinitat, com a transmissors de missatges divins a les persones.

Durant l’exili dels israelites a Babilònia (587-538 aC), als israelites els devia agradar aquesta imatge d’uns àngels transmissors de les ordres o els designis de Jahvè. I van adoptar aquesta creença.

En tots els textos bíblics anterior a l’exili, quan hi havia un diàleg, sempre deia “el Senyor li digué a... Adam, Noè, Abraham, Moisès, o qui fos...”.

Però a la tornada de l’exili, els sacerdots israelites, que van agafar el poder en l’ordre religiós (abans el tenia principalment el rei, però ara ja no hi havia reis, abolits com estaven, de resultes de ser considerats els principals culpables de lo que els havia passat),  van començar a introduir el concepte ”àngel” en textos anteriors, per mitjà d’interpolacions.

Els casos en què sabem que van interpolar són els següents:

Gn 22: 11, tres vegades   /   Gn 28: 12, una vegada   /   Gn 32: 2, una vegada

Ex 3: 2, només una vegada   /   Jt 2: 1-5, dues vegades   /   Jt 6: 11-24, tres vegades /

2 Sa 24: 16-17, dues vegades.

Els interpoladors no van ser pas gens curosos, en la manera de fer-ho, i en alguns d’aquests passatges es dona el cas que alternin “l’Àngel del Senyor” i “el Senyor”. Però el cas més escandalós és Ex 3: 2, fragment en què es desenvolupa una llarga conversa entre Jahvè i Moisès, en la qual es dona fins a vint vegades la intervenció de l’un o l’altre, en forma d’encàrrec o de pregunta o de resposta. I el sapastre de l’interpolador només va pensar a fer-ho en la primera frase (canviant el Senyor per l’Àngel del Senyor). En totes les altres dinou, el text actual diu o bé “el Senyor” o bé “al Senyor”, segons qui és el qui parla. I això és una demostració incontestable que era una interpolació il·legítima.

Acceptar la mediació d’un àngel equivalia, en la pràctica, a crear una separació entre Déu i les persones. Amb la mediació d’un àngel, Déu no es comunicava amb la gent de manera directa, com en els textos anteriors, sinó que quedava “més amunt”, més lluny, i enviava un representant.

Jo diria que els sacerdots d’Israel, els de després de l’exili, els poderosos, van preferir un Déu majestuós, amb servents per a tot lo que necessités, en comptes d’un Déu familiar, pròxim a les persones. Un Déu que imposava més respecte (al principi, més respecte, molt més endavant seria més por). Sacerdots havien de ser.

Va ser el primer pas d’un distanciament que després va continuar d’altres maneres, malgrat que amb Jesús de Natzaret s’havia tornat a fer molt més pròxim.

En canvi, el mite dels dimonis, o diables, i el seu corresponent “infern”, es diu que procedia d’altres religions mesopotàmiques.

Sembla que, en tot l’AT, només n’hi ha una citació: Sv 2: 24: “Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, i els seus partidaris l’han de sofrir.” En canvi, al NT se l’anomena moltes vegades. Alguns exemples: Mt 4: 1-11  /  Mt 13: 19  /  Mt 13: 39  /  Lc 13: 16  /  Lc 22: 3  /  Ac 5: 3...

Així que hi apareix com a temptador (que tempta Crist al desert), com a inductor de la traïció de Judes, com a sembrador del jull, com a possessor d’una persona malalta.  I Jesús s’hi refereix indirectament, quan anomena “el foc etern, creat per al dimoni i els seus àngels”, en la narració del Judici final.

Els teòlegs moderns l’identifiquen com a “símbol imaginari” de les temptacions egoistes, cruels o orgulloses del ser humà.

Tot plegat, hi ha raons molt i molt suficients per dir que aquestes creences tenen un origen extern als textos bíblics i al poble d’Israel, i per tant, s’han de considerar herètiques.

Però... en temps de Jesús, ja feia segles que els israelites, i Jesús mateix, coneixien aquestes creences, com a apreses en alguns dels textos bíblics més antics... Per a ells, eren creences bíbliques. Però no ho eren pas de veritat.

Ha sigut modernament, que la crítica literària ha anat aclarint aquestes qüestions.  

 

Ser una persona cristiana

Contràriament a lo que pensa molta gent, ser una persona cristiana no vol pas dir fonamentalment creure en coses sobrenaturals, assistir a actes de culte i formar part d’una entitat determinada. Això també, però no pas tant.

