Quants catalans i catalanes hi havia?

(A l’Edat Mitjana, segons lo poc que se sap)

La societat catalana de l’Edat Mitjana (segles XI-XV) no va ser una realitat històrica més o menys estable, sinó que va experimentar alts i baixos, i, sobretot, un gran daltabaix. Molta gent no ho sap.

Tots sabem, i veiem, que una societat normalment experimenta períodes d’expansió econòmica i períodes de crisi. Les expansions, anant bé, poden durar 20-30 anys (n’hi ha hagut de més llargues, però avui, per desgràcia, tendeixen a ser més curtes). I les crisis poden durar 5-10 anys; una crisi de 10 anys ja es considera molt greu. Res d’això en aquelles èpoques: tot anava molt més a poc a poc. Un període de creixement podia durar uns 300 anys, i una crisi en podia durar uns 150. Us estranya? Doncs això és lo que va passar a Catalunya.

Des del segle XI fins al XIII (i fins a mig XIV, i prou), la societat catalana va anar creixent en els aspectes econòmic i demogràfic d’una manera continuada. Els terrenys cultivats s’anaven expandint, cada vegada hi havia més tallers artesans, les ciutats anaven creixent, sobretot Barcelona, el comerç augmentava: no solament entre camp i ciutat, ni amb Aragó i Espanya endins, ni amb França, sinó sobretot (sobretot!) amb les illes mediterrànies: Sicília i Sardenya: per obtenir-ne blat (que, malgrat l’augment dels conreus, i a causa del gran creixement de la població urbana, sempre era insuficient), a base de vendre’ls teixits, cada cop més abundants.

La població catalana creixia i creixia, i «creiem» que al segle XIII va arribar a un sostre d’unes 500.000 persones. Però... aquest somni nacional de felicitat, no és que es vagi anar alentint de mica en mica, NO!!, sinó que va petar, i d’una manera horrorosa. La Pesta Negra de 1347-48 (vinguda de l’Àsia, a cavall d’un vaixell) va segar la vida de moltíssims catalans i catalanes. Quants? No ho sabem. Estudiant els registres parroquials (els únics que hi havia aleshores) d’alguns pobles, estudiosos arriben a la conclusió esgarrifosa que haurien mort unes dues terceres parts dels seus habitants. Però aquest fet, de caràcter local, de cap manera es pot traslladar al conjunt del país. 

Però, per què aquesta pesta, de les quals n’hi va haver moltes, va ser tan mortífera? Tenim un «indici»: un document escrit després de la pesta diu que l’any 1333 va ser «lo mal any primer». Era recordat com un primer any de dificultats: escassesa i puja del preu del blat (el maleït blat, del qual mai no n’hi havia prou per a alimentar tothom). Escassesa d’aliment, alimentació una mica deficient, organismes una mica debilitats, i... la pesta de 1347, que podia haver estat una de tantes, va trobar un camp adobat que l'esperava. Vet aquí.

I què passa quan en un país disminueix la població? La primera conseqüència és que disminueix la mà d'obra. I la producció. Moltes terres quedaren sense conrear durant molt temps. Faltaven pagesos. I encara que es pugui pensar que, si també ha disminuït la població a alimentar, ja es compensa una cosa amb l'altra, no és així, perquè les esmentades disminucions no tenen per què haver sigut, l'una i l'altra, iguals en una comarca que en una altra, i es produeixen desajustos greus segons els llocs.

De fet, l'única conseqüència bona del desastre va ser la millora dels pagesos. Com hem vist en un altre full, molts d'ells patien una greu explotació per part dels senyor i dels amos de la terra. Però com que ara n'hi havia una superdemanda, i els senyors els sol·licitaven, ells van anar exigint i els senyors van anar cedint. Aquesta millora va durar uns 30 anys. Fins que els senyors, que havien cedit de mala gana, es van enfadar i van dir Prou! I aleshores va començar la gran lluita social entre pagesos i senyors que hem vist en l'altre full, i que va acabar d'arruïnar el país.

