Catalanes il·lustres, 2

Recordem que, en aquesta sèrie de fulls, traiem de l'oblit injust les catalanes que han destacat en alguna activitat, però només les d'abans del segle XX, seguint les autores Carme i Montserrat Sanmartí i altres, en el llibre «Catalanes del IX al XIX».

Jo no vull que recordem només catalanes intel·lectuals, com les escriptores, perquè hi ha hagut dones que potser no sabien escriure, o no gaire, però que, amb una agulla, un fil i una tela, feien meravelles. També les hem de conèixer.

Modistes, brodadores i puntaires

Maria

Del segle X, monja i probablement abadessa del monestir de Santa Maria de les Puelles de Girona. Autora d'una estola (element litúrgic) anomenada Estola de sant Narcís, obra coneguda i important dins la història de l'art català. L'estola porta inscripcions: frases erudites d'època romana, litúrgiques i bíbliques, d'un alt  nivell de cultura.

Elisava

Del segle XI-XII, probablement de la Seu d'Urgell. Molt probable autora de l'anomenat Penó (o estendard) de sant Ot, de l'altar d'aquest sant a la catedral de la Seu d'Urgell. Té una decoració floral brodada amb sedes de colors.

Joana, muller de Quintana

De Barcelona i del segle XVI. Tenia un taller amb el qual proveïa la catedral barcelonina amb diversos encàrrecs, durant una època. Havia de proporcionar xxxxx i cosir-los a peces litúrgiques, tals com banderes, pal·lis, revestiments...

Elisabet, muller de Fuster

També de Barcelona i del segle XVI. El 1565 va rebre un encàrrec de la parròquia de Sant Martí d'Arenys de Munt, per fer i brodar dos gonfanons o estendards. (Sabem només de l'encàrrec.) Hi havia de brodar, en una cara, la imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, i en l'altra, la figura de sant Martí partint la seva capa amb un pobre. S'havia de brodar tot amb seda fina i amb fil d'or. I volien que ho fes tot igual que un altre encàrrec que estava fent per a la vila de Granollers.

Gertrudis Subirà

Del segle XVII i no en sabem el lloc de naixement. Va fer un vestit, probablement per a una imatge de la Mare de Déu, que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Gertrudis hi brodà una decoració de flors i cinc ocells i cinc papallones que volen entorn de les flors. Hi dominen els colors verd, rosa, salmó, blau i groc.

Maria Rosa Creixells i Valls

Filla de l'Hospitalet de Llobregat, del 1840, en una família de brodadores.  Als 18 anys, juntament amb el seu marit, dibuixant de randes, es van traslladar a Madrid, amb la intenció de vendre allà, a més de les seves pròpies peces, els productes de les noies puntaires del taller que continuava tenint a l'Hospitalet.  

La seva filla Josefa va visitar diversos països europeus per estudiar les novetats en l'art de les puntes i les blondes, i va dirigir la confecció d'un mantell per a la Verge de l'Esperança de Sevilla, amb ornaments d'or i pedres.

Una altra filla, Pilar, va escriure «Historia y técnica del encaje», primer estudi rigorós de la història i la realització de les puntes.

Francesca i Mercè Ferrer

Germanes, de Sant Vicens de Montalt (o de Llavaneres), entre els segles XIX i XX. L'any 1906, van ser les escollides, com a millors puntaires de la comarca, per brodar un mocador per a la futura esposa del rei Alfons XIII, Victoria Eugenia de Battenberg, segons un encàrrec de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. S'hi havien de representar 4 escuts: el de l'Institut Agrícola, el de la família de la futura reina, el de Catalunya i el de la monarquia.

Caterina (o Carolina) Adell

Brodadora de Barcelona del segle XIX. Va participar, el 1871, en l'Exposició General Catalana de Barcelona. Hi van participar 600 expositors. La Caterina hi va exposar uns enagos (mena de faldilla de roba blanca per portar a sota de la faldilla) de batista brodats, que van tenir un èxit especial, i van ser valorats en 3.000 pessetes, una quantitat enorme en aquella època.

