Només el primer esglaó!!

El dia 12 de juliol, el ple del Parlament català ha aprovat la Renda garantida de ciutadania. Durant 3 anys, la Comissió promotora de la ILP corresponent, representativa de molt diversos partits, sindicats, organitzacions i entitats, ha estat batallant per fer aprovar aquesta llei. Hi ha hagut algú que ha fet tot lo que ha pogut per retardar-la i minimitzar-la, tot i que la gent la necessitava amb urgència.

A partir del setembre vinent, les persones sense ingressos percebran una ajuda de 560 euros, que aniran augmentant fins a 664 euros l’any 2020, més els complements familiars en forma decreixent. N’hem d’estar contents, però no pas massa.

Hem de tenir ben present que això només és un primer esglaó, per anar reconstruint la nostra societat, després de la destrucció que les forces polítiques servidores del gran capital, instal·lades en la maldat institucional, han fet, primer des de 1980, i, moltíssim més, des de 2008.

Que no hi hagi ningú sense ingressos, en la misèria, és una primera necessitat urgent. Però també caldrà anar treballant, amb fermesa, perquè: s’augmentin els salaris més baixos, començant per salari mínim; s’augmentin les pensions més baixes, sobretot les de les viudes, que fa 5 anys que una llei les millora sensiblement, llei mantinguda sense aplicar per això que en diuen un “Govern”, i es recuperi el nivell normal de les pensions, tot derogant les absurdes lleis que les retallen; s’asseguri rotundament la vida familiar en l’habitatge, ara tan amenaçat; es recuperi el nivell d’inversió en la sanitat, l’ensenyament, la Llei de dependència, els serveis socials, i després s’augmenti sensiblement; i, sobretot, s’estableixi la manera que els joves trobin una feina digna i puguin preveure pacíficament el seu futur. Això com a exemples de les coses més urgents.

Un capítol importantíssim és derogar les males lleis que ens han imposat per fer-nos mal: les reformes laborals, les lleis retalladores de les pensions, la llei d’educació, la de seguretat ciutadana (mordassa), la de règim local, i també (que ningú no hi pensa) la llei d’estrangeria i el compromís d’ajuda al desenvolupament dels països pobres.

Especialment,  no podem oblidar la cura, i les inversions corresponents, de les malalties minoritàries i caríssimes, tals com la fibromiàlgia i afins, l’hepatitis C, o les anomenades “malalties tropicals”.

I... pensar que 664 euros (de moment només 560) és molt poc, i s’haurà d’anar pensant a augmentar-ho.

Naturalment, com és lògic, tot això, i més, ha de sortir d’un gran esforç fiscal imposat per un Govern legítim a aquell sector de la població que acapara una part desproporcionada del fruit del treball de tots i totes.

Enfront d’una destrucció del teixit social conscientment buscada, hem de seguir un procés de reconstrucció, que avui comença amb un primer esglaó, i que s’ha de plantejar objectius com: la plena ocupació, un Estat del benestar d’alt nivell, una forta redistribució de la riquesa...

Les mentides dels economistes, 10

La inflació

La inflació és un dels càncers del capitalisme (en té molts altres, el principal és l’atur). Estranyament, la crisi ens ha portat uns quants anys d’estabilitat de preus, però tots recordem quan els preus anaven pujant habitualment, i el salari cada vegada donava per menys. Al final d’any s’augmentava el salari en funció de l’augment anual de l’IPC, però cap a l’abril ja tornava a estar devaluat.

Em sap greu, però la inflació no pot ser explicada clarament com un altre fenomen, perquè és una cosa molt complexa. Diu el company Torres López: «Muchos economistas creemos que resulta mucho más realista considerar que los procesos inflacionarios son complejos y que pueden estar causados por motivos diversos,  no siempre coincidentes en todos los casos.»

Hi ha dues menes de protagonistes, en la inflació:

1) Les empreses, que repercuteixen un augment de costos en el preu de venda.  

2) Els compradors individuals, que no poden repercutir-ho en ningú i veuen disminuir el seu poder adquisitiu.

La deflació (baixada de preus, molt rara) té efectes contraris: perjudica les empreses. Però si és gaire important, també perjudicarà els treballadors/es. Aquests sempre perden.

De la mateixa manera que no hi ha una causa general de la inflació, sinó que té causes diferents segons cada cas, tampoc hi ha una solució única. Però la que s’ha aplicat a tot Occident des de 1980 ha sigut l’anomenada «monetarista», que es basa en: a) controlar el preu del diner, i per tant, indirectament, els crèdits; b) controlar els salaris, mantenir-los baixos.