D’acord amb els millors missatges bíblics, moltes vegades no gens coneguts, ser una persona cristiana voldria dir, en la meva opinió:

*Respectar a cada persona lo que sigui seu o bé lo que li correspongui. És a dir: no robar, ni de manera il·legal ni, sobretot, sobretot, de manera “legal”:

*Lluitar, col·lectivament, perquè ningú no robi (o, si més no, que ningú no robi TANT).

*Ajudar les persones necessitades, si n’hi ha, que no n’hi hauria d’haver, i si es pot.

*Lluitar, col·lectivament, perquè la societat organitzada ajudi, de manera efectiva, les persones necessitades, fins a aconseguir que “no ho siguin”, necessitades. Començant per impedir que ningú no les robi.

*Per als creients de veritat, assistir, regularment, a actes comunitaris on, a més de reconèixer el Creador i estimar-lo, també, i sobretot, cada persona assistent aporti (simbòlicament) els actes bons fets durant la setmana, per exemple (si és que “podia” fer-los), i els hi ofereixi.

 

Aquesta darrera condició és fonamental, de tal manera que, si algú, o alguns, o molts, no hi aportessin habitualment res, podent-ho fer, no caldria que hi anessin, a missa. Més ben dit: seria millor que no hi anessin, perquè es podrien trobar que el Creador rebutgés fortament la seva assistència, encara que no pas visiblement, amb paraules del tipus de:

«Ni que m'oferiu holocaustos  /  no m'hi complac;  /  els sacrificis de comunió,  / ni tan sols me'ls miro.  /  No em molesteu més  /  amb el xivarri dels vostres cants.  /  No vull sentir  /  el so de les vostres arpes.  /  Deixeu que el dret brolli com l'aigua  / i la justícia ragi  /  com un torrent inestroncable.»  (Del profeta Amós, 5: 22-24, profeta molt poc conegut, però molt més important que els més coneguts.)

És a dir: no s’accepta l’acte de culte si no hi ha hagut justícia.

També, per desfer mals entesos, caldria dir que, si una persona no creu en coses sobrenaturals, ni vol participar en actes comunitaris de persones creients, però sí que practica les quatre primeres coses de les que hem esmentat abans, no per això ha de pensar, ni ningú ha de pensar, que no sigui cristiana. Perquè el QUIT decisiu d’aquesta qüestió no és pas el “creure”, sinó el “fer”. Això es demostra, de manera fefaent, amb aquest raonament: el fer (sempre suposant que la persona “pugui” fer-ho) depèn de la voluntat de la persona, però el creure no. Quan una persona no creu, normalment, no és que no vulgui creure, sinó que la seva ment no entén una cosa.

Per tant, no es podria pas no considerar una persona per una cosa que no depèn de la seva voluntat.

Antoni Ferret 

Si jo pogués...

 

Si el meu partit (Catalunya en Comú) em demanés l’opinió...

Consultes d’aquest tipus, si es fan, se solen fer sobre algun text o document ja “tancat” i aprovat. Per dir  “Sí”  o “No”.  No se solen fer de cara a donar opinions “prèvies”.

Però si hagués de donar-la o pogués donar-la,

la meva posició seria:

Col·laboració oberta amb tots els partits catalans. Les diferències no haurien de ser gaire importants, o almenys no prou importants per ser “dissuasives” davant algun tipus d’acord.

 Però amb el grup (no pas “partit”) anomenat JxC, o Junts,

NI EL PA NI LA SAL. Mai!!, ni de manera directa ni indirecta.

 Recordem que és el grup més directament responsable del robatori oficial fet a la sanitat pública catalana el 2011. I repetit any rere any, mentre no es recuperi el Pressupost normal de 2010. Es tracta de 1.000 milions d’euros. I amb el temps transcorregut, ara portem un “gec” d’uns 10.000 milions d’euros. I això NOMÉS de la sanitat (i altres tants de l’ensenyament i altres serveis).

Amb això, i considerant lo que ens hem trobat en el camp de la sanitat...

(Algú va dir:  “D’aquelles retallades...  aquestes morts”.)

Aquesta gent hauria d’estar avergonyida i anar amb els ulls baixos.

Contràriament, tenen la barra i la poca vergonya de presentar-se a unes eleccions... 

I que els votin mig milió de mals catalans i catalanes...

Quina vergonya!!!

 (Ja sé, ja, que ERC és també còmplice d’aquell robatori. Però als companys/es d’ERC els podem arribar a perdonar en funció d’aportacions de tipus social fetes, i de les que esperem que facin.  De JxC, ningú no pot recordar res que sigui decent.)