I tornem al tema: quants catalans i catalanes hi havia? Quan dic que «creiem» que s'havia arribar a un sostre de 500.000, vull dir que no ho sabem del cert i que ho suposem. Perquè resulta que el primer cens, que no era un cens sinó un recompte de famílies, al qual s'havia d'aplicar un coeficient de persones per família (entre 4 i 5, i que cada autor aplica el seu), va ser «després» de la pesta, i va donar un compte d'unes 100.000 famílies. La població podia ser d'unes 400.000-450.000 persones. Clarament inferior a la població que «suposem» del segle XIII.

Però espereu, espereu, que això no és res. Agafeu-vos! Al final del segle XV, dos-cents anys després del moment més bo, les dades eren uns 300.000 habitants!!! Què havia passat?? En un llibre d'història dic, de manera molt atrevida: «Podem dir que la població que s'havia guanyat en uns 300 anys (1000-1300) es va tornar a perdre en uns 150.»  No hi ha garanties que això sigui veritat. Però sí que es pot assegurar que gaire equivocat no ho pot estar. 

I la crisi s'havia acabat? D'aquella manera. Les activitats van anar augmentant i tot va anar millorant, però molt a poc a poc. Res comparable amb el creixement dels segles XI-XIII. Al final del segle XVII, Catalunya arribava a uns 400.000 habitants. Se n'havien guanyat 100.00 en dos-cents anys, però encara no s'havia recuperat la xifra mítica dels 500.000 del segle XIII.  

I, ja en un altre to, diré que Catalunya mai va «recuperar» la xifra dels 500.000, sinó que la va saltar com un cavall de carreres. Perquè al segle XVIII, el gran segle català, no encara industrial, però sí preindustrial i amb un enorme progrés agrari, les xifres van pujar, en uns 70 anys, d'uns 400.000 a 870.000. I en els següents 70 anys (fins a meitat segle XIX), es van tornar a doblar. I prou! Perquè llavors comença a baixar la natalitat.

Cal que tots els catalans/es sàpiguen que, en la nostra vida com a poble, n'hem passat de verdes i de madures, però no sols en l'aspecte polític, que és més conegut, sinó també en els aspectes més vitals.                                                                      

Per un cristianisme de veritat

Sense adherències negatives

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors). 

En un moment donat de la història, el Creador, en l'expressió anomenada Fill, es fa persona. I aquest fet té dues conseqüències: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser fills i filles de Déu, i enxarxades en una comunitat irrompible d'iguals i solidaris. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una (cosa avui ben possible).

En un sentit complementari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena popularment la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. 

Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades moltíssim menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat (segles IV-V) es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a entendre, i ocasionalment a viure, el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig, desconegut, però sempre de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció (física o psicològica); ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana completa. 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                   

Lladres de pisos

Tot aquell qui llegeixi aquest títol, de bon principi pensarà en les persones que entren en un pis i se n'emporten lo que poden (joies, diners, no gaires, perquè no n'hi sol haver, però sí l'ordinador o algun d'aquests estris tecnològics tan moderns que ara es porten). Doncs no, companys/es, no em refereixo a això, sinó a una cosa molt pitjor: a aquelles «persones» que roben els mateixos pisos, no lo que hi ha dins. Que transformen els pisos, d'elements necessaris per viure-hi, en elements per traficar, per fer més diners, i que arriben a fer-ho de tal manera que, de vegades, perjudiquen les persones que els necessiten, precisament per, d'aquesta manera, poder guanyar-hi més. Com quan els tenen anys buits per esperar, o per provocar, que pugin de preu.

Tot això és prou sabut i no hauria calgut repetir-ho (tot i que sovint cal repetir-ho per combatre l'oblit de les coses més habituals). Però el meu objectiu és un altre: anomenar les coses pel seu nom: que si roben, mitjançant el canvi d'ús i de funció de béns vitals en el mercat, se'ls anomeni «lladres», com lo que són. Que no siguin considerats «inversors», ni «dirigents de companyies», ni coses per l'estil, sinó lladres. I, fins i tot, que, de lo que fan, se'n parli en uns altres termes.

Què significa que, per exemple, un diari considerat progressista (no diré pas el nom) digui coses com ara:

«Cada cop hi ha més treballadors que han de pagar un lloguer excessiu en relació al seu sou (els catalans destinen de mitjana la meitat del salari a pagar el lloguer). Un nombre important viuen en pisos esquifits i inadequats.»