(Els anys 70, de resultes del gran augment del preu petroli, hi havia hagut una inflació galopant. A Espanya vam arribar a superar el 20 per 100. La resposta va ser l’aplicació de la política monetarista. Aquella inflació es va contenir. Sempre n’hi ha hagut, d’inflació, encara que molta menys.)

Però aquesta política de contenció, que s’ha continuat aplicant, i encara avui (excepte últimament EUA), ha tingut un preu caríssim: l’atur. L’atur massiu. Cosa que als dirigents econòmics no els ha importat. Sembla que sigui buscant que els treballadors/es, davant la por a l’atur, s’estiguin «quiets». L’economista Harry Gordon Johnson diu: «La falta de llocs de treball avui dia s’ha d’atribuir a una decisió deliberada de les autoritats econòmiques.»

Les mentides dels economistes, 9

Els impostos

No hi ha cosa que els «economistes» combatin de manera més sectària que els impostos. Diu el company Torres López: «A los impuestos se los demoniza como un mal per se, por definición, puesto que no hay manera de demostrar que sean ciertos los males que afirman que llevan consigo.» Els mitjans de comunicació de dretes, que són quasi tots, duen a terme una campanya tremenda en aquest sentit. La intoxicació d’aquesta campanya ha fet que molts treballadors/es s’ho arribin a creure, i fins i tot que un president del Govern socialista (oblidem el nom per pietat) vagi dir: «Bajar los impuestos es de izquierdas.» Terrible disbarat!

És de sentit comú que, si els beneficis del sistema productiu es repartissin de manera més o menys equilibrada, només s’haurien de pagar aquells impostos mínims necessaris per pagar les despeses mínimes estatals. Però si uns sectors socials s’emporten 4, o 10, o 40 vegades més de renda que altres, és de raó que a aquests que s’han autoatribuït una porció tan injustament elevada se’ls faci pagar un plus de més perquè l’Estat pugui millorar el nivell de vida dels sectors més mal retribuïts, amb millors serveis o ajudes. Així es millorarà una mica (només una mica) la desigualtat que han provocat. I això ja sabem que augmentarà el poder adquisitiu d’aquests sectors i farà rutllar l’economia. 

Els «economistes» diuen que augmentar els impostos als rics és antieconòmic, perquè pot: disminuir les inversions, frenar l’economia i fer perdre llocs de treball. Això és fals, perquè:

1) La decisió d’invertir d’un capitalista depèn molt més de les expectatives de vendes que preveu (les quals depenen moltíssim del poder adquisitiu de les classes populars) que de la quantitat de capital que en un moment donat pugui tenir.

2) Es comprova que aquells països que tenen uns impostos més alts són precisament els que també tenen un PIB més alt.

L’actitud contra els impostos respon a una posició egoista, dels que són egoistes dues vegades: quan reparteixen el pastís i quan no volen pagar.

Les mentides dels economistes, 8

L’origen dels capitals

D’on procedeixen els capitals de les inversions inicials? Els «economistes» dirien que de l’estalvi. Punyetes! Bé, sí, moltes vegades sí. De persones que guarden una part del salari i van fent un racó, fins que és un capitalet, i un dia munten una empresa petita, o bé l’inverteixen en una empresa d’un altre a canvi d’unes accions. Només són una part. Però generalment els capitals procedeixen dels beneficis d’un capital anterior, i aquest d’un altre d’anterior, i així... Molt sovint procedeixen d’un  banc, o bé que aquest ha fet un préstec, o bé que el banc inverteix directament. Però... i els «primers» de tot?

A Catalunya podem dir que les primeres indústries (indústries amb màquines), a les primeres dècades del segle XIX, es van fer amb estalvis i capitals procedents de l’agricultura i l’artesania, catalans. I també del comerç amb les colònies americanes que tenia l’Estat espanyol. Però lo corrent en molts països és que moltes de les primeres indústries es van fer amb capitals estrangers, molt sovint anglesos, que és on s’havia fet la primera industrialització, a finals del segle XVIII.

I doncs, els primers capitals anglesos? Ui! Això, encara que sembli que no es pot saber, no és cap misteri. Phyllis Deane, en el seu llibre «La primera revolución industrial», ho explica molt bé. Els capitals de les primeres fàbriques venien, molts d’ells, de terratinents enriquits. I molts d’aquests terratinents eren antics amos de propietats petites i mitjanes que, de mica en mica, es van anar apropiant (robant) de les terres dels seus veïns, a base d’ofertes, promeses, xantatges, o lo que fos. Governs i tribunals van deixar fer. Fins a constituir hisendes extenses, dites «enclosures», perquè eren tancades per tal que no hi entressin els ramats a pasturar. Segons Deane, aquest fenomen no va ser puntual, sinó que es va anar esdevenint de manera molt lenta, des del segle XVI fins al XVIII.