Aurora Gutiérrez Larraya

Nascuda a Santander el 1851, es traslladà de jove a Barcelona. Va adquirir una sòlida formació en diverses institucions d'ensenyament artístic, al costat de mestres prestigiosos. Va destacar per l'excel·lència dels seus dibuixos i les seves puntes, i va introduir la tècnica del «bàtik» (tècnica de fer estampats consistent a cobrir amb cera d'abelles les parts del teixit que no s'han de tenyir, i tenyir la resta), i, així mateix, va introduir el disseny modernista en les puntes. Va fer projectes de dibuixos i puntes per a estampats, així com dibuixos per a ornamentar vestits, cortines, mobles, bruses i roba blanca.

Maria i Carolina Montagne Roux

Germanes i franceses, vingudes a Barcelona de molt petites. Dedicades a la costura, entre els anys finals del segle XIX i els primers del XX, van ser les modistes més importants de Barcelona, i vestien l'elit modernista catalana, des d'un taller que tenien al Portal de l'Àngel.   

Adelaida Ferré i Gomis                                                                                   

Nascuda a Barcelona el 1881. Es formà en les millors escoles d'ensenyament artístic de la ciutat, i s'especialitzà en els brodats policromats (de diferents colors) i de relleu. Dibuixava, pintava i esculpia, a més de brodar, fer puntes i ganxet. Va ser professora de brodat i puntes de l'Escola Municipal d'Oficis per a la Dona, i en fou directora. Va fer nombroses conferències i va guanyar premis en exposicions i concursos.

Catalanes il·lustres, 1

Al llarg dels segles, les dones, a Catalunya i arreu, han treballat moltíssim, quasi sempre més que els homes, i sovint de manera escarrassada, dia a dia, però no han destacat per actuacions importants, perquè ni han tingut ocasions ni recursos per poder-ho fer ni tampoc elles quasi mai ho han intentat. Però lo més greu, injust i revoltant és que les poquíssimes que amb un gran sobreesforç han fet alguna cosa destacable, han sigut sepultades per l'oblit! Les companyes Carme Sanmartí  i Montserrat Sanmartí, i algunes autores més, han intentat treure-les d'aquest oblit amb el llibre «Catalanes del IX al XIX». Queda clar que només es tracta de catalanes d'abans del segle XX.

Escriptores

La Reyna de Mallorques

La primera catalana escriptora coneguda és del segle XIV. I encara ni sabem el seu nom. Es tracta d'un conjunt de 34 versos, titulats «Jo amo el qui és bo i bell». Està escrit mig en català i mig en occità. I firma «La Reyna de Mallorques». La crítica dubta sobre si es tracta de Constança d'Aragó, muller del rei Jaume III de Mallorca, o Violant de Vilaragut, segona muller del mateix rei. (Mallorca va estar separada de Catalunya, amb dinastia pròpia, durant uns 70 anys, fins el 1344.) És un poema d'amor, en què la reina es queixa de l'absència del marit per raons polítiques. Diu:

«Un desesper me fer tan gran / cant lo sai lai ves França!» (Els reis de Mallorca tenien també sobirania sobre les terres catalanes del Rosselló.) I continua: «Mercè, mairits, que sofren pas  /  los mals que em dats, e dons tornats,  /  que null tresor / no vall un cor / que per vos mor / ab amorosa pensa.»

Sor Isabel de Villena                        

Sens dubte, la més important de les catalanes que va escriure al llarg de l'Edat Mitjana va ser la valenciana Sor Isabel de Villena, abadessa del convent de la Santíssima Trinitat  de València, a la segona meitat del segle XV. Va escriure, entre altres textos que s'han perdut, la «Vita Christi», que no va poder acabar per causa de la seva mort. Malgrat el títol, el text és en català. 

És un llibre molt original, perquè: 1) Parla més de la mare de Crist que del mateix Crist. / 2) Prioritza aquells episodis de la vida de Jesús en què participen dones. / 3) En la narrativa desenvolupa detalls íntims, alguns aspectes propis de la tendresa femenina, i els castissos diminutius valencians...  / 4) Amb una gran imaginació, explica una festa celebrada al cel, on els àngels ballen amb les santes (no els sants amb les santes, sinó els àngels, de manera que, pel que fa al gènere humà, ve a ser una festa de dones). // Alguns crítics consideren l'obra d'Isabel un primer precedent d'un cert feminisme català. També algú creu que podria ser que sor Isabel escrivís aquest llibre com a contrarèplica al llibre «Spill», del poeta Jaume Roig, que ridiculitzava i menyspreava les dones.