«En cinc anys els lloguers s'han disparat gairebé un 40% a Barcelona i un 33% al conjunt de Catalunya. Per contra, els salaris només han pujat un 5,6%.»

«L'arribada de plataformes de lloguer d'habitatge, com ara Airbnb, va ser saludada per molts com una bona manera d'oferir places per al turisme complementàries a les dels hotels. Però la realitat ha estat demolidora. Les plataformes han estat l'instrument perquè els inversors (cada cop més forans) hagin aconseguit retirar milers d'habitatges del mercat del lloguer assequible per als ciutadans, de manera que n'han reduït l'oferta i han contribuït decisivament al seu encariment. Alguns estudis posen de manifest que més de la meitat de la pujada del preu de compra al centre de Barcelona es deu a Airbnb.»

Això són descripcions sociològiques de fenòmens que no són sociològics, sinó delictius. ¿És possible que un senyor estranger, anomenat «inversor», vingui, compri pisos, els retiri del mercat de lloguer, i els dediqui a llogar-los a turistes, encarint així els preus per als habitants locals, els quals ja tenien un problema greu per trobar-ne a un preu que ells poguessin pagar...

i que, d'això se'n parli en termes semblants a aquells en què diríem coses com «aquest any, com que no ha plogut gaire, no hi ha gaires bolets»???

Com podem ser tan mesells? És que avui en penso dir de grosses, mireu: Entenc que parlar de delictes socials, que esclavitzen les persones, en els termes en què parlaríem de coses corrents... es fer que els delictes contra les persones siguin cada vegada més coses corrents, i per tant és fer-nos-en còmplices, d'aquests delictes contra les persones. I, posats a dir lo que sento, sembla (dic sembla, eh) que quan es parla d'aquesta manera, no aquest diari, tots els diaris, i televisions, i quasi tots els partits, i no diguem les institucions, vulguin com ajudar aquesta colla de lladres («inversors»). Com si volguessin fer-los quedar bé. 

    

La meitat del sou per al lloguer... retirar pisos del mercat del lloguer per als turistes...

Queden molt lluny aquells temps, no diré millors, però sí no tan dolents, en què dèiem (i hi crèiem) que el lloguer no havia de ser superior al 20 per 100 del sou...

Com dèiem abans: com més anem menos valem.

  

Lo que devem als africans/es

Molt sovint, quan veiem una persona que es veu ben clar que és africana, moltes persones pensen que... sí, ja sabem que tenen molta necessitat i han de venir, però és que són tants... (això en el millor dels casos, oblidem lo que pensen en el pitjor). Però uns i altres solen veure el fenòmen com unes persones a qui fem un favor (i gros).

Doncs no, companys/es!!: Són unes persones a qui devem un deute tan gros... que no el podrem arribar a pagar mai, per més que n'acollim. Us ho explico:

Com ja podeu tots entendre, no és un deute actual, sinó un deute dels nostres avantpassat envers el seus avantpassats. I tampoc és un deute dels avantpassats espanyols, sinó que va ser cosa d'europeus en general i sobretot d'anglesos i francesos, però espanyols i catalans també.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es calcula que poden arribar a un milió els africans i africanes que van ser «caçats», sovint d'una manera sobtada (sense ni poder-se despedir de ningú), i van ser ficats en vaixells, en unes condicions que molts morien durant el trajecte, i portats a Amèrica, a treballar en plantacions o mines. Els dos principals destins eren les colònies britàniques (actualment EUA) i les colònies espanyoles (Sud-amèrica). O sigui: Espanya no va ser dels països més traficans, però sí dels principals destinataris. I diem un milió dels transportat «legalment», però al segle XIX, ja abolida l'esclavitud, encara se n'hi van transportar durant molts anys, com a «il·legals», no se sap quants perquè no consten enlloc.

 Acabada l'esclavitud, no els vam (no els van) deixar pas tranquils. Llavors els van sotmetre al colonialisme, de finals del segle XIX a meitat del segle XX. També van ser sobretot francesos i anglesos, però Espanya també va tenir la seva part (el Marroc). El colonialisme era simplement robar-los lo que hi hagués de bo (una mica compensat pel fet de fer-los algunes obres públiques).