Els nous terratinents es van anar enriquint, no sols amb l’agricultura, sinó sovint amb la llana dels ramats. Fins que van tenir uns bons capitals, que van invertir en la naixent indústria (finals del segle XVIII). Se’ls anomenà, pomposament, la Gentry. Oh, la Gentry! Eren els pares de l’Anglaterra moderna, promotors d’un procés d’enriquiment que va traspassar les fronteres i es va escampar per Europa (l’occidental). Eren molt ben considerats. Però la Gentry... eren uns lladres!!! (O descendents de lladres).  I els seus antics veïns, privats de les terres, van quedar en la misèria i, al final, ells o els seus descendents, van anar a parar a la ciutat, a les noves fàbriques, com a obrers, amb uns sous, durant molt temps i generacions, de misèria, i a malviure en cases defectuoses, sovint autoconstruïdes, en un suburbi allunyat.

Vet aquí l’origen de molts capitals inicials.

Les mentides dels economistes, 7

 Les inversions

La inversió de diners en una empresa, un servei públic o una institució educativa és el factor inicial, impulsor o ampliador de l’activitat econòmica. Al mateix temps és un factor de transformació de la mateixa vida social.

Suposem un poble agrícola on la gent viu un nivell de vida baix i aturat. Un dia, algú, que pot ser un empresari, un banc o una institució pública, per exemple, la Diputació, hi fa una inversió de 40 milions per construir una fàbrica, on treballaran 100 persones.

Lo primer que s’haurà de fer és comprar el terreny, construir l’edifici i adquirir les màquines i eines. D’entrada, el propietari del terreny, els paletes que facin l’edifici i l’empresa productora de les màquines i eines rebran un ingrés que canviarà o millorarà la vida del propietari, dels paletes i permetrà a la constructora de les màquines continuar l’activitat o potser augmentar-la, contractar nous treballadors, etc. Els treballadors de la fàbrica tindran un ingrés que, encara que sigui petit, els permetrà comprar més articles que abans. I això farà que les botiguetes que feien la viu-viu augmentin els guanys, s’ampliïn i en surtin de noves. L’ajuntament també  augmentarà els seus ingressos i modernitzarà l’escola, millorarà el dispensari i construirà un cinema.

Però Alerta! Podria passar que, abans, el poble fos pobre però net. I ara, si la fàbrica no està ben equipada, expel·leixi fums i gasos, i la gent visqui millor però hagi de respirar un aire que els perjudica la salut. No tot són flors i violes, en una inversió. És clar, això s’ha de solucionar amb filtres o lo que sigui. Però també suposa que hi hagi un progrés tècnic i una major inversió de l’empresari.

Un fet molt important a assenyalar és que, des de l’inversor fins als habitants, passant per l’empresa, les botigues, etc., es forma una «cadena». I aquesta cadena pot enfortir-se, debilitar-se, trencar-se...  Si els treballadors compren menys, per haver quedat sense feina o a conseqüència d’un desastre natural, això repercutirà sobre les botigues, després en les empreses proveïdores, i, finalment, en els inversors, que diran «si això no millora, jo no m’exposo». Inversament, si disminueix la inversió que s’ha d’anar fent de tant en tant, les empreses podran produir menys, hi haurà acomiadaments, etc.

Entre moltes altres coses, avui, en aquest aspecte, i a nivell mundial, hi ha problemes importants. A Europa hi ha molts i grans capitals que no s’inverteixen. I a l’Àfrica hi ha grans necessitats de capital per industrialitzar els països. Però els grans capitals europeus no van a l’Àfrica, ni s’inverteixen a Europa, sinó que especulen buscant guanys fàcils, grossos i ràpids. Compren i venen accions, drogues, armes, cereals, etc.

Tot està molt bé, però es podria preguntar “D’on han sortit els primers 40 milions? Ui, això! Una llarga història... Per un altre dia...

Les mentides dels economistes, 6

Intervenció de l’Estat en l’economia

Els economistes anomenats liberals diuen que el mercat és una entitat viva, que s’autoregula per les seves pròpies relacions internes, i que tota intervenció externa, com la de l’Estat, més enllà de les inevitables obres públiques, pot desorganitzar-lo. Però ja sabem per un article anterior que aquesta imatge idíl·lica del mercat no existeix en la realitat. La intervenció estatal és necessària, a més de les obres públiques, per evitar abusos, irregularitats, i, fins i tot, crisis. Posem exemples: Prohibir la distribució d’un medicament abans d’haver fet les proves pertinents per comprovar la seva innocuïtat. Semblantment amb els aliments. Regular el comerç per evitar abusos o fraus. Legislar les relacions laborals. No es fa, però s’hauria de fer: tenir un cert control dels grans bancs, per evitar les seves atzagaiades. I moltes coses més. Però, fins i tot, fer inversions productives que la iniciativa privada no fa.