Jerònima de Boixadors

Barcelonina, de primera meitat del segle XVI, religiosa de Vallbona de les Monges, va escriure poemes en llaor de la Mare de Déu i textos devots.

Al segle XVII, el nou costum de fer certàmens o concursos estimulà que més persones escrivissin, i també dones. Així, el 1618 i el 1622, en certàmens fets a Barcelona i a Girona, van obtenir premis Adriana Cabanyes i Sinisterra, i Elvira Sarriera, totes dues del tot desconegudes.

També desconeguda, i seguint una moda d'escriure textos amb tal ortografia que es podien llegir tant en català com en castellà, Maria de Rocabertí, monja del convent de Bell-lloch, de la vila de Perelada, abans de 1644, va escriure unes «Dècimes bilingües». I en el mateix recull (de 1644) on consta aquest text també hi apareixen unes «Lires a Nostra Senyora del Carme», obra d'Isabel Comte i de Sagarriga, de Perpinyà.

En la segona meitat del segle XVII, encara trobem dues monges més escriptores: Maria de Llúria i de Magarola, barcelonina, i Margalida Beneta Mas i Pujol, mallorquina. Però... alerta! Aquestes dues ja no fan solament versos. La Maria de Llúria escriu no menys que un «Directori espiritual», un text de responsabilitat, i la Margalida (coneguda amb el nom de sor Anna Maria del Santíssim Sagrament) comenta una part del famós llibre de Ramon Llull «Llibre d'Amic e Amat». Atrevir-se a comentar una obra de la primera, o segona, més important ploma catalana de tots els temps, no era qualsevol cosa. Però encara no és res... molt més veurem, tot seguit.

Al segle XVIII, sobresurt  la, jo diria, segona més gran figura de les escriptores catalanes d'aquestes èpoques, juntament amb Sor Isabel de Villena: la mallorquina Margarida Esplugues. No penseu que la Margarida feia versos, que també en va fer, perquè això era una temptació irresistible. La Margarida va escriure tractats gramaticals, de retòrica, de filosofia i de teologia. I sabeu què?? Cap de les seves obres ha sigut mai publicada!!!  Vet aquí el moll de l'os de totes les aportacions de les dones. Fins molt més recentment.

De tota manera, la resta del segle XVIII no va ser pas igual. Després de la Margarida Esplugues, Maria Àngela Giralt va escriure poesia devota, i de la valenciana Narcisa Torres (que signava com Rosa Trincares) es coneixen tres poemes.

Entrant al segle XIX, tenim, en primer lloc, la monja nascuda a Manresa Marta Noguera i Valeri, que redactà més de 500 cartes de tipus místic i autobiogràfic, recollides una part en  "L'enamorada de l'home més hermós del món".  I en aquest segle, a partir de 1859, els Jocs Florals de Barcelona foren el trampolí on es feren conèixer les plomes més agosarades. Des d'aquesta data fins al 1900, hi van obtenir premis 155 escriptors i 6 escriptores. Qui eren?

Tenim: Isabel de Villamartín i Thomàs, gallega d'origen, bilingüe, amb el poema "La desposada de Déu" (1862).

Maria Josepa Massanés i Dalmau de González, tarragonina, amb "La roja barretina catalana" (1860).

Victoria Peña i Nicolau d'Amer, mallorquina, amb "Poesies" (1908).

Maria del Pilar Maspons i Labrós, barcelonina, amb la novel·la "Vigatans i botiflers" (1878), i "Poesies catalanes" (1880) i "Poesies" (1888), més, encara, les narracions "Narracions i llegendes" (1874), "Llegendes catalanes" (1881), entre altres.

Agnès Armangol i Altayó de Badia, de Sabadell, amb "Ramell de semprevives" (1891) i "Redempció" (1912), entre altres.

I la gran Dolors Moncerdà de Macià, poeta, assagista, narradora, dramaturga. Estrenà "Teresa o un jorn de prova" (1875), escriví diverses novel·les, com "La Montserrat" (1893), "La fabricanta" (1904), el recull "Poesies catalanes" (1888), el llibre "Tasques socials" (1916), entre moltes altres obres.