Tot just es van treure del damunt el colonialisme (al voltant de 1960), que semblava una gran victòria africana, doncs no: aleshores els van fotre el neocolonialisme, que no és una paraula tècnica, sinó que volia dir:

L'intercanvi desigual. Eren independents, podien fer lo que volguessin. Però havien de comerciar: hi havia coses que els faltaven. I resulta que va ser molt freqüent que els productes que ells ens enviaven baixessin sovint de preu (el mercat internacional decidia), i en canvi els productes que els enviàvem cada vegada eren més cars. Per comprar un tractor, cada vegada havien de vendre més sacs de cacau, de blat, de fruites, o metalls. (Doncs... cada vegada eren més pobres.)

El deute extern. Els bancs europeus, rics i amb ganes de ser-ho cada vegada més, els oferien crèdits. I els presidents africans, molt sovint poca-vergonyes i lladres, els acceptaven contents i, sovint, servien per enriquir-se personalment o per fer obres  monumentals. Ah, però..., fixeu-vos-hi: a l'hora de tornar-los, i amb interessos, que eren els beneficis bancaris, aleshortes SÍ que hi havien de col·laborar TOTS, a costa d'arrossegar la misèria.

 Encara que sembli mentida, amb el neocolonialisme, els europeus (vull dir els dirigents i els capitalistes) no van pas quedar satisfets de tot lo que els havien robat. Sempre volen robar més.

L'última etapa, per ara, a partir del voltant de 1980, van ser els anomenats «programes de reforma estructural». Què vol dir, això? Diguem que, com que les coses es van modernitzant, ara ja no són els bancs, ara són el Fons Monetari Internacional (FMI), l'expressió més acurada del lladronici, i el seu lloctinent, el Banc Mundial. Val a dir que, aquesta vegada, no es tracta només dels països africans, sinó de tots els que s'hi puguin encabir. Com podem imaginar, amb totes les «operacions» anteriors, arriba un moment que ja ningú no pot tornar els crèdits, ni tan sols exprement el poble. Va ser lo que es va anomenar «la crisi del deute». No hi ha problema. Tot es pot arreglar. Els ofereixen nous crèdits, ja per tal que puguin subsistir com a país, però amb la condició (si no, no els els deixen) d'aplicar els «programes» que hem esmentat, i que consisteixen en:   rebaixar la despesa social,   congelar els salaris,   privatitzar els serveis públics, i coses per l'estil, i... sobretot, sobretot, obrir les fronteres sense condicions. D'aquesta manera tornaran els crèdits i, a més, els capitalistes occidentals faran el seu agost. Els pobles...  resistir resisteixen, però... de quina manera.

Ara, si us plau, cada vegada que vegeu una persona africana, recordeu tot això. I mireu-los amb uns altres ulls.

La pèrdua de les "Llibertats" catalanes

A l'Edat Mitjana, a Catalunya (i en menor grau a Aragó, a València i a Mallorca) hi havia unes limitacions al poder reial, unes garanties parlamentàries, que no tenien els altres països, excepte Anglaterra. El rei ho tenia més difícil per governar. (De vegades, alguns han volgut veure una tendència especial dels catalans/es en aquest sentit.) Mentida!!

La cosa va anar així: Era a finals del segle XIII. Governava Pere II, el Gran, fill del gran rei Jaume I, el Conqueridor. Era un rei autoritari: en 7 anys de govern no havia convocat les Corts catalanes.  Però vet aquí que, per raons que ara no ens interessen, França va envair Catalunya. Va ser vençuda, però, abans d'això, quan els francesos feien els preparatius, va tenir lloc un fet important. Un rei a qui envaïssin el territori només podia oposar-s'hi amb èxit si els seus súbdits l'ajudaven, militarment i, sobretot, amb diners. Els dirigents catalans (que vol dir els rics: nobles, eclesiàstics i burgesos de les ciutats) van veure una oportunitat d'or: Van dir, d'una manera mal simplificada, una cosa com ara: volem això, això i això, si no ens ho dones, no t'ajudarem contra França. Què podia fer, el rei Pere?

Cal pensar que, aleshores, un país era considerat més com a propietat del rei que com a societat organitzada.