Ara bé: quan més necessària és la intervenció pública és en les crisis. En començar una crisi, es produeix un fenomen automàtic: el capital privat es retreu i no inverteix fins que no ho vegi clar. Això empitjora la crisi: més fallides, etc. Cal, doncs, que l’Estat (en el nostre cas, la Generalitat) faci, sobretot, dues coses: 1) invertir capital (tret d’un nou esforç fiscal) ja sigui en obres públiques o bé en empreses productives; 2) ajudar els parats, perquè puguin comprar lo normal de sempre, i la demanda del mercat no disminueixi. Això és lo que l’economista anglès Keynes aconsellava als anys 30, i que va donar lloc a l’anomenada política keynesiana. Política que el president nord-americà Roosevelt va aplicar (amb controls, intervencions i ajudes) i que va treure els EUA de la crisi dels anys 30.

Aquest fet, tan clar, els dirigents europeus, espanyols i catalans dels últims anys han «fet veure» que no el recordaven, o que no el sabien, o que el consideraven antiquat. Perquè, encara que sembli mentida, de vegades «sembla» que interessi allargar una crisi per reestructurar la societat de manera més favorable al capital, encara que això impliqui fer patir a la gent. (Sembla.)

 De tota manera, la intervenció de l’Estat no sempre és lo bona que seria de desitjar. Cada intervenció suposa un organisme, uns empleats i un pressupost, o sigui més burocràcia. De vegades la cosa es deriva cap a interessos particulars, de funcionaris o d’empresaris... O bé es cometen errors. Però... és necessària. Sense ella, es tendeix a configurar una societat deformada, a base, sobretot, de dos fets: acumulació de més i més riquesa en la cúpula, i pobresa i misèria en la base.

Acabem amb un exemple ben pròxim i actual. Avui, les organitzacions empresarials catalanes (empresaris, eh!) demanen a la Generalitat que intervingui amb un pla de reindustrialització de Catalunya, després de tantes empreses fallides, sobretot petites. 

Les mentides dels economistes, 5

El mercat

Els capitalistes i els seus «economistes» no parlen mai de «capitalisme», i diuen que el seu sistema no és «capitalista», sinó d’«economia de mercat». El mercat, diuen, és el gran instrument per fer funcionar l’economia a satisfacció de tots. En el mercat concorren compradors, venedors i altres agents, amb tota llibertat, i del seu contacte i la seva competència en surten productes, normes, preus i relacions. Amb la seva lliure relació, asseguren el millor bé i la millor felicitat per a tothom. Tota intervenció externa faria mal a aquesta relació lliure.

Però això és una bonica teoria. En la pràctica, tot és molt diferent. El company Torres López ho explica tan bé que lo millor és copiar-lo.

«La evidencia empírica muestra que en los mercados hay una gran concentración de poder de decisión y que la competencia suele brillar por su ausencia.  (...)  Así, una sola empresa controla el 75 por ciento del comercio mundial de diamantes; dos empresas, las tres cuartas partes del comercio mundial de granos; tres, el mercado de café tostado molido; cuatro, el 70 por ciento del comercio mundial de comida; seis, la industria discográfica mundial; diez, más del 50 por ciento del mercado farmacéutico mundial...  (...)  Asimismo, en 2015, el valor de los activos del Banco Santander fue de 1’3 billones de dólares, es decir, algo mayor que el del PIB español en este año (1’2 billones de dólares).  (...)  Lógicamente, es muy ingenuo creer que, con esta concentración tan extraordinaria, los mercados pueden funcionar en virtud de las reglas de la competencia y que en ellos se toman las decisiones en condiciones de libertad por parte de todos los sujetos que intervienen.  (...)   Diversas investigaciones judiciales en muchos lugares del mundo han demostrado efectivamente que los grandes bancos y multinacionales han manipulado habitualmente los precios en mercados fundamentales como los de electricidad, divisas, oro y plata, petróleo y muchas otras materias primas, así como los tipos de interés.»  (Només hi ha lliure mercat en les botigues i empreses petites.)

Naturalment, no cal pas que jo ho comenti. Només una pregunta: On queden la llibertat, la competència i l’eficàcia per assegurar la felicitat?