La llargada de les peces

(Sembla del tot mentida, però és ben cert)

El tema a tractar és explicat en el meu llibre «Episodis d'història de Catalunya» d'una manera molt resumida i austera:

«Pels volts de 1830, es produeixen els primers conflictes laborals coneguts. Un motiu freqüent de conflicte és l'anomenada "llargada de les peces": havent-se pactat un jornal a raó de tant la peça —parlem del ram tèxtil—, després l'empresa en variava la longitud. En més, naturalment. L'any 1834, de resultes d'una denúncia feta al capità general per un grup de sis obrers, es fixà la llargada de les peces en 33 canes. És el primer precedent que tenim del sindicalisme català.»

És clar que és molt resumit, però en un capítol sobre «La lluita obrera al llarg del segle XIX», t'has de contenir, perquè no sigui exageradament llarg.  Però valdria la pena que la gent d'avui sàpiga més detalls d'un fet tan important com vergonyós.

Som entre 1830 i 1840, el moment de la gran arrencada de la indústria catalana ja moderna, és a dir, totalment basada en màquines, cada cop més modernes i eficaces. (Ja superats els efectes negatius de la Guerra d'Independència de 1808-1814.)  I estem en la indústria tèxtil. Indústria que no era pas «una» indústria catalana,  sinó «la» indústria catalana (les indústries metal·lúrgiques, químiques, etc., van ser importants més tard, i mai gaire fortes, sobretot perquè Catalunya no tenia mines de ferro, que va ser el gran inconvenient). Una indústria molt centrada a Barcelona, Sabadell i Terrassa. I una indústria amb mà d'obra molt preponderantment femenina. Les «teixidores» van ser un dels principals factors de la modernització de Catalunya, mèrit mai reconegut.

Les dades d'aquell moment eren:   a Barcelona,  90 filatures,  199 fàbriques de teixits,   56 d'estampats   (però, com a equipades ja amb màquines modernes,  només  16,  42,  i  2 respectivament).   I una mica més tard, cap a 1840,  tenim:   uns 44.000 teixidors  (quasi totes teixidores)  i   unes  31.000  filadores.  Però... aquestes dades van anar augmentant de manera vertiginosa al llarg del segle. 

Doncs és en aquest ambient on es produeix la vergonya.  ¿Com podien pretendre aquells senyors empresaris (per altra banda, molt competents com a empresaris, sempre atents a cada innovació tècnica apareguda a França o Anglaterra, per aplicar-la tot seguit), com podien pretendre que les teixidores treballessin més estona en cada peça, i en cobressin lo mateix que abans???                                                                                                                                                                                         

I..  la denúncia de sis obrers...  Tan pocs?  Aquells sis companys (no sabem si eren homes o dones) van ser molt valents, perquè aquesta acció, denunciar l'empresa a les autoritats, els podia haver costat la feina. No sols la feina que tenien aleshores, sinó que, si els empresaris parlaven entre ells, es podien haver trobat que cap empresari els contractés mai més.                      

                                      

I... per què ho van denunciar al capità general??  Què té a veure un capità general amb un afer de la indústria tèxtil??   En primer lloc, hem de dir que, en aquella època, no hi havia cap mena d'autoritat que entengués en afers laborals.  Les primeres autoritats laborals van començar a existir al 1920.    I, per altra banda, des del règim d'excepció imposat pel mal recordat Felip V, ja feia més d'un segle, la principal autoritat a Catalunya era el capità general.   

    

Per això, encara una més gran vergonya dels empresaris catalans (vull dir alguns, és clar) va ser que no menys que un capità general donés la raó als obrers, prohibint que poguessin augmentar la mida de les peces en perjudici de les teixidores o teixidors.

Doncs bé: oi que semblaria que ja n'hi havia prou? Doncs no!! Uns 10 anys després, encara hi van tornar. Aquesta vegada en la filatura. Un cas molt diferent però del mateix tipus. En la filatura no es produïen peces, sinó fil. I el fil, les teixidores el cobraven segons el pes. Tants rals, o pessetes, per lliura de fil produïda.  Però resulta que les noves màquines de filar feien el fil més prim... i pesava menys. No se sap que aquesta vegada hi hagués cap denúncia i rectificació. Així que, en el llibre indicat, dic:   «... de manera que havia de fer més quantitat de feina pel mateix preu.»   Quina vergonya per als empresaris!!!