Què van aconseguir? 1) Que tingués l'obligació de convocar les Corts una vegada l'any. Ell, que no les havia convocat en 7 anys!...  I 2) Molt més important: que si «constitució alguna, o estatut [és la manera com s'anomenaven aleshores les lleis] fer volem en Catalunya, aquella o aquell façam de consentiment e aprovació dels nostres...» (grups dirigents). Pensaríem que això era la cosa més normal del món, però aleshores era una cosa desconeguda i impensable. Eren les primeres Corts d'Europa que obtenien un poder col·legislatiu.

Aquestes i altres coses menys importants van esdevenir lo que es va anomenar secularment les «Llibertats de Catalunya», o bé, amb més freqüència, «Les Constitucions i Privilegis de Catalunya». Durant uns 400 anys, aquestes «Llibertats» van ser l'orgull dels catalans/es i el seu detall distintiu en l'aspecte polític.  Catalunya era diferent.

Uns 400 anys... fins que, per culpa de fets que no tenien res a veure amb Catalunya, ens les van fotre. Però... no és només això:  hi va haver culpables de tota mena.

Al començament del segle XVIII, s'esgota la dinastia espanyola, per falta de descendència. I en comptes de fer lo que seria normal, és a dir, fer rei algun espanyol de prestigi... AH, NO!!  Havia de ser de sang reial!, encara que hagués de ser estranger... Havia de ser el príncep francès Felip d'Anjou, de la casa de Borbó, net del rei Lluís XIV, famós pel seu caràcter molt autoritari. I prenia el nom de Felip V. Als catalans no els agradava gens que fos francès, pel caràcter de la monarquia francesa, enemiga de tota llibertat.

 No obstant això, el nou rei va venir a Barcelona i va jurar respectar les Llibertats de Catalunya, com era preceptiu. I les Corts catalanes van quedar tan agraïdes que li van concedir una quantitat de diners superior a la concedida mai a qualsevol altre rei. Però quedaven encara sectors catalans que desconfiaven del rei francès.

Però Anglaterra i altres països no volien que la Casa de Borbó tingués tan poder com França i Espanya juntes (és a dir, en una mateixa família). I es va formar una coalició militar europea, encapçalada per Anglaterra, contra el rei Felip V i a favor de Carles, arxiduc  d'Àustria (1702).  

L'adhesió de Catalunya (i Aragó, València i Balears) a la conspiració internacional (1705), contra un rei que, sí, era autoritari (ho havia «mamat»), però que havia jurat les Llibertats de Catalunya i havia sigut acceptat per les Corts catalanes, mai no va ser decidida per cap organisme representatiu de Catalunya (Corts, Generalitat, Municipi de Barcelona). La cosa va anar així:

Un sector de la baixa noblesa pirinenca, molt rebel, oposat sempre a tot, autoconsiderant-se una mena de representants del país, va enviar, en secret, dos delegats a Gènova, on es van entrevistar, secretament, amb un representant, també secret, del Govern anglès, i van acordar que Catalunya s'uniria als exèrcits aliats. Però... alerta!, va ser un pacte aparentment molt intel·ligent: els catalans van exigir que, en cas que es perdés la guerra, el Govern anglès es comprometia a garantir que les Llibertats de Catalunya, guanyant o perdent o com fos, sempre seguirien intocables. Els anglesos van dir que sí. Això ho van pactar els nobles pirinencs, però quan la flota anglesa va intentar desembarcar a Barcelona, tant la Generalitat, com el municipi com la massa dels barcelonins s'hi van oposar. Però llavors, durant tot un any, grups d'activistes van fer una intensa propaganda contra el francès. En un segon intent de desembarcar (1705), Barcelona s'hi va continuar oposant, però aleshores va ser militarment assetjada, i al cap d'uns mesos va capitular,  i... massivament es va acceptar l'alçament.

No parlarem de la guerra, que és cosa molt trista. La situació era molt igualada, es podia guanyar o perdre, però un dia va passar una cosa que mai ningú no hauria pogut imaginar: Josep, germà del pretendent Carles, emperador austríac, amb 33 anys, que era d'esperar que en viuria molts més...  inesperadament, va morir (1711).