Els nostres companys i companyes d'aquella època van haver de patir molt. No tenien encara cap règim laboral estable com: un salari fix per jornada de treball fixa. Sotmesos a uns tractes aleatoris, estaven a la mercè dels patrons. 

I davant aquesta situació, van reaccionar de la manera deguda: unint-se. Al voltant de 1839, va sorgir la primera organització obrera (no l'única, però la més important, ja que afectava la indústria tèxtil): l'Associació de Teixidors. Aquesta associació de fet va néixer com a mútua de socors, per ajudar-se en cas de despeses molt importants, com malaltia, enterrament...  Però ben aviat van comprendre que també s'havien d'ajudar davant les empreses. Amb aquesta i altres organitzacions que van anar sorgint, els treballadors/es van anar millorant la seva situació, sempre molt a poc a poc.

Però és que els empresaris d'aquell temps (ara em refereixo només als d'aquell temps) eren tan inhumans, que no en tenien prou d'explotar els treballadors/es, sinó que feien mans i mànigues perquè els governs impedissin la seva associació. Així les associacions obreres van anar fent aprofitant aquells períodes (sempre curts) que hi havia governs més permissius, que les «toleraven» (mai les autoritzaven).

I atesa la importància d'aquesta actuació, em permeto acabar fent menció de les principals que hi va haver:  Unió de Classes (1854) (començaren a pactar convenis), Centre Federal de les Societats Obreres (1868), Les Tres Classes del Vapor (filadors, teixidors i acabadors), dins el mateix Centre Federal, Unió General de Treballadors 

(UGT, 1888).                                                                                         

  

Adaptar el llenguatge a la realitat actual

Els últims 10 anys s’han produït arreu de gran part del món uns canvis, lamentables, reaccionaris, fregant a delictius (que, de tota manera, una «justícia» que tampoc és tal continua amagant), de tal forma que jo entenc que algunes categories polítiques tradicionals no poden mantenir els noms que tenien.

Exemple culminant: De segles, havia existit, en la societat industrial, una part de la societat anomenada de «dretes» i «conservadora», que es caracteritzava per: a) Detenir uns privilegis injustos en relació a la distribució dels fruits del treball, així com també participació molt desigual en l’aspecte polític i el mediàtic, entre altres. / b) Defensar de manera ferma, de vegades aferrissada, la continuïtat d’aquests privilegis. / c) Fer-ho normalment de manera més o menys formalment democràtica, bé que no sempre ben interpretada, excepte en algun període molt excepcional.

Doncs, a partir de 2008, i cada vegada més, aquest comportament es va trencar. Van deixar de «conservar» (tant de bo ho haguessin continuat fent) la situació social de 2007-2008, la van empitjorar, es van autoatribuir nous privilegis, ni tan sols regulats, sinó imposats de maneres fàctiques, bé que els seus «assessors» polítics i judicials han anat validant-los de manera convenient. I, atenent al fet que aquestes pràctiques no semblen voler disminuir, sinó mantenir-se, entenc que és cosa d’exigència cultural que coses diferents siguin anomenades de maneres diferents.  

Així jo entenc que els termes «dreta», «conservador», són avui termes històrics, que al seu dia van existir, i que avui no tenen existència real pròpia. Entenc que avui hem de parlar de «reacció-esquerra», de grups reaccionaris i «lladres». Perquè, atenció!:  entenc que la denominació «partits» hauria de ser només per a designar organitzacions polítiques amb vocació de governar de manera «més o menys» justa. Quan avui hi ha organitzacions polítiques que, no ja de manera dissimulada, sinó agressivament expressa, anuncien que actuaran de manera decidida contra drets humans àmpliament reconeguts, no han de ser de cap manera denominats «partits», sinó “organitzacions d’interessos” (o de manera més expressiva encara). 