Llavors Carles el va succeir. I Carles, emperador, va anar perdent interès per ser rei d'Espanya.  I Anglaterra i altres països van perdre tot motiu per continuar llitant, i van acabar fent la pau amb Castella i França. I llavors... els catalans van quedar «solos ante el peligro», davant els exèrcits castellans i francesos, que, naturalment, van anar avançant, i van assetjar Barcelona, la qual, després d'una resistència heroica d'un any, va haver de capitular (1714).

Naturalment, els dirigents catalans, quan van veure que les coses anaven maldades, van exigir al Govern anglès que complís la seva paraula. I el Govern anglès se'n va preocupar molt: va negociar, demanar, exigir, i l'anomenat «cas dels catalans» va ser el gran tema de la política europea: totes les cancelleries en parlaven, n'estaven pendents.  Però Felip V es va plantar i va dir sempre, sempre, que «de esto, ni hablar»:  Catalunya (i Aragó, València i les Balears) s'havien de governar com el regne de Castella. Toda España igual. 

Les Corts catalanes, la Generalitat i tots els municipis de ciutats importants van ser dissolts, i substituïts per òrgans provisionals, presidits per militars; totes les constitucions, lleis, etc., catalanes eren extingides;  els béns de totes les persones que haguessin participat en la revolta eren confiscats (però no els de dintre Barcelona, perquè en el pacte de rendició es va salvar aquest punt). Es va posar un impost nou, a més dels que ja hi havia, precisament per pagar el manteniment de les forces d'ocupació.   I la llengua catalana?

La llengua va resistir molt més que ningú, gairebé un segle i mig. No la podien imposar a una població on no l'entenia gairebé ningú. La van imposar en tots els òrgans de govern (militaritzats), en tots els documents oficials, i a la Reial Audiència (tribunal superior de justícia).  Només. Però tot seguit es van enviar a tots els oficials, militars o polítics, unes instruccions secretes ordenant que es fessin tots els esforços per introduir la llengua castellana, però de manera ben dissimulada, perquè «se consiga el efecto sin que se note el cuidado».  No res.

L'any 1768, uns 50 anys després, el rei Carles III disposava que l'ensenyament primari i secundari  fossin en llengua castellana. Però aquesta ordre no es va poder complir mai, perquè els nois catalans no entenien res i era un caos. No seria fins al 1857, gairebé un segle i mig després dels fets, en la primera Llei d'Instrucció Pública, que es va imposar realment el castellà a les escoles (les poques que hi havia) de Catalunya.

                                                                                                                                                                                                                                                                               Vet aquí l'aventura dels nobles pirinencs.     

Els drets de la dona

AL LLARG DE  LA  HISTÒRIA  DE  CATALUNYA

En l’Alta Edat Mitjana (segles ix-x), quan, de resultes del procés de repoblació de terres frontereres, a Catalunya es viu un ambient de notable llibertat i igualtat (moltes famílies pageses són petits propietaris), la situació jurídica de la dona és força favorable:

*  Tenen igualtat de drets en demandes judicials, administració de béns, patrimoni.

*  Hi ha igualtat de fills i filles en l’herència.

*  El marit aporta a la dona, al casar-se, el «dot» (béns posats a nom de la dona per a la seva salvaguarda; suposem una situació com: mort del marit, herència dels béns per als fills, la situació econòmica de la dona dependria de la relació millor o pitjor amb els fills, o el fill; en canvi, amb uns béns propis té molta més seguretat).

Però, en el procés de feudalització que té lloc durant els segles xi, xii  i xiii, molt perjudicial per a la població pagesa, la dona en sortirà força malparada:

*  Apareix la preferència dels fills sobre les filles (i finalment del fill gran, l’«hereu») a l’hora d’heretar.

*  Desapareix el dot que el marit cedia a la dona i, en canvi, s'exigeix el «dot femení»: béns que la dona (és a dir: els seus pares) havia d’aportar al matrimoni. (La idea, mai exposada ni confessada, és: la dona (en la pràctica, el seu pare) ha de pagar per ser acceptada; perquè, si no és acceptada per un home..., en cas que tingui una família amb llaços afectius forts, no hi ha problema: serà la «tieta», però si no, malament rai, no té el futur assegurat. Per tenir-lo, ha de pagar.)

(És a dir: la dona, d’una banda, tenia menys possibilitats de tenir béns, per l'herència, i de l’altra, tenia més necessitat de tenir-ne per poder-se casar. Casos hi havia en què aquesta manca de béns impedia el casament i empenyia la dona cap a la pobresa o al sexe professional.)

En plena Baixa Edat Mitjana (segles xiii-xv) i a les ciutats, trobem la dona treballant en els oficis tèxtils i la costura, com a assalariada, però topa amb dues grans discriminacions:

*  No pot accedir a la categoria de mestre, ni tenir taller propi (només les vídues poden conservar el del marit).

*  No se li permet estudiar en les universitats, que sorgeixen (a partir del 1300).

(Encara que sigui al marge de l’aspecte jurídic, no està de més consignar, en aquesta època, i en quasi totes, la «vida escarrassada» de la dona pagesa: havia de fer les feines domèstiques, cosa que volia dir la casa, els fills, els animals, l’hort i la feina de filar per fer vestits; i a més a més havia d’ajudar el marit en els moments de més feina al camp, com en la sega, la batuda i la verema.)

(Una altra situació general que afectà la dona durant molts segles era el problema de l’«honor»: calia conservar la virginitat de soltera, mantenir la fidelitat de casada i guardar la memòria del marit de vídua. Perdre l’honor portava molts perjudicis, com murmuracions i una certa marginació.)

En ple segle xvii encara trobem la dona fortament discriminada:

*  L'exigència del dot per casar-se o també per entrar en un convent.

*  La prohibició d’anar a la universitat i la manca de costum d’estudiar.

*  La prohibició d’obtenir el títol de mestre artesà i de tenir taller.

Però en aquest segle hi hagué un fet interessant per a un sector petit de dones: moltes empreses tèxtils desviaven feina de filar la llana cap al treball a domicili de les dones pageses, perquè «els pagaven menys». I aquestes dones, en tenir uns ingressos «propis», passaren a fer un paper més decisori dins la família, superant una mica la gran supeditació al marit que tenien.

També al segle xvii s’obrí a Barcelona, per primer cop, una escola per a nenes, fonamentalment per ensenyar a cosir i brodar.

Començava a bufar un petit ventijol de canvi, que es va fer més important al segle xviii, el de la Il·lustració i preparatori de la Revolució Francesa:

*  El 1784 un decret de Carles III (el rei il·lustrat) establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis.

*  Cap al final del segle, a Barcelona, hi havia 73 escoles per a nens i ja 18 per a nenes.

El segle xix fou el de la industrialització, que portaria a la Catalunya moderna, i el de l’aparició de la classe obrera. I aquesta industrialització es va basar sobretot en la indústria tèxtil, i en ella tingueren un paper importantíssim les dones. Les obreres catalanes del tèxtil col·laboraren d’una manera decisiva a l’adveniment de la moderna Catalunya. Però aquest mèrit «no els va ser reconegut», ni pels contemporanis ni pels historiadors, que les han obsequiades amb el silenci i l’oblit.

Però la Història avançava imparable, encara que, això sí, molt lentament:

*  La Llei d’Instrucció Pública de 1857 establia, per primer cop, l’ensenyament obligatori de tots els nens «i nenes» dels 6 als 9 anys. (Cal tenir en compte que als 10 començaven normalment a treballar.)

*  Per aquells anys, a Catalunya hi havia escolaritzats uns 69.000 nens i unes 42.000 nenes. (Però encara eren sistemes educatius diferents, ja que les nenes invertien moltes hores fent «labors».)

*  L’any 1910 esdevingué la tercera gran data d’aquest procés: una llei autoritzava (per fi!) la incorporació de la dona a la universitat. I en el curs 1924-25 l’alumnat universitari femení arribava al 13 per 100.

*  La Segona República donà un gran impuls a l’ensenyament, i en el curs 1932-33 l’escolarització primària a la província de Barcelona era de 104.000 nens (62 per 100 del total de nens) i 89.000 nenes (53 per 100).

*  També durant la República, la dona va adquirir el dret a votar, fet que es va materialitzar per primer cop en les eleccions legislatives de novembre del 1933.

*  Durant els anys de la Guerra civil s’arribà per primera vegada, i per pocs anys, a l’escola mixta, amb un ensenyament igualitari. (Després no es recuperaria fins als anys seixanta, i lentament.)