Això seria iniciar un camí que haurem d’anar precisant. Però jo em permeto afirmar que, considerant l’existència d’un conglomerat internacional, no oficial encara, format per grans financers, grans banquers i grans empresaris, més els seus exèrcits assessors de polítics, juristes, i dirigents mediàtics, això, per mi, és, i he començat a anomenar, Màfia Lladro-assassina mundial. Avui, a Europa, només és lladre, però a Sud-amèrica fa molt temps que és assassina sempre que li convé, i de manera cada cop més massiva.

Organització procriminal limitada avui al món occidental, amb dos nuclis de poder agressiu centrats en el Govern d’EUA i la Comissió europea. Avui oscil·la entre abusos reeixits i fracassos, fins i tot ridículs, davant la lluita popular.

En la pràctica, hauríem de parlar de les realitats sòcio-polítiques amb conceptes molt més reals, tals com la Màfia mundial, els sectors més lladres, o reaccionaris, les organitzacions internacionals lladres (FMI), la bancada reaccionària del Congrés, una Comissió Europea reaccionària, i confrontar els conceptes d'«esquerra» i «reacció».

Usar de manera habitual aquests conceptes és necessari perquè la consciència popular tingui cada vegada més una valoració de les coses tal com en realitat són.

Quants catalans i catalanes hi havia?

(A l’Edat Mitjana, segons lo poc que se sap)

La societat catalana de l’Edat Mitjana (segles XI-XV) no va ser una realitat històrica més o menys estable, sinó que va experimentar alts i baixos, i, sobretot, un gran daltabaix. Molta gent no ho sap.

Tots sabem, i veiem, que una societat normalment experimenta períodes d’expansió econòmica i períodes de crisi. Les expansions, anant bé, poden durar 20-30 anys (n’hi ha hagut de més llargues, però avui, per desgràcia, tendeixen a ser més curtes). I les crisis poden durar 5-10 anys; una crisi de 10 anys ja es considera molt greu. Res d’això en aquelles èpoques: tot anava molt més a poc a poc. Un període de creixement podia durar uns 300 anys, i una crisi en podia durar uns 150. Us estranya? Doncs això és lo que va passar a Catalunya.

Des del segle XI fins al XIII (i fins a mig XIV, i prou), la societat catalana va anar creixent en els aspectes econòmic i demogràfic d’una manera continuada. Els terrenys cultivats s’anaven expandint, cada vegada hi havia més tallers artesans, les ciutats anaven creixent, sobretot Barcelona, el comerç augmentava: no solament entre camp i ciutat, ni amb Aragó i Espanya endins, ni amb França, sinó sobretot (sobretot!) amb les illes mediterrànies: Sicília i Sardenya: per obtenir-ne blat (que, malgrat l’augment dels conreus, i a causa del gran creixement de la població urbana, sempre era insuficient), a base de vendre’ls teixits, cada cop més abundants.

La població catalana creixia i creixia, i «creiem» que al segle XIII va arribar a un sostre d’unes 500.000 persones. Però... aquest somni nacional de felicitat, no és que es vagi anar alentint de mica en mica, NO!!, sinó que va petar, i d’una manera horrorosa. La Pesta Negra de 1347-48 (vinguda de l’Àsia, a cavall d’un vaixell) va segar la vida de moltíssims catalans i catalanes. Quants? No ho sabem. Estudiant els registres parroquials (els únics que hi havia aleshores) d’alguns pobles, estudiosos arriben a la conclusió esgarrifosa que haurien mort unes dues terceres parts dels seus habitants. Però aquest fet, de caràcter local, de cap manera es pot traslladar al conjunt del país. 

Però, per què aquesta pesta, de les quals n’hi va haver moltes, va ser tan mortífera? Tenim un «indici»: un document escrit després de la pesta diu que l’any 1333 va ser «lo mal any primer». Era recordat com un primer any de dificultats: escassesa i puja del preu del blat (el maleït blat, del qual mai no n’hi havia prou per a alimentar tothom). Escassesa d’aliment, alimentació una mica deficient, organismes una mica debilitats, i... la pesta de 1347, que podia haver estat una de tantes, va trobar un camp adobat que l'esperava. Vet aquí.