*   Al llarg de la dècada dels anys seixanta s'anà esdevenint un fet transcendental per a les dones treballadores: deixaren d'haver de rentar la roba d'una manera esforçada, ja que la rentadora la rentava sola. Quedaven enrere segles, i fins i tot mil·lennis, d'una de les seves feines més feixugues (al riu, al safareig públic o al safareig de casa).

I acabem, provisionalment (perquè la Història no s’acaba mai), amb la irrupció de les noies a la universitat durant les últimes dècades:  

*  Una noia cada 10 nois el 1940.

*  Una noia cada 5 nois el 1950.

*  Una cada 2 el 1970.

*  I el procés ha continuat fins a tenir les noies una clara majoria en totes les carreres de Lletres.

Concretant el procés en dates fixes:

1784 - Dret a títol professional i propietat d'empresa

1857 - Ensenyament obligatori

1910 -. Dret a estudiar a la universitat

1933 - Dret a votar                                              

El Missatge

Les seves condicions històriques

Jo anomeno Missatge bíblico-cristià el conjunt d’aportacions de més de 50 autors al llarg de més de 800 anys, dins el poble d’Israel. La Bíblia. Deixo de banda les denominacions oficials, de noms espectaculars, i amb el terme «Missatge» ens entendrem millor.

Però, primer de tot, s’ha de fer una gran precisió: cap a finals del segle VIII aC, els exèrcits assiris van envair i destruir Israel del Nord, la major part del territori, la major part de la població (duta captiva a Assíria) i la major part de la riquesa. Israel va quedar reduït a un territori petit (i muntanyós), a poca població, pobre i... sobretot, a un complex de derrota i de por a la seva probable desaparició com a país.

Gairebé un segle després (630-620 aC), el rei Josies es va envoltar d’un equip de col·laboradors per enfrontar seriosament la situació nacional. Junts van redactar els primers 4 llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític i Nombres; el cinquè, Deuteronomi, s’hi va afegir després, sembla que de redacció individual).

Davant la situació nacional tan dramàtica, van elaborar una gran idea: imaginar, escriure i autoatribuir-se un passat  gloriós, encara que inexistent: estada a Egipte, situació d’esclavitud, alliberament gloriós, amb una actuació forta i decisiva de Déu, travessia del desert, i trobada física amb Jahvè al Sinaí, etc., més la gran personalitat de Moisès, també mítica.  (De fet, Israel mai havia sortit del territori de Canaan, i mai en va sortir, excepte per la deportació a Babilònia (587-538 aC).) L’objectiu d’aquesta Narració mítica era infondre en la consciència popular un revulsiu que superés el seu complex de derrota i de pànic a la desaparició.  

Aquesta Narració mítica s’ha cregut durant molts segles, fins que les excavacions, l’estudi arqueològic i el debat científic (finals del segle XX) van aclarir les coses. Ara, doncs, de l’estudi i la reflexió del Missatge dels més de 50 autors bíblics, se n’ha de separar tot el text de la Narració mítica (són un màxim de 80 pàgines, que ocupen part de l’Èxode, dels Nombres i del Deuteronomi, d'un total de 200). Però la seva influència cultural ha sigut enorme.

En el conjunt del Missatge bíblico-cristià, Jesucrist és, naturalment, la gran figura, i els seus 4 evangelistes són els més importants dels 50 autors. Però no són ni els únics ni tampoc molt molt més importants, sinó tan sols els més importants, i prou.

Recordo que l’elaboració del Missatge va durar uns 800 anys (segle VIII aC – segle I dC), i va ser obra de més de 50 autors. (Esquemàticament, podem dir: «d’Isaïes a Joan».) I ara cal recordar una cosa importantíssima: després de l’elaboració del Missatge («després»), es va constituir una institució (l’Església, més tard les Esglésies), amb l’encàrrec de divulgar-lo per tot el món.

És a dir: la Institució no és l’autora del Missatge, ni és la seva mestressa (encara que actua com si ho fos), sinó la seva servidora, per divulgar-lo. No seria acceptable cap monopoli en aquest sentit. Si mai resultés que la Institució fes més nosa que servei, seria bo emprendre iniciatives independents i paral·leles per part de persones i/o de petits grups (prou competents).