I què passa quan en un país disminueix la població? La primera conseqüència és que disminueix la mà d'obra. I la producció. Moltes terres quedaren sense conrear durant molt temps. Faltaven pagesos. I encara que es pugui pensar que, si també ha disminuït la població a alimentar, ja es compensa una cosa amb l'altra, no és així, perquè les esmentades disminucions no tenen per què haver sigut, l'una i l'altra, iguals en una comarca que en una altra, i es produeixen desajustos greus segons els llocs.

De fet, l'única conseqüència bona del desastre va ser la millora dels pagesos. Com hem vist en un altre full, molts d'ells patien una greu explotació per part dels senyor i dels amos de la terra. Però com que ara n'hi havia una superdemanda, i els senyors els sol·licitaven, ells van anar exigint i els senyors van anar cedint. Aquesta millora va durar uns 30 anys. Fins que els senyors, que havien cedit de mala gana, es van enfadar i van dir Prou! I aleshores va començar la gran lluita social entre pagesos i senyors que hem vist en l'altre full, i que va acabar d'arruïnar el país.

I tornem al tema: quants catalans i catalanes hi havia? Quan dic que «creiem» que s'havia arribar a un sostre de 500.000, vull dir que no ho sabem del cert i que ho suposem. Perquè resulta que el primer cens, que no era un cens sinó un recompte de famílies, al qual s'havia d'aplicar un coeficient de persones per família (entre 4 i 5, i que cada autor aplica el seu), va ser «després» de la pesta, i va donar un compte d'unes 100.000 famílies. La població podia ser d'unes 400.000-450.000 persones. Clarament inferior a la població que «suposem» del segle XIII.

Però espereu, espereu, que això no és res. Agafeu-vos! Al final del segle XV, dos-cents anys després del moment més bo, les dades eren uns 300.000 habitants!!! Què havia passat?? En un llibre d'història dic, de manera molt atrevida: «Podem dir que la població que s'havia guanyat en uns 300 anys (1000-1300) es va tornar a perdre en uns 150.»  No hi ha garanties que això sigui veritat. Però sí que es pot assegurar que gaire equivocat no ho pot estar. 

I la crisi s'havia acabat? D'aquella manera. Les activitats van anar augmentant i tot va anar millorant, però molt a poc a poc. Res comparable amb el creixement dels segles XI-XIII. Al final del segle XVII, Catalunya arribava a uns 400.000 habitants. Se n'havien guanyat 100.00 en dos-cents anys, però encara no s'havia recuperat la xifra mítica dels 500.000 del segle XIII.  

I, ja en un altre to, diré que Catalunya mai va «recuperar» la xifra dels 500.000, sinó que la va saltar com un cavall de carreres. Perquè al segle XVIII, el gran segle català, no encara industrial, però sí preindustrial i amb un enorme progrés agrari, les xifres van pujar, en uns 70 anys, d'uns 400.000 a 870.000. I en els següents 70 anys (fins a meitat segle XIX), es van tornar a doblar. I prou! Perquè llavors comença a baixar la natalitat.

Cal que tots els catalans/es sàpiguen que, en la nostra vida com a poble, n'hem passat de verdes i de madures, però no sols en l'aspecte polític, que és més conegut, sinó també en els aspectes més vitals.                                                                      

Per un cristianisme de veritat

Sense adherències negatives

N'hi ha de grosses, d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.

Imaginem, i creguem, que hi ha un Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de manera progressiva des de segles anteriors). 

En un moment donat de la història, el Creador, en l'expressió anomenada Fill, es fa persona. I aquest fet té dues conseqüències: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i per haver, passem a ser fills i filles de Déu, i enxarxades en una comunitat irrompible d'iguals i solidaris. Aquest fet no ha de ser només un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir. I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una (cosa avui ben possible).

En un sentit complementari, però molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena popularment la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.

Crist va ser assassinat pels poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments. Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles. Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge.  L'ensenyament de Crist va ser continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per altres territoris. 

Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats a la promoció religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut menys exemplar, moltes vegades moltíssim menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.

Per desgràcia, hi ha hagut canvis francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per motius més aviat de salut). També en un moment donat (segles IV-V) es va començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.

No era pas sols això. Hi havia (i encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció. Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador. Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.

Invitem tothom a entendre, i ocasionalment a viure, el cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig, desconegut, però sempre de tipus temporal.)

Com totes les coses del món, el cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció (física o psicològica); ídem la seva presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana.  Si, a més, accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser considerada persona cristiana completa. 

Finalment, com és sabut, hi ha diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món i, doncs, han de ser considerats també cristians.                                                   

Lladres de pisos

Tot aquell qui llegeixi aquest títol, de bon principi pensarà en les persones que entren en un pis i se n'emporten lo que poden (joies, diners, no gaires, perquè no n'hi sol haver, però sí l'ordinador o algun d'aquests estris tecnològics tan moderns que ara es porten). Doncs no, companys/es, no em refereixo a això, sinó a una cosa molt pitjor: a aquelles «persones» que roben els mateixos pisos, no lo que hi ha dins. Que transformen els pisos, d'elements necessaris per viure-hi, en elements per traficar, per fer més diners, i que arriben a fer-ho de tal manera que, de vegades, perjudiquen les persones que els necessiten, precisament per, d'aquesta manera, poder guanyar-hi més. Com quan els tenen anys buits per esperar, o per provocar, que pugin de preu.

Tot això és prou sabut i no hauria calgut repetir-ho (tot i que sovint cal repetir-ho per combatre l'oblit de les coses més habituals). Però el meu objectiu és un altre: anomenar les coses pel seu nom: que si roben, mitjançant el canvi d'ús i de funció de béns vitals en el mercat, se'ls anomeni «lladres», com lo que són. Que no siguin considerats «inversors», ni «dirigents de companyies», ni coses per l'estil, sinó lladres. I, fins i tot, que, de lo que fan, se'n parli en uns altres termes.

Què significa que, per exemple, un diari considerat progressista (no diré pas el nom) digui coses com ara:

«Cada cop hi ha més treballadors que han de pagar un lloguer excessiu en relació al seu sou (els catalans destinen de mitjana la meitat del salari a pagar el lloguer). Un nombre important viuen en pisos esquifits i inadequats.»

«En cinc anys els lloguers s'han disparat gairebé un 40% a Barcelona i un 33% al conjunt de Catalunya. Per contra, els salaris només han pujat un 5,6%.»

«L'arribada de plataformes de lloguer d'habitatge, com ara Airbnb, va ser saludada per molts com una bona manera d'oferir places per al turisme complementàries a les dels hotels. Però la realitat ha estat demolidora. Les plataformes han estat l'instrument perquè els inversors (cada cop més forans) hagin aconseguit retirar milers d'habitatges del mercat del lloguer assequible per als ciutadans, de manera que n'han reduït l'oferta i han contribuït decisivament al seu encariment. Alguns estudis posen de manifest que més de la meitat de la pujada del preu de compra al centre de Barcelona es deu a Airbnb.»

Això són descripcions sociològiques de fenòmens que no són sociològics, sinó delictius. ¿És possible que un senyor estranger, anomenat «inversor», vingui, compri pisos, els retiri del mercat de lloguer, i els dediqui a llogar-los a turistes, encarint així els preus per als habitants locals, els quals ja tenien un problema greu per trobar-ne a un preu que ells poguessin pagar...

i que, d'això se'n parli en termes semblants a aquells en què diríem coses com «aquest any, com que no ha plogut gaire, no hi ha gaires bolets»???

Com podem ser tan mesells? És que avui en penso dir de grosses, mireu: Entenc que parlar de delictes socials, que esclavitzen les persones, en els termes en què parlaríem de coses corrents... es fer que els delictes contra les persones siguin cada vegada més coses corrents, i per tant és fer-nos-en còmplices, d'aquests delictes contra les persones. I, posats a dir lo que sento, sembla (dic sembla, eh) que quan es parla d'aquesta manera, no aquest diari, tots els diaris, i televisions, i quasi tots els partits, i no diguem les institucions, vulguin com ajudar aquesta colla de lladres («inversors»). Com si volguessin fer-los quedar bé. 

    

La meitat del sou per al lloguer... retirar pisos del mercat del lloguer per als turistes...

Queden molt lluny aquells temps, no diré millors, però sí no tan dolents, en què dèiem (i hi crèiem) que el lloguer no havia de ser superior al 20 per 100 del sou...

Com dèiem abans: com més anem menos